divendres, 29 d’abril del 2016

Primavera Marciana, mai més ben dit! a la Miranda del Pas del Príncep.

La Miranda des dels camí de la Cova de l'Arcada, destaca el sostre pel que passarem.
Ara fa quinze dies ja, el dissabte setze d'abril quedo amb l'Irwing per continuar l'intensiu d'estreps...anirem a la Miranda del Pas del Príncep, a la via Primavera Marciana, aquesta via té una tirada de sotre espectacular i fa dies que la tinc ulllada i com que el Toni i el Josep ja l'han feta i el Jordi no vol caminar tant...el tinc escamat de quan vam fer la Makita Plateà...ha ha ha. Com l'anterior ocasió fem l'aproximació pel Vermell del Xincarró, allà aparquem i seguim el corriol que va cap a la Desdentegada i la Cova de l'Arcada. Quedo parat de com ha crescut la vegetació d'ara fa tres anys que hi vàrem passar! El camí fa de bon seguir, quan ets ja al llit del torrent i mes o menys a mig sector de la Desdentegada, trobarem una fita que s'enfila a la dreta, pel camí deixarem enrrera la Font del Xebret, avui eixuta; després d'unes àmples marrades passem sota l'espectacular Cova de l'Arcada, la deixem enrrera travessant la base d'un caos de blocs per baixar a travessar un torrent; continuem el camí horitzontal fins a trobar l'entrada al torrent de les Grutes direcció Coll de Port. Cal seguir amunt fins passat un tram encaixonat entrar en una especie de balma on a l'esquerra hi ha una gran fita, aquí s'ha de remuntar seguint marques blaves fins a trobar peu de via.
Mirant el vertical inici.
Superat el pas clau, entre primera i segona assegurança, la línia es torna més amable.
La primera tirada juntament amb la tercera són la clau d'aquesta via, aquesta primera sobretot perquè, malgrat el que pugueu llegir té un inici molt obligat, un tram senzill que no pas fàcil et permet xapar la primera assegurança, ai làs! però que lluny que és la segona...havia llegit que era 6b o artificial...d'entrada ho intento, trobo unes mans minses però renoi els peus...ho provo però veig que la caiguda és al replanet...buff penjo l'estrep, amunt...però que cal posar-se a últims i encara fer una sortida en lliure per caçar l'assegurança...vaja que no m'hi veig a últims....penso, segur que aquí la gent que no domina el 6b porta una canya per llaçar la segona...però nosaltres d'això no en tenim...recurs: porto un ganxo, el penjo d'un foradet i hi poso l'altre estrep, aguanta! el primer cop no...m'he fomut una bona rascada al genoll! Superat aquest tram la via manté encara la tiesor, però més humana, passat el tram vertical perd verticalitat notàblement i també perds les xapes...per sort la dificultat ara és baixa. Alguns espits estan tan rovellats que és fàcil saltar-se'ls, tanmateix si es vol es pot llaçar algun merlet. La reunió és força amunt, uns 50 metres, ben equipada i comuna amb la de la via Blava.
Segona tirada, entrant al flanqueig i a  sota el balmat.

Ara és el torn de l'Irwing, la primera assegurança és comuna amb la Via Blava però nosaltres anem a la dreta en un flanqueig ascendent fins un diedre on trobem uns passos molt bonics per passar a la paret del davant, d'aquí senzill fins a pujar al balmat; ja a sobre caminant fins la reunió força a la dreta sota un pilar característic.
A la segona reunió, aquí comencem el festival d'estreps.
Al recuperar aquesta tirada cal vigilar ja que la distància entre la reunió i el darrer punt d'ancoratge fa que el segon hagi de vigilar, en cas de patinada el pèndol seria d'escàndol! Aquesta reunió és ben còmoda, a l'ombra, això sí, avui per sort no fa fred, més aviat calor, i s'hi està molt be.
M'acomiado de l'Irwing, mes amunt ja no ens veurem.

Avui anem tots dos sols, l'Irwing encara no domina això dels estreps, i abans de començar la tirada repassem be el tema comunicació, ja que no ens veurem i possiblement ni ens sentirem. Els passos no són massa llargs i vaig progressant ràpidament seguint la mecànica i metòdica de l'artifo, des que vaig descobrir la fi-fi que se'm fa més fàcil, ja sé que no s'hauria de fer servir, però... A mesura que la paret es posa tan sols verticals toca fer alguna sortida en lliure fins que cal escalar....renoi com costa tornar al xip escalada.... Reunió!! recupero el company, però no avança...a veure que passarà...avui no el puc ajudar...després d'una estona aconsegueixo escoltar un crit: groga!!! el tema és que hi ha una altra cordada aprop que críden i no ens aclarim gaire, però finalment dedueixo que, ja que fa estona que el tinc tens i no avança, que haig d'afluixar la corda groga, així ho faig i veig com a poc a poc puc anar recuperant; una vegada a la reunió l'Irwing m'explica que ha fet la típica errada de novell: no ha tret la corda de la cinta i ha fet un pas a l'altre estrep, jo he recuperat i al tensar no podia retirar-la!!! Una lliçó apresa que de ben segur no se li oblidarà.
Al "pas" de la quarta tirada i fent via cap a la propera reunió.

