divendres, 29 de maig del 2015

Ke Pun Ke Pan a la Granota. Monestir de Montserrat. Càmping-Camí del Via crucis.

La magnífica placa on comença la nostra via, a la dreta l'Alucina Carabina.
Continuem amb feina endarrerida, dissabte 16 tinc el matí per fer una escapada i fem colla amb l'Anselm i la Glòria, que ara fa dies que no coincidim. Els passo a buscar i anem cap el Monestir, que avui l'objectiu hi és ben a prop: La Granota: la via escollida la Ke Pun Ke Pan d'en Marcel Millet i companyia;   farà gairebé vuit anys vam fer la
  • Pique Longue
  • que ens va agradar prou. Un cafetó i amb calma agafem el camí de Sant Miquel fins que un rètol ens fa desviar a la dreta cap al mirador de Fra Garí. Primer camí empedrat per a mesura que ens anem enfilant més trencat i espatllat. força giragonses després gira al Nord i en un eixamplament al costat d'una llastra desenganxada comença la nostra via d'avui, una placa metàlica en marca el lloc.
    No hi ha dubte d'on comença la via.
    La base de la via està prou erosionada i polida, tres assegurances molt seguides ja fan entreveure que això no és "fàcil". Començo i ho provo, però és molt potent, hi ha canto d'una ma però no trobo peus i ho deixo córrer tibant de cinta, les dues primeres són dures dures i la tercera ja es pot apurar, però jo francament també l'he engrapat.
    Sortint del tram inhumà....
    Ara ja se suavitza, la verticalitat es manté però hi ha millor presa i cada cop s'escala millor, sense deixar de ser tècnic i divertit, la roca abrasiva i estimulant, d'escàndol!
    Còmoda primera reunió amb vistes al Monestir.
    Sento esbufegar els companys...i de cop ja treu el cap la Glòria, i és que aquest inici és molt obligat i t'agafa en fred. Per sort la resta és per disfrutar. Ja a la reunió saludem les companyes que fan la Pique Longue i que sense saber-ho avui ens estalviaran feina.
    La Glòria al plaent segon llarg, a l'esquerra la cordada "salvadora"
    La segona tirada se la demana la Glòria, que ha fet els "deures" abans de començar hehehe;    grau amable i molt assegurada pel que és la resta de via, sembla que es van gastar totes les xapes aquí i al darrer llarg els en faltaven.... Just abans d'entrar a la reunió es redreça i posa un pel de picant a la tirada.
    Sortint a pel tercer llarg, Foto Sandra i Gemma.
    Avui l'Anselm no en te massa ganes i em deixa continuar, sortim de la reunió per l'esquerra a buscar un bolt, la roca et porta a la vertical d'un desplom fisurat al que s'hi arriba per un mig esperó vertical i amb presa escassa però franca, un cop de gas per abastar la fisura, que a la que hi poses la ma et baixa tota la tensió que puguessis tenir...quins forats i quin canto!!!
    Vertical i amb bona presa, que mes volem....
    Arribant al sostret i la bavaresa horitzontal.
    Quan ja penso si hi col.loco alguna flotant a l'esquerra un espit, ole! i d'aquí festival de canto fins a sortir del sostre i enfilar recta amunt per entroncar amb la via veïna, la Pique Longue.
    Espaterrants preses al sostret, espectacular flanqueig.

    Sortint de l'agraïda bavaresa. Foto de sota Sandra i Gemma.

    Potent darrer llarg, amb un tram central amb aire i una sortida per mirar-s'ho.
    Ens trobem amb les companyes del costat, jo continuo per la fisura sense aprofitar les seves assegurances i ens creuem per poder anar a la reunió, al costat de la seva, però que elles no fan continuant amunt a buscar el cim. Per protegir el flanqueig he posat un Àlien que ha quedat perfecte. Ja ens queda tan sols una tirada, però aquesta és per mirar-se-la: ja d'entrada engrapar la primera assegurança té la seva gracia i no diguem sortir-ne...sembla que la cosa se suavitza, però no! resta un tram prou delicat i finot, amb una panxa que t'has de treballar abans de poder assegurar-te. D'aquí la paret s'ajeu i continuarem per la Pique Longue fent reunió dalt d'un ressalt, pedestal altiu, al que s'hi pot accedir directament de manera atlètica i exposada o pel costat dret entrant per una escletxa.

