dilluns, 31 de març de 2014

El Cap i el Passarell a Montanissell. Alt Urgell.

El Cingle del Repetidor a la Serra de Sant Joan, des de l'aparcament, un dia de sol.
Un altre cap de setmana amb la méteo insegura! inicialment volíem anar a la Serra de Carreu, però la ventada ens en fa desdir i fem cap a la Serra de Sant Joan; ens trobem a Oliana amb el Mingo, fem un mos i cap a Organyà. D'allà entrem a la Vall de Cabó per poc després trencar a l'esquerra en direcció Montanissell. No ho recordàvem i per això vam anar per aquí, millor entrar pel Coll de Boixols venint de Coll de Nargó, per agafar una pista direcció Prats, Montanissell, Sallent, així es fa menys pista i menys quilòmetres. Avisats quedeu.
Preparant-nos per començar la caminada a peu de via.
Tot fent broma de la marrada que hem fet, aconsegueixo trobar el lloc correcte per deixar el cotxe, el mateix lloc que quan vaig venir a fer la Pa de Quilo, d'això ja fa quatre anys. Hi ha unes fites que ens aniran condüint pel millor camí fins el llom de l'aresta que es desprèn de la Serra, anirem fins al capdamunt a tocar la paret que resseguirem fins a trobar el peu de via de la Pa de Quilo i una mica mes a la dreta l'inconfusible de la El Cap i el Passarell, hi ha una plaqueta gravada i una fletxa picada.
Passat el peu de via de la Pa de Quilo, el nostre objectiu.
Avui el Toni s'ha demanat començar...i acabar...i això que està malaltó! nosaltres entre el fred i el vent no li portem la contrària, prou farem avui d'escalar...sinó acabem ben xops.
Vertical muret que dóna el grau al primer llarg.
La primera tirada comença suau, en flanqueig d'adherència per de seguida enfilar un muret vertical, muret que sorprèn ja que amb el fred d'avui, el Toni és queda amb les mans balbes no sacant de ben poc, li cal fer un repòs de l'últim espit per recuperar les mans. La resta sense problemes fins la reunió, còmoda.
Inici de la segona tirada
Continuem, se surt per l'esquerra de la reunió, per un tram d'aspecte trencat, passat el primer tros ja afluixa per arribar caminant a la segona reunió, em recorda el segon de la Pa de Quilo, un bon rostoll també.
El fort vent i el cel ben tapat ens fan abrigar-nos.

Divertit començament de la tercera tirada

Comencem a pensar que a on ens hem posat...!! però aquest tercer llarg ja millora, sortida per terreny d'aspecte caòtic on amb passos atlètics superem un balmat i amunt sense mes complicacions.

Curiosos estrats de la quarta tirada que porten a un tram d'adherència.
Quart llarg, un nou muret, vertical i engraonat,  no fa patxoca, però quan t'hi poses la roca dóna confiança i encara disfrutarem. Continua amb placa d'adherència, amb roca cada cop de millor qüalitat.
El Mingo gaudint de l'adherència.

Divertit cinquè llarg
El Toni ja es va escalfant i qualsevol li diu que canviem, quan arribem ja ho té tot apunt per continuar...i com que el temps no està per massa canvis, doncs amunt. Aquest cinquè llarg es veu interessant, canaleres adherents i bons forats, recta amunt fins una feixeta per on flanquejarem a la dreta, la reunió, la més incòmoda de totes, en un ressalt ben aeri i atractiu.
Canaleres a la sisena tirada,  per disfrutar.
Sisè llarg, sortida recta amunt per unes canaleres adherents i bons forats fins que, oidà, això s'ha posat fi...aleshores te n'adones que a l'esquerra hi ha un pont de roca, la via fa una ziga-zaga per evitar les finures d'aquest tram; un bon Camalot ens protegirà l'entrada a reunió.
Curiós flanqueig del penúltim llarg
Som a la penúltima reunió, i tots tres haguèssim triat seguir recta amunt, però no, els aperturistes van triar fer-ho per l'esquerra en un flanqueig horitzontal a buscar una zona de grans preses i fisures. D'allà ja cap a l'esquerra del tot arribant a la reunió per una canal de terra i pedres que sort n'hi ha dels boixos...
Al vuité llarg amb millor roca del que sembla.