Aquesta tercera reunió és airosa, al capdamunt de la balma; ara continua l'Írwing, li passo els Àliens i alguna peça mes gran, ja que tot i ser senzilla no recordo si té mes d'una xapa, la del pas que tenim al davant, en un muret vertical. Es treu el pas amb soltura i encara la continuació, el veig progressar amb seguretat, però li recordo que si pot posi alguna "cosa"; i així ho fa, posa dos Àliens en el camí a la reunió, sota una altra balma, aquesta molt mes modesta que l'anterior. Ha tirat pel dret deixant-se una altra assegurança, però ho ha resolt amb dos bons Àliens, bé Írwing!
En aquesta tirada pots anar per on vulguis, l'Irwing l'amaneix amb dos Àliens, no troba l'altra assegurança.

A la penúltima reunió i sortint-ne pel desplom.

Som a la darrera reunió abans del cim, d'aquí també hem de fer-ho amb estreps, li proposo a l'Írwing d'encapçalar la tirada, però de moment prefereix continuar de segon, però ben aviat es decidirà que és un alumne avantatjat! Un parell de passos d'estreps i ja sortim en lliure, llàstima que la tirada és curta, doncs és molt maca. El replà cimer és ben ple de còdols, encara no som ben be dalt, ens faltarà una grimpada. Ja recollim el material i ens traïem els gats, avui ha fet molt sol i calor, calor que hem suportat gràcies a un airet constant, però els peus han patit l'escaldufada.
Premi al cim: Frares en tota la seva esplendor!

Del cim baixem caminant direcció nord per una canaleta d'Alzines que ens deixa en un replà, del que fent un flanqueig aeri sortim al camí que va al coll de Porc, just sota l'Agulla Gran del Pas del Príncep, que no ens cansem de mirar. D'aquí baixem direcció Agulles fins a trobar el torrent del Lloro, anem per un corriol a l'esquerra que passa pel mig del torrent tot seguint fites i marques blaves, i que ens deixarà altre cop al trencall del Torrent de les Grutes d'aquest matí.
Avui sort del ventet, sinó ens haguèssim cúit.


Ressenya d'


  • Escalatroncs
  • Una via molt interessant, però aneu avisats de que la primera tirada és obligada en artificial, en lliure 6b. Caiguda lletja si no es té el grau o sí posant-vos a últims d'estreps, que no tothom s'atreveix, com jo!, us desequilibreu... La resta, l'artificial és ben equipat amb sortides en lliure franques. Assegurances alegres als trams de IV/IV+. Possibilitat d'acompletar amb merlets i Àliens. L'aproximació per la Cova de l'Arcada et permet gaudir d'aquest fenòmen geològic, val molt la pena. La vista sobre Frares per quedar-s'hi una estona badant. Recomanable!

    diumenge, 24 d’abril del 2016

    Punta o sostre dels Parents a la Punta del Mig. Sant Llorenç del Munt.

