dimecres, 2 de desembre de 2020

Vies A l'Alba i Normal sortint per variant Cots a la Paret del Pont. Sant Llorenç de Montgai. 10-10-2020.

Sant Llorenç de Montgai amb el contrast de l'aigua i les parets, enamora.

              Sant Llorenç de Montgai esn queda lluny als del Vallès, però aquest octubre decidim un dissabte fer una expedició a terres de l'amic Mingo, precisament ell avui no ens pot acompanyar, però ens recomana unes quantes vies de la paret del Pont a la que mai hem escalat...la gent de Lleida hi han bastit una munió de línies de totes menes, equipades, menys equipades i d'aventura total...vaja que podrem triar i remenar.

La paret del Pont és senzill d'identificar, deu el nom al pont pel que s'arriba des de Camarasa al poble;  deixem el vehicle en un eixamplament abans de travessar-lo, per arribar a les parets tan sols hem de travessar el pont i enfilar-nos a la feixa d'on surten gairebé totes les línies.


La primera serà la via "Al Alba", totes les vies tenen una pedra sicada amb el nom, el que s'agraeix per als no locals, ja que hi ha tantes línies que ens faríem un embolic.
A la primera tirada de la via A l'Alba


 Comença per una rampa amb grades fins enfilar a buscar una fissura verticala l'esquerra, trobem alguna assegurança fixe i podrem acompletar al gust, mes amunt llaçarem savines.
Roca no massa bona, ens farà escalar una mica mosques...tanmateix és la primera via i estem freds.
Entrant a la segona reunió, hem fet la Còvid 19 per error...


La  segona tirada fem un canvi de reunió en una ampla feixa que trenca la continuïtat, aquí no ens mirem la ressenya i per error no continuem per la nostra via sinó que agafem un esperó a l'esquerra que es va redreçant resultant prou interessant.  Calia continuar recta i jo he flanquejat, però és que l'esperó es veïa prou maco,  hauriem d'haver anat per una xemeneïa empotrament, un altre dia...

A la primera tirada de la Normal.


Ja dalt deixem la darrera tirada, un rostollet, i baixem caminant, una vegada dalt cal seguir fites que ens duran al marge esquerra de la paret fins la carretera.
Allà decidim anar a fer la via Normal;  de sota estant sembla lletja, però en canvi aquí trobem molt bona roca, compacta i amb ressalts verticals, que ens fan gaudir.
La segona tirada, curta però potent, el Josep a la primera reunió.

La segona tirada és molt curta però te dos trams atlètics prou atractius, llàstima que demanaríem mes...aquí la via normal s'acaba sortint grimpant caminant per una canaleta de l'esquerra.   Tanmateix resta un molt bon pany de paret a la dreta per on s'hi han obert diferents línies, la Joe Pinto, la primera que trobem i a continuació la Variant Cots per on decidim continuar, més a la dreta ho podríem fer pèr la Neurònium.

Espectacular tram de la variant Cots, recomanable.


La variant Cots espanta d'entrada, desequipada fins força amunt on trobem la primera plaqueta...cal superar un mur vertical amb bona presa de mans i millors peus per entrar a una feixeta de la que es va  a buscar un diedre vertical amb un bloc sospitós....doncs no tant sospitós ja que acabem enfilant-nos-hi al damunt.    A partir d'aquí la línia trenca a l'altre costat de l'esperó perdent el company de vista.  S'ha superat el tram atlètic i resta una escalada divertida fins la reunió.
Un dia rúfol en el que no veurem el sol, per sort no farà fred.


Ressenyes que ens va passar el Mingo i una altra de la xarxa de qui no se l'autor.