Última reunió abans del cim, en un replà tranquil, tan sols resta aquest tram de roca vermellosa i d'aspecte trencat i que es va redreçant a mesura que t'enfiles. Poques complicacions, tan sols disfrutar del poc que ja ens queda, i el sol per celebrar-ho a decidit sortir! el que no afluixa però és el vent.
A la reunió abans del cim, treballat pot de registre.

No fem propaganda de cap dentifrici no! és el fred !
Enhorabona al Toni, que s'ha fet tota la via de primer! cap al final la seva motivació flaquejava...jajaja però ha pogut mes la seva tossuderia. Satisfets car tot i que l'objectiu no era el fixat, encara prou el que hem pogut fer.
Penitència per la pista ben nevada.
Fem el descens seguint la pista, hi ha una altra possibilitat, al primer revolt anar a l'esquerra i seguint la carena anar desgrimpant ressalts, però amb la neu que hi hem trobat...no sé que és millor o mes ràpid, cal baixar amb molta cura per les desgrimpades de la drecera.
Acurada i molt detallada ressenya de l'amic

  • Joan Colleccionista de Vies
  • Una via que avui amb el dia rúfol ens ha pujat un plus de dificultat, el que ens ha fet perdonar els trams de rostoll, altrament força inevitables en aquesta paret; Divertida, discontinua, trencada i alhora compacta, escalada per disfrutar sense massa compromís, ens ha agradat. Oberta per I. Riera i A. Llobet el febrer de 2004.

    dimecres, 19 de març de 2014

    Cherokee a la Roca del Tres. Agulles. Montserrat.

    L'entrada a la via s'ha modificat allunyant-la de la Càmara-Ollé.
    Un cap de setmana en que la feina m'ha impedit de sortir a grimpar, per això dilluns a la tarda mirem d'aprofitar el temps amb el Josep. Ell fa temps que es dedica mes al windsurf que a grimpar, però com que de ganes no ni falten, m'acompanya.
    Ara es progressa ajudant-se d'una sospitosa llastra .
    Busquem una via ràpida i la Cherokee ho sembla; l'aproximació ja són figues d'un altre paner, investigant com arribar a peu de via trobo diferents maneres, que si des del camí del Vermell del Xincarró fins al Coll dels Pallers, que des del Coll de Can Massana pel Camí de les Batales i la majoria per coll de Guirló al Coll de la Portella i d'allà seguir cap al Dau i Miranda de la Portella a buscar una canal on es fa un ràpel d'un arbre...vaja que no m'acaba de convèncer, quan vàrem aproximar a fer la Carreras-Nicolau vaig veure que per allà s'arribava be sense haber de fer cap ràpel, i aixío ho vam fer: abans de començar a pujar el pas de la Portella un senderó baixa de cop a buscar la CADE de la Miranda o la Carreras, cal continuar avall i revoltar la Miranda, una vegada al vessant oest ja només ens cal remuntar per terreny trencat fins a peu de l'agulla de la C.N.T. o del Tres. Aquesta agulla se l'anomenava CNT ja que els primers en pujar-hi vàren ser en Capeta, Nubiola i Torres l'any 1951.
    Artificial de la segona tirada
    Poc a dir sobre aquesta via que no s'hagi dit ja, potser destacar que ha estat modificat l'inici, ara es fa mes a la dreta al costat d'una llastra sospitosa, però d ela que t'acabes agafant per tibar-hi en bavaresa i finalment enfilant-hi a sobre. La resta una escalada molt delicada de presens de mans petites i peus escadussers que et deixen descontent, ja que sovint t'has d'ajudar de la cinta per poder progressar...sorprèn la segona part abans d'entrar a reunió en que tot i no ser vertical, em fa suar i tornar a tibar d'alguna cinta.
    Privilegiat mirador sobre el refugi Vicenç Barbé.
    No li deixo pensar-s'ho i continua el Josep per l'artificial, ben equipat i sense complicacions; quan la paret s'ajeu es pot continuar en lliure, però molt fi, sobretot de peus. Còmoda reunió sota el mugronet final que resolc ràpidament amb dos merlets, més per fer pràctiques que no per la dificultat del que resta. Tot i que hi ha una reunió amb dos parabolts a l'esquerra, és ple de còdols i prefereixo arribar al cim on asseguro el Josep a cos.
    Les tardes encara són curtes....
    Un ràpel de 25 metres ens deixa al collet nord-est, al costat tenim la canal d'on suposem es rapela, però preferim anar cap a la Portella, lallàstima és que no encertem el camí i acabem havent de baixar força per remuntar poc després a buscar el camí del refugi. La fosca ens empaita, però arribem encara sense encendre el frontal al cotxe.
    video video

