Via Pawnee Fiction a la Serra de les Canals. Oliana.

Aproximant a peu de via per un corriol que acaba ben brut...

Aquesta tardor, entre dies de pluja i fred i compromisos familiars, no hi havia manera de poder fer cap escaladeta amb cara i ulls...finalment aquest dissabte els astres s'alineen i sembla que podrem sortir; quedo amb el Joan Pera per anar a la Serra de les Canals i finalment s'afageix el Jordi amb el que serem tres de colla. Jo ja coneixia aquesta serra, fa vuit anys vaig fer la Sol de Mitjanit i amb el mateix Joan Pera, no fa massa temps, vam fer un intent a la Pepe Àlvarez, però la mullena de la via ens en va fer baixar a la primera reunió.
Cap a Oliana falta gent, aturada a la Braseria Rebollé on fem un bon esmorzar; allà coincidim amb l'Antonio, el David i el Vicenç, que van al Roc de Rumbau, a la Síoux conecction. No sé que faríem sense les vies del Joan Vidal, Indi, gràcies per la feinada aperturista!

La paret te dues parts ben diferenciades, la part superior acaba en un forat per on passarem per fer cim.

Deixem el cotxe en un eixamplament gran a 1,7 Km de la carretera principal.

Per arribar a la via sortim d'Oliana direcció La Seu, girem a la dreta per la carretera de les Anoves, a uns 1700 metres trobarem un eixamplament  on aparcarem. Una fita a l'altre costat de la via ens indica el costerut camí; fàcil de seguir fins al final on ens haurem d'embardissar per assolir la paret, a la dreta la Pawnee Fiction el nostre objectiu, i a uns escassos 50 metres a l'esquerra la Sol de Mitjanit.

Mantinguda primera tirada

Ja a peu de via, veïem un bolt força amunt, ens preparem. Avui em deixen començar, com que la via te set tirades decidim que jo faré les dues inicials, continuarà el Joan i el Jordi, el "mono" de la colla, ens traurà de la paret, aprofitant per apurar en lliure el que pugui, que està fort. Començo doncs amb concentració, que la primera assegurança és prou amunt, tanmateix la roca és bona així com els cantells; de tant en tant alguna marca d'una llastra suicida confirma que anem be. La tirada és prou neta i sanejada, amb una dificultat suau però mantinguda, m'ha agradat. La reunió ben còmoda en un replà. Anant amb seixantes es podria empalmar amb la següent tirada, nosaltres no ho fem. Comença similar a la primera per perdre ambient ben aviat.

Començant la tercera i a mitja tirada.

És el torn del Joan, seguim amb la tònica de plaques ajagudes, però ara la via ja no va tant recta amunt, sinó que decanta cap a l'esquerra en un bon flanqueig per mes amunt retornar entre vegetació a buscar la reunió, també ben còmoda. Continua la quarta tirada, aquesta és curiosa, superant petits balmats i plaques en tendència a la dreta per al final anar a buscar la gran i vertical muralla.

A la quarta tirada, apropant-nos al mur vertical.

Quarta reunió, aquí comença la feina del Jordi, segur que li passa el fred!

La quarta reunió és a peu pla sota un desplom acusat. És el torn del Jordi, li hem triat les tirades on pugui apretar de tal manera que no agafa ni estreps! valent! Comença a l'esquerra de la reunió, no per casualitat, no! així l'assegurador està protegit davant la possible pluja sòlida...i és que aquí la roca és prou fràgil. Superats els dos primers bolts, que nosaltres fem amb estreps, cal tibar d'una llastreta mòbil....i aixecar-se a buscar mes bolts. Passos llargs amb poques possibilitats de lliure fins prou amunt. He llegit que hi havia una llastra perillosa abans de la reunió, no l'hem vist, deu haver anat avall ja!

Comença l'artifo, per al Jordi A-0, l'estrep és meu.

Verticalitat i roca dubtosa, poc lliure farem...

A la sisena tirada, amb  un tram de flanqueig per buscar una fissura.

Cinquena reunió amb tres bolts i en un replanet també amable. Ja comença a tenir ambient això! Surt altre cop el Jordi, ara sí amb lliure tot i que la resenya diu Ae o 6c ! un bonic flanqueig a l'esquerra i encara una fissura trencada, però ben sanejada, sembla que aguanta ja que hi vaig tibar be... continua ben vertical seguint una escletxa que es va tancant per sortir cap a la dreta i entrar a la sisena reunió, la menys agraïda sobretot si es va en cordada de tres. Aquesta reunió és de tan sols dos bolts, amb la qualitat de la roca s'hagués agraït un tercer com a la de sota.

