dilluns, 31 de juliol de 2017

Tornem a l'imprescindible Monòlit Groc a l'Esperó d'Olesa. ( Càmping de Montserrat )

Aquest marcat sostre per la seva esquerra, és per on transcorre la via tot travessant unes monolítiques plaques.
Aprofitem una tarda per fer una escapada, el dijous sis de juliol, quedem amb l'Eva, la Gemma i el Toni per escalar a Montserrat; la zona del Càmping és un molt bon lloc per a les tardes d'estiu. Hem triat la via Monòlit Groc que van obrir l'any 1992 Marcel Millet, Àlex, Jose Guerrero, Susana i Nando Dalmases a l'Esperó d'Olesa Jo ja l'havia fet però la resta no i això mes la bona roca que trobarem a la part superior de la via ens fa decidir.
Primera part  per unes plaques poc interessants, peatge a pagar per gaudir més amunt.
L'aproximació és ben curta, cal anar cap a Sant Miquel i deixar el Càmping enrrera, just a la primera porta amb tanca ja ens podem enfilar a buscar l'inici de via, desdibuixat i trencat, aquí tothom ho fa com vol o pot... nosaltres, ens equivoquem i passem la porta enfilant-nos cap al Drú...quan ens n'adonem flanquegem tot fent el cabra apareixent a mitja segona tirada del tram inicial. Aquest primer terç de via és poc interessant i sovint es fa desencordats o sense els gats, nosaltres ens encordem ja que a dalt tampoc hi ha massa espai per ana equipant-se.
La Gemma començant a xalar i apunt d'arribar a la primera reunió.

Mentre la Gemma i el Toni comencen la primera tirada "seriosa" jo m'espero a l'inici del flanqueig, això em permet poder fer-li un bon grapat de fotos a la Gemma en aquest estètic mur. Una corda fixa ajuda al flanqueig que sovint es pot trobar relliscós, sobretot a l'hivern.
L'Eva al flanqueig entrant a la reunió on l'asseguro.

Ja ens toca, comença l'Eva; entrada molt ben assegurada, suposo que per compensar la roca trencadissa, més amunt les assegurances es van distanciant fent que t'hagis de concentrar. Escalada plaquera de preses petites i peus tècnics, vaja que no pots córrer....
En plena feina, presa petita i fina de peus, escalada tècnica.

El Toni començant la segona tirada, on la sortida és el pas clau.
L'Eva en passa via però, aquestes mosses escalen molt be, els setens se'ls puleixen com res ! Ara és el meu torn i recupero la tirada, la gaudeixo.
Què ferma és aquesta tirada !

Passat el "crux" de la segona tirada, cap a la meitat un altre punt a filar prim...
És el meu torn, surto a fer la segona tirada: aquesta sortida és molt fina i abastar la primera xapa ja et posa a lloc...ara però la feina és trobar la manera de continuar...poc canto i peus escadussers, flanquejo a l'esquerra i amunt! és un inici psicològic, d'equilibri amb presa molt petita...superades aquestes dues peces ja millora, però no em puc relaxar que no afluixa, cap a la meitat un tram finot de peus em fa treballar a fons, a sobre comencen a caure algunes gotes...superat aquest tros molt vertical la paret perd trempera, entrant a reunió ben content.
L'Eva acostan-se al sostret de la tercera tirada i resolent-lo amb solvència. 
Els companys ja han sortit i els perdem de vista quan l'Eva comença la següent tirada, la del sostre. Comença tranquil, per anar fins sota un mur vertical que arriba a extraplomar, aquí l'Eva lluita el pas assolint la reunió ben contenta. Jo hauré de tibar de cinta a la segona xapa del mur, però gairebé l'he tingut! Ara dubtem de per on continua la via, jo ja no recordo res, fa mes de cinc anys que la vaig fer, no veig cap assegurança, però com que és fàcil....sortosament encertem a mirar la ressenya: continua flanquejant a la dreta! i sí! veig , ben rovellat, un parabolt. aquest flanqueig és trencat així com la continuació, però és molt ben assegurat com a compensació. Un altre muret, més senzill que l'anterior, però que et fa anar atent per xapar la primera assegurança, força alta.


Reunió cimera, baixarem caminant, una bona opció.
Els companys han continuat amunt, doncs baixarem caminant, amb el que passo la reunió cimera cap al bosquet on en unes alzines faig reunió. Es pot baixar rapelant, però a l'hora que és millor no jugar-se-la en aquest incòmodes ràpels.
L'Eva arribant dalt amb el Monestir als peus.

