divendres, 19 d’abril del 2013

Dos birres i unes braves a Rubies. Montsec de Meià.

L'abandonat llogarret de Rubies ens acull de nou.
El fet de treballar alguns caps de setmana fa la guitza, però aquest dilluns passat (15-04-2013) vaig tenir festa i amb l'Anselm tornem a Rubies a intentar la Dos birtres i unes braves, que ja vam intentar fa un mes exacte sense èxit, la paret era plena de caramells de glaç i fotia un vent que ens va fer abandonar a mig començar la primera tirada. Avui però el pronòstic és bo, sembla que les temperatures van cap amunt, potser massa i tot, i els ànims hi són. Fem el cafè al Bar Cirera i encarem els 15 kms de pista que, potser per coneguts, ja sem fan curts i tot.
Intermitent primert llarg on alternem plaques interessants amb terrasses herboses.
L'aproximació apreta amunt sense treva, com si anèssim a la Portella Blanca, a l'alçada de les parets, una fita ens recorda que hem d'anar a l'esquerra; mirant de no guanyar gaire alçada ens arribem a peu de via, on una gran placa enganxada amb un espit al mig ens fa adonar que ja hi som.   Com l'altre cop començo, avui amb tacte a les mans em sembla mes senzill, bonic começament, llàstima que de seguida trobes una feixeta terrosa inevitable, un pitó a una fisura marca cap on anar, muret finot i curt i altra cop feixa,  una gran sabina que rodejo per enfilar-me a una placa Vilanovina que en un curt flanqueig ens deixa a la reunió: Parabolt i Pitó casolà amb bagueta.
Entrant a la reunió
Malgrat la discontinuïtat no m'ha desagradat, ara veig la paret que ens espera, què Maca!! Surt l'Anselm amb ganes, primer tram trencat que es va redreçant fins arribar a la roca bona, i si n'és de bona! passos atlètics amb bona presa de mans per arribar al proper espit, aquí cal fer una apretada, la roca dóna confiança.    Segueix un fisura vertical que mor a una gran Alzina sobre la que farem la segona reunió, aquest tram és força tècnic i potser el mes maco de tota la via.
Plaques Vilanovines ens esperen a la següent tirada!

Acabant de superar un tram amb aire i al tram mes finot de la via!

L'Anselm s'ho treballa be, en algun tram que hi ha fisura pot col.locar un càmalot; per entrar a la reunió passa pel mig de l'arbre. Recupero el llarg, això ja és més Vilanoví, cal vigilar de  no tibar massa de braços, que amb la ganda que hi ha ni penses en els peus...però vull arribar sencer per disfrutar el meu llarg, el pas del sostre.
Muret amb roca excel.lent tot aproximant cap al sostre.
Començo el tercer llarg sortint per l'esquerra a buscar una placa amb franges d'aquelles que ens agraden tan, al començament cal vigilar car la roca és trencadissa, per millorar a mesura que m'enlairo. Trobo dos pitons casolans que protegeixen el pas més "punyetero" de la via, me l'haig d'estudiar be ja que les mans no són franques i el cos es desequilibra...una tibada i ja està, bé, ara a poc a poc a flanquejar el sostre, de mans les preses justes i bons peus, bon ambient també; cal anar fins a l'esquerra del tot on dos espits ens marquen el camí. Com tothom ha explicat ja, és més impresionant que difícil, qüestió de col.locar-se i aprofitant una mica en bavaresa fins surt fàcil. La continuació ja són figues d'un altre paner, trencat és poc, cal anar amb compte. Un espit a la paret adverteix que hem de flanquejar a la dreta on veig la reunió.
Espectacular flanqueig i no menys espectacular sortida del sostre!

Aproximant als diedres de la quarta tirada
El quart llarg comença fent un flanqueig ascendent a la dreta a buscar uns diedres, des de la reunió es veuen dos espits. Trencat a l'inici per millorar després, l'Anselm disfruta, troba algun pas curiós entre els dos panys de paret. L'entrada a la reunió també és per terreny trencat.
Diedres mes divertits del que semblen.