    La primera cinglera de la Mola; un escalador a la via Monistrol del Cap de Mort, el nostre sostre és a la dreta abans d'arribar a l'Esquirol.
    Gràcies al canvi d'horari, ja fa uns dies que hem encetat les escalades de tarda, el passat dimecres 13 d'abril quedem amb l'Írwing i el Jordi per fer una escapadeta; no sabem a on anar i com que ja fa dies que tinc ganes de fer un sostre, el Jordi ens proposa d'anar a fer pràctiques a Sant Llorenç, a la Punta dels Parents, una via que passa un petit sostre i que jo sempre m'havia mirat sense decidir-me mai a anar-hi. Per localitzar la via cal anar a Matadepera i d'allà pujar per la urbanització Cavall Bernat fins a l'aparcament del Cavall Bernat, és senzill. D'on es deixa el cotxe cal caminar en forta pujada fins el coll entre el Cavall Bernat i el Cap de Mort, d'aquí un corriol a la dreta voreja les parets, passada una canal que enfila amunt i abans d'arribar a l'agulla de l'Esquirol ja veurem el sostre.
    Preparant el material sota el sostre.
    Ja a peu de via decidim per on entrar, per la fisura o per la placa de l'esquerra, una variant més equipada. Com que ens hem equipat amb el joc de tascons i friends decideixo anar per la clàssica, la fissura desequipada. La roca a l'inici és delicada, sort que la fisura es deixa amanir be, costa enlairar-se en fred amb aquesta roca, mica en mica vaig guanyant metres i cada cop la qualitat millora.
    Modest sostre amb equipament de l'any que es va obrir...
    Sota el sostre hi ha una reunió de dos espits "nous" que no faig, xapo el primer burí, renoi....el burí, bé, tots, són mig sortits i les plaquetes ben rovellades i primes....em penjo amb precaució pensant que me n'aniré avall, però no! aguanta. No m'hi penso i continuo amb el següent, fent tota la metòdica de l'artifo amb la diferència que ara toca posar les cuixes al graó i anar ballant d'una peça a l'altre...sembla mentida però és la meva primera vegada, amb els anys que fa que escalo encara mai havia fet un sostre com a tal...sí, avui m'estreno i em fa molta il.lusió.
    Divertida i verical placa fisurada que t'has d'equipar.

    Preparant l'entrada al sostre.

    Testant l'estat de les assegurances, burins de l'any 1971! 

    Dança vertical...
    Els peus del Jordi...
    La sortida del sostre, que és curtet, però a mí em sembla llarguíssim! és senzilla ja que els burins són aprop. Després d'un tram vertical cal fer una sortideta en lliure i fer un aeri flanqueig a l'esquerra a buscar la reunió en uns grans blocs. Aquesta reunió és l'original de l'any 1971, és molt precària, però anem tres i l'Írwing s'està estrenant amb els estreps, i prefereixo estar aprop; més amunt veig una reunió de dos espits.
    El "culpable" de que avui siguem en aquesta via, gràcies Jordi!
    La "fantàstica reunió consta de cinc burins rovellats i moltes bagues que els uneixen, jo aprofito per reforçar-la amb un espit que hi ha a la dreta. Per sort el replà és prou còmode pels tres.
    L'Irwing atent !

    Reunió de la Via de la Punta del Mig o Sabadell
    Ja tots tres reunits, toca continuar, i la continuació no és senzilla, cal estirar-se per agafar un burí amb plaqueta bellugadissa, la punyetera com em va costar d'encintar!! aleshores tibant de cinta assoleixo el replanet superior, però en resta un altre, que deu n'hi dó! m'enfilo amb compte i veig un cap de burí, bufa! avui m'he deixat les plaquetes recuperables al cotxe...però duc empotradors! el caço amb un empotrador i amunt, sóc a l'altre replà i d'aquí ja arribo a la reunió. No sé pas per on continua la via i el Jordi no ho recorda, miro a la dreta, es veu factible però desprotegit, miro a l'esquerra, per aquí flanquejant es pot sortir caminat cap a la canal....vaja, que no m'agrada això de sortir per la tangent i torno a la reunió i aviso els companys que aniré amunt per la dreta. La roca es veu rentada però fracturada, el que la fa amable per grimpar-hi, em vaig enfilant i miro atent la fissura que tinc sota el sostre on penso hi podré posar alguna protecció; Puc posar el Camalot del 0,5 i un altre de mes gran, això em dóna moral per afrontar la sortida, que obliga a abaocar-te al buit per poder sortir de sota i entrar en un diedre ple de pinassa i terra solta...sort d'una presa a l'esquerra que m'ajuda a sortir i ja definitivament entrampat, no toca més que vigilar a no trepìtjar massa terra....una bona arrel i ja sóc en terreny amable, veig un cable rodejant una grossa alzina amb dues anelles, evidentment és una reunió, la xapo ben content!!
    Sortida Punyetera protegida per un pàrell de Camalots
    Recupero els companys, no ens veïem fins que trèuen el cap del segon sostre, això ja ho tenim!!! ara sí! Sembla mentida com et fan treballar aquestes "vietes" semblen senzilles, però l'equipament, la incertesa del que et trobaràs, tot plegat, et fa estar més que concentrat....jo he quedat buit.....i a la vegada ple! ple d'emocions i sensacions, ja m'enteneu.
    De la segona reunió fent el diedre de sortida de la Via Sabadell.
    De la segona reunió tenim al davant un diedre ben bonic i amb roca de la bona, al mur de la dreta hi ha un burí amb la plaqueta trencada i aixafada, per aquí diu el Jordi sortia la via Sabadell; jo m'enfilo pel diedre que és agradable i plaent per sortir dalt el cingle

    Malgrat la via és curteta, ens ha deixat ben contents.


