dissabte, 28 de maig del 2016

Via Cuchi-cuchi a l'agulla de les vuit sortint per la CADE, o com les gasten els iaios"

El conjunt d'agulles de més al sud-oest, un bon niu d'aventures.
Ara fa un mes vam anar una tarda amb l'Írwing a la via Cuchi-cuchi; jo la tenia abandonada a la primera tirada quan el fred ens en va fer fora, és una via molt ventada i malgrat et faci sol, cal preveure anar abrigat...aquesta vegada hi anem avisats. Deixem el cotxe al final de la pista que va al Vermell del Xincarró, al costat d'un tancat per a les vaques. Al davant ja tenim el nostre objectiu, cal agafar la pista que comença planejant i baixant una mica per poc després enfilar-nos tot anat a buscar en tendència a la dreta, l'agulla de els vuit. A la seva altura trobem una fita al camí i agafem un corriol perdedor que en ascendent diagonal a l'esquerra ens deixarà al peu de l'agulla, idèntic camí per l'agulla del tres.
Acusat desplom per on comença la via i penjat apunt de sortir-ne.

L'altre cop vaig començar jo la via i avui també, el company encara no ha agafat confiança a l'artifo. No té més problema que estirar-se força, algun pas és llarg i aleshores decidir quan deixes els estreps per continuar en lliure; la distància entre assegurances aviat et fa decidir. Escalada molt fina de presa petita.
Des de dalt l'agulla de les vuit mirant l'esperó de la CADE a la Miranda de la Portella.
Mentre pujo no em molesta, però fa força vent i fresc, som a finals d'abril, però...arribo a la reunió i puja el company, aquesta tirada és lenta i m'estic congelant a la reunió, em poso tot el que porto, paravent inclòs, però poc em falta per començar a tremolar. Quan arriba el company, estic fred, mai més ben dit, i la següent tirada demana tibar, li comento a l'Írwing que si ho veu clar, que tiri, que sinó haurem de baixar...doncs el mosso que no s'ho pensa i continua amunt. La segona tirada és exigent, alguns díuen 6a, però acabem tibant de cinta, això és molt tècnic i dret; arribar a la següent assegurança demana força i atenció, sortosament a mesura que t'aixeques la via es suavitza, però sense deixar de ser molt mantinguda i fina de peus. Un ressalt demana una altra tibada de cinta, es deu poder fer en lliure, però...d'aquí ja s'ajeu fins la reunió a l'avantcim de l'agulla.
Al pas clau de la CADE
Ara passarem a la Miranda de la Portella, la CADE és una via molt maca i aquesta tirada és especialment ben trobada, aèria i elegant; aquí el divertit és passar a l'altra agulla. Recordava aquests passos com molt elegants i potents, haig de fer A-0 i ja sóc a l'esperó, que ferm aquest...aquí concentració que les xapes allunyen.
Reunió de la CADE

L'Írwing barallant-se amb els estreps a la darrera tirada.
És el torn de l'Írwing, cal fer una sortida potent que millor ajudar-se d'un estrep, posa un Càmalot que no queda massa be, però l'ajuda a progressar i ja és al replà, d'aquí a una Sabina i diedre amunt, desequipat. La reunió és al capdamunt d'aquest.
Apunt d'entrar al diedre de sortida.

Una tarda ben aprofitada, i freda.

Premi al cim !
Des de la Miranda tenim el premi de la munió d'agulles que tenim al davant, sublim! demana estar-s'hi aturat una estona gaudint simplement...
Acabant el ràpel entre la Miranda i l'agulla del Tres.

El sol encara ens acompanya, tenyint de roig el paistage....


Arribant al cotxe, una bona caminada.

Itinerari i ressenya dels amics de


  • La Noche del Loro

  • Una via gens senzilla, això sí, ben assegurada, però que demana escalar i escalar fi! la roca hi és bona sobretot a la primera tirada i part de la segona, on algun tram és delicat. Arrodonir l'escalada amb la CADE de la Miranda de la Portella és la cirereta del pastís i la seva sortida natural. Recomanable de totes totes i amb possibilitats d'acompletar la feina amb d'altres vies com la Cheroke o la Càmara-Ollé a l'agulla del Tres o Maya a l'Agulla de la LLastra Punxeguda.

