diumenge, 24 de juny del 2018

Queraltina al Castell Berguedà. Serra de Queralt. Berga.

A primer terme la cova de la Troballa amb Castell Berguedà al fons.
Quan vam anar a l'Arnau-Oleguer ja sabíem que tornaríem aviat, la via Queraltina és la continuació ideal per acabar de fer metres quan surts al mirador de Garreta, aleshores no va poder ser, però el dilluns 11-06-2018 aprofitant que lliuro de la feina i que el dia és mig ennuvolat, comença a fer calor, anem amb el Joan Pera a fer-la.
Aquest cop l'aproximació és curta ja que anem amb el cotxe fins l'aparcament del Santuari i d'allà ja només pujar unes escales i caminar fins al mirador, d'allà a la dreta fins un rètol d'un esquirol, allà tenim les parets i el curt corriol que hi mena, trobar la via entre la munió de línies d'esportiva és senzill, els autors han pintat una Q en color vermell.
Quan trobem aquest rètol amb l'Esquirol a la dreta, on indica el Joan, tenim la via.

La Q de Queraltina ens confirma la línia enmig d'un guirigall de Bolts.

Superat un curt tram placa, aquesta fissura a equipar ens marca el camí.
Ja som a peu de via, el terra és ben moll i la paret encara regalima per algunes zones, és ben tapat i fa fresca! Això el mes de juny al solell de Queralt és un regal. La primera tirada ja et mostra el pa que hi dónen, equipada a la placa i desequipada on hi ha fissures. La placa és molla a trams i l'ambient és ben humit...començo amb molt de compte i poca confiança amb la roca, suposo que amb un bon sol el tacte ha de ser molt diferent. Superada la primera placa entro a la vertical fissura que es deixa pujar tranquil.lament i amanir a pleret, els tascons hi queden a caldo.
Recuperant la primera tirada

Superada aquesta primera zona la paret s'ajeu una mica per tornar a trempar tot seguit, sobretot abans d'entrar a reunió on cal superar una placa amb un lleuger desplom, aquí trobo els peus molls amb el que haig de tibar de cinta, llàstima.
La reunió és ben còmoda, amb doble instal.lació, una pel ràpel i a la dreta la de reunió.
Començament en flanqueig de la segona tirada.
Ara li toca al Joan, la segona tirada surt en flanqueig a la dreta travessant una petita selva, com que no para de ploure!! aleshores ja va amunt a buscar un esperó d'aspecte trencat però bo en realitat.
Pont de roca de llibre !

Anem agafant alçada

A la magnífica i sorprenent tercera tirada

La tercera tirada torna a sortir cap a la dreta a buscar un diedre, el mes delicat és entrar-hi,  la roca, abrasiva com mai, dóna confiança. Es puja fins a buscar un petit desplom que superem gràcies a bonisimes preses per entrar a un pilar vertical que d'entrada sembla que ens costarà;   cercant el gest, un seguit de regletes i petits relleixos permeten superar-lo deixant-nos ben satisfets, genial
A l'esperó sorrenc i adherent abans d'entrar a la reunió cimera.

Foto carener.  
Ja a la reunió, podem triar sortir a buscar la carena i baixar caminant-desgrimpant o rapelar la via; avui tot és molt humit i moll i donat que hem llegit que en aquests cassos millor rapelar, fem un ràpel fins la primera reunió i un segon fins al peu de via.
Ressenya que trobareu a


  • Toporoc
  • Una via curta i intensa, semiequipada on poder fer treballar el material d'autoprotecció; evitar després de pluges intenses i quan la calor apreta, molt recomanable. Agraïr als autors Jordi Farràs i Àngel Companyó l'obertura de la línia i l'estil de la mateixa.

    dimecres, 13 de juny del 2018

    Arnau-Oleguer al solell de Queralt. 27-05-2018.

