divendres, 25 de setembre de 2020

Vies Spèculum a La Balma de la Llosa i Camalotnimbus a la Cinglera del Mal Pas de Can Pobla. Sant Llorenç del Munt, La Mola.

La cara Nord-oest de La Mola amb l'última cinglera on trobem les vies.



                                     Continuem aprofitant les tardes abans no ens canviin l'hora, ja fa uns dies, el tres d'aquest mes de setembre, vaig fer amb el Jordi Carreras la via Spèculum;   aleshores el Jordi no va poder recuperar el Tricam negre que vaig posar per a protegir l'exposició de la primera tirada....tres setmanes mes tard s'alineen els astres i torno amb un altre Jordi, aquest cop l'amic Ceballos a fer la via i així veure si podem recuperar la peça...penso que encara hi serà ja que a aquestes vies hi anem cuatre romàntics grillats tan sols.

Per arribar-hi nosaltres hem anat a Matadepera i aparcat al final del carrer de les Boixaderes o Boixedes...a la Urbanització Cavall Bernat.  d'allà hem seguit un corriol que ens deixa a la pista de Can Robert a Can Pobla on a l'alçada de l'avenc del Club hem trencat a l'esquerra per anar a buscar la canal de coma l'Abella,  la canal ens deixa al collet de la Cova del Drac al camí dels Monjos, aquí anirem direcció la Mola i abans de començar a pujar, passada la roca Esvessada anirem pel camí del Mal Pas de Can Pobla, només sortir del primer bosquet, una zona de roquissars, ens enfilarem a buscar, ran de cinglera, el proper bosquet, al final travessarem la Balma de La Llosa i quan sortim a la lllum abans de baixar una graonada a la dreta tenim la nostra via, via Spèculum.

                                         
Primer tram finot i exposat.



            La primera tirada comença a mig vessant, on un bloc s'acosta a la paret, un primer tram finot de peus i de mans i et col.loques al mur, aquest tram és delicat, sobretot per que la caiguda potencial és gran a causa del punt d'inici.   Ja avisen els autors: Passos de finura obligats al primer llarg, amb inici exposat.

L'assegurador ha d'estar al cas!  superat el primer mur vertical s'ageu una mica, aleshores és quan trobo un forat entre còdols on, Eureka! hi entra el Tricam negre.   Hi queda tant ben posat que si no porteu un eina específica per retirar Tricams, allà es quedarà com va ser el cas de la primera vegada.

Nova lleixa per sota el primer bolt que ja es pot xapar per sort.  Pas potent per continuar, per sort la roca és abrasiva, no sembla que estiguem a Sant Llorenç.

La propera assegurança és força lluny però un altre petit balmat permet posar-hi un Àlien vermell o un Totemcam groc.    

Superat el següent bolt la dificultat afluixa i la roca et porta cap a l'esquerra i amunt;  abans de flanquejar a buscar la reunió, en una ferma Sabina, aprofito per llaçar-ne una que hi ha mes aprop.

Havent superat el primer mur on poc pots posar per protegir-te.

El Tricam negre  entra providencialment en un forat abans del primer bolt, per sobre el Tòtem groc.



Superat el tram vertical, toca flanquejar.


Paret per on va la segona tirada i detall de la primera assegurança.


                          La segona tirada és ben curiosa, hem de posar-nos a la paret del davant, nosaltres son a la Llosa que s'hi arrepenja.  Uns passos mes senzills que no sembla i ja som davant l'assegurança que es xapa abans d'haver de fer el pas.   Aquest és punyetero, la primera vegada vaig fer un A-0 anant de primer, al Jordi també li passa el mateix, però amb la tranquil.litat d'anar de segon provo una altra maniobra i surt el pas net, be!
Pas a buscar la paret del davant des de la Llosa de la Balma.


                  La continuació te la seva gràcia, cal anar a buscar un llavi vermellós que ens permet posar-hi un Camalot 0,75, o dos, o els que vulguem ja que és ampla i uniforme.

