dimecres, 12 d’octubre del 2016

Via Liberty a la cara est del Gorro Frigi. 08-10-2016.

La boira s'encapritxa de Montserrat
Sembla que per fi s'acosta la pluja, aquest dissabte passat el temps no pintava gaire segur, però amb el Toni ens arribem a Montserrat per anar a Gorros...potser no és la millor opció, però... ja a l'aparcament del Monestir trobem l'amic Ramon (Lagarto Sordo) que ha fet la mateixa pensada i va en solitari a fer la Màgic Line
Vàrem fer l'aproximació amb en Ramon (Lagarto sordo)
Dubtem si anar per Sant Miquel o per les escales, i finalment ens decidim per la primera opció, arribats a la bassa agafem la drecera que ens escurçarà un tram de pista, fent mes amena la pujada; suem com mai, és l'elevat grau d'humitat. La boira no vol marxar, pensàvem que a dalt veuríem el sol...però res de res. Ja al peu del Gorro ens acomiadem dels companys que hem anat trobant i enfilem per la canal a trobar el nostre objectiu.
Humit i desavinent peu de via, qui comença?
La canal és ben molla, avui s'agraeix la gruixuda corda per superar el roquissar; no tenim clar quina via fer, d'entrada ens mirem la Sombra a la luz de la luna, però amb aquest ambient tan humit....millor un altre dia amb un bon sol, tampoc ens convenç la Història interminable, acabant a peus de la Liberty. Mal dia per decidir-se, a l'aspecte tètric que sempre tenen aquests peus de via avui la boira hi afageix un grau...però vaja què! comencem no? però, qui comença? avui ni el Toni ni jo ens llancem amb el que el palet mes llarg decideix: m'ha tocat, res a dir apa amunt!
Espits sikats i pintats de vermell. Primera reunió.
Amb molta cura de no enfangar els gats em vaig preparant, mentre el Toni ha trobat un bon lloc per un Àlien, que si mes no evitarà que rodoli canal avall en cas de patinada...el primer espit és força amunt. La roca però es deixa fer, és eixuta i bona. La via va buscant els millors còdols i blocs enpotrats, una vegada de peus en un gran bloc hi ha un passet de confiança per abastar un còdol franc i bo que permet xapar l'espit. Aleshores cal anar a buscar un gran tronc que creua la via i que ens obliga a fer el cuc per passar-li per sota, que és el que vaig fer jo, algú el passa per sobre, al gust. D'aquí una excursió fins la reunió amb roca de primera.
El dia no acaba de fer net...

Començament molt fi i d'aspecte lliscós, típic de cara nord.

El Toni "discutint" amb l'arbre que decora la tirada.

Una bona excursió fins la reunió.
Roca aspre i divertida, no tan senzill com sembla...
La segona tirada li toca al Toni, la roca ha millorat, aspre i cantelluda, tot i que a mitja tirada els cantos semblen esvaïr-se i cal anar amb confiança en l'adherència, tot això amanit amb unes bones excursions entre espits. Es pot posar alguna peça però propera a l'assegurança amb el que el grau, baix, és força obligat.
Entrant a reunió;  tirada compacta i mantinguda amb les assegurances justes, justes.
La reunió nostra és en una zona no massa còmoda, molt aprop tenim una altre en un bon replà, amb el que el Toni m'avisa que continua amunt a buscar-la.
Tricams, semblen fabricats pensant en Montserrat.

La segona reunió la fem a la de la via Guzman - Silva, molt propera i més còmoda.

Desplom final que se supera pel morrot de la dreta, 6b en lliure sinó A-0.
Aquí dalt la paret perd verticalitat i sorprenent-ment hi ha força assegurances en comparació a les tirades anteriors. Surto recta amunt i passat un parabolt pintat de vermell ja encaro a la dreta a buscar l'esperó del desplom. Aquest està ben protegit, a peu pla es pot xapar, però cura que en cas de patinada aniríem un tros avall....possibilitats de protegir el pas si cal. Em cal fer un bon A-0 que em permet posar-me de peus en uns bons bolos i aleshores ja surto; el Toni al seu torn el treu net, ho prova un pel mes a la dreta de la xapa i abasta bones preses fent una bona tibada, enhorabona! La reunió és recta amunt, però decidim flanquejar a buscar ja la instal.lació de baixada, aprofitant que som els primers d'arribar dalt.
Després de superar el sostret, el Toni a la reunió.

Al cim anem directament a la instal.lació de ràpel, estem sols encara.

Esquema de situació de les vies de la cara est segons la Guia de Gorros de Luís Alfonso.

Una via divertida, on cal anar ben concentrat en la roca, les assegurances justes et fan escalar. Ens ha agradat. Aneu-hi amb el grau ben assolit per disfrutar-la. Es pot acompletar per aprofitar la pujada amb una altre de les del costat, d'estil similar.

divendres, 7 d’octubre del 2016

Via Monistrol al Cap del Mono ( Cinglera del Cap de Mort ) Sant Llorenç del Munt. 05-10-2016.

El Cap de Mort i al seu costat el Cap del Mono, amb el sostre pel que ens passejarem.