    Les tardes a Sant Llorenç ténen el premi de la posta de sol


    Ressenya de la magnifica web


  • Santllors
  • Una tarda ben aprofitada, fent una via amb història, oberta l'any 1971 per: Francesc Alavedra, un bon amic, R. Soley. lluís Comas i Àngel Colomer, tots de Sabadell. Malgrat el recorregut és curt, el fet que l'entrada te l'hagis d'equipar i la sortida també fan que la visquis intensament. Llàstima de l'equipament, haurem de pensar en restaurar-la, ja que la línia s'ho mereix.

    diumenge, 17 d’abril del 2016

    Sangre Azul a la Roca dels Arcs. Vilanova de Meià.

    La fabulosa muralla de la Roca dels Arcs.
    El dissabte passat, nou d'abril, quedem amb el Joan i el Pere per anar a Roca dels Arcs; anem amb una idea interessant d'una via que tant al Joan com a mí ens agrada, jo perquè la tinc abandonada a l'errar l'itinerari a la tercera tirada, ara ja fa deu anys...i ell per que la va fer de segon i la vol repetir. El Pere almenys la repetit vuit vegades, però no li importa repetir. Fem cap a Artesa de Segre al forn Serra on esmorzem. Ja ben repostats cap a Vilanova, fa un dia esplèndit. Aproximació per l'esquerra de la paret vorejant tota la paret, camí aèri on no s'hi val a badar; localitzada la via ens hi posem i no hi ha manera de superar els primers passos, ens rallem i decidim que avui no és el dia i abans de trampejar la tirada preferim tornar-hi mes rodats, amb el que canviem d'objectiu.
    Acabant de superar el pas inicial de la primera tirada.
    Anant amb una enciclopèdia de l'escalada com el Pere no ens costa gaire trobar alternativa i aquesta és la Sangre azul amb dues tirades potents i dues de trancisió per arribar al cim, sovint és una escalada que serveix d'aproximació a la Roca Alta. Comença el Joan, el primer espit no es veu, és amagat darrera uns arbustos sota el primer mur; per superar-lo sembla que es pugui anar recta, però tiba molt i la via s'encara per la dreta enfilant un tram d'aspecte dubtós i de preses amagades i rares.
    Encarant un mur discretament desplomat de franges Vilanovines típiques, una delícia.
    Superat el primer tram rar, l'escalada esdevé atlètica i en tendència a un continuat però sutil desplom, típic d'aquí. El sostre que tenim al damunt es supera per l'esquerra en un pas ben divertit. S'entra areunió ja còmodament.
    Inici plaent de la segona tirada.
    La segona tirada va per un pilar molt ben definit i també és força llarga 50 metres. Comença suaument per anar trempant cada cop més fins a desplomar. Les preses són franques i bones, una bavaresa ens porta a l'inici d'un tram de grades que aboca a una placa llisota amb les preses justes i on tenim el grau màxim. El pes de la corda complica la progressió pel primer.
    A mitja tirada després de superar la bavaresa, els braços es van inflant....

    Acabant de superar el pas clau, una franja de preses bones però separades, on la corda nota els 40 metres de tirada i el constant desplom.

    Tercera tirada, senzillota però amena.
    De la segona reunió cal flanquejar a l'esquerra per anar a una gran Alzina. Ara és el meu torn, escalada "plaisir", res a veure amb les dues tirades anteriors. Trobo una reunió de dos bolts en un muret, d'aquí arribarem fins al cim en una tirada de gairebé seixanta metres per ressalts i trams delicats, bonics els murets finals desequipats.
    Un Pirineu ben innivat ens rep al cim.

    Quin trio.....

    Pleguem trastos amb gust de poc....

    Descens gaierebé inèdit conduïts o "enganyats" pel Pere, quina enbardissada!
    Satisfets dalt, però amb gust de poc, tanmateix no sabem si fer cap a Roca alta o fer alguna cosa més curta, el Pere ens recomana baixar una vegada al coll entre la Roca Alta i la Roca dels Arcs, per la vall encarada al nord, resultarà una excursió divertida i enboscada, acabarem fent boix a travers fins a localitzar finalment el camí desitjat ha ha ha, quina ensarronada Pere!
    Ressenya de

  • Escalador en pràctiques
  • Una via molt interessant ideal per combinar amb alguna propera de la Roca Alta o arrodonir el dia a Roca dels Arcs.     Equipament esportiu amb una sortida a cim desequipada. Massa curta per la zona.