diumenge, 28 de febrer del 2016

Cavall Bernat de Sant Llorenç, una agulla entranyable amb bons amics. Vies Diedre i JA-RO (Insoculòrum)

Vessant est del Cavall Bernat
El divendres 12 de febrer és el dia escollit per acompanyar l'amic Jaume en el seu retorn a l'escalada, fa cinc anys va patir un problema de salut que li ha deixat un braç sense força ni sensibilitat...no havíem escalat mai plegats, però ens uneix un factor comú, ell va ser durant molts anys company de corda del Pep, just després de que per diferents motius deixèssim de fer cordada ell i jo, vaja, que va ser el meu successor. La intenció era fer l'escalada tots tres, però finalment no va poder ser i l'incansable Jordi ens va acompanyar.
Traïent el cap pel diedre 
Per variar aquesta temporada, avui no fa massa bon dia, fort vent i fresca, per sort escalarem a la banda oposada al vent; ens equipem després de la curta aproximació, el Jaume no s'ho acaba de creure...dubta...però la il.lusió pot mes! Faig reunió a la feixa intermitja i els recupero, comença el Jaume amb el Jordi darrera per si li cal suport. I tant suport li cal, resulta que un dels gats, després de tants anys de no usar-los li apreta, i acaben intercanviant-s'el!amb un gat de cada peu hahaha.
A la primera reunió ens abriguem, la moral ben alta!
Ens reunim tots tres a la lleixa, ja han pasat els nervis inicials i la cosa rutlla, começo la tirada cimera que és més entretinguda, fa anys un roc encastat, l'anomenat cor, encara la fèia més "divertida" però ja fa anys que va caure, no se si amb algú arrapat a ell..hahaha
Encarant la segona part, mes vertical, disfrutaem!

Satisfaccfió després de superar el mur...
El Jaume pateix en aquets tram, però amb paciència se'n surt dignament i amb la cara paga, no sé qui s'ho està passant millor!!!
Dalt el Cavall, sí!

Trio de J's
El vent ha afluixat, com si volgués homenatjar el coratge del company!! ens felicitem, ens abraçem...després de cinc anys he tornat a la vertical, no m'ho puc creure diu el Jaume...gaudim tots del moment que s'ho val i segur que no serà el darrer, hi tornarem.
El Jaume eufòric, amb la cara ho diu tot.

Ens ho hem passat molt be

Tornem al Cavall, avui a fer una via que fa temps que volia fer.
Un altre divendres deu dies després, el dia 22-02, apareixem amb el Jordi altre cop per Sant Llorenç, la intenció era anar a fer una altre via, però pel matí ha plogut i no en tinc ganes, així que li proposo fer la JA-RO, ell ja l'ha fet, què no ha fet l'amic Cuc? però sortosament, allò que passa amb l'edat, ja no en recorda res.
Per l'esperó sud trobem la JA-RO però la comencem per la variant Insoculòrum allargant-la.
Una ressenya de la web Santllors.com em va fer fixar en aquesta via i la seva variant d'entrada oberta per la familia Masó, la Insoculòrum, que allarga una mica el rrecorregut. Resseguim el peu del Cavall pel vessant sud, superats uns murs verticals trobem un diedre amb un espit al capdamunt, ja hi som!
Comença descompost com és natural, cal anar atent...

El Jordi que també li agrada començar s'hi posa, cal anar amb compte ja que és molt crostós, però aviat a la que t'enlaires la roca millora i pots abastar l'espit, a continuació cal travessar el diedre per passar a l'altre costat, bonic, ja a l'altre vessant, un seguit de grans còdols ens ajuden a superar el ressalt.
Ja passat el diedre amunt entre gans bolos.