Una altra tarda ben aprofitada, el dimecres tornem a quedar amb el Jordi per fer una via que ens fa il.lusió als dos, ell ja n'ha fet la primera tirada i li fa gràcia fer-la fins dalt: és la Via Monistrol al Cap del Mono, oberta l'any 1964 per: R. Sanoguera, J. Domènech i J. Majó. Recentment ha etsat reequipàda amb parabolts a la primera tirada sencera i al sostre; aleshores van deixar l'equipament original afegint un parabolt a la segona reunió i un altre al mig de la tercera tirada.
El peu de via és senzill de trobar, a la dreta de la placa de peu de paret.
Per trobar la via és força senzillo, cal anar a Matadepera i d'allà a la Urbanització Cavall Bernat, deixarem el cotxe al capdamunt del carrer dels Rossinyols o millor al trencall de la dreta del Camí Moliner. D'allà una forta pujada enquitranada fins on s'acaba i comença la roca, un corriol evident ens deixa al coll entre el Cavall Bernat i el Cap de Mort, fàcilment identificables, del coll anem a la dreta resseguint la base de la paret fins a peu de via, una placa clavada a la paret ens confirma que ja hi som. Cinc minuts des del cotxe ! Apa que no us cansareu.
Amb el Cavall Bernat de fons, preparant l'artilleria.
Avui la meva intenció és fer les dues primeres tirades i li deixo al Jordi la darrera, li està be i em preparo; una reunió amb químics permet a l'assegurador restar tranquil i apartar-se una mica de la vertical de la línia, ja que és fàcil que baixi alguna cosa, estem a Sant Llorenç !
Ja de bon començament et demana tibar-li...

L'entrada em sorprèn, cal apretar, és ben vertical i les preses no tan bones com voldria...em costa la progressió ja que no puc tibar gaire de braç esquerra arran de la caiguda que vaig patir fa uns dies anant en BTT, la costella es queixa! Passat el tram inicial afluixa i es va fent fins a un diedre on ja em cal ajudar-me de la cinta...i és que et fa treballar ha ha ha.
M'haig d'ajudar d'alguna tibada de cinta, el Jordi, encadena !

Muntant la penjada primera reunió.
La roca fa patir una mica, ja que tot i que hi ha bon canto, no saps si se't trencarà...tanmateix l'equipament dóna confiança i ajuda en cas de no poder passar en lliure; l'entrada a reunió se les porta. Aquesta és ben penjada i incòmoda, per sort amb dos bons parabolts. Atenció, millor no fer cordades de tres !
Amb el Vallès de fons, toca levitar !

El Jordi es treu la tirada neta, és un Bou ! m'adono que penjat com estic, i amb la corda entre les cames, millor no fer virgueries i li dic al Jordi que segueixi ell, molt millor. Ell encantat! Cal fer una sortida ajudant-se d'un burí per enfilar-se i xapar el primer bolt, ambient total !
El Jordi gaudeix com un nen petit...

El sostre no és gens obligat, hi ha prous bolts per no patir i si cal resten les peces originals entremig, tot i que no sé si m'hi penjaria....Són quatre passos de sostre i ja perdo el Jordi de vista, i oh! sorpresa! s'ha acabat l'equipam,ent nou, m'avisa que ha de tibar de filferros rovellats....glups! i no un ni dos no!
El sostre és reequipat, però aquí s'acaba...filferros de l'any 1964!!!
segona reunió.
La filferrada aguanta, sort! però no crec que toleressin una sacada...la segoina reunió té un parabolt i un espit + una colla de burins amb filferro...el Jordi s'hi està força estona mirant de triangular-ho tot, quan arribo jo, afageixo un Àlien en un forat, hi queda prou be.
Reunió híper triangulada ! només un bolt i la resta fa por! l'Àlien bo .

La darrera tirada és molt vertical fins desplomar, s'imposa l'artifo i més amb l'equipament que hi ha....
Sortosament a mitja tirada un bolt ajuda a la moral ! Sortida al replà ben potent.

Recupero el sostre, deu n'hi dó, ara fèia dies que no en feia i em costa prou...arribo a la reunió acalorat i em toca la següent....l'equipament com fins ara, filferros rovellats...Urggg!!! Jordi, te la cedeixo. No teníem referències del grau d'aquesta tirada, pensàvem que seria senzilla, però no: el mur és ben vertical fins i tot desploma al capdamunt. La roca té poc relleu i l'assegurament no convida a apurar en lliure, tanmateix difícil, difícil....de filferro a filferro, acaronant-los, fins xapar el Parabolt, el Jordi gairebé el petoneja! i és que la cremallera és segura en cas de sacada i la reunió tampoc és que sigui a prova de bombes...
Darrer tram per arribar al Pla dels Escorpins.
Al final cal fer una sortida dura, que fins que no trobes una bona presa, costa decidir-se. D'aquí caminant pràcticamwnt a buscar el muret final que ens deixarà dalt de la Cinglera a l'anomenat Pla dels Escorpins. El Jordi fa reunió en una Alzina just a sota.