Ens posarem sobre el llavi on ja trobem dos bolts seguits per anar a buscar un pont de roca fent aleshores un flanqueig a la dreta a buscar la sortida, un petit diedre protegit amb una altre assegurança;  renoi amb la sortideta, també avisen els amics Masó....no trobarem res sòlid per les mans.

Tram molt bonic on aprofitem el llabi per a protegir-nos.



Darrers metres amb sorpresa final, sortida atlètica, sense mans....


Reunió cimera en una Sabineta.

                     Una vegada dalt cal anar a buscar una Sabina prou esquifida però que fa el fet.  Es pot triar assegurar a cos lligat a la Sabina o directament d'ella.

Per tornar a peu de via ens enfilem una mica entre roquissars fins a trobar una fressa amagada que cap al Nord ens porta al camí dels Monjos que puja a La Mola, en pocs minuts tornem a ser a peu de cinglera.
Ressenya que trobareu a Santllors.com


                              Ens queda poc temps però ens afanyem a buscar la propera via, la Camalotnimbus, també dels germans Masó, però més antiga, ja te deu anys des que la van obrir.   Quan anàvem a la priemra ja ens hem fixat on seria el peu de via, amb el que anem fletxats!
Per aquest mur va la segona via, Camalotnimbus.



                         Un bosquet tancat amaga el peu de via, per sort de lluny ja s'albira un espit de l'artifo;  entrem per la dreta del bosc i resseguint la base trobem peu de via.
El primer espit és amagat, posat en un còdol fosc, per abastar-lo, com que anem tard, aprofito la Sabina per xapar-lo, d'aquest s'arriba facilment al següent del que ja tenim una sortida en lliure divertida, per sort la roca és excel.lent.
Tram senzill a buscar el següent mur, un espit i amunt, el següent prou lluny, per dort un bon forat on poso el Tricam blau.  Aquí la roca té un aspecte dubtós i per posar l'assegurança em penjo d'estrep, el Jordi de segon em comenta que surt be.   S'acaba el mur i cal anar a l'esquerra, la continuació extraploma;  ahig de travessar una gran Sabina i entro en una coveta ben petita, no hi ha reunió amb el que dedueixo que serà la Sabina, sortosament prou gran i amb salut.  Aquí sota un munt de pedres trobo el llibret dels Masó, el típic rodet de diapositives. 

Inici amb dos passos d'Ae.

Reunió en una coveta/balma d'una Sabina.



                       Obro el rodet i a dins enrotllat uns fulls de paper amb la ressenya, que aleshores encara no tenia nom! busco i no hi ha res apuntat...haurem fet la primera repetició?   nosaltres tampoc hi escrivim, la incomoditat de la reunió, el fet de trobar el paper humit i que s'està fent fosc ens fan deixar-ho córrer, sobretot que anem tard!


A la cova trobem el potet de piulades dels germans Masó: cap anotació encara...

Feréstega entrada a la incòmoda primera reunió.


Inici atlètic de la segona tirada



                     La continuació se les porta, un diedre desplomat que sortosament es deixa equipar amb peces grans, nosaltres posem el Càmalot del tres per ajudar-nos a sortir de la ratera!!!

Mes amunt una franja horitzontal vermellosa admet unTòtem 0,75, aleshores Sabina tracció per sortir de la selva i oH!!!! quin goig, un ramonage vertical d'uns deu metres per sortri a la cinglera.

Evidentment desequipat!  ens pengem la motxilla de l'arnés i amunt, l'entrada és el mes fotut ja que a la base la paret és socavada i has de fer un bon pas de diedre per entaforar-te a la paret.   El Jordi posa un Tricam de consolació que trobaré jo penjant de la Sabina....i gairebé sortint un tòtem blau a una petita fissura.   Sortosament la xemeneïa té una roca que sembla paper de vidre!   És millor quan mes enfora aneu, trobareu bones mans i algun relleix pels peus.