Aquí escalarem mes en lliure...

recuperant la tirada, amb un bon ambient!

Darrera tirada, amb roca bona, s'agraeix !

Això s'acaba, llàstima ja que ara la roca millora francament podent anar en lliure; de sortida de la reunió el mur compacte es redreça trobant un passet picant, V+? potser 6a? superat aquest tram la roca manté la verticalitat millorant amb preses, esdevenint un plaer; arribem a la bifurcació, a la dreta la via continua per placa fins al fil de l'esperó cimer, a l'esquerra un flanqueig Riglero et deixa en una cova de la que se surt per un forat en ramonage agraït. Ben trobada sortida, sorprenent i que val la pena. El forat, ara que ho sabem, es veu des de baix de tot.

Abans de passar el forat i a l'altra banda....

Sortint de " l'avenc"

El Jordi content al cim.

Foto Pingüins....

Roc de les Tres Creus punt culminant de la Serra de els Canals 851m.

Magnífiques vistes malgrat la grisor del dia d'avui.

La instal.lació de ràpel és abocada al buit....

Es pot baixar caminant, carenejant tota la serra direcció llevant, és una bona excursió, potser per un alte dia, avui ho farem rapelant: un primer curt fins la sisena reunió, d'allà un de 60 fins sota el mur vertical, quarta reunió, un altre fins la segona i d'aquesta a peu de via.

La plana d'Oliana amb el pantà de Rialb al fons.

Ressenya de l'autor Joan Vidal que trobareu a

La Noche del Loro

Via amb dues parts ben diferenciades, condicionades per la morfologia de la Serra: la primera ajaguda i d'adherència i la segona vertical i potent on predomina l'artificial. Equipament generós, no hem afagit res, que no vol dir sobre-equipada, i més si entenem que la via ha estat oberta en solitari i en una roca mediocre, per no dir, dolenta...sobretot al començament del segon tram. Tot i fer sis anys que és oberta i el pas de moltes cordades n'ha sanejat alguns trams, d'altres no seran mai nets.
 La línia és agosarada i elegant amb l'alicient de sortir per una cova natural, amb opció de fer-ho també per la placa de la dreta.
Personalment m'agrada mes la línia de la seva veïna Sol de Mitjanit, oberta uns anys abans, car permet escalar mes en lliure. Recomanable si us agrada el conglomerat delicat i l'artifo.
Agrair a l'aperturista la línia i la feinada, mai prou reconeguda : Oberta durant el febrer fins el març de 2012 per en Joan Vidal (Indi) en solitari.

Fent "La Pepa" a la Torre Xica d'Abella de la Conca. 7 de maig 2018.

La Torre Xica, l'objectiu d'avui.

Torno a tenir el dilluns lliure, quedem amb el Joan Pera per sortir a grimpar; el temps no està clar, però quan ho ha estat aquesta temporada...? així que decidim que tenim ganes de calcari i cap a Abella de la Conca falta gent. Nosaltres hi anem per l'autovia A-2 i Artesa de Segre, d'on pugem pel Port de Comiols per entrar a la Conca de Dellà. A Isona ens aturem a esmorzar, l'amo del bar ens diu que plourà...vaja! la veritat que venint cap aquí era tot emboirat i ara el cel és prou clar. D'Isona agafem el trencall cap a Abella deixant el cotxe a l'aparcament de l'entrada del poble. Tenim les parets al davant.

La primera tirada es prou atractiva

Caminem pels carrers del poble fins enfilar-nos a l'esglèsia de Sant Esteve que deixem enrera i poc després ja pugem a buscar la paret, l'inici és evident, car comença en un esperó característic. Avui comença el Joan, en te ganes; d'entrada et posa a tò...pilastra curta i contundent que et fa buscar el millor pas, tot flanquejant aquí i allà. Una vegada superat aquest baixa la dificultat i s'entra en un laberint de vegetació i pedruscall que fa que no trobem la reunió, un bon arbust fa el fet.

Inici de la tercera tirada, placa ben trobada i divertida. 

Continuo jo flanquejant a l'esquerra i trobo dos ponts de roca, sembla ser que són la reunió, els supero i continuo per un muret senzill entrant en un terreny indefinit poc atractiu que va superant diferents ressalts fins una gran placa ja amb mes entitat. La reunió és en un petit ressalt a la placa, abans d'enfilar-nos-hi trobarem un pont de roca al terra.

És el torn del Joan, això s'engresca, adherència i regletes. Un pas delicat on cal tibar a mitja tirada hi posa el pebre. La placa es redreça mes, fins la vertical, però la bonior de preses fa que sigui senzill i espectacular.