    Penyasegats per on va la via Arnau-Oleguer
    El darrer diumenge de maig decidim anar al Santuari de Queralt a fer una matinal, encara no fa massa calor el que ens anima, aquesta zona és d'hivern però enguany el temps mana. Anirem dues cordades, el Toni amb la Clara i jo amb l'Eduard, que ara fa dies que no escala per una lesió. Ens trobem al Rosal per esmorzar i d'allà fem via cap al Santuari de Queralt. Aparquem els cotxes a un coll al costat de la masia de Fumanyà. haurem de recular uns 100 metres carretera direcció Berga per agafar un corriol ben fressat que ressegueix tota la falda de la muntanya; quan som sota una línia d'alta tensió anem a la dreta per una tartera amb fites. Puja de valent i sense treva, a l'alçada gairebé de les parets anirem a l'esquerra deixant la zona d'esportiva de la Vinya a la dreta. POc després i dins l'alzinar un rètol "policromat" ens confirma que som a lloc.
    Aquest rètol ens confirma que som gairebé a peu de via
    Peu de via terrós i desnivellat. Comença el Toni i nosaltres esperem torn. Aquesta tirada és curiosa, comença per uns esperons d'aspecte no massa bo, però que quan t'hi poses són ferms. Es redreça de seguida havent de superar un tram balmat d'on amb passos atlètics anem a buscar una placa que es veu des de baix. Aquesta placa sorprèn, a la base és de bolos conglomerats d'aspecte reservat, primer progressem en diedre, per passar a la xemeneïa i finalment superar aquest tram i entrar a una fissura vertical molt estètica amb preses que fan xalar!! Amb sorpresa veïem que ara ens toca baixar a cercar la placa final amb també roca que fa afició.
    A la variada i curiosa primera tirada

    Sortint del mur trempat per canviar de placa i entrar a reunió.

    L'Eduard ha començat amb por però s'ha anat escalfant veïent que el braç li respòn i no fa nal, amb el que quan arriba a la reunió s'anima a continuar! Comença en flanqueig a la dreta per poc després encarar un muret vertical i finot de preses, molt ben assegurat tanmateix. Calen passos delicats i posicionar be el cos per sortir-ne exitós, no afluixant fins l'entrada a reunió, ben trobat sí senyor!

    Al tram finot de la segona tirada.

    Inici potent de la tercera tirada.
    Segona reunió també en un còmode replà; la tercera tirada te un començament finot i amb l'assegurança força amunt; m'hi poso per la dreta en adherència fins engrapar unes regletes que donen confiança per agafar la primera assegurança, aleshores la via comença un llarg flanqueig tot divertit. Quan aquest s'acaba la tirada perd gas i es gairebé camina fins la reunió.
    Al ràpel, tot fent cua...
    La cuarta tirada és molt senzilla i es camina més que s'escala, l'excusa per arribar al ràpel, aquest és volat al tram final; el fem amb una sola corda, és curt. D'aquí un corriolet ben marcat ens porta a la continuació de la via.
    Començant la cinquena tirada i a la placa final de gres sorrenc...

    La cinquena tirada té dos trams ben diferenciats, a l'inci atlètic amb preses grans i escalada típica de calcari aquí les assegurances hi són més alegres, però no es troben a faltar de tant bona que és la roca. La segona part és una piràmide graonada de gres sorrenc. Adherència màxima i passos agraïts, per crear afició.
    Entrant a la cinquena reunió

    Sortint a fer la curiosa sisena tirada i a l'altra banda del "melindro"!!

    La sisena tirada és sorprenent, som en una espècie d'agulla de la que sortim per la dreta per passar al vessant contrari, la sorpresa és com n'és d'estreta...ho podreu comprovar quan hi aneu. S'hi posa l'Eduard i resolt sense problemes, i això que actualment falta un encastador que hi havia en un passet curiós. La roca és com de cara nord, rentada i poc adherent. sortosament trobem forats i bolos a pleret; smepre millor escalar per sota el nivell de les assegurances.
    Flanqueig que fa anar concentrat a la darrera tirada

    Això s'acaba, ara hem de fer un llarg flanqueig horitzontal del que el mes difícil és la sortida, això si no voleu tocar cap cinta clar! passos d'adherència amb peus minsos, però que si es mira be surt. Cal vigilar de netejar be els gats abans de començar ja que venim d'una reunió terrosa.