Ben contents ! una altra clàssica al sac.
Una via durota, tant per la dificultat com per l'equipament. Tanmateix ha valgut la pena, oberta per membres del C.E.Sabadell en record d'en Salvador Monistrol, mort en accident de muntanya l'any 1964.
El Cap de Mort ens vigila !
Detall de les assegurances que hi ha a partir del sostre !!
Foto de l'amic

  • Sergi Casals (Ninfa de Roca i Glaç)
  • Una via que es repetirà poc en la seva totalitat per l'estat tan precari de l'equipament actual per sobre del sostre. Ja sabem la qüalitat de la roca de Sant Llorenç, i si a això hi afegim unes assegurances de 52 anys....tanmateix és una pena ja que la línia és molt ferma. Agrair als reequipadors la feina feta, ara a veure si podem arreglar la resta, només d'intercalar un parabolt cada dues peces ja quedaria com més segur, i la reunió ja posats millor dos bolts... Si hi aneu ja sabeu que us trobareu, a gaudir-la!

    dilluns, 3 d’octubre del 2016

    Esperó Picapiedra al Pic de la Renclusa, una línia ben trobada.

    El Pic de la Renclusa es fa present des tota la vall, l'esperó destaca entre sol i ombra.

    Aquesta piulada ja pa pudor de resclosit, vam fer-la amb el Joan aprofitant l'estada al Campament de la Unió Excursionista de Sabadell a Benasc, el cuatre d'agost.
    Del Refugi estant també és ben present...
    La línia tot i la immensitat de la paret, és evident, cal anar a buscar la zona de trancisió entre el sol i l'ombra; per arribar-hi nosaltres vam deixar el cotxe a l'aparcament de Llanos de l'Hospital agafant l'autobús fins sota el Refugi. D'allà cal només seguir les indicacions i la corrua de gent...ja al refugi, continuem en direcció al coll d'Aigüalluts, curta però sobtada pujada que ens farà suar. Ja al coll per corriols mig perduts anem pujant tot buscant el millor pas fins arribar a la base de la paret, el peu de via no és evident, tots els diedres semblen la via, però un doble pitó, un de nou i un de molt vell, ens confirmaran que som a la via.
    Del Coll d'Aigüalluts remuntem el vessant, evident.

    A peu de via amb el Pic de la Mina i el Salvaguarda al darrera.
    El Joan em deixa començar; senzill fins al clau, on el diedre es tanca i cal superar-lo per l'esquerra, d'aquí ja senzill per diedres amables amb algun pas picantó, com el d'entrada a reunió on poso un Àlien.
    A la primera tirada, un doble clau ens confirma que som a la línia.

    Divertits diedres a la primera part.

    A les reunions trobarem gairebé sempre dos espits, en ocasions un de sol.
    La majoria de reunions són en còmodes replans.
    Didres de llibre de la segona tirada.

    Tercera tirada, un cop superat el jardí central.
    De la segona reunió cal caminar un bon tros a buscar novament la paret, aquí trobem un únic espit que suposem serà la reunió. Continua el Joan amunt en diagonal a l'esquerra i el perdo aviat de vista.
    A la quarta tirada es va agafant ambient.
    Torna a ser el meu torn, ja hem agafat aire, la reunió és aèria, i la tirada es veu impressionant! placa, diedre, feixeta...ben variada, en cap cas la dificultat és alta, però t'ho has d'anar protegint i mirant per on vas. Al final un nou replà i...cap on? després de mirar una estona dedueixo que cal caminar amunt a la dreta i entrar en una mena de con que acaba amb una placa ben ferma on a la seva base hi trobo la reunió.
    La tirada clau, per dificultat i bellesa, és la cinquena, fissures a protegir, molt estètica.

    Ara disfrutarem, una doble fissura vertical amb un bloc al mig, net! tanmateix és de bon equipar amb el que portem Càmalots i Âliens. Ja a dalt de la placa la via va cap a la dreta per uns eslabs "divertits".
    Ja a la cresta, aèria i divertida.

    Ara l'escalada passa a ser una grimpada de cresta Pirinenca molt divertida. Anem alternant les tirades fins arribar al punt mes alt, del que un tram de cresta horitzontal ens deixarà a l'avantcim.
    Arribant al tram de cresta horitzontal que ens deixa al Pic inferior.


    Des del cim el gendarme i bretxa prèvia.

    Cal desgrimpar un tros, restant un darrer diedre que ens deixa dalt del Cim inferior de la Renclusa, on trobem una reunió en un gran merlet d'on rapelarem.
    Amb el marró empenyent, ens afanyem a baixar.


    Satisfets ja a la tartera, observem la feina feta.

    Placa del CEC dins el refugi ja centenari.

    Resenya que trobareu a
    La Noche del Loro Escalada recomanable, de grau amable i fàcil de protegir, Tascons, Càmalots i Àliens a discreció, també algun Merlet, tot i que no posareu gaire cosa, als punts crítics sempre trobareu un clau o un espit. Atenció però que estem prou alts i la méteo aquí no fa bromes. La baixada la fem amb un ràpel a la canal de la que ja anem pel tarteram a buscar el camí dels POrtillons i d'aquí al refugi.