Apretant al pas clau
Ara ens ajuntem a la via original i tenim al davant el típic mur de Sant Llorenç, terra compactada amb preses que t'has d'inventar! apreta el tema, sobretot per deixar el segon espit...millor anar recta a buscar presa de mans i aleshores flanquejar; pel segon és recomanable llaçar un gran, enorme, bloc encastat minimitzant el pèndol en cas de relliscada...
Sota una antiga reunió, de la Negrona?
Superat aquest pas, el més compromés de la via, el Jordi troba una reunió i no veïent cap mes assegurança decideix muntar-la.
Diedre curiós abans de la feixeta d'entrada a la primera reunmió.

Recupero la tirada, al pas clau m'haig d'agafar, em fa respecte el pèndul, i ja a la reunió continuo amunt, és un diedre que es deixa fer amb el pas més punyetero a la sortida, per situar-te a una feixeta. M'hi ha entrat un Linkam que ha quedat mig be, però suficient per a calmar el magí. Ja a la feixa flanquejo a la dreta fins la reunió de l'aresta.
El Cap de Mort amb el seu vessant oest curull de bones vies.

Reunió restaurada, amb burí original.

Pilastra sud, redreçada, aèria, elegant,  des de la segona reunió opcional
Continuo amunt, és ben dret, la reunió aèria, vaja un gran ambient en un raconet que no t'ho esperes...i és que Sant Llorenç no deixarà mai de sorprendre'ns. La restauració alterna parabolts del deu amb algun burí de quan es va obrir...quina por...la plaqueta és ben prima i rovellada, el burí rai. Es pot anar fent en lliure amb alguna tibada de cinta de tant en tant, sobretot per entrar a la reunió optativa sobre uns grans blocs; nosaltres fema questa reunió, així allarguem l'escalada i l'estada en aquest espectacular esperó.
Curt però intens  darrer tram

Continua el Jordi, resta un curt tram d'aspecte trencat i feréstec, la roca però hi és ben sanejada i forta, primer recta amunt per decantar-te a l'esquerra i rodejar el ressalt final, unes grades senzilles i ja és a l'explanada cimera.
Sortint cap al cim

Amb el cel vermellós pel fang en suspensió

Un altre cop al cim, i no ha de ser el darrer 

Resenya que trobareu a



  • Santllors
  • El Cavall Bernat de Sant Llorenç és més humil que el seu homònim Montserratí, però té un no se què...per mi va ser l'estrena en l'escalada ara fa força anys i sempre em deixa un bon regust. Que si la roca és dolenta, sí, ho és, però es deixa fer i aquestes dues vies tenen un equipament per no patir, deixeu-vos portar per la roca o fang compactat d'aquest massís, els sentits se us obriran com diu el meu amic Arnau, roca secretiva. Apa que no us espanti i disfruteu-la, val molt la pena. El Diedre central és una variant de la via normal, oberta el 1911 per R. Soler, L. Cots, F. Sagués i restaurada amb escarpies el 2004 per R. Darder. La JA-RO la van obrir en Robert Vallribera i el Jaume Vidales l'any 1970 i també va ser reequipada per en R. Darder el 2004. La variant que allarga la via la Insoculòrum la van obrir l'abril de 1998 Ernest i Òscar Masó, pare i fill respectivament.

    dilluns, 22 de febrer del 2016

    Tal faràs tal trobaràs sortint per Monges mascles. Malanyeu. 20-02-2016.