El sol va fent via mentre el Jordi lluita la xemeneia de sortida:  Brutal!

Faré la darrera tirada ajudat per la llum del frontal.



                      Quan em toca recuperar la segona tirada encara començo amb llum, però a peu de la xemeneïa ja trec el frontal aprofitant que em penjo la motxilla de l'arnés;  llàstima d'anar tard ja que és per gaudir-la, jo que no sóc molt entès en aquesta escalada m'en vaig sortir prou be, però acollona quan ets al peu d'un mur de deu metres llisot i vertical i no tens cap assegurança que pensis et podrà ajudar...dalt la cinglera ens felicitem!  Un bon parell de vies, que malgrat els seus pocs metes, et fan escalar i trèure el millor que tens com escalador.

Agraïr els germans Masó per aquestes petites joies.

Ressenya dels germans Masó que trobarem a
  • Santllors.com
  • diumenge, 13 de setembre de 2020

    Gran diedre al PIc de la Valleta 2.814 m. 320m MD. Alta Cerdanya/Occitània. 06-09-2020.

    L'impressionant mola del Pic de la Valleta amb l'evident diedre.



                              Aquest estiu ha estat rar, el fet de l'aturada pel Covid-19 ha fet que li tingués mes respecte a aquestes sortides amb forta aproximació....amés la sort no ha acompanyat.
    Un primer intent a aquest cim amb l'amic Joan Pera ens trobem que les vies estan ocupades, una cordada començant el gran Diedre i una altra a l'esperó Nord-est i el que és pitjor, dues a la cua...sap greu recular després de dues hores de pujada, però si una cosa tinc clara, és que al Diedre no hi vull tenir cap cordada al davant...avui al fer finalment la via, comprovaré que vam fer molt ben fet: tota pedra que es desprèn de les terrasses de reunió va a parar als que estiguin a sota, i a les terrassetes de les reunions hi ha molta pedra solta.

    Feixuga tartera final per assolir el peu de via


                                                   Per arribar a peu de via hem de fer cap al Coll de Pimorent, d'allà surt una pista que podrem seguir un tros fins a una caseta on hi ha una senyal de prohibit circular amb cotxe, aquí aparquem.  Aleshores seguim la pista fins als remuntadors del Pic de la Mina;  allà tenim dues opcions, continuar cap a la base de les parets i resseguir-ne les tarteres de blocs, pesat i feixuc...o fer el que vam fer nosaltres, seguir la pista que va per sota les instal.lacions d'esquí fins a un punt en que ens desviem a l'esquerra, haurem de buscar fites, si les localitzem la caminada serà mes plaent;  passarem per sota el Pic de la Mina i quan ens anem acostant a les Puntes de la Vinyola travesarem un caos de blocs per flanquejar en tendència ascendent a buscar la canl que porta a peu de via, prou evident.
    Primera tirada, un aperitiu abans d'entrar en matèria...


                              Ens hem d'afanyar ja que tot i ser un dia de cada dia, veïem que tenim una cordada al davant i escoltem mes gent.  Per sort la cordada precedent van a l'esperó N-Est amb el que ens queda el diedre per nosaltres.

    Comença el Josep, la primera tirada comença senzilla per anar trempant al tram final.  Hi trobarem dos claus, el primer el Josep no el va veure.   Per entrar al replanet on fem reunió hi ha un pas prou curiós.

    Reunió a muntar.

    Arribant a la primera reunió.

    Segona tirada i improvitzada reunió.


                                       La segona tirada comença molt tranquil.la, cal però no baixar l'atenció ja que la roca és molt pulida per la neu i l'aigua, faig alguna relliscada de peu que em posa sobre avís.  La dificultat molt assumible, guanyo metres ràpidament.  En un replà, s'acaba la corda, improvitzo la reunió, que també haig de muntar, amb un merlet gegant i un Càmalot.


    Anem agafant aire...el Josep entrant a la segona reunió.


    La tercera tirada ja ens ensenya les dents...