    La corda que ens van desencallar la Sandra i la Gemma, gràcies !
    Mentre recupero la colla, veig les companyes que fan el seu darrer llarg; dubtem de si fer un o dos ràpels, però em comenten que amb seixantes s'arriba a baix. Així ho fem i just, però s'arriba, ara ambe l que no comptàvem era amb una alzina que hem creuat i que ens farà la guitza: la corda es bloqueja completament a l'intentar recuperar-la...des de baix ja ens adonem que hauríem d'haver baixat més cap a la canl, a l'esquerra mirant la paret. Bé convençuts de que o pugem a desencallar-la o no baixarà, decidim esperar la cordada femenina i demanar-li'ls que ens la treguin. No hagués costat res fer la primera tirada de la Pique Longue ja que teníem una corda ja a baix, però ens va fer mandra!! A més així vam poder passar-nos els e-mails per a poder traspassar-nos les fotos que ens havíem fet mútuament.
    Satisfets a peu de via.
    La via ens ha agradat, molt variada en passatges, amb un punt canyero en determinades zones, però poc obligada excepte el darrer llarg; la roca molt bona i adherent. L'avantatge afagit de si es vol tenir mes itineraris aprop per acompletar el dia, nosaltres havíem de ser a dinar a casa i ja vam quedar satisfets.
    Ressenya de l'amic Eduard
  • Escalatroncs
  • dimecres, 20 de maig del 2015

    Via Núria a la Mola de Sant Honorat, on el conglomerat esdevé poesia.