Mur vertical d'entrada a la tercera reunió.

Recuperant la tirada

Tercera reunió.

Al davant ponts de roca de la Serra dels Arçs

Ara toca la tirada "clau", se surt de la reunió cap a la dreta, dos passos tècnics i encaro la placa; un pas llarg a buscar un bon forat d'esquerra, l'engrapo i quan vaig a superar-me, es trenca un bloc on tinc recolzat el peu esquerra caïent i rascant-me tot el pulpell al canto...repeteixo la jugada, ara el recolzament de peu ha quedat viu i cantellut, però mes petit. Supero aquest tram i m'encallo al següent: tinc una orella d'esquerra boníssima, però em falten peus, per la dreta ho veig trencat i no ho intento, posteriorment m'han comentat que per allà es puja millor...acabo posant una baga a la cinta que m'ajuda a abastar una bona regleta de la que ja puc passar la cinta. A partir d'aquí la dificultat baixa i m'arribo a la reunió cimera.

Potent inici de la quarta tirada

Ja som gairebé dalt ! avui ha aguantat el dia, ja tocava.

Amb l'amencaça de la tempesta, al darrera, fem cim.

Ens retrobem al cim amb el Joan, la via malgrat el peatge de la segona tirada, ens ha agradat. Ara anem a buscar la instal.lació de ràpel i baixem caminant fins a peu de via. El dia s'està torçant, núvols negres i amenaçadors s'acosten, amb el que tot i quedar amb gust de poc, decidim anar cap al cotxe. Fem be, metres abans d'arribar es posa a ploure amb gotes grasses que aviat esdevenen una pluja torrencial! ens ha anat de ben poc ha ha ha

Ressenya dels autors que trobareu a

sisbemessanapren

Via recomanable, ben equipada, un pel perdedora a l'inici, amb possibilitats de fer-la tota en lliure i sinó el grau obligat Vè.
Ideal per a fer-ne més d'una i així aprofitar els quilòmetres.

Morro Pla, via Maite Montilla Vílchez i la Sense Nom, aresta Brucs.

Entre Frares i Agulles ha estat avui la gresca...

Aquest cap de setmana he treballat amb el que haig d'aprofitar el dilluns, truco al Joan i de seguida ens entenem! tenim diferents propostes i la del Joan em sembla be: fer força metres tot pujant Cajoleta, Plecs i Montgròs per acabar dalt la Roca Plana... després d'esmorzar al Muntanya anem a l'aparcament Nubiola i comencem a caminar...Jaume has mirat el tema regulacions? em diu el Joan...no però ara ho miro, renoi la regulació per nidificació comença just avui....be, girem cua i a per la meva proposta:  Ecos el Dit Xic i el Ditet on tinc unes vies dels germans Masó per conèixer. Sortosament tenim tot el dia i encara és bona hora.

El Morro Pla, aquí sí que el nom fa a la cosa, quin ull els que la van batejar!

Tornem-hi, ara deixem el cotxe a Can Massana i cap al Pas de la Portella, refugi Vicenç Barbé i abans de la Miranda del Pas del Príncep a buscar els Ditets; una bona caminada però que s'ho val. Amb una mica de mosqueig ja ens adonem que les vies que he triat són a l'ombra...som al davant de l'aresta Brucs del Dit, a aquesta sí que li toca el sol hahaha però no és el que pesàvem per avui, quin cangueli, quina por. Però encara no està tot perdut el Joan no ha fet el Morro Pla i allà hi conec la Maite Montilla que és molt maca, ja l'he fet dos cops.

El Joan treballant fort a la segona tirada, 6a+, cada cop més finet ai las!

Ens caldrà remuntar tota l'alta ruta de Frares per anar a buscar el Morro Pla, potser escalar no escalarem molt, pero caminar!! El peu de via el localitzem facilment: deixem enrrera una magnífica Pinassa de tres branques i arribem a una especia d'era, a l'esquerra un corriol ens ressegueix la base de l'agulla, primer trobem la Directa de los Gonzàlez i ben be a l'altra banda la nostra, veurem dos espits seguidets. Avui començo jo;   com sempre aquests peus d'agulla són delicats, però sense patir. superat el segon espit, que mostra ja el pas dels anys i es veu la camisa mig fora, ve un tram d'uns sis o set metres on cal anar a l'esquerra tot buscant la millor roca fins al següent espit que inicialment no es veu. d'aquí recta amunt a buscar una fisura on un pont de roca molt deteriorat ens marca que hem de començar a flanquejar a l'esquerra. Aquí hi entra molt be un Àlien que dóna molta més confiança. Un pitó ben maco ens marca que hem d'enfilar recta amunt per un tram vertical i espectacular marcat per un altre espit. Faig reunió en una escletxa d'uns blocs, la sabina és com molt esquifida.