    Ressenya que trobarem a
  • La Noche del Loro
  • Una tarda agafada pels pels...haurem d'esperar al canvi d'hora sinó volem fer salat...ara per assaborir millor aquesta sorprenent agulla ens caldrà fer la seva via veïna, però potser li dedicarem un matí que no volem fer-hi nit jajaja.

    dilluns, 10 de març de 2014

    Maduritas calientes al Montsec de Rubies

    El poblet de Rubies als peus de la muralla del Montsec i la Portella Blanca
    Aquesta setmana dissabte tinc Calçotada amb el que aprofitem el diumenge que sembla que per fí l'enyorat anticicló ens visita. El Toni s'ha escapat dissabte amb el Jordi a fer l'Stoc de Coc a Malanyeu, jo he quedat amb l'Anselm i la Glòria per anar a Rubies. Tenim diferents objectius, la Guineu lliure, el Forat de la Pera i la Maduritas Calientes, i finalment ens decidim per aquesta última que ja fa temps que li tinc l'ull posat al primer llarg.
    Atlètic inici on la roca ajuda a no dubtar.
    No anem massa d'hora que a la paret no li toca el sol fins allà les onze, amb el que ens aturem al Cirera a fer un bon esmorzar; aleshores encarem la pista cap a Rubies, gairebé 14 Km que es fan llargs, sortosament està força llisa i en passem via. Al poblet no hi ha encara ningú, quina solitud, quina tranquil.litat! amb calma preparem tot el material i amb encara mes calma comencem la costeruda pujada, millor no arribar xops de suor a peu de via...
    L'Anselm amatent, en aquest "picant" i vertical inici.

    No cal dir qui comença oi? aquest primer llarg és impresionant i així estic jo...IMPRESIONAT...collons que tieso que és! però millor no pensar-s'ho massa, bones preses de mans dónen confiança i ja soc al pont de roca; a part de servir per assegurar-te és una nansa que costa abandonar de bona que és, un flanqueig a l'esquerra per encarar una placa que ens acosta al primer bolt. Amb calma i buscant els cantarros, em vaig enfilant; els aperturistes van anar a buscar les febleses de la paret en forma de petits diedres fisurats que enllacen amb passo de placa intermitjos. On l'aire sentim que córre massa podem amanir-ho al gust amb tascons o Àliens, però la veritat és que les preses són tan bones que una vegada passat els primers metres sovint t'oblides que potser millor posar alguna cosa.

    La segona tirada comença extranya, per anar trempant fins la "traca" final !
    La primera reunió és un pel incòmoda per anar tres, l'Anselm em deixa la següent tirada per mí, així farem menys embolic de cordes. Surto flanquejant a la dreta per situar-me sota la vertical de la primera assegurança, la que ve a continuació és a uns deu metres just sota on la paret es redreça i fa un petit bombo. La roca hi és tan bona que t'oblides de la verticalitat i amunt!
    Superant el llabi inicial des d'on farem un petit flanqueig a esquerra.
    Ara la via ens mena a l'esquerra, un flanqueig ascendent ens deixa al peu d'un altre diedre, trempat, trempat, que fins desploma un pel al capdamunt. Aquí trobem el tram de 6a prou ben assegurat, i on em caldrà penjar-m'he a descansar els braços i estudiar un pas; en aquest punt a mes la corda pesa prou, són ja mes de 40 mtrs. Al final surten tots els passos però s'ha d'apretar i sobretot col.locar-te per no deixar-hi el "fetge" jejeje.
    És el torn de l'Anselm,  jo a l'aguait !
    Per arribar a la reunió em de travessar un tram trencat, amb força pedra solta, únic tram que desmereix la línia, però inevitable, la paret és així. Reunió hípercòmoda que em permet descansar els peus després de tantes finures.
    Flanqueig a protegir per encarar la pilastra superba de la dreta.
    Ara l'Anselm encapçala la cordada, m'ha deixat els dos llargs més bonics, això és un amic. Però el que continua no té desperdici, flanqueig tranquil a buscar un estètic i d'aparença trencada, esperó, i que ens reserva un ambient i roca Vilanovina d'allò millor, cinc xapes en 45 metres ens faran vibrar i escalar atents, sobretot en algun aeri tram de l'esperó.
    Franja Vilanovina on les escadusseres assegurances fixes ens faran anar molt atents.