                                        La tercera tirada ja ensenya les dents, mes vertical i amb algun pas tècnic, relliscós, que caldrà protegir;  
    Inici de la quarta tirada i reunió penjada a l'acabar-se la corda.



                          La quarta tirada torna a ser mes senzilla altre cop, apuro la corda  i se m'acaba enmig de la canal on trobo dos pitons clavats cara avall i doblegats, dubto si fer-hi la reunió i primer desgrimpo un tram de plaques per veure si puc fer la reunió mes avall, però tot és prou compacte amb el qye torno a pujar cap als claus, aleshores m'adono que tinc una molt bona fissura per sobre, un Tascó hi queda a caldo i a sobre acompleto amb un Tòtem, ara sí! 
    Ja a la cinquena tirada, la "reina" de la via.


                        La Cinquena comença fort, sota un gran bloc un pitó, d'aquest cal superar el bloc fent servir una fissura horitzontal que el ratlla.  Ara trobem força pitons, i és que de V+ res de res...ens caldrà alguna tibada de cinta i tot !

    Ja sota l'obstacle final el Josep no ho veu, molta pedra solta al repà superior, amb el que s'inventa una varant per la placa de l'esquerra, molt vertical, però amb bona fissura per a protegir-se.  Més aèria i tècnica però infinitament mes segura que seguir per l'encastament/diedre.


    Recuperant la tirada i sortint per la variant que s'inventa el Josep.


    Darrera tirada, un puzzle de blocs on cal vigilar molt...i ja al cim !


                                        A l'anterior tirada el bessó que ja tenia convalescent d'una ruptura de fibres, m'ha fet una punxada....i la veritat que no em puc refiar d'aquesta cama, amb el que li dic al company que la darrera tirada millor que la faci ell;  no és difícil, però cal vigilar molt ja que és plena de grans blocs solts, cal progressar evitant tocar-los.

    Ja a l'aresta cimera ens felicitem, no és una escalada difícil però sí amb compromís i ambient, no et toca el sol fins aquí dalt, no passem fred però gairebé, els guants si hi aneu no us els oblideu, així com roba d'abric.

    Acabem enfilant-nos al cim per un terreny trencat, gaudim de l'altibesa d'aquest Pic.

    Foto Pic de la Valleta, avui sí !




                                 Per baixar hi ha una canal només deixar la piràmide cimera, és la primera i hi trobareu alguna fita, nosaltres avui decidim fer un itinerari mes llarg però que evita la caòtica i dreta tartera;  una vegada al coll d'on hauríem de baixar per la tartera ens enfilem al cim del davant, hi ha corriol, per voltejar-lo.  Una vegada dalt baixem a un altre coll del que podem flanquejar o millor tornem a pujar a buscar la carena que ens deixa sota el Pic de la Mina, d'aquí per corriol anem baixant a buscar la sortida d'aigües de l'estant de l'Orri de la Vinyola;  d'aquí ja entronquem amb camí que hem fet a la pujada.  És mes llarg però menys exposat i cansat que la tartera, vosaltes trieu, ara que si pinten bastos, tempesta, llamps etc, no hi ha color, tartera avall.
    Estany de l'Orri de la Vinyola i estany de Pedrons tot fent una variant de baixada.


    Bassa de l'Orri de la Vinyola

    El Josep amb el Pic de la Valleta de fons.

    Ressenya del blog Roca Calenta del Jordi Ceballos

     

                                  La via està poc equipada per sota el cinquè grau, caldrà portar un bon arsenal : joc de tascons, Friends del 00 al Cam 3.  Opcional un martellet per repicar els claus si hi aneu a principi de temporada.

    Pel grau sembla una escalada banal, però l'ambient alpí hi és molt present.  Aproximació d'unes dues hores ben carregats, ombra assegurada, fins i tot el dia mes calorós pots passar fred dins el diedre, preveure roba adient.

    Comencem l'escalada a 2.500 m i l'acabem a gairebé 2.800 amb això queda tot dit.

    Molt recomanable.