Una zona ideal per a dies en que la méteo no et permet anar a objectius mes agosarats...no és una zona d'escola tot i que ho pugui semblar, cal saber equipar les vies, ja que l'equipament, excepte als trams de placa és inexistent.   També cal un bon croquis ja que és fàcil passar-se de línia com ens va passar, a mí em va recordar unamica el "caos" de la Codolosa a Montserrat...
Hi tornarem, ens falta tastar moltes altres línies que es vèïen prou atractives-

divendres, 27 de novembre de 2020

Via Mamat-Soriano al Morral del Llop, una petita joia de la Serra de l'Obac. 08-10-2020

La carena del Morral del Llop


El Morral del Llop és un carener aïllat de la Serra de l'Obac, entre el Turó de la Pola i el Mas de La Mata;  destaca tot pujant per la vall de Les Arenes cap a Coll d'Estenalles.  Gaudeix d'una roca prou bona i malgrat la seva poca llargada, de 30 a 35 metres, això no va ser obstacle per a que la dècada dels 70/80´s s'obrisin gairebé totes les seves línies.
Actualment resta en l'oblit, qui puja aquí per a tant poca teca?   doncs val molt la pena!  actualment un dels seus aperturistes, Jordi Cuevas,  està restaurant acuradament moltes línies el que els ha donat una segona juventut.
Per mí ha estat la
  • segona vegada
  • que vinc a aquesta cinglera, gràcies al company Jordi Ceballos, que està encara més "grillat" que jo per Sant Llorenç.

     Com anar-hi:  Ens arribem a Matadepera on agafem la crtra comarcal BV1221 a Coll d'Estenalles /Mura fins al revolt de l'Alzina del Sal.lari ( aparcament senyalitzat per la Diputació).  Deixem el cotxe i agafem el camí dels graons de Mura/Coll de Boix, immediatament trobem un corriol a la dreta que baixa a travessar el torrent. l'agafem i aleshores en forta i constant pujada ens acostarem al nostre objectiu;    arribem al Morral del Llop per la seva esquerra, aleshores flanquegem la base de la paret fins a ser al peu de la via, inconfusible és la primera xemeneïa.

    La fissura-xemeneïa per on va la via.

     Amb el Jordi, l'anterior vegada que vam pujar aquí ja ens vam mirar la via, quina xemeneïa més bona!  No va tardar a tornar-hi amb el Jordi Cuevas i van restaurar l'escàs equipament que hi havia, també van aprofitar per netejar de material afegit posteriorment i que desvirtuava la via, així com fer caure tot el que hi havia inestable...bona feina !  s'agraeix.
    Els primers metres són els que ens costaran mes.





    Trobar peu de via no costa gens, és l'evident primera xemeneïa que trobem venint per l'esquerra de la cinglera.   Avui comença el Jordi, que se l'ha guanyat !  tanmateix ens costa veure com entrar a la placa, sembla com si falti alguna presa clau...o és que abans es feia un pas d'artifo?  La veritat que estem estona mirant de trobar l'entrellat a l'entrada, i finalment el trobem.   Ja a la paret, aleshores ajudat per la xemeneïa s'enfila a buscar el primer bolt, força amunt, a partir d'aquest punt la paret s'estreny obligant a una escalada reptant prou tècnica.
    Ja fora de l'estretor s'eixampla, anem cap a la dreta a buscar uns burins i mes amunts un pitó i una flor de pitons, clavada per l'Amadeu Pagès al fang del fons de la fissura.
    Una mica mes amunt un pont de roca ens marca l'inici del pas clau, cal sortir enfora per a poder superar un tram vertical.  El Jordi aquí posa el Cam 4 que la baga del pont de roca no està per a moltes festes...

    Superat l'estretament i al pas clau, que et fa sortir enfora.


    A la primera reunió
    Material antic que ens trobarem, els pitons els va posar l'Amadeu Pagès.

    Superar el pas clau costarà, però finalment crida reunió!  ha estat vibrant aquesta tirada.   
    Em toca mí, recupero la tirada gaudint-la, de segon les poques assegurances no importen i pots escalar relaxat gaudint la línia, que és d'allò mes lògica.  Abans d'entrar a reunió el pas mes tècnic, d'aquí el nombre d'andròmines que trobarem per assegurar-lo.  El Cam 4 ideal, però suposo que quan la van obrir, no existia.