Contentes i contents dalt el cim, quines craks!
No hi ha camí, sí corriols a dojo, amb el que fem servir la intuició i després d'alguna esgarrinxada som al capdamunt del Camí amb Sant Joan a la vista. Finalment no ha plogut, però la calor i la humitat han estat ben presents. Tranquil.la baixada aprofitant la drecera per escurçar pista i que ens deixa a la bassa abans de Sant Miquel.
Ressenya de l'enyorada Ona Climb

Una via molt interessant amb un filtre: les tres tirades inicials, de tràmit, la gresca comença a la qüarta tirada, amb un mur compacte, vertical i de presa petita, 6a de continuïtat, que et deixa ben satisfet! De caire esportiu però amb les assegurances no pas a tocar, et fa escalar i força. Millor baixar caminant, sobretot si teniu cordades al darrera, tot i que en una altra ocasió vàrem baixar en dos ràpels: el primer de la reunió cimera a l'anterior, i d'aquesta en un llarg ràpel de seixanta metres a la corda fixa, pels pels....i d'allà un altre fins baix.

dimecres, 26 de juliol de 2017

La Bella Easo, una Magdalena al Gorro Frigi.

La Cara Est del Gorro Frigi un bon i vertical terreny de joc.
El Gorro és una d'aquelles agulles que un mai es cansaria d'escalar...sovint ha estat per a molts escaladors la seva primera ascensió, és una bona escola, amb bona roca i paisatge espectacular que crea adicció.
 De les moltes vies que te, el 10 de juny d'enguany amb el Toni, la Valèria i la Cristina vàrem decidir anar a  La Bella Easo; elles estan prou fortes en esportiva però els manca seguretat en el muntatge de reunions a vies de diferents tirades, i aquesta era una bona opció: via equipada amb parabolts, de caire esportiu, i amb un grau per a que no s'avorríssin.
Jo ja l'havia fet en dues ocasions, però d'això ja fa molts anys, amb el meu antic company d'escalada, Joan Hervàs.
Mantinguda i llarga primera tirada, on el Toni va "volar"
Fem dues cordades, elles ens seguiran de manera que coincidirem a les reunions per si tenen cap problema amb les mateixes. Avui comença el Toni que jo aquesta tirada sempre l'havia fet de primer. Es tracta d'un mur que es va redreçant, mantingut en el Vè grau amb algun pas de V+, per entrant a reunió afluixar una mica...una tirada de pràcticament cinqüanta metres molt constant en la seva dificultat. L'equipament hi és alegre, sobretot entre el primer i segon bolt, aquí precisament el Toni va fer una bona volada al trencar-se-li una presa de ma i per poc no toca terra....buff...un bon ensurt; sense pensar-s'ho hi torna i aprofita per protegir el pas amb un Àlien, ara sí! amunt, però a poc a poc, que t'agafa fred i la presa és petita i l'has d'anar buscant, treballant molt de peus per progressar.
Recuperant la segona tirada, amb una sortida potent i una continuació elegant !
És el meu torn, la segona tirada comença flanquejant a la dreta a buscar un desplom, cal fer equilibris per xapar la primera assegurança, aleshores m'enfilo en tendència a la dreta on trobarem un bons còdols, que amb uns moïments atlètics et permeten sortir del desplom...xapat el segon bolt, l'escalada es suavitza, però no afluixa, no! vertical i espectacular, una disfrutada fins la reunió, reunió que és a l'esquerra, sota un mur vertical, jo m'equivoco i la faig a la seva veïna Free Light, que poc abans creua la nostra línia.
Mantingut i espectacular mur de la tercera tirada.
Tantmateix, ja va be l'errada, així les mosses tindran la reunió bona per a elles soles! Surt el Toni a fer la tercera, ara cal caminar a l'esquerra per la base d'un mur vertical fins a un esperó ben vertical i aspre; aquí hi trobem les assegurances prou properes, excepte la primera que et fa estirar. Ens caldrà tibar de cinta aquí...recordo que fa anys, anant de primer, vaig encadenar els passos...ens fem grans! hahaha, avui ni de segon m'ha sortit! la Valèria comenta que hi havia un forat amagat...passat el mur continua trempat, resultant una escalada molt estètica.
La Cristina assegurant la Valèria a la segona reunió.
Resta la darrera tirada, em sorpren! me l'esperava menys mantinguda, em recorda la primera. Un llabi abalmat em barra el pas, i l'asegurança és prou amunt com per arriscar-se per la fissura de la dreta, m'ho miro i vaig resseguint el balmat on al mig hi trobo un rebló. Ho intento de diferents maneres fins gairebé sortir-me'n, però no m'atreveixo a fer el pas...Buff! finalment penjo una bagueta i hi poso el peu superant la balma...fins amb l'ajuda m'ha costat...només és 6a+?
Fotocim, molt ben acompanyats.