    Apropant-nos a l'esperó final i entrant-li, mes senzill del que pot semblar.

    Al final del flanqueig ens hem d'enfilar a un esperó que de lluny impressiona...però quan t'hi acostes i palpes la roca, van sortint els passos amb fluïdesa i elegància esdevenint plaent i espectacular! enhorabona als aperturistes per haver sabut llegir tant be el terreny.
    Gaudint la roca.

    l'Eduard ben content després de molts dies sense escalar.

    Una cordada al ràpel de la quarta tirada.

    Foto-Aplec !
    Acabem al mirador de Garreta on ens fel la foto, si continuem el camí podem anar a buscar la via Queraltina, però avui ja en tenim prou, cal ser a dinar a casa; fem la baixada per la drecera del solell i d'aquí anem a fer la cervesa, que no es poden perdre els bons costums.
    Ressenya que trobareu a


  • Ressenyes del Berguedà
  • Una via ben trobada, oberta per Jaume Cortina el 2015 l'autor ha tret petroli d'una zona difícil, molt vegetada i discontínua. Equipada a pleret, no posareu res o potser a la segona meitat, després del ràpel, on potser hi ha mes alegria. Escalada atlètica típica de Calcari amb tocs de conglomerat i de gres que ens faran treballar en diedre-oposició, flanquejos i alguna placa. Es pot arrodonir el dia continuant per la Queraltina fent tres tirades mes de caire ben diferent i que us faran amortitzar el viatge.

    dimecres, 6 de juny del 2018

    Acaronant la berruga del Cavall; via GAM. Montserrat. 19-05-2018.

    Impressionant, el Cavall tot pujant per la seva canal.
    Després de l'intensiu a Riglos, ens venia de gust Montserrat, tanmateix només disposàvem d'un matí amb el que el dissabte 19 decidim fer una visita al Cavall! jo fa temps que no hi tornava, després de la Punsola, la meva estrena i la Pérez-Vergés un temps després... el Josep Maria s'hi ha estrenat fa poc per la Punsola també i ho va celebrar a la festa Cavallista amb el Joan Pera que el va convèncer, el Joan també fèia temps que no hi anava després d'haver-les fet gairebé totes...
    La berruga, per l'esquerra va la normal, pel centre la Pérez-Vergés i per la dreta la GAM
    Com que el temps, tot i ser bo avui, pronostica pluja el migdia, que rar oi? triem una via que no hem fet i que suposem ràpida i ens diem que si ens dóna temps farem la Normal. La GAM és la triada, oberta l'any 1952 per J.Vendrell, J.Mª Balcells, A. Ventura i J. Carbó.
    Cara oest del Cavall
    Deixem el cotxe a Santa Cecília i seguim el camí de l'arrel en direcció al Monestir, deixem, enrera les canals del Moro i dels Arítjols per entrar a la canal del Cavall, un gran Arboç amb el tronc ajagut ens ajudarà a localitzar-la; al començament és molt trencada i arbrada, com un túnel per de seguida obrir-se en uns plaques cada cop més dretes i que superarem gràcies a unes fermes cordes. Recomanable posar-se el casc. Arribem a peu del Cavall ben calentons! sí senyor. A l'anar tres ens partim la via, comença el Joan que farà ja encordat el sòcol i el flanqueig amb la intenció de continuar jo amb la volta a la berruga i la següent i acabar el Josep Maria.
    El flanqueig comú amb la normal;  el Josep Maria entrant a reunió.