    Recuperant la tirada, toca sortir enfora....


    Primera reunió restaurada.

    Curta i espectacular segona tirada.


    Estic molt content quan arribo a la reunió, que ferm! aquesta és en un petit relleix uns deu metres per sota el cim, mira per on, em pensava que la via s'havia acabat, però no!  resta un tram curt però molt bonic.  
    Surto amb ramonage fins que em puc posar en diedre, les fissures són ideals per a l'autoprotecció amb el que poso algunes peces, coloco el CAM 4, no calia però així em trec pes....la sortida és cap a unes alzines que tanquen la sortida de la canal, m'hi enfilo i munto reunió al tronc, així puc veure el Jordi i fer-li fotos.   Si es vol estar més còmode es pot assegurar des del replà de cim.
    Tirada neta molt senzilla de protegir
    El Jordi a la reunió i recuperant la segona tirada.


    Descens:   Continuarem el pla carener direcció nord fins a trobar una collada amb una canal a ma dreta, anirem baixant ajudant-nos de la tècnica de ramonage, és prou vertical, fins anar a sortir al camí que ressegueix la base.  Aleshores desfer el camí de pujada.

    Foto cim Morral del Llop
    Gaudim la posta de sol, encara baixarem sense engegar el frontal.


    Ressenya d'en Joan Armengol i panoràmica de
  • Santllors.com





  •  

    Una via clàssica, clàssica, línia evident d'aquelles que desitjaries haver obert.   Recomanable si us agrada la progressió per xemeneïa.  Amb deu cintes fareu, no porteu motxilla ! Càmalot 4 va molt be per si no us refieu dels claus de via, i joc de friends per la segona tirada.

    dimecres, 18 de novembre de 2020

    Via Casas Benito a l'aresta Nord del Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt. La Mola. 16-09-2020.

    Cara Nord-oest del Burret ( Cavall Bernat )
               
             Quan encara no érem confinats, una tarda de setembre quedem amb el Jordi per a fer una nova línia a l'estimat Burret, el nostre Cavall Bernat.  El Jordi s'ha proposat repetir totes les vies obertes a aquesta agulla emblemàtica de Sant Llorenç del Munt on la majoria     d'escaladors Vallesans hi hem fet les primeres passes a la vertical.   Avui puc dir que ja ha assolit el seu objectiu i estic content d'haver-lo pogut acompanyar en algunes d'aquestes vies.  Felicitats Jordi !
    Per als que no coneixeu tant La Mola per arribar a peu de via heu d'anar a Matadepera i d'allà a la urbanització Cavall Bernat, no te pèrdua, el carrer Cavall Bernat us portarà als peus del Parc.  Una vegada aparqueu heu de continuar l'asfalt fins on s'acaba, un corriol s'enfila per entre pins, entreveureu l'agulla;    arribareu a un coll on a la dreta teniu el Cap de Mort i a l'esquerra el Burret, just al davant, el cim de La Mola.
    Preparant-nos a peu de via i començant la primera tirada, la Normal. Fotos Jordi Ceballos.


                   Aquesta via, la Casas-Benito no sabem la data en que es va obrir, però per alguna peça que vam trobar ha de fer molts anys, sortosament en Ricard Darder fa uns vint anys la va reequipar juntament amb  la majoria de vies del Cavall.   Com a via comença sobre el pedestal per on va la via Normal, essent així que primer ens haurem d'enfilar per aquest, un tram completament desequipat fins al peu de l'esperó nord, aquí hi ha un espit que aprofito per a muntar la reunió complementat amb un Tòtem del 2 en una llastra.
    En aquest tram hi vaig viure quan jo m'iniciava una anecdota que hem va frapar;  estava tot just començant en això de l'escalada, i en una sortida ens van acompanyar una colla de veterans, entre ells el Josep Alaix.   L'home es delia, però ja fèia anys que no escalava, ni tan sols anava amb arnés...però de cop i volta mentre era jo a la reunió intermitja del diedre central m'el trobo al costat: que nano? com va això? em diu....jo alucinava, per on ha pujat aquest home? ell tant tranquil va restar una estona observant-nos i se'n va anar per on havia vingut! Quin tremp aquesta generació!
    Primera reunió i recuperant el Jordi.