Per la fisura central va el darrer llarg, amb un airòs flanqueig de sortida.
Bé, això s'acaba! però encara ho haurem de lluitar que resta un diedre vertical que justifica que hagim traginat els estreps. Començament bonic amb placa de frangues horitzontals fins una gran sabina d'on ja s'entra al diedre: molt ben equipat per fer en artificial, però en A-0 va sortint, en lliure parlen que sí 6b/6c...vaja que ni m'ho plantejo i al darrer tram on allunya el bolt, poso el Camalot de l'1 i ara sí que penjo l'estrep, però tot i això no s'hi arriba! tanmateix no cal ja que hi ha, ara sí!, bones preses per les mans a ambdues bandes i amb una tibadeta xapo l'assegurança. Em penjo de la fi-fi i m'estudio el que continua, un mur vertical, altra cop Vilanoví! no m'en cansaré de repetir-ho, que impresiona, hi ha ambient jajaja començo i puc posar un Àlien que em dóna "seguretat" i ja amunt, molt bona presa de mans i peus, amb un flanqueig horitzontal molt divertit per sortir a la rampeta final.
Això s'acaba, llàstima!
l'Anselm al darrer pas de la placa, ja sortint a la rampeta. Ens felicitem! una via molt completa que ens ha deixat ben contents.
Reunió cimera.

Dalt de tot l'airet fred del nevat Pirineu ens refresca.
Ens estarem força estona dalt admirant la comarca, el Pirineu, com n'està de verd tot enguany i quanta neu encara...els prats són entapissat de narcissos.
La via ens va agradar i ho vam celebrar com tocava!
Per avui decidim que no farem res mes, amb el que tornem cap a la Portella Blanca tranquil.lament, hem estat ben sols, un plaer, com un plaer ha estat el plat de braves i les birres, dos, que ens hem cruspit al Cirera i és que quin millor homenatge a la via que això!
Gràcies Llorenç i Antxi per la feinada, us va sortir brodat!!
Ressenya dels autors:



  • Llorenç i Antxi ( Kutrescaladors)
  • diumenge, 14 d’abril del 2013

    Punta d'en Serreta a Sant Llorenç del Munt, escalada amb "sabor d'abans"