    El Pedra amb l'habitual pitet blanc, enguany, però, no tan habitual...
    Aquest dissabte he quedat amb el Toni, porta una setmana molt atrafegat de feina i trio on anar, li proposo acabar la Integral Farigola Indòmita, fa tres setmanes ja hi vam anar, però a la primera reunió, el fred ens en va fer fora rapelant avall, potser l'únic dia que ens hem trobat amb boira a Malanyeu... Avui no pugem gaire d'hora, contradint els principis del Toni, ens aturem a la gasolinera passat Cercs a fer un bon esmorzar, que això no ho perdono! arribem a l'aparcament que ja hi ha dos cotxes i o sorpresa, d'un d'ells surten el Joan i la Carmela; anirem junts fins a peu de paret tot fent-la petar.
    A l'aparcament trobem el Joan i la Carmela, els acompanyem fins al peu de la Doraemon.
    Deixem el Joan i la Carmela a la Doraemon i nosaltres fem cap a la nostra línia, la trobem fàcilment, ho tenim fresc. Avui començo jo, l'altre dia va començar el Toni i em fa gràcia provar-me en aquest terreny tan d'aventura.
    El Toni recuperant la primera tirada de Tal faràs, tal trobaràs...40m de continüitat.
    Avui ja ens toca el solet, la pedra s'està escalfant, amb el que enfilo amunt ben carregat de trastos per acompletar la línia. Trobo que només sortir és prou finot, quan xapes el pont de roca la dificultat afluixa, flanquejo a buscar la fisura, poso una peça sobre d'aquesta i vaig a buscar el bolt; aquí es va redreçant posant-se prou vertical; cal anar a poc a poc treballant be amb els peus per no cansar-se massa de braços. Un altre bolt mes amunt i ara comença un tram psicològicament delicat, a més que potser mes fi. Els tascons hi entren a caldo, una fisura vertical en rep un de molt bo, ja sóc als ponts de roca, i encaro el darrer bolt i d'allà a buscar la Sabina, que es pot llaçar protegint l'entrada a reunió. He quedat molt content, no és difícil, però gens fàcil tampoc...i si a més t'atures a protegir-la gaire, vaja, que deu n'hi dó!
    Acostant-se a la primera reunió, al costat un cordada a l'Stoc de Coc.

    A la segona tirada, mes vertical però amb presa més cantelluda.
    El Toni recupera la tirada i la troba mes forta que quan la va fer, i això que amb els dits freds i sense tacte deuria ser molt pitjor! el sento rondinar, i és que avui no es nota be. Tanmateix ja a la reunió, segueix amunt amb decisió. Caçar el primer bolt de la segona tirada ja té una bona excursió, però la que s'emporta la palma és per anar a la segona expansió...sort que aquí les preses són cantelludes i dónen molta confiança. Del segon, el tercer és molt aprop i també el pitó, pitó que no sembla estigui per a moltes alegries...d'aquí una excursió en flanqueig a l'esquerra on abans hi havia un tascó encastat, ja no l'hi hem trobat. Però aquí la roca és plena de forats i fisures que permeten acompletar l'equipament si es vol. Fa reunió en una bona Alzina, a l'ombra....
    Al flanqueig per entrar a reunió, a la dreta la cordada de l'Stoc de Coc.

    Una cordada a la Nadal.

    Sortim per Monges Mascles, la Integral la deixem per un altre dia.

    Ara continuo jo amb la tercera, hi ha gent que empalma les dues, però hi ha força fregadís...nosaltres preferim fragmentar-ho; és divertit pujar per l'esperó de roca mirant de no trepitjar gens de terra, i es pot! algun pas arborícola i a la segona alzina faig un flanqueig horitzontal a buscar la paret fins a trobar el peu de via de la Gruyere. M'ho miro i quan arriba el Toni decidim que avui no estem per tibar tant i decidim que sortirem per la Monges Mascles, que tots dos coneixem. La línia es veu molt interessant, un repte per un altre dia, segur! així que deixem la Integral i ens decantem per la Infusió de Farigola que és com batejar aquest encadenament de vies l'amic Joan (Sisbemesanapren). El Toni es demana la tirada, comença amb empenta, es deixa de xapar el primer bolt, i va fent, però a mitja tiorada s'ha d'aturar a descansar, els braços se li inflen...avui no es troba normal...continua de bolt a bolt fins que en un tram on hi ha un allunyament li rellisca el peu i la ma no l'aguanta fent un vol sense motor...sembla que no ha pres mal, però quan intenta continuar el peu li fa mal. El baixo i pujo jo, ja no recordava com de fina és aquesta tirada, els peus hi treballen de valent i les mans deu n´hi do, veig que hem fet sàntament deixant la Gruyere per un atre dia! Rapelo fins a peu de tirada, mentre el Toni ha baixat rapelant aprofitant la corda sobrant fins a la segona reunió de la Stoc de Coc; d'allà en un sol ràpel arribem a terra!
    Tenim el goig de coincidir amb l'amic Ramon, Lagarto sordo, gran persona!
    Ja a peu de via coincidim amb el Ramon, Lagarto sordo, fèia dies que teníem ganes de trobar-nos i finalment ho hem aconseguit. Ell va en solo a fer la Badalona després de baixar de la Tal Faràs tal Trobaràs. Estem una estona plergats i marxem que millor no es refred i el peu del Toni, que s'està inflant, tot i que caminant no li fa massa mal. Ja al cotxe analitzo la magnitut de la "tragèdia" i smebla que tot quedarà en un cop fort, millor!!
    Ressenya de la Integral, la Monges mascles surtt a la dreta de la fisura.