En dos ràpels som a la canal, enyoro baixar per les cadenes....
Les noïes pugen sense cap problema encadenant tota la via! són unes cracks a més de joves. Ara toca rapelar, en dos cops som a peu de canal i al camí de Sant Jeroni. Fa prou calor amb el que baixem per les escales dels pobres fins al Monestir car estem mes a l'ombra que baixant per Sant Miquel.
Itinerari aproximat de les vies de la cara Est

Ressenya de l'Eduard 



  • Escalatroncs
  • amb la meva apreciació de la graduació ( en Vermell)

    Una via de caire esportiu, molt ben equipada, amb les assegurances justes, sobretot a la primera tirada on si no aneu molt convençuts, millor protegir el pas entre la primera i segona xapa. La roca és molt bona, però de presa petita i escalada a estones tècnica i a estones atlètica. Molt recomanable. Enlloc he trobat el nom dels aperturistes de la via i és una llàstima ja que és una línia molt ben trobada. Recomanable.

    dimarts, 11 de juliol de 2017

    Coll Roig, vies Nil Marin i Només hi ha funcionaris i Jubilats, o com començar la casa per la teulada...

    Des de Coll Roig el nostre objectiu, nosaltres anem a les parets de mes a l'esquerra.
    Fèia temps que pensava en anar a escalar a Coll Roig, zona d'escalada "descoberta" arran del llibre El Plaer de l'Escalada de Ramon Majó, on va descriure la via de l'Alicorn, i que actualment és curulla de línies gràcies a Santi Sans;
     dimarts 4 de juliol, finalment és el dia: quedo amb en Joan Asín que em proposa diferents llocs per anar, entre els quals Coll Roig, som-hi !
    Coll Roig de la paret estant.
    Ens trobem a Tagamanent on deixem un cotxe, seguim en direcció Vic i Ripoll, passat aquest, a Campdevànol, fem una aturada tècnica, cafetó ! continuem cap a Gombrèn per poc després trencar a la dreta per enfilar cap a Montgrony; abans d'arribar-hi surt una pista inicialment cimentada per anar-se deteriorant passat el refugi forestal de Les Planelles ( en desús); millor amb un cotxe alt. Una explanada de terra roja i un rètol, som al Coll. Tenim les parets al davant i una boscúria esponerosa que fa goig, un corriol enmig de l'herbei baixa a buscar-les; trobarem alguns trencalls a l'esquerra dels corriols de baixada i una tanca del vailet ( tanca de filferro electrificada que fa les funcions de vigilància del bestiar ), que travessarem tenint cura de tornar a tancar. Amb intuició buscarem el nostre peu de via depenent d'on anem, nosaltres ens quedarem aprop de la Dersu Uzala per fer la Nil Marin primer i la Només hi ha funcionaris i jubilats al baixar, les dues úniques vies de la zona que li falten al Joan, de les més difícils de grau...per mí serà començar per la teulada ha ha ha.
    El Joan a la llarga ( 50 m.) primera tirada de la Nil Marin
    A tots dos ens agrada començar amb el que ens ho fem a la pedreta, i li toca al Joan. Aquest primer llarg ho és molt de llarg ! gairebé 50 metres. Inici vertical amb preses típiques del calcari, forats i escletxes de bon agafar, escalada atlètica d'anar buscant.
    A partir d'aquí el perderé de vista.
    Un ressalt d'aspecte seriós es deixa fer, a partir d'aquí el perdré de vista: la via es decanta a l'esquerra per anar a buscar un diedre fissurat i ben vertical fins arribar a desplomar.
    El vertical i mantingut diedre d'entrada a reunió.
    Quan recupero la tirada entenc l'avís de que estés amatent...la canal al mig t'escup i fa de mal fer...espectacular i acrobàtica escalada que ens regala aquesta canal diedre.
    Després d'una curta transcisió el trempat mur de la segona tirada.
    Felicito al Joan ! quina passada de roca !! Ara ens cal desgrimpar un ressalt per anar a buscar el planxer del davant, d'aspecte llis i potent. L'inici d'aquesta tirada està estabilitzat per l'aperturista amb uns troncs, bona feina !
    Començar la tirada, el mes obligat ! aquí es deixa fer.
    Abastar la primera assegurança és difícil, cal cercar una bona escletxa, però aquesta és força amunt, em costarà! continuar ja és qüestió d'anar enllaçant les bones preses que anirem trobant, força separades i que ens obliguen a pasos intermitjos finets, enmig d'una verticalitat absoluta. Superat un llabi la roca ens mena a la dreta sota una planxa de roca ben llisa.
    Al tram clau (6b), un slab en el que m'hauré d'ajudar de la cinta...
    Aquí hi he trobat la dificultat de la via, apart de l'entrada, es concentra en dues assegurances, superar la primera encara, surten després de buscar-les unes presetes a la dreta, salvadores, però al segon bolt...no hi ha manera, em falten peus ! m'hi estic estona estudiant-ho però finalment m'haig d'ajudar de la cinta per a poder engrapar la presa bona...d'aquí, amb calma, anar fent....
    Acabada la via continuem per la Dersu Uzala fins al cim.
    Hem acabat la via i el Joan comenta de continuar fins al cim seguint la darrera tirada de la Dersu Uzala. Grimpada divertida a estones aèria, va la pena.
    Tirada senzilla, tanmateix aèria i espectacular.