    Al tombant del camí, se'ns apareix aquest esperó altiu...
    Dilluns dia 11 de maig és festa a Sabadell, farà bon temps i ha refrescat una mica, amb el que decidim amb el Jordi d'anar a Sant Honorat a fer la via Núria: aquest imponent esperó ja fa molt temps que em pica la curiositat, però no és fàcil trobar el dia per anar-hi...que si ara fa massa calor, que si farà fred, és vessant Nord, que si l'aproximació és difícil...vaja que no hi havia manera, però avui serà el dia, sí!
    En aquesta explanada, sota l'ermita de Castell Llebre deixarem el vehicle.
    El tema de l'aproximació m'el vaig estudiar be: al blog de l'Eduard:
  • Escalatroncs
  • està molt ben explicada, cal anar cap a Peramola i abans d'arribar al poble agafar un trencall a la dreta cap a L'Hotel Boix, just quan sembla que entris al recinte de l'Hotel surt a la dreta també la pista de va a Castell Llebre, bonica ermita penjada sobre el panta d'Oliana. La ruta és apta per a vehicles normals havent de vigilar en el tram final on s'estreny i és mes pedregosa. Aparcarem en una gran explanada sota l'Ermita, just abans que la pista torni a enfilar-se. Com a nota útil, millor deixar el cotxe al costat esquerra així quan torneu serà a l'ombra.
    Ens anem acostant al Castell de Fades.
    Comencem a caminar per la pista en pujada, arribem a un trencall, a la dreta va a l'ermita, nosaltres a la que puja més, la de l'esquerra; la pujada és molt forta i al capdamunt trobarem una nova bifurcació, a l'esquerra una cadena, per aquí no, és el camí de retorn, hem de continuar ara cap avall en un descens continu seguint una pista ampla una bona estona. En un marcat revolt a la dreta surt a mateix nivell, planejant, una pista mes estreta, no un corriol, que seguirem, potser hi trobareu una fita, o no...la Mola encara no és veu, però s'intueix que el camí és el correcte, hem deixat enrera un ressalt de roca i ara ens endinsem a una vall que remuntarem quan, ara sí, una bona fita ens indica que cal anar cap amunt, el corriolet, és poc marcat però s'intueix be, tan sols en una codina es fa perdedor, però si sabem que el que hem de fer és resseguir el torrent fins a poder travessar a l'altre costat fàcilment, no ens perdrem.
    L'Esperó de la Via Núria ens desafia imponent.
    De cop ens sorpren l'aparició de la gran Mola de la via Núria...és impresionant i no puc deixar d'admirar-la. L'entorn és solitari i feréstec i avui, dia feiner, encara mes, quina solitud!
    Acostant-nos a peu de via.
    Al final el camí es fa perdedor, ja intuim la paret al davant, no feu com nosaltres que vàrem anar-hi massa directa i llavors vam haver de recular, quan ja us acosteu a la paret, cal anar decantant-se a la dreta, ja que a la via s'hi arriba enfilant-nos per un esmolat esperó. Ja gairebé hi som, entro a peu de via, al sòcol, quan de cop sento una fressa que em passa pel cap, renoi, ha estat un atac en tota regla, un corb m'està volent foragitar, va fent passades rases sobre meu, de tal manera que decideixo posar-me el casc pel que pugui ser...quan el Jordi arriba ho deixa córrer, i s'en va, millor.
    Primera tirada, exigent, pel grau i per l'adaptació a la roca....
    Avui som dos que ens agrada començar, però no ens discutim, començarà el Jordi. El primer tram és desagradable, un sòcol que es pot grimpar i començar ben be des de sota la paret, però aleshores perds la perspectiva del company, amb el que em quedo al replà. Les ressenyes parlen d'A-0 però la veritat que és prou potent com per trèure d'entrada els estreps i així estalviar forces. Les xapes no allunyen i aquests primers metres no fan patir; un flanqueig a la dreta i en un bolt, remarcar que el 2012 els bombers de la Seu d'Urgell la van reequipar, un mailló....i no és extrany, aquí ja cal escalar i refiar-se dels còdols, però el Jordi amb serenitat i tranquilitat va fent, no en va és un bon Sant Llorençà. Jo he agafat uns friends per un pas que havia llegit que es podia protegir, però no recordava a quina tirada, pensàvem que la segona, i així el Jordi no els ha agafat, "cagada" doncs era al seu llarg, ha arribat a un tram on hi ha una fisura per aquests friends....tanmateix continua amunt, vigila Jaume em diu! i xapa el bolt, buff salvats hehehe. ara les dificultats semblen baixar, tot i que l'escalada esdevé molt vertical fins entrar a la reunió.
    Fent la segona tirada, el Jordi a la reunió.
    Recupero la tirada, renoi com apreta! no sé si és la manca de confiança amb la roca encara o simplement l'entorn que m'aclapara, però no escalo tranquil, vaig tens...Arribo a la reunió, felicito el Jordi per com s'ho ha treballat i agafo tot el material disposat a continuar: inici vertical fins a un bolt, proper, però el següent és força amunt i l'escalada vertical i poc evident, és el pas clau de la via segons díuen qui ja l'ha fet...i sí, cal posar-hi morro i no pensar en la roca i la morrada que ens fotrem si algún d'aquests còdols tan sortits, decideix "suicidar-se" hehehe. Vaig fent amb precaució, després d'un tram tranquil encaro un mur ben vertical, xapo un bolt des d'una feixeta, però abastar el següent em costa, d'entrada ja li penjo l'estrep i ni així...tothom diu que en A-0...renoi que malament que estem...i que no m'en surto, veig la presa clau força amunt, però quedo desequilibrat, ho provo després de descansar i in extremis aconsegueixo engrapar la xapa, buff, m'ha costat, aquí es deu haver trencat alguna cosa....o jo estic molt fluix, que sí hahaha. passat aquest punt la via canvia i arribo tranquil.lament a la reunió després de salvar un parell de baumetes passat el tram vertical.
    A mesura que ens enlairem, el paisatge s'eixampla.

    Recuperant la segona tirada.

    Començant la tercera tirada, encara prou seriosa.
    Al Jordi li passa el mateix que a mí, anant de segon li sembla mes difícil el segon llarg que el que s'ha treballat ell; encara som a ple esperó vertical, pewrò ara ja no és tan compacte i va fent feixetes i baumes, el següent llarg les va travessant totes. Aquí les xapes són als punts claus de les panxes.
    L'embassament d'Oliana i la Serra de les Canals.