    dijous, 19 de maig del 2016

    L'Escultor de somnis. Roca dels Collars. Alt Urgell. 16-05-2016

    El Mas de Sant Pere amb el Roc de Galliner de teló de fons.
    Aquest dilluns festiu aprofitant que les temperatures encara semblen prou adients anem amb el Joan i l'Írwing cap a l'Alt Urgell; l'objectiu és la via l'escultor de somnis oberta el setembre de l'any passat per en Paco Vargas i Maica Fernàndez en homenatge al que va ser un gran escalador i escultor-artista de professió: Josep Sànchez i Carrasco (1946 - 25 -gener 2014). Havíem coincidint en diferents parets amb el Josep i el seu company de cordada Josep Estruch, no érem el que se'n pot dir amics, érem gent de roca, això agermana; la seva personalitat, el seu carisma, el seu historial em frapà, com em frapà quan em vaig assabentà de la seva malaltia que finalment, ràpida i prematurament, se l'endugué....
    Travessem pel mig del Mas i baixem a buscar el torrent de Canelles
    Al Roc dels Collars ja hi havia fet la Dioni i el Camí de l'Alfons Baró, les dues úniques que estan al meu abast, al saber de la nova via de seguida vaig tenir ganes d'anar-hi i finalment ja hi som: passat Coll de Nargó, abans del Km 159 girem a la dreta cap a la carretera de Perles, passat el pont d'Espia, a l'esquerra, Fígols, nosaltres continuem recta fins a l'alçada de l'Hostal del Beltran, just passar el pont a l'esquerra direcció Canelles. Quan veïem el poble a l'esquerra surt un pista ampla de terra que seguirem. Cal deixar el cotxe abans del Mas de Santpere. Comencem a caminar, saludem l'avi del Mas, és gran, amb la cara torrada pel sol, xerrem una estona, ens indica que deixem la cleda ben tancada, així no se li escaparan les vaques. El camí travessa pel mig de la masia i de seguida baixa a buscar el riu de Canelles. El torrent fa goig, cal fer un bon salt per salvar-lo, quina il.lusió, aquesta primavera ha deixat la muntanya ufanosa. Una vegada travessat el torrent de seguida girem a l'esquerra, és el camí del Vinyal, el seguirem amunt, trobarem una furgoneta abandonada i continuarem pujant, quan la pista gira a la dreta, nosaltres cap a l'esquerra,  anirem trobant alguna fita; ara el sender-pista planeja, no agafeu un trencall que s'enfila amunt, cal seguir-lo fins que gairebé a l'alçada del Mas i després d'una pujadeta, deixem la sendera per girar a la dreta, fita, per corriol molt dret entre el bosc remuntar i salvar el ressalt de la feixana de Sant Pere; quan siguem sota la gran paret on trobem les vies dures, nosaltres continuarem a l'esquerra, saltant un coll entrant a la cubeta on hi ha la nostra via.
    Des de la segona reunió, he empalmat les dues primeres tirades.
    Ja hi som! una bona suada fins aquí! si coneixeu les dues veïnes, la nostra és a la dreta de la Dioni, hi trobarem una fletxa picada a peu de via, si ens hi fixem, on s'acaba la placa i la paret es redreça hi ha una baga. Ens hem repartit la via, jo faré les tres primeres i la resta pel Joan. Peu de via a l'ombra, be, ens permet refrescar-nos, la tirada és curta, adherència senzilla, desequipada, poso un parell de friends i xapo la baga, d'aquí a la dreta, a buscar un bosquet penjat, caminant arribo a la reunió, un sol bolt amb fissura al costat, decideixo que continuo amunt, la segona tirada és curta. Mur vertical,  m'enfilo al costat d'un arbre fins que la placa s'afina, aleshores cal treballar l'adherència, un bon forat ajuda a sortir cap a la reunió ben a la dreta, no us la passeu.
    Tercera tirada, ben variada fins enfilar la placa, on suaré.

    Si decidiu empalmar les dues tirades tingueu cura amb el fregadís, que és important....potser no val la pena per com tiben les cordes. Continuo, sortida senzilla a buscar una placa desenganxada, a la que t'has d'enfilar, un bolt a l'inici marca el camí. Ja a sobre la placa cal anar amunt en tendència a l'esquerra; per entrar a la vertical planxa del davant ens caldrà vigilar un tram humit, almenys avui. Ja al planxer, la via fa una ziga-zaga a l'esquerra per salvar unes llastres poc agraïdes, poc després, ja per sobre d'elles tornem a la dreta.
    Arribant al pas clau i aconseguint sortir-ne!