    La Glòria s'ho passa "pipa" 
    Al recuperar aquesta tirada xalo de l'ambient que tè! no és tan vertical, però les preses tampoc hi són tan fondes ni abundants, vaja que "No estamos tan mal Anselm!" La Glòria disfruta la tirada d'allò més. Ens queda ja la sortida, que pel que explica l'Anselm que ja havia fet la via, és rebotona i punyetera!
    Entrant al darrer llarg,  on els bombets ens sorprendran !
    Divertit flanqueig per situar-se sobre la reunió i encarar el darrer tram de via. El primer ressalt ja demana una bona estirada i potencia de braços per superar-lo.
    Lluitant el segon bombet, el mes punyetero de tots!
    El segon són figues d'un alte paner, sense peus i a la que t'aixeques sense bones mans, sort d'una Sabina salvadora! Llançament in extremis juajuajua.... superat aquest punt la resta és una disfrutada de cantarros i verticalitat caòtica, per xalar! amb sortida a cim típus pou !
    Això s'acaba, verticalitat mantinguda fins el final.

    Dos Maduritos i una joveneta ben satisfets.

    Resseguim la carena fins la Portella Blanca.
    Després de tants dies de fred i boires, pluja i mal temps, avui ha estat un gaudi poder escalar en màniga curta, a estones amb un airet gelat que t'estimulava, però mai desagradable...i en aquest entorn tan agradable, silenciós, només una altra cordada ens ha acompanyat i ni ens hem vist...neu a les obagues del cim i el Pirineu com poques vegades l'hem vist, fa goig tot plegat. La Portella Blanca ens espera i resseguim la carena fins fer-hi cap, tranquil.lament resseguim el camí de pujada, podríem anar a fer-ne una altre, però ens ha quedat tan bon regust, que perquè espatllar-ho.
    Ressenya dels autors que podem trobar a

  • La Noche del Loro
  • Via exigent per la verticalitat, però agraïda, equipada on cal, sense excessos, i que si ho necessitem, podrem acompletar al gust. Molt mantinguda és important buscar l'equilibri per no cansar els braços inutilment, que les bústies no ens enganyin, busqueu peus que hi són....les dues primeres tirades són les claus; grau obligat V+/6a.

    dilluns, 3 de març de 2014

    Adeu Espanya a Malanyeu. Berguedà.

    La raconada de Malanyeu mai deixa indiferent!
    Després d'un parentesi en que m'he dedicat a esquiar, aquest dissabte tornem a grimpar, en tenia ganes. Amb el Toni dubtem d'on anar, no acabem de tenir-les totes amb el punyetero clima i finalment decidim tornar a Malanyeu on cada cop m'agrada més escalar-hi. Extranyament no sortim gaire d'hora, i quan aparquem al poble ja hi ha dos cotxes, un, el de l'amic Joan (Sisbemesanapren). Tot apropant-nos a la paret l'anem cridant, quin escàndol! una cordada que estan a l'Stoc de Coc ens hauran de disculpar, ja que els hi vam trencar el silenci tan serè del matí.
    Tècnic primer llarg.
    Trobem el Joan a l'extrem esquerra de la Paret del Devessó, fent la via Tarannà domèstic; ens aconsella una via que ha obert no fa massa, la Adeu Espanya i cap allà que anem. És entre la via dels Denzills i la Badalona i comença al peu d'un bon arbre. Inici finot i brut, amb cura però et pots anar enfilant cap al Parabolt, l'arbre pot servir per equilibrar-te en cas de necessitat; crec que amb el pas de les cordades aquest punt s'obviarà. Arribo dalt el primer esperó, llaço un arbust que té la baga posada i entro, a la dreta a la placa; passos bonics, cada cop mes drets, ara amunt en tendència a l'esquerra a buscar una fisura horitzontal protegida per un bolt. Aquest és el tram clau, tècnic, de mirar-s'ho, superada la fisura, una llastra desenganxada permet col.locar un Camalot del 2 i protegir l'entrada a la reunió que és ben curiosa, ja veureu si hi aneu.
    Encertada segona tirada on t'ho has de mirar, i flanquejant a la dreta.