    A la quarta tirada, ja mes tranquila i relaxada.
    El quart llarg ja perd verticalitat i és un passeig tot anant buscant el millor pas entre baumetes, una disfrutada. Els peus comencen a fer mal, i és que passat els dos primers llargs el sol apreta de valent tot i ser una cara Nord...sort d'una mica d'aire!
    La calor fa estralls, i tenim ganes de sortir, el Jordi s'afanya per encara el penúltim tram.
    El penúltim llarg és també senzill i curt, va a buscar el ressalt final fent reunió al seu marge esquerra. D'aquí se surt en diagonal ascendent a la dreta, d'entrada no es veu cap assegurança, però a la que t'enfiles al vèrtex de l'esperó ja les començo a trobar. Havia llegit que estava molt assegurat ja que la roca aquí és molt trencada, i sí, fa una mala pinta!!! cal apretar cap endins les preses hehehe i anar enfilant cap a la dreta, a sobre un llavi molt trencat, per sota els bolts...de cop veig que el proper és molt amunt, renoi, no dèien que això era molt assegurat! acarició el llavi i coloco un friend, amb delicadesa engrapo un forat bo de ma i puc xapar el bolt, en aquest moment m'adono que m'he deixat una xapa, anava més per sota, vaja! D'aquí sortir és senzill, però els peus fan ja molt mal amb el que en passo via i directa al cim on em trec els gats!! Uauu quin gust.
    Cim! l'últim llarg ens reserva un tram delicat. El Jordi sortint del flanqueig i encarant els darrers metres.
    La reunió cimera és ben còmoda, m'assec i recupero el Jordi que també estarà delerós per descalçar-se, per sort aquí dalt bufa força vent que s'agraeix.

    Ben contents i suats dalt la Mola de Sant Honorat.
    Hem quedat ben satisfets! la via ens ha sorprès per com n'és d'exigent física i sicològicament, almenys per nosaltres...sobretot els dos primers llargs on cal escalar convençuts i sense amoïnar-se per la roca, el reequipament ajuda. El Lloc és el millor però! quin paisatge, quina solitud...ha estat la meva primera visita aquí, però de ben segur que hi tornaré.

    De retorn a Castell LLebre per un corriol i pista prou vertiginós!
    Després de fer una fruita al cim seguim el corriol que direcció est ens porta a l'ermita i al camí molt ben fitat que baixa de la Mola; entronca amb una pista, anirem trobant senyals que ens orienten, després d'un petit sifó anirem ja de pet a l'esquerra cap a Castell Llebre, atenció a les relliscades per aquestes pistes tan dretes i de mal caminar.
    Magnífica ressenya de l'amic Xavi,
  • Alt Urgell
  • dilluns, 18 de maig del 2015

    Viatge Apatxe a l'ombra de la Pastereta

    La fantàstica placa en V és a l'ombra la major part del matí.
    Vaig endarrerit amb els posts, el dissabte 9 quedem una colla, el Toni, el Jordi i el Joan, per fí, per fer una via a l'ombra a Montserrat. L'objectiu triat és l'Stargate, que fa temps que ens fa peça, però abans anem a fer un mos al Bar Muntanya, on trobem el Joan i el Juan Carlos. La fem petar una estona, ells aniran a fer la via on em vaig lesionar ara fa un any ja! la Vincle Infinit del Roca de Sant Cugat i si els queda temps, que segur que sí...alguna a la Mamella.
    Deixem el cotxe a la hípica.
    Deixem el cotxe a l'entrada de l'hípica, ens fan caminar una mica, però ja està be, aquesta prohibició no em sap cap greu si així garantim mes tranquil.litat pels voltants. La caminadeta extra serveix per escalfar les cames de cara a la pujada al peu de la Pastereta, curta però intensa.