Començant el flanqueig, travesia aèria, espectacular per arribar a una reunió penjada.

Ara li toca al Joan el llarg estrella, un mur vertical i tècnic on per arribar a la primera assegurança ja cal fer una bona grimpada. És molt finot però ben assegurat i en A-0 surt, A-1 segons la resenya; a mesura que guanya alçada la roca millora en preses i és per disfrutar. El flanqueig també és divertit, d'entrada del primer pitó no es veu el segon, sort que la roca és molt bona. Tanmateix amb Àliens també es podria protegir. La reunió és sota un mur vertical però curt, llàstima.

Deixant enrrera el tram vertical de la tercera tirada, amb un pas punyetero.

La reunió és ben airosa, penjada i incòmoda, amb el que marxo aviat cap amunt, bona roca, verticalitat i bona presa, una disfrutada, llàstima que és curt! costa sortir de la vertical, les preses són escadusseres i no et veus els peus, una vegada fet el pas ja s'acaba i caminant a buscar un espit que es pot complementar amb un Parabolt llunyà. Per baixar al Nord-oest trobem una instal.lació amb dues anelles que ens deixarà al peu del Pi de les Tres branques que hem vist abans, a peu mateix de camí, atenció si hi passa gent ja que sol ser molt frequentat.

A peu de ràpel, admirant les Agulles que fan frontera amb Frares.

Estem contents, al final ens en hem sortit, semblava que avui no escalariem hahaha, però ens hem quedat amb ganes de mes i ja que som aquí li comento al Joan d'anar a la Sense nom que jo no he fet, és difícil enganyar a algú per anar-hi, tothom l'ha fet ja. El Joan fa moltíssims anys però li sembla be i cap allà que anem.

Perfil de la Sensenom,  una distreta aresta Brucs.

No costa gaire d'identificar la base de l'agulla: una rampa immensa al peu de la Canal Ampla, que sembla que demani ser pujada...no sabem si està equipada amb el que agafem tot el que portem, ja se sap com les gasten aquestes rampes desequipades. El perfil de l'agulla ja mostra que sí, és ajaguda, però té alguns trams on es redreça i pensem que serà a pel...

Arrampada primera tirada i l'única assegurança que hi trobarem.

Ara li toca començar al Joan, de lluny li comento que aquella roca tan gran que es veu serà bona per llacar-hi un merlet i cap allà que va, i no cal hi troba un burí, plaqueta recuperable i cap amunt.

Traïent el cap per on redreça el segon llarg i al pas clau de la tercera tirada.

La primera reunió és sota el primer redreçament, surto, no massa lluny un burí i una mica mes endavant un altre, renoi quin èxit! la roca és bona, però a mitja tirada empitjora per tornar a ser esplèndida arribant a la reunió. Fem totes les tirades, les dues primeres potser s'hauríen pogut enllaçar. Ara hi torna el Joan, comença dret per ajeure's, camina i encara el bolet cimer, aquí és on hi ha el pas clau, un IV superior ben protegit per un bolt, però que cal abastar, és amunt i és finot. D'aquí una grimpada caminada fins el cim.

El "Pas" de la via,no tan senzill com sembla.

Al cim amb tota la Canal Ampla al darrera.

Ja som dalt! no és una escalada difícil, és senzilla i divertida, però em feia il.lusió després de tants anys de tenir-la pendent, la visió que hi tinc de la resta d'agulles és nova per mí, i em permet adonar-me del perquè del nom del Morro Plà, des d'aquí és evident!

Bonic ràpel pel vessant Nord que ens deixa unes vistes sorprenents sobre la muralla de Frares amb el Bisbe que treu el nas.

Hem oblidat la fotocim i fem la fotopeu d'agulla.

Ressenyes que trobarem a la desapareguda OnaClimb i a

Col.leccionista de Vies

La Maite Montilla Vílchez una via prou interessant que ens descubreix un vessant del Morro Pla que quedava per descobrir, després de la Directa de los Gonzàlez més al Nord i la Normal. De dificultat moderada però que et fa escalar i que si encadenes el segon llarg et deixa més que satisfet, jo encara no ho he aconseguit, avui ha sortit amb un sol A-0 i ja és la tercera vegada! L'aresta Brucs de la Sense Nom és tot un clàssic que em faltava, senzilla, arrampada, però amb alguns trams picantons, ben equipada i amb moltes possibilitats d'autoprotecció si t'hi vols entretenir o fer pràctiques. Ideal per practicar via llarga i autoprotecció.