    Tal faràs tal trobaràs és una via oberta a l'estil Amadeu Pagès i J. Armengol l'octubre de 1987 i molt ben restaurada per gent de Berga amb material FEEC el maig de 2011. No us refieu del grau amable, cal anar-hi sabent el pa que hi dónen a Malanyeu, tanmateix la roca es deixa protegir prou be, però tampoc és que sigui molt evident, recomanable el joc de tascons que hi queden molt be i els Tri-cams o Àliens. La Gruyere, ja no té més història que estar prou fort, l'equipament hi és suficient, en estil esportiu. La sortida per Monges mascles recomanable i gens despreciable, un bon V+ de Malanyeu. Vies que fan estimar l'escalada i et deixen satisfet, visca Malanyeu.

    dimecres, 10 de febrer del 2016

    Gaudint la pluja a Agulles, escalant al sol a Collbató. Via Somni de Tardor.

    Pujant cap a La Torta admirem la Boleta del Portell estret.
    Aquest diumenge el temps ens la torna a jugar, havia de passar un front i cap a les deu escampar...com que no l'encerten primer a fer un bon esmorzar al Muntanya, allà trobem bona teca i bons companys: l'amic Joan Prunera, Joaquim i company, que tampoc tenen massa clar cap on anar...tinc el goig també de poder saludar la Núria, l'Albert i el seu fill Marc, companys fins no fa massa de Campaments d'estiu i que avui estan fent un curset d'escalada.
    Hem pujat per la Canal Ampla i ara baixem per l'altre vessant, ens sorpren una nevadeta!
    Avui vaig amb l'Irwing i tornarem a Agulles, l'anterior vegada ell no va veure res ja que vam estar engolits per la boira tot el dia, avui sembla que no serà així, tot i que les boires no ens abandonen, ara però, altes. i força vent. De can Maçana enfilem amunt cap a Coll de Guirló i d'allà al pas de les Portelles; remuntem cap el refugi d'Agulles, on ja vaig tenint clar que l'objectiu d'avui tampoc serà possible...penso doncs anar a la Torta i gaudir de la impresionant vista que ens proporciona i així que el company disfruti d'ella. Enfilem canal Ampla amunt fins al coll, d'allà a l'esquerra per l'altra travessa d'agulles fins alpeu de la Torta, hi pugem per la dreta, per una canal descarnada, encara sense pluja, i quan traïem el cap al peu la ventada ens tomba! be, li ensenyo per on va la normal a aquesta agulla tan curiosa i cap avall, avui tampoc...ja de retorn al coll decidim que farem la travessa per la muralla nord, amb el que fem canal avall, a mitja baixada ens sorpren una forta nevada de neu granulada, fantàstic!! quin espectacle, ni ens tapem de la il.lusió que ens fa. Arribarem però al cotxe ben xops.
    Tornem a Can Maçana, el cel es vol obrir ia cabarem escalant oi tant!
    Ha deixat de ploure i la tempesta el vent l'empeny cap a mar, avui Irwing escalem !! li dic. Tornem a Collbató i aparquem al carrer dels Graus, trobem el Joan Prunera i companyia que remullats s'en van a fer-la petar al Bar, no els animo a tornar-hi que sí que sortirà el sol veniu...endebades, no em fan cas.
    A la zona dels Totxos CAM Nou Barris, pujant per la Somni de Primavera.
    Les parets són xopes, però la meva esperança és que una ullada de sol i el ventet faran la seva i l'encerto, quan som a peu de via una ullada de sol ens saluda. Ens equipem i començo amb la roca ben molla, per altres vegades sé que no patina i amunt, faré les dues tirades en una fins sota el fantàstic mur supèrior.
    Murs verticals i de bona roca, és el premi d'avui!
    Arribant a la reunió el sol ja apreta i la roca s'ha eixugat! tenia raó ! ara l'Irwing disfrutarà amb la tirada que li deixo, la darrera de la Somni de Trador, tècnica i potent, se la treu com un campió!
    La roca és ben seca ja !