    Fins aquí tot prou assequible, però a les envistes d'un clau ja costa arribar-hi; aquí comença el tram clau de la via, juntament amb la setena tirada. Un bon forat permet arribar al clau, jo hi col.loco un Àlien, que no ho veig clar...una bona tibada en bavaresa i sóc al clau, d'aquí ja vaig en A-0 a buscar un bolt, però la gresca no s'ha acabat: per assolir el darrer bolt i sortir a reunió cal fer un pas que díuen és 6b, 6a obligat...no us ho creïeu pas....de peus....res! i de mans una llastreta a l'esquerra que no aguantarà moltes repeticions...en resum que peu a una baga, com a últims d'estreps, i arribo al bolt! buff....m'ha costat però finalment me n'he sortit. La continuació fins la reunió sense mes història  que estàs fos, ha ha ha.
    Fins la Sabina, la quarta tirada es deixa fer,  per sobre l'adherència mana.

    Bé, passo l'alternativa al Joan, no les té totes després de veure com les gasten, però de moment la continuació no es veu pas lletja: surt a per la quarta tirada, per l'esquerra a buscar unes llastres, s'enfila a sobre i aleshores cal flanquejar fins a  una gran Sabina, aquí ja comença a picar, cal enfilar-se sobre la Sabina on hi ha una baga; per sortir-ne va be tibar de la mateixa. Ara un flanqueig ascendent a l'esquerra ben protegit, fi, fi!!! A-0 posa la ressenya,  jo de segon m'ho prenc al peu de la lletra ha ha ha, el Joan malgrat anar de primer s'ho fa prou be.
    Magnífica placa de la cinquena, entrarem a la reunió flanquejant a la dreta.

    Som enmig de la gran placa que ens menarà al mur de sortida, la via és airosa aquí, amb menys vegetació i més ambient. La cinquena tirada, potser la mes senzilla, comença dret amunt fins a un bolt que marca una franja i que haurem de seguir cap a la dreta per a fer la reunió. El flanqueig és net, el Joan ens el protegeix, això sí que és un bon company!!!
    La penúltima tirada és ben airosa i va primer a la dreta, per més amunt tornar a l'esquerra sobre la reunió.

    La sisena és espectacular, comença cap a la dreta, una baga marca el camí, d'allà amunt per terreny indefinit a trobar un pitó, aleshores en tendència a l'esquerra i amunt es troba un bolt del que ja cal flanquejar a l'esquerra per trobar la reunió a la vertical de l'anterior.
    Sublim fissura de la setena tirada que ens treu de la paret d'una manera molt elegant.

    Bé, ja som al mur de sortida, una fantàstica línia fissurada d'uns 55 metres pràcticament des-equipada, vertical i de grau VIa/VIb. Alguns cometaris que he llegit diuen que només per aquesta tirada ja val la pena la via, dit així sembla que la via no s'ho val, res més erroni, la via és en conjunt molt ben trobada, prou contínua si la comparem amb la Dioni per exemple, i de grau apretadet en alguns trams, a més l'equipamentr minimalista ajuda a que te la facis més teva, però no ens distreguem de la tirada, que ja ens suen les mans.
    Dues bagues i un solt bolt en 50 metres de fisssura, tascons i amics treuran foc!

    Surt novament el Joan, l'Írwing l'assegura així jo el puc afusellar a fotos; l'inici és més amable, col.loca un friend per sobre la baga que marca la línia i arriba a una Sabina; cal enfilar-s'hi i posar el peu en el tronc per entrar al pany vertical, la fissura és estreta i de vores cantelludes, coberta de vegetació, el que fa que hagis de palpar-la per notar el canto. Aquí la verticalitat es plena, però es deixa  fer.    La progressió és lenta ja que cal anar protegint-la al gust. En algun tram l'escletxa desapareix, aleshores ens fa  apretar les dents per la placa; quan es torna a obrir més amunt, permet posar-hi els peus i es guanyen metres ràpidament. A la meitat, un bolt protegeix un d'aquests trams de fissura tancada, a partir del bolt la dificultat puja, diuen 6b de continuïtat....al Joan no li va semblar, està fort el tiu!! cal anar amanint, al capdamunt entren be als tascons i Àliens, mentre s'està col.locant-los amb un peu ben encastat, es troba que al voler continuar amunt, aquest no vol desencastar-se!!! vaja jugada! li costarà una bona estona treure'l.
     La dificultat baixa i arriba a un relleix, a la dreta una Sabina amb una baga, cal sortir d'aquest curt muret vertical ajudant-se amb l'arbret, però el pas és divertit i gens natural!! vaja broma després de la currada que porta!!
    Panoràmica de tota la fissura, quin nas van tenir els aperturistes.