    La reunió és en un pa de terra que en cas de mullena ens pot deixar els gats ben macos! És el torn del Toni, comença divertit per posar-se finot i dret, d'aquí els dos bolts! superat el segon cal entrar a la fisura de l'esquerra des d'on fàcilment col.locarem un bon Àlien o Camalot petit; sortim altra cop a la placa a buscar un parell de xapes que tenim a sobre, amb cura a no enfilar-nos massa ja que una barrera herbosa ens obligarà a fer un flanqueig a la dreta. Un pas atlètic ens permet entrar a la placa de la dreta i per terreny molt brut de terra arribar a la reunió.
    Emergint després de navegar la tercera tirada.
    El Toni volia enllaçar el segon i tercer llargs, però amb tanta ziga-zaga la corda fregava força, i sort! així he pogut "gaudir" aquest tercer llarg: placa discretament ajaguda i plena de forats, tants! que no saps quin agafar, cap és bo, però tampoc dolent! primer la via va recta amunt, però a la meitat es decanta a la dreta, trobarem dues baguetilles, cordó de sabata, enfilats en uns minúsculs ponts de roca, que serveixen per guiar la via, no us enganyeu, per res mes, dubto que aguantessin una relliscada, amb prou feines la cinta expres jajaja!! sí sí, que no és difícil però millor no pensar-hi. Amb paciència podreu, com vaig fer jo, entaforar un Àlien en un forat que tranquilitza una mica. Protegint la sortida, a un replà ple de sorreta i còdols, una bagueta a un Corné. Ara ja caminant a trobar les dues anelles de la via dels Denzills.
    Esperonet de la darrera tirada, i trencant a l'esquerra.

    Aquest darrer llarg continua recta per un esperonet ajagut, a la dreta tenim un pitó i una xapa de l'Àngel Borràs, que no ens confongui ja que la nostra no té cap assegurança a la vista. Surt el Toni, quan es posa dret, una fisura de llibre demana l'Àlien verd, quan ja l'ha posat a sobre troba un altre cordó de "sabata"....al capdamunt l'esperó es trenca i demana continuar per l'esquerra, un flanqueig divertit ens deixa a un altre esperonet, d'on assolim una placa que ja ens deixarà al capdamunt del serrat.
    La via ens ha deixat contents, avui baixarem crestejant tranquil.lament.
    Quan ens retrobem amb el Toni coincidim que la via ens ha agradat, de grau assequible, però amb el punt de pebre que li dóna l'exposició, tècnica, t'ho has de treballar i que pot millorar molt amb el pas de les cordades que netejaran la terra d'alguns trams. Hem començat tard i hem anat tranquils, en aquest típus d'escalada no s'hi val a córrer, millor disfrutar-la, amb el que el fet de baixar rapelant per a fer una altra línia avui no ens abelleix, cap dels dos hem anat mai caminant amb el que decidim que avui farem la passejada.
    Masia La Solaneta al capdamunt de les Taules de la Llei.
    Resseguim la cresta en direcció est, a la dreta, fins arribar a la masia de la Solaneta, d'aquí seguim marques de PR blanques i grogues per baixar fent una petita volta fins al cotxe.
    Tot gaudint el retorn.

    Mas Llomà
    Al mas d'El Llomà la fem petar amb el masover que tenia ganes de xerrar una estona. Quin mas mes ben cuidat!
    Avui la nevada encara fa mes gran el paisatge.

    Sense paraules...

    Ressenya de la via amb detalls que m'han semblat importants.

    La línia ens ha agradat, bon nas Joan! enhorabona. Via per a treballar una mica l'autoassegurament, amb facilitat i sense massa compromís, excepte un tram de la tercera tirada on els cordinos hi són només per marcar la via, prohibit caure.