    Ben satisfets al cim, ara a per la segona.
    Per baixar, anem a buscar una canal al mateix vessant per on hem pujat; a l'alçada de l'anterior reunió flanquegem a l'oest tot seguint el corriol que ens deixarà altre cop a peu de vies. Fa caloreta ja, sort de l'aire frescal.
    Començo la segona via: Només hi ha que funcionaris i jubilats !
    El peu de via és a l'esquerra de l'anterior, ara començo jo. Aquesta via mor a la mateixa feixa que l'anterior fent els cinqüanta metres en dos. Gaudeixo la tirada com mai, quina pedra, quines preses! la dificultat que no apreta, vaja una meravella!
    Gaudint de la roca, tirada sublim !

    Segona tirada, on no hi regalen res...
    La segona tirada ja són figues d'un altre paner! sembla senzilla, però quan t'hi poses, veus que has d'apretar a fons ja des de l'inici...tanmateix el pebre li posen a la bavaresa, on un pas costa de fer: el xapatge és delicat i amb una caiguda lletja.
    Arribant al pas clau d'una bavaresa extranya...

    Ressenyes de


  • Bloc Empotrat
  • i de
  • Kimgil


  • Una zona per gaudir de la roca, en un entorn privilegiat, cuidem-lo! l'equipament de tall esportiu, però sense, al meu parer, excés d'assegurances, cal escalar entre peces ! Escalada atlètica i vertical. Si hi porteu material i el grau us depassa, sovint podreu acompletar la protecció. Gràcies a Santi Sans, l'equipador i cuidador de la zona per la feinada feta.

    divendres, 9 de juny de 2017

    Masonejant als Òbits, vies Albert Vicens i Llauradó i Pere Cardona i Valls.


    La Cinglera dels Òbits (1.035) al capdamunt de la Vall de Mur
    Les cingleres de Sant Llorenç del Munt, al seu vessant est, són fermes i agosarades, llàstima de la qualitat de la roca..., entre la Mola i el Montcau destaca el cingle dels Òbits, allà fa anys que s'hi escala i darrerament els germans Masó hi han obert algunes línies prou atractives i bàsicament en lliure que be justifiquen anar-hi una tarda; i això és el que vam fer amb el Josep. Un dimecres a la tarda (24-05-2017) ens escapem a gaudir de la solitud dels Òbits. Per arribar-hi hi ha una bona caminada, vagis per on vagis...jo pensava pujar per Can Pèlags i la Canal del Pi Tort, però el Josep em fa veure que per coll d'Estenalles en passaríem més via i suaríem menys.
    Balmes obrades amb molt d'història, les vies són al final de la cinglera, cap al nord.
    Doncs en marxa: carretera direcció Mura venint de Matadepera, aparquem a la zona habilitada pel Parc Natural a Coll d'Estenalles i seguim la pista asfaltada que