    Gairebé aplaudim quan el Joan xiula reunió...i és que no n'hi ha per menys, quina línia més elegant i ben trobada. Quan recuperem la tirada, trobo que es deixa fer prou be ja equipada, clar! però hi ha dos trams que em fan suar, un poc després de la Sabina just a l'inici de la placa vertical i l'altra superat el bolt en un pas que has de sortir-te en bavaresa per guanyar metres, tot i que si es vol es pot tibar de Tòtem-Cam, que és el que hi ha posat el Joan. Amb això vull felicitar els aperturistes, que han deixat la línia pràcticament neta, de tal manera que, gràcies a l'escletxa, hi haurà qui hi passarà amb el que hi hà i quí ho equiparà a tutti plen segons necessiti, ja avisen a la ressenya que millor dur alguns números de Càmalot repetits.
    Des del cim, la vall de Canelles, al fons llu el panta d'Oliana.

    Una vegada tots tres a la darrera reunió ens felicitem, la via ens ha agradat, el dia, esplèndit: sol i ventet fred, combinació perfecta, excepte per la cremada que ens hem endut. Per sortir de la paret cal grimpar una mica fins el carener. Aquí ja ens podem desencordar, toca desgrimpar la carena en direcció oest a buscar els ràpels de la via Dioni, tot baixant trobem la reunió cimera d'aquesta i una mica mes avall el ràpel. Una corda protegeix l'arribada a la instal.lació, a tenir en compte per a futurs repetidors, tots els ràpels de la Dioni són d'accés prou penjat, les cordes que asseguren l'accés estan molt deteriorades i millor no refiar-se'n, caldria una renovació de les mateixes i més tenint en compte que aquesta línia de ràpels és la que es fa servir per baixar de les tres vies. Si algú hi pensa fantàstic, sinó quan hi tornem portarem corda nova per arreglar-ho. Farem tres ràpels el primer en corda simple, 30 mtrs, a la penúltima reunió de la Dioni, d'aquí baixem per un corriol, túnel de vegetació a la següent instal.lació: la corda de protecció té tota la camisa trencada i l'ánima esfilagarsada...hi vam arribar protegint-nos amb un passamà que hi vàrem posar i trèure. D'aquí ens arribem a la segona reunió, també passant per un túnel de vegetació, on també hi ha una corda fixe molt malmesa, recomanable pel que baixi  primer arribar-se a la reunió i lligar-s'hi abans de deixar el ràpel. D'aquí ja a peu de via, què maca es veu la placa per on va la Dioni, m'entren ganes de tornar-hi.
    Ben contents al cim, sort del ventet sinó ens hauríem torrat encara més!

    Ja a peu de via, a l'ombra, aquest topant queda a recer del sol força estona pel matí i de seguida a la tarda, ja que queda en una mena de semicercle tancat, pleguem el material. La baixada serà ràpida, ja que el corriol és ben dret i no dóna treva fins la pista. Al torrent ens refrescarem aprofitant el bon cabal d'aquesta primavera. Pujadeta fns al Mas on petem la xerrada amb l'avi una estona.
    Ressenya que trobareu a



  • La Noche del Loro

  • Una via que ens ha agradat, amb un començament potser més "fluix" que la resta de via, però que no desmereix; equipament molt adeqüat, els trams per sota el cinquè inexistent, però amb possibilitats d'acompletar-lo si ens cal, als de mes grau bo. Tan sols a la tercera tirada hi ha un pas "reboton" i que a mí em va costar molt, però que finalment vaig resoldre amb l'ajuda d'una baga, li posen 6b però en lliure altres que ho han provat pensen que de 6c no baixa...tanmateix és igual per mí A-1 de baga hehehe. Molt homogènia, no hi trobes trams intermitjos com a la Dioni d'enllaç entre tirades, no tan mantinguda com la del Camí de l'Alfons Baró, tanmateix menys equipada, més aventurera, menys esportiva. La llàstima és que amb la calor haureu d'esperar un dia enboirat o fins a la tardor per repetir-la, fa de bon esperar però!
     Un molt bon record-homenatge pel Josep, a ell segur que li hauria agradat.
    En Josep Sànchez Carrasco



  • l'escultor de somnis un bon amic per sempre.