    Disfrutant la verticalitat de la tirada i el solet!

    Darrers metres abans del desplom final.
    Ha estat un dia rarot, en el que hem caminat mes que no escalat, però ens ho hem passat be i finalment hem aconseguit traure les cordes a passejar. Llàstima de no tenir temps per mes, hem de ser a dinar a casa, ja que una vegada aquí dalt, dóna per fer vàries tirades excel.lents, com la Somni de Primavera , la Mal Pas, l'Ester etc.
    Ressenya de la desapareguda Ona Climb.

    dijous, 4 de febrer del 2016

    Adoptem una via òrfena a Abella de la Conca. 23-01-2016

    El massís de Sarsús amb la Torre Xica a la dreta.
    Ara ja fa uns dies, dissabte vint-i-tres, ens trobem la colla habitual: Toni, Lluís Jordi i jo mateix per anar a trèure el nas per Abella de la Conca, vàrem veure al blog del Joan (Sisbemessanapren) que hi havia una nova via al massís de Sarsús, a l'esquerra de la Bon Voyage parmi les Anges. No en sabem el nom, només la informació que hem pogut llegir del Joan, i malgrat que ja avisa que serà discontínua, ens animem.
    Abella de la Conca, poble de dalt, amb la Serra de Carrànima a l'atre costat de l'ull.
    A Abella ja hi havia estat, però no pas als sectors d'aprop del poble, sinó que a la Roca Vilella, i la veritat que val la pena visitar aquest racó de mon...sembla que als pocs habitants no els hi fem patxoca els escaladors...i és una llàstima, ja que ben gestionada l'afluència de gent, podria contribuïr al poble...però potser ja els hi està be aquesta solitud, se n'hauria de parlar. Deixem el cotxe ben aparcat en un eixamplament, cal que siguem curosos en això i no estorbar els veïns! Des del cotxe ja podem admirar la "gran" Torre Xica i al darrera unes agulles que no en se el nom...a l'esquerra el massís ajagut on tenim el noste objectiu, aquest carener he trobat al mapa del ICC que s'anomena Sarsús i assoleix un punt màxim de 1.400mtrs.
    Aquí comença la via òrfena...
    Anem flanquejant la Torre Xica i seguint un corriol perdedor anem cap al marge de més a l'esquerra on ens imaginem que hi ha la nostre via, pel camí saludem el Jordi i el Joanet de Badalona que van a la ...parmí les anges...
    Uns ponts de roca ens delaten la línia.
    Comença el Jordi i darrera el Lluís i jo. Aquesta primera tirada és ajaguda i ben marcada amb força ponts de roca. S'entra a una feixeta de la que es va a l'esquerra per encarar un muret on segons la ressenya hi tenim un pas de 6a., abans però, fem la primera reunió. Aquesta segona tirada és maca, i tant al Toni, com a mí, que la fem de primer, no ens sembla pas 6a, un V+ l'hi escau mes.
    La quarta tirada o tercera si negligim el tram de caminar.
    Ara ens tocarà caminar un bon tros, nosaltres ho fem d'una tacada, anant a l'ensamble; el Jordi s'envà més a l'esquerra i troba una reunió d'un altre projecte, la via va però més a la dreta a buscar una canal. Ja tots qüatre reunits, el Toni retorna a la paret, aquest tram, tercera tirada per nosaltres, quarta si mirem la resenya, és relliscosa, no en va ressegueix un canal de recullida d'aigües...però res que no es solucioni amb cura. L'entrada a reunió és maca. Ara toca continuar per la cinquena tirada, hi trobem una corda per ajudar a fer el pas cap a la placa del costat, però no cap, ja que hi ha molt bona presa i el pas es fa senzill; la cinquena tirada és divertida i mes mantinguda, al capdamunt es pot anar per l'esquerra, més senzill, però brut de fullaraca, o recta amunt per un diedre d'aspecte trencat, on pots acompletar l'assegurament si es vol amb un Friend mitjà.
    Sisè llarg, una placa divertida.
    La sisena tirada és maca, una placa ajaguda molt agraïda i amb trams d'adherència, es fa curta, continua la setena per un mur d'aspecte trencat assegurat per dues bagues a Sabines, d'on un diuedre ajagut i protegible al gust ens aboca a un jardí de trancisió, a caminar toca. El Jordi es distreu i es passa la reunió, però sense problemes la fa més amunt. Jo que ja vaig avisat la trobo facilment, i és que sembla impossible no veure-la...Santa Llúcia ens conservi la vista Jordi hahaha
    Setena i vuitena tirades, la darrera amb un final ben maco.