    La Punta d'en Serreta a la tercera cinglera de la Mola vessant sud.
    Darrerament no l'acabem d'encertar, dissabte passat l'objectiu éra una via clàssica, però el fred, vent i cel ennuvolat ens en va fer desdir...diumenge altres compromisos... i no és fins aquest dijous tarda que amb el Josep podem fer una escapadeta; anem a Sant Llorenç del Munt, la nostra Serra!! on la roca sovint no és res de l'altra dijous, però que ens dóna un plus als que estimem aquest massís. La Punta Serreta ja l'havia fet fa força anys quan començava a escalar i ara hi volia tornar, ja ho vam intentar amb l'Ivan el febrer de l'any passat, però un fort i fred vent ens va fer baixar a mitja segona tirada.
    El primer llarg és per anar-se acostumant a la "roca" de la zona
    Avui sembla que l'encertarem, deixem el cotxe al carrer Granera de la urbanització Cavall Bernat de Matadepera, en un marcat revolt a esquerra d'on veurem els pals indicadors del Parc. Puguem per la canal de les Bruixes, camí que també porta al sector d'esportiva de les Agonies, per fer cap a la pista de Can PObla, d'allà per corriol mig perdut seguim el llom de la muntanya anant a buscar la segona cinglera que flanquegem per l'esquerra, mirant a Montserrat; passem pel Bolet de Can Poble i d'allà ja albirem el Cingle dels Cavalls i la Punta d'en Serreta a la seva dreta, el nostre objectiu.
    La via comença al costat esquerra, hi veurem un espit amb plaqueta platejada a un còdol; la via original va un xic mes a la dreta salvant uns balmats amb passos d'A1, actualment poques cordades fan aquest tram, nosaltres tampoc i pugem pel llom trencat que fa diferents ressalts protegits per algun burí, terreny fàcil però d'anar-hi ben atent ja que de cada tres preses que toques dues van avall!! sobretot si et surts del camí "habitual". El Josep demana començar la via, doncs amunt que amí més igual, fins i tot "inverosímil" com diria ell! coses nostres oi Josep.
    Superada la franga terrosa d'inici del segon llarg, les preses es van tornant millors.
    La primera reunió és en un còmode replà, aquí comença el "pollastre"! comencem amb un tram de fang esmicoladís on alguna pedreta permet assolar-hi els peus i les mans aprofiten algun forat que ha deixat algún còdol saltarí...jo sempre l'he fet amb l'equipament actual, un espit només començar i un altra per sortir del podrit...l'amic
  • Manel
  • explica que inicialment no hi eren, quin cangueli!!! aquí la roca millora una mica, una mica no us pensèssiu eh? a un gran còdol un cap de burí on un a recuperable hi queda be, flanquejo a la dreta per una frangeta i cap amunt a buscar un altre espit, d'aquí a buscar un esperó a l'esquerra al capdamunt del qual una ferma Sabina permet posar-hi una baga llarga, aquí és on originàriament es feia la segona reunió, però millor continuar: flanquejo cap a la sabina mig seca de la dreta on cal superar un balmat.
    El balmat es supera gràcies a bones preses de mans.
    Abans de fer el pas es pot xapar un espit, aquest tram inicialment es fèia en artifo per això trobareu unes artístiques i singulars pitonises Àlvarez intercalades entre els "moderns" espits. Una bona tibada de braços gràcies a les grans pedres que sobresurten del ciment...fang millor dit, permeten enfilar-se amb uns passos atlètics i estètics, sempre recta amunt fins que ja veig la reunió a l'esquerra: un pilot de peces que elles soles resumeixen l'història de l'escalada: pitó de ferro sortit d'algún tros de viga, burins, pitonises Àlvares i dos espits amb plaqueta d'alumini.
    Segona reunió, que haurem de triangular molt be aprofitant tot el que hi trobem,
    Molt content per aquesta tirada, que no és difícil, però on has de triar molt be d'on t'agafes. La reunió amb tanta peça d'ons toca triangular-la molt be, aprofito l'espit de la dreta amb un burí per passar-hi una baga i l'altre espit amb l'altre burí amb una altra, le suneixo les dues i reforço amb baguetes el conjunt aprofitant un pitó i les pitonises, vaja que ha quedat a proba de bombes! o així espero jajaja.
    Anem agafant aire!

    Josep ja pots pujar! el veig disfrutar, content de que no li hagi tocat a ell aquest tram podrit...però no sap el que li espera, jijiji... mentre l'asseguro intento desxifrar per on haurem de passar, veig un burí rovellat força aprop però res mes...tot d'una veig una bagueta que treu el cap mes amunt, be ja anem be i al caire de la paret a l'esquerra un espit, tot força allunyat, espero que amagat hi trobarem mes equipament.
    Treballós darrer llarg on tira enrrera i un clau històric ajuda!
    Tots dos a la reunió, ben airosa, el tram que li toca es beu ben dret amb roca però de millor aparença i amb força còdols sortint que seran bones preses; sortida delicada fins al burí i content troba una pitonisa, veus Josep, ja t'ho dèia que això estarà cosit...si, si....ara cal un cop de gas per anar a buscar el cordinillo que penja d'un bis de ferreteria, renoi! i això desploma, un gran bloc de pedra foguera, cuars, permet aixecar-se, però et deixa molt a l'esquerra, lluny de l'espit salvador, de cop el Josep veu un pitó amb anella! salvat! aquí ja es troba millor canto i el flanqueig a buscar l'espit es fa menys delicat...
    A partir d'aquí la via canvia completament, entrem a la franja de roca bona, de LUXE diria jo! en aquest punt la ressenya original hi marca una reunió i com que ja no hem seguit les reunions originals, hem ajuntat la segona i mitja tercera, el Josep Continua fins dalt podent gaudir del tram de bona roca. Col.loca un friend només entrar a la paret de sortida i llavors ja només ha de triar per on millor superar el mur que té al davant.