  • diumenge, 8 de maig del 2016

    Via Camp a la Punta de les onze hores. Sant llorenç del Munt. Clerc, Camp i Estruch: Trilogia mítica i amb història.

    La Punta de les onze hores a la primera cinglera de la Mola. Perfil de la Via Camp.

    El dilluns 18 d'abril assolia amb el Jordi Carreras "Cuc" un repte pendent: La via Camp. Aquesta via té per a mí molta història, el meu primer contacte amb ella va ser el deu d'octubre de l'any 1999; amb l'aleshores company de cordada i mestre Pep Graells: ens hi vàrem posar, fèia poc que s'havia restaurat amb parabolts. Ell m'explicà que fèia trenta anys que la tenia abandonada, no van passar de la primera reunió...aleshores la sortida del sostre era mítica car la darrera assegurança era al llabi del mateix obligant a posar-se a últims amb preses de mans fines, fines...de tal manera que moltes cordades pujàven abans al cim i deixàven una corda penjada per ajudar-se si fós el cas... Nosaltres en el nostre primer intent no vam passar de la segona tirada, car hi ha un tram desequipat i compromés que ens va tirar enrrera. Hi vam tornar dues setmanes després i aleshores jo vaig encapçalar la primera tirada i el Pep va resoldre el seu tram "expo" de la segona i el sostre magistralment. Jo aleshores no controlava gens els tema dels estreps i m'en vaig veure de tots colors per a poder sortir tot hi anar de segon. Aquest fet no va fer més que amplificar el meu mite personal amb aquesta via.
    Trilogia mítica, molta història en pocs metres de paret.
    En pocs metres de distància, la Punta de les onze hores atresora tres vies imprescindibles per als enamorats de Sant llorenç: La Clerc, que he repetit moltes vegades amb diferents companys, l'Estruch, feta amb el Xavi Àlamo (17-02-1990) i Joan Casòliva (02-07-2010) i finalment la Camp (Joan Camp i Bosch); aquesta i l'Estruch (Antoni Estruch i Senserrich) es van obrir per homenatjar a uns companys del Centre excursionista Terra i Mar, entitat precursora de la UES juntament amb el C.Exc Sabadell i el C.Exc del Vallès, que vàren desaparèixer la primavera del 1954 en l'intent d'escalar el Cerví.
    El Jordi a l'intent definitiu i la via des del peu.

    Passats uns setze anys des de la meva primera ascensió, amb més pena que glòria, de la Punta Camp, finalment vaig "enganyar" l'amic Cuc per anar-hi, (s'apunta a un bombardeig!) és el dilluns qüatre d'abril que ens hi apropem: avui començarà ell, la via sembla que no es fa gaire per l'estat de la roca, van caïent còdols de tant en tant...s'hi enfila sense massa dificultats excepte alguna sortida en lliure i sobretot l'entrada a la reunió, que és delicada. El dia s'ha anat girant i quan arribo a la primera reunió fa molt de vent...la història es repeteix, cap avall!! rapelem que no tinc ganes de patir més del que ja patiré al sostre...després de tants anys, ja hi tornarem amb millor temps. Hi curiosament quinze dies més tard, com el segle passat, hi tornem: és el dilluns divuit d'abril i avui sí!!!!
    Flanquejant a buscar la línia.

    Fent la primera tirada, 23-10-1999 en que vam assolir la via ja.

    El Pep a la primera reunió, el 10-10-1999.