    Quan arribo al, en principi primera tirada, veig que el Toni i el Joan han grimpat amunt, vaja, d'acord que no és difícil, però...m'hi poso i amb les sabatilles que duc patino amb el que m'aturo i em poso els gats, així sí i apa grimpant cap al mur superior. Com que l'Stargate és alegre amb les assegurances i la roca no és massa fiable al principi, doncs que deixem al Jordi i el Toni que comencin; el primer espit és força amunt, el Toni però pot posar un pont de roca abans, el xapa i mira de seguir, la pedra és poc atractiva, encrostonada, s'ho repensa i decideix que avui no és el dia....baixem! jo ni ho provo, encara estic en fase de recuperació mental més que física després de l'aturada per la operació. Com que el Joan no escala gaire per Montserrat, és més de Calcari li dic de posar-nos a la Viatge Apatxe mentre que el Toni i el Jordi aniran a l'Anoiram que no l'han fet encara.
    Tastant l'Stargate, avui no és el dia....ens baixem.
    El Joan començant la Viatge Apatxe

    Jo ja l'he feta, amb el Toni, aleshores vaig començar, amb el que avui començarà el Joan. És una tirada en constant flanqueig, tècnica i divertida, amb algun punt on t'ho has de mirar. Sense problemes tira amunt; avui serà el primer dia que escalem junts després de molt temps d'intentar-ho.
    Recuperant el curt, però intens segon llarg.

    Ara és el meu torn, aquesta tirada és curta però intensa, d'entrada es veu molt vertical, i sí, no ho recordava, però em fa treballar de valent, ara anat a dreta, ara a esquerra, buscant sempre el millor rocam.
    Content després de superar el punyetero pas de sortida de la tercera tirada.
    Aquí baixa la dificultat i allunyen mes les assegurances.
    Sense problemes arriba el Joan, la reunió en una lleixa petita però còmoda; el pitjor l'inici, aquí tiba fort, però s'ho treu molt be, la continuació e smanté vertical, però amb preses més grans i cantelludes i en conseqüència les xapes allunyen cada cop mes...sobretot abans de sortir de la vertical oi Joan? el perdo de vista, aquí baixa molt la dificultat i en passa via.
    El Toni fent l'Anoiram.

    Mentre asseguro veig com el Toni recupera la línia de la via Anoiram, per malentesos, culpa meva eh! han començat al pilar equivocat i ja se sap....ara ja a la línia en passen via, llàstima de roca trencada, però ara els vindrà el llarg millor, el de sortida.
    La paret ens regala detalls com aquest....
    El Joan es treballa el potent llarg de sortida.

    Quan vam fer la via amb el Toni, vam rapelar, ja que aquest llarg ens va fer respecte, avui el Joan, que està més fort, Juventut que puja fort!! el farà: l'entrada ja és finota, atenció a no posar-vos al Kraken que és a la dreta,nosaltres hem d'anar a l'esquerra. fets els dos primers xapatges suavitza una mica, es decanta a la dreta a buscar el llavi que supera amb passos potents, atlètics, gorileros si cap, gràcies a unes bones bústies, però que això tirà enrrera eh! ja al pany superior del llavi la dificultat suavitza un pel i les preses continuen espectaculars, fins aquí està encadenat ole!!
    Per poc no l'encadena, pèrò el ressalt de sortida acaba amb els seus avantbraços!!
    Atenció que tinc butifarres per avantbraços! s'ha de penjar quan ja ho tenis, però és que el punyetero pas de sortida se les porta...amb un descans i un estrep aconsegueix equilibra-se i entrar a reunió, per poc! Jo al meu torn em buido de cinta a cinta hahaha com hem de millorar encara.
    Ens trobem tots quatre a dalt i rapelem plegats.
    El Toni i el Jordi ja són aquí, els esperem i rapelem ràpidament gràcies a les quatre cordes, enllaçant els ràpels ràpidament.
    Ressenya de l'antiga Ona Climb.
      Una via ideal per matins de primavera-estiu, avui fins i tot hem passat fresca, doncs feia aire. De caire esportiu i molt ben assegurada, ara, cal escalar per assolir-la. Deixem per un altre dia l'Stargate, ens ha fotut l'abandó, però ja hi tornarem.