    Al final la ROCA apareix i ens delecta amb uns metres d'ensomni!!
    Hi trobarem dos espits i un burí, que si pensem que es va obrir sense cap expansió, ens seran suficients, originalment s'anava a buscar una sabina i si posava mes morro, que deu n'hi dó ja que tens unes bones excursions, sortosament la qüalitat de la roca tranquilitza.
    Reunió cimera i ben satisfets de la via.
    Disfruto recuperant el llarg, el tram del començament té bona presa però tira enrrera sobretot al tram del pitó, haig de fer equilibris per retirar un Àlien que ha poosat a la dreta del tot en una fisura, per sota l'espit. Ja al pany de paret final al.lucino amb la roca, això és una altra cosa! pas atlètic de sortida protegit per una baga a una sabina i ens reunim: quin replà més idílic! que agradable! sense pressa anem plegant el material gaudint de l'airet i les vistes sobre Montserrat, hem disfrutat molt la via i aquí som a casa, ens hi trobem be, molt be.

    Abans d'agafar la canal de baixada fem un cop d'ull al monestir.
    Per baixar caminem un tros en direcció al Monestir, al que aprofitem per fotografiar i aleshores anem cap a l'esquerra direcció Montserrat, veurem un gran Pi sec caigut, d'allà comença la canal que còmodament ens deixarà altra cop a peu de via, entre la Punta dels Cavalls i la Serrreta.
    Grandalla que encatifa els pedrissos del massís.

    Montserrat omnipresent des del nostre Sant Llorenç.



    Una mostra de l'històric material que trobarem a la via.
    Ressenya aproximada de la via
    Ressenya original que trobareu a
  • Escalada a Sant Llorenç del Munt
  • Una escalada modesta en grau, modesta en equipament, el just i necessari, modesta amb roca, per dir-ne així, o fang compactat oi Joan? però amb un gran atractiu, amb regust d'abans; oberta el vuit de setembre de 1963 per uns bons amics, en Carles Olivella ex president de la UES i actual bibliotecari, en Josep Monistrol, actiu escalador de la UES que ens va deixar escalant a les Dolomites i en J. Girbau tots de l'aleshores C.Exc.Sabadell i que dedicàren a l'escalador Sabadellenc Josep Nogués "Serreta" que moria aquell mateix any.
     La roca hi és delicada com sol passar als primers llargs a Sant Llorenç del Munt i l'equipament, històric, s'ha quedat precari, però com comenta en Manel potser sí reforçar les reunions, però la via amb bolts no seria el mateix. Què per molts anys continuem disfrutant-la, si la voleu repetir aneu-hi amb ganes de gaudir de la roca, sense presses, com quan tasteu un bon vi, a poc a poc i paladejant-lo.

    divendres, 5 d’abril del 2013

    Yin i Yang al Serrat dels Tudons: Via Ping - Pong i agulla Alicia.

    Primers ressalts del Serrat dels Tudons, la nostra via just al mig.
    Aquest dimecres estrenem el nou horari, amb tardes cada cop mes llargues que ens ajudaran a poder escapar de la Codolosa! amb el Toni acordem d'anar al Serrat dels Tudons, una raconada tranquil.la i propera; els germans Masó hi han obert darrerament dues noves vies una mica mes avall de la recomanable Raó de ser.
    El Toni preparant-se a peu de via.
    Per anar-hi fem cap a La Vinya nova en direcció a Can Jorba, abans d'arribar-hi deixem el cotxe a l'entrada del camí dels Francesos, el que puja al coll de l'Ajaguda, Cajoleta, Montgròs etc. En poca estona som al davant de les parets, per la ressenya sembla que s'ha de començar a pujar en un tram de torrent on s'ajunta la drecera amb el camí gran però no sabem trobar-ne cap pas net d'aritjols i com que ja coneixo com anar a la via Raó de ser hi entrem per aquí: ens enfilem als peus de l'Agulla Alícia i d'allà davallem al torrent i fent el senglar mirant de fer un flanqueig descendent aviat som a peu de via on veïem lluir alguna plaqueta.
    A la segona tirada amb roca Ping!!