    Poc engrescador aspecte de la segona tirada.
    Doncs avui també fa vent....pel que estic experimentant en aquest esperó sempre n'hi fa. Avui però la moral és alta i continuo. La segona tirada comença vertical entre grans còdols que sembla vulguin anar avall....per poc després flanquejar a la dreta fins sota un tram de roca molt descomposta on curiosament desapareixen les assegurances! és el tram en el que el Pep va dubtar...i be, ho entenc, acostumat a seguir les cintes i l'artifo, de cop toca fer una sortida d'estreps; una bona ma a l'esquerra ajuda i ja sóc en un replanet al davant d'un diedre vertical, al capdamunt un gran merlet, on posaré un cordino. Tanmateix em costa una bona estona decidir-me a sortir, i és que no em crèia que no hi hagués cap cosa....fins que em vaig convèncer que calia sortir en lliure.... Supero amb molt de compte el diedre, llaço el merlet i ara travessa horitzontal a buscar el bolt, uns cinc metres per sobre del darrer....la dificultat intrínseca no és alta, però la qüalitat de la roca fa patir...
    Al primer tram d'artifo de la segona tirada, abans de l'exposada sortida en lliure.

    Des de la segona reunió, enguany també m'ha costat el tram intermig....


    Precari merlet que dóna moral per fer el tram de lliure.
    Llaçat el bolt, continuo alleujat, un parell de passo mes i una altra sortida en lliure, no tan compromesa; l'arribada a la reunió, sobre un esperó d'aspecte trencat, és ben protegida. Veig que el merlet encara és a lloc, i aguantarà sí!
    El Pep a la tercera tirada, molt ben assegurada, fins al sostre, on la sortida se les porta!


    El Pep aconsegueix sortir del sostre amb soltura, a mí em costarà més!
    Una vegada tots dos a la reunió, continuo cap al sostre, pel que veig jo que patia pel sostre, una mica més i em tomba la segona tirada...cal anar-hi avisat del que t'hi trobaràs. Aquí s'alternen els bolts amb burins originals, però n'hi ha un munt! sembla ser que aquesta tirada la va obrir en J.Majó, que es va cansar de picar al sostre deixant la sortida neta! escalava molt be i era eixalabrat m'han dit, no el vaig conèixer, sí que conec l'altre aperturista en Jaume Olivé, la persona que em va introduir en aquest mon de l'escalada, gràcies Jaume! tot un mestre.
    El Pep exultant a la reunió cimera, per a ell també significava assolir un repte!
    Sóc al sostre, un burí i un bolt al llabi ben be, hi penjo l'estrep i m'ho miro, veig que a la sortida hi ha canto petit, porto un ganxo i provo de posar-lo, però no hi queda be...tinc una molt bona presa de ma a la dreta, però petita, en pinça, no m'atreveixo a tibar només d'aquí....caldrà posar-se a últims, quin cangueli! finalment m'en surto sense haver-me de posar a últims, com? no us ho explicaré pas, quan ho proveu traieu l'enginy i gaudiu com jo al sortir per dalt!!! amb els anys he perdut grau però he guanyat serenitat i capacitat d'anàlisi a la paret...això m'ha tret del sostre.
    El Jordi també molt content recuperant els estreps del sostre, gràcies per acompanyar-me.

    Quan supero el llabi el Jordi crida content: ja ho has aconseguit Jaume! per fí! ja em deixaràs tranquil i no tornarem mes aquí ha ha ha. Resta una grimpadeta fins la reunió en dos bolts. M'allargo la corda per a poder veure el Jordi mentre el recupero. Ni me n'havia adonat, però el dia s'ha tapat...tan li fa...!
    Més que contents!!!!! a la segona ha estat la vençuda!
    Estem tots dos molt contents, jo per haver superat el meu repte, i el Jordi perquè el deixaré d'emprenyar amb aquesta via!!!! ja no hi torno diu el Jordi hahaha però en el fons sap que d'aquí un temps no s'en recordarà i encara hi tornarem....
    Traçat aproximat de la via.

    Una via curiosa la Camp, oberta l'any 1966 per en Jaume Olivé i J. Majó i reequipada el 1999. V+ /A1 obligat. La roca hi és dolenta, d'aquí l'abundós equipament; però no us penseu que sigui senzilla, s'hi ha d'escalar i saber jugar amb la roca secretiva de la zona. La sortida del sostre demana enginy i recursos si no és que sou uns equilibristes de l'estrep i no us fa por enfilar-vos a últims, tingueu-ho en compte per si de cas... Aproximació gairebé nul.la des de l'aparcament dels dipòsits de la Urbanització Cavall Bernat (Matadepera), sota la gran Torre amb piscina.