El Cavall Bernat de la Vall, una petita i amagada joïa sota el Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. 18-09-2019.

Zona restringida per nidificació de l'1 de gener al 31 d'agost

El Cavall Bernat de la Vall per on va la via Normal. Els Emprius al darrera.

Sant Llorenç del Munt amaga petites joïes com aquesta, el Cavall Bernat de la Vall; agulla cobegada d'antubi:  la seva primera ascensió va ser l'any 1924 per membres del Centre Excursionista de Terrassa mitjançant la tècnica de la corda fixa per superar els metres inicials fins la xemeneïa.
 No va ser fins l'any 1934 que Jaume Tiana, J. Sabater, A Casas i J Romeu del Centre Excursionista del Vallès escalaren la primera part amb tècnica d'artificial.
 Jo fa molt de temps que em feia il.lusió escalar-lo,  però el fet de ser una via molt curta i d'estar a Sant Llorenç amb la fama que te de roca dolenta....doncs que mai enganyava cap company per anar-hi.
Aquest estiu però,  ens hem trobat dos malalts de Sant Llorenç,  amb el Jordi, quedem una tarda per fer cap al Cavall Bernat de la Vall;   serà la primera vegada que escalarem junts i que ens coneixerem en persona, abans tan sols ens seguíem per la xarxa.

Tot flanquejant el vessant de llevant del Montcau, el Cavall comença a treure el cap... 

Per anar a aquesta agulla cal anar cap a Matadepera, d'on agafem la carretera a Coll d'Estenalles
(BV 1221)( 828 m.); aparquem a l'espai habilitat per la Diputació abans de creuar el Coll. Passem pel costat de la casa dels peons caminers, actual Centre d'interpretació del Parc Natural,  per enfilar una pista asfaltada/encimentada que en una forta pujada inicial ens deixa a Coll d'Eres (925 m.).
 Ja a Coll d'Eres comencem pujant direcció Nord com si vulguèssim fer el Montcau, de seguida en una codina surt un corriol poc visible que flanqueja el vessant, cal intuició i saber cap on vols anar per trobar-lo...si l'encertem, haurem de baixar una mica per uns pedregars fins que es va definint.  ressegueix  totes les corbes de nivell fins que en un punt a l'alçada dels Emprius, grup d'Agulles de l'altra costat de la Vall, una fita ens indica que hem de començar a baixar.
 A mesura que ens hi acostem el cim treu el nas i ens confirma que anem be, ja tan sols resta anar seguint el desdibuixat corriol fins trobar una canal que ens menarà al peu del Cavall, abans haurem atravessat una foradada que fan dues agulles adossades.

Selvàtica canal que ens deixa al peu del Cavall.

Primera part de la tirada en placa, vertical i amb roca a controlar.

A nosaltres no ens ha costat gaire de trobar l'agulla, el Jordi hi ha estat fa poc fent la primera repetició de la via Cavallistes a l'aresta est del Cavall, una de les mes llargues de l'agulla.
 El peu de via és prou còmode, permet admirar tranquil.lament el muret que tenim al davant: franges terroses que aboquen a una placa fissurada que es va posant vertical. Veïem un tac amb un filferro i treu el nas una baga d'un vell pitó, força amunt un espit al tram més obligat i finot.

El Jordi gestionant la tirada, que s'ha d'autoprotegir en part.

Comença el Jordi, mira de palpar aquest primer tram terrós amb carinyo, un Àlien sota el Tac per calmar els ànims...xapa el pitó i a buscar per la fissura trencada, al capdamunt un Tòtem hi queda be ! Amb calma va cap a l'espit, això ja es posa seriós. A sobre d'aquest un burí amb plaqueta fina fina, però que no li farem ascos ! aquí està el "clímax", amb calma, si es busca surten bons agafadors, sortirà en lliure !. Flanqueig a l'esquerra protegit per un doblegat pitó i entrada al peu de la xemeneïa. Aquí canvia totalment el tarannà de la via.

Superada la placa entrem a la xemeneïa, prou estreta a l'inici .

D'escalar en placa ara passem a fer-ho en xemeneïa. Entrar-hi però no està fet per a gent massa voluminosa...a mí em costa prou trobar com posar el maluc per a poder superar la sensació de quedar entasconat...bufff!!! Una vegada hi  has entrat, aquesta és mes dolça i senzilla i també de fàcil protecció.

Superades les estretors inicials, entrant a cim.

L'arribada al cim és per fora la xemeneïa amb roca de primera. De seguida trobem la reunió cimera, sota el replà somital. Una escalada molt curta, intensa i variada: placa, diedre i xemeneïa. Pocs metres que et deixen ben satisfet.

Tac, si no original, prou antic, com per no refiar-se'n gaire.

A la reunió cimera i al cim bessó.

El Cavall te dues puntes i quan arribo al costat del Jordi m'enfilo a l'altra, ben diferenciada i estreta; el Jordi al seu temps també hi pujarà. Ens asseurem al replà de l'agulla principal i estarem una bona estona llegint el llibre de piulades molt ben mantingut pels "Yayus" grup d'amants incondicionals de Sant Llorenç, un dels membres  mes coneguts l'Amadeu Pagès, al que aprofito per saludar.

Ben protegit i amagat, el llibre registre.

Ens ho vam passar molt be,  llegint les piulades, algunes molt artístiques

El Jordi també va voler pujar al cim bessó

Instal.lació de ràpel antiga i l'actual, totes dues posades a ma, els "Yayos" no usen trepant.

Una via històrica a la que s'hi ha d'anar amb esperit romàntic, no és tant l'escalada com l'entorn on es troba, amagat i ferèstec.
 La Roca no és pas dolenta pel que podem trobar per aquí...és de bon protegir.
Per anar-hi nosaltres vam fer pel Coll d'Estenalles, però també s'hi pot anar per la Vall fins al Collet del Llor del que ens enfilem a buscar el peu de via, investigueu, que el fet de trobar l'agulla forma part del joc i la il.lusió del lloc.
 De material un joc d'Àliens i Friends mitjans fins el 2. Tingueu molta cura amb l'entorn, estem en un parc Natural i depen de vosaltres que s'hi pugui continuar escalant.
Gràcies pel vostre silenci i cura amb l'entorn.

Ressenyes, la primera de Joan Armengol i la segona que trobareu a

Santllors.com