    Peu de via salvatge com l'aproximació, incòmode pels dos, m'en vaig a la dreta que estic mes be i trobo la via 350 també recent obertura dels germans i que s'anomena així perquè és el nombre de vies que porten obertes!! Com acostumem amb el Toni començo, es nota que s'ha escalat poc...molsa i terreta a les preses, que d'altra banda són punxents i trencadisses el que em fa pujar amb molta precaució. Placa de finura ben assegurada, per no patir, que em deixa a un tram trencat on s'ajeu, d'allà vaig cap a dos ressalts verticals i amb roca d'aspecte més que sospitós i on com molt be avisen a la ressenya cal escollir molt be d'on tibes...entrada terrosa al cim de l'agulla Luichy, batejada pels autors en homenatge al prolífic company. Faig reunió d'una bona sabina allargant força la instal.lació per  poder controlar el company. Ara li toca a ell, cal travessar uns pans de terra solta per assolir la paret del davant que sortòsament presenta molt bon aspecte, amb bona roca com mes endavant comprovarà el Toni.    Llàstima que és curt ja que passat el tram vertical de seguit s'ajeu i s'entra al Pong...que aquí no ho és tan com a baix.
    Per terreny trencat amb molta pedra solta anem flanquejant sense guanyar alçada pràcticament per anar a sortir al peu de la via Raó de ser d'on baixem a buscar el torrent.
    Ens enfilem a l'agulla de l'Alicia per l'aresta Brucs- via Sol Ixent.
    És d'hora encara i decidim enfilar-nos a l'agulla de l'Alicia que té una aresta brucs prou atractiva i per on hi passa la via Sol Ixent oberta el 1999 per Conxita Garcia i Albert Masó. Pel vessant nord puja la normal ressenyada per J Monterde i J Barberà el 18-07-1973. El Toni aquest cop no em deixa començar i sense esperar que l'asseguri es comença a enfilar, tanmateix no hi ha res i és senzill. La roca ens sorprèn, és més bona del que pensàvem i s'agraeix ja que tot i llaçar alguns romanís i posar un Àlien, en cas de caiguda dubto que res aguantés! a l'alçada d'un sostre hi el pas clau, el Toni se l'agafa per l'esquerra amb el suport moral d'un altre romaní, aquest una mica més gran, però que...millor no testar! Quan em recupera, no sabem si hi ha instal.lació per baixar, em fa la broma que no caigui que la farigola de reunió dubta que resisteixi una estrebada...ja al cim veig dos esplèndits espits! millor que ja em vèia desgrimpant.
    Un parell d'espits per baixar tranquils. Pot registre Masó factory!

    Una via que no cal córrer per anar a repetir, però si, com nosaltres, sou una mica romàntics i no feu fàstics a la roca delicada i les aproximacions salvatgines, doncs us agradarà, llàstima que és curta, es pot aprofitar per fer la "350";  millor començar per aquesta i de baixada fer la Ping-Pong i si queda temps i no l'heu feta enfileu-vos a la Raó de Ser, una petita via amb molt d'essència.
    Agraïr als germans Masó aquestes petites obres d'artesania, que cada cop ho tenen mes difícil, queda poca roca bona per obrir!
    Una tarda ben aprofitada!

    Historiada ressenya dels germans Masó que trobareu a


  • La Noche del Loro

  • Foto-ressenya aproximada