    El famós flanqueig fa honor a la seva anomenada...és tècnic i de col.locar-s'hi be, uns bons forats ajuden a la progressió que començarem baixant per anar pujant en flanqueig a buscar la primera assegurança; una vegada l'hem xapat, es relaxa la tensió...i també la progressió que es fa més còmoda trobant bones i cantelludes preses fins la reunió penjada sota el diedre de la normal.
    La tirada de flanqueig sota la berruga

    A mitja tirada amb Flautats al darrera, molt ambient!
    Ara és el meu torn, de la primera reunió cal baixar una mica per anar a buscar el primer espit, de moment encara es pot progressar en lliure però de seguida cal tibar de cinta i anar fent...les assegurances allunyen però la paret permet encara progressar en A-0. Sobrepasso la línia d'assegurances de la Pérez-Vergés, que vaig fer fa uns vuit anys amb l'amic Josep Sanz, i la progressió es va complicant; ara cal pujar i és quan els espits o burins són més allunyats, trec l'estrep. Alguna plaqueta recargolada fa patir... l'entrada a reunió torna a ser curiosa, un pitó amagat ajuda.
    Esperant per entrar a la incòmoda reunió.
    Al tram mes atlètic.

    La reunió, per dir-ho d'alguna manera, és força precària i incòmoda. Un espit a cada banda de diedre, molt allunyats...tot i dur bagues molt llargues l'angle de treball de la mateixa és molt obert el que sobrecarrega els ja de per sí atrotinats anclatges...bufff!!! anem tres, no m'agrada. Miro i veig una mica mes amunt un pitó i a la placa de sortida un altre espit. Els aprofito i reforço la reunió amb aquestes dues peces mes amb el que quedo un pel mes tranquil, ara quan arriba el Joan li comento de que surti ell ràpidament per així evitar sobrecarregar la reunió, mentre el Josep Maria espera per entrar.
    Intentant no sobrecarregar la reunió.

    A l'altra banda de la berruga.

    El Joan treballant-se el diedre
    El Joan que ja s'ha col.locat per sota de l'espit superior, continua la tirada ràpidament, la reunió és incòmoda sobretot per tres. L'inici és finot, per sobre l'espit mira de colocar alguna cosa, posant l'Àlien blau a caldo el que li permet progressar i col.locar-se més còmodament ja al diedre; no ha vist per l'herba que ha crescut, el cable d'un empotrador abandonat al costat gairebé d'on ha col.locat l'Àlien. Al tram mes vertical del diedre hi trobem un altre espit i una pitonisa de forja com les de la Pérez-Vergés. L'escalada esdevé espectacular i aèria trobant això sí cada cop millor rocam. Una Sabina permet llaçar-la i entroncar amb el darrer tram de diedre on hi trobem a la meitat una baga en un pont de roca; passat aquest el pendent suavitza i s'entra per terreny trencat i senzill al replà de la reunió.
    El Josep Maria a la darrera tirada i al cim !
    Ara és el torn del Josep Maria, tirada neta fins al cim. Sortida atlètica amb bona presa, ell com és alt ho resol fàcil i ja és sota el darrer balmat, una espatarrada i el perdem de vista.

    Foto-Cavall

    Sempre fa il.lusió fer el Cavall, encara que faci poc que l'hagis fet, oi Josep Maria? Fem el ràpel fins l'anterior reunió i preparem ja per fer el segon, hem de vigilar que una cordada està arribant dalt, esperem que surtin i aprofitem per fer-nos alguna foto mútuament. Tot fent el ràpel miro les grans escarpies que hi ha a la Normal, Normal que haurà d'esperar un altre cop, ja que haig de ser a dinar a casa i es fa tard, encara resta baixar altre cop la canal i les seves cordes, tasca entretinguda. Com entretinguts quedem tot baixant admirant les cordades a Diables i a la Paret de l'Aeri, algunes segurament es van mullar...
    Trobem una cordada fent la Normal i ens passem fotos mútuament, gràcies!


    Ressenya de l'amic
  • Joan Asín.

  • Via per a amants del Cavall, encertada en el seu recorregut, amb una tirada reina com és la de la berruga, molt i molt recomanable. Ara cal escalar i anar segur en el grau ja que l'equipament no permet masses alegries. Si no ho voleu passar malament eviteu anar en cordada de tres, les reunions no són gens còmodes i a la segona l'equipament millor no posar-lo a prova.