    La vuitena és prou bona, comença enllaçant plaques fins anar a raure sota un petit desplom, el pas clau es ben be arribar sota. El mur el passem directament pel mig malgrat les preses dubtoses.
    El Lluís esperant que el Jordi superi el pas clau.
    D'aquesta reunió tornem a caminar força fins a la propera reunió, sota unes plaques dretes, és la novena reunió. D'entrada no veïem el parabolt de la dreta i encarem per una fissura que ens va enlairant deixant-se autoprotegir molt be, mes tard ens adonem que hi ha un bolt i un pitó força a la dreta, vaja, hem obert una variant!
    Desena tirada, que nosaltres redrecem per una fisura de molt bon protegir.

    Dalt el carener amb la Conca als peus.
    La darrera tirada, la desena, és ben divertida, un esperó, aresta, que es va fent airós fins el cim. Mentre nosaltres arribem, el Toni i el Jordi ja han anat al Ràpel, que és a la paret del fons, hem de trascollar la carena amb cura, ja que és penjat, millor anar-hi encordats, una fita en marca el punt.
    El ràpel és ben "divertit"

    El ràpel és al començament suau, però als deu metres extraploma i farem els darrers vint-i-cinc sense tocar paret! aneu-hi preparats per sid e cas.
    Mes de la meitat de la baixada és volada !

    Tarter esmicolat i enutjós per on vam baixar.


    Vessant nord, ben balmat.

    Ressenya que trobarem al blog
  • Sisbemessanapren
  • Doncs ja en tenim una altra al cove! però la veritat no ens ha omplert massa, ja que és molt discontínua, sense gens d'ambient, ves que estàvem avisats, no és cap crítica. Ideal per a escalar sense patir-hi gaire, que no vol dir que sigui fàcil eh! terreny on l'autoprotecció hi és senzilla. Atenció amb la baixada, el terreny és molt inestable i baixen pel tarteram blocs prou grossos, que poden ser perillosos si agafen velocitat i anem massa separats. Sorprenent el vessant nord, ben extraplomat, i sorprenents les magnífiques vies d'esportiva que anirem trobant. Abella és un paradís de roca, aprenem a respectar-la i aprenem a conviure amb els seus propietaris, tots en sortirem beneficiats. Ah! i agraïr a l'anòmim aperturista aquesta via òrfena, de moment...