    La segona tirada comença anat a buscar l'esperó, xapar la primera assegurança, força alta, s'ha de fer amb cura, però una vegada la tens, és un artifo senzill molt ben equipat, aeri al ser en un esperó, compte si fa vent ja que és una zona molt exposada.

    Anant a buscar l'esperó Nord amb un artifo espectacular.


    Passos d'A2e restaurats per en Ricard Darder


    Preparant-se per a fer la sortida en lliure.


           Són quatre passos d'A1/A2e de bon fer, però el tema és quan s'ha de sortir en lliure, com sempre passa, costa deixar els estreps...el Jordi s'estudia la continuació i troba un bon forat per a un Tricam, fantàstic! a més, aquí la roca és sòlida el que fa escalar amb confiança, la sortida així és de bon fer fins a una feixeta estreta on troba un darrer bolt, la continuació és de roca delicada i prou dret amb el que decideix muntar reunió del bolt i un vell clau.
    Bufa un vent fort i una nuvolada vol tapar La Mola...

    Fent els darrers metres, un tram a equipar amb una sortida potent de reunió. Foto Jordi Ceballos.     

             Em reuneixo amb el Jordi i miro el que segueix...un mur vertical, trencat i poc protegible.
    Per la dreta una fissura trencada admet un Àlien, d'aquells de moral, amb cura m'enfilo vigilant els peus, sortosament de mans tinc bona presa, aconsegueixo aixecar-me per engrapar un gran merlet tot fent un flanqueig horitzontal a l'esquerra, resto a la vertical del Jordi;   ha estat un tram d'aquells de no pensar-s'ho massa, ara ja superat el tram vertical ja respirem.
    Busco on posar quelcom, un tasconet l'entaforo entre dos còdols i un micro;   supero un grau i ja sóc al muret final, aquí una alegria, un pitó amb anella amb mes rovell que ferro, però que xapo ben content, d'aquí flanqueig ara a la dreta i surto per terreny molt trencat a l'aresta cimera, un tram curt però molt intens !
    Reunió cimera;  el Jordi content, una altra al sac!


    La Mola s'ha esboirat finalment i ens observa...

    Rapelem pel vessant oest, el Jordi vol investigar una altra línia.


                 Ja al cim assaborim la línia que ens hem guanyat, curta però intensa, d'aquelles escalades que et fan rumiar i estudiar la roca.   Al davant La Mola ens observa, finalment la tempesta s'ha esvaït, sort ja que pensava que avui sucàvem !
    El Jordi vol estudiar una línia del vessant oest, amb el que rapelem per aquesta banda, sempre ho havia fet pel diedre central, estarà be canviar.   La investigació va ser productiva ja que poques setmanes després enllestia una altra de les poques línies que li faltàven.
    Ressenya  gràcies a Manel Santiago i que trobareu a
  • Santllors.com

  •  

                  Una via que malgrat el seu curt metratge no deixa indiferent, el fet de començar per la normal li dóna, per mí, un plus, l'esperó nord és molt estètic i les sortides en lliure et demanen negociar amb aquest conglomerat secretiu amb totes les armes de que disposis.
    Ni el curt metratge, ni el grau, baix, us faci menystenir-la, aneu-hi i tasteu-la, no us decebrà.
    De material amb una dotzena de cintes feu,  menys,  si munteu la reunió intermitja.  Un Tòtem/camalot del 2, Tricam negre, plaquetes recuperables, tascons i estreps.
    Per a fanàtics/romàntics de Sant Llorenç.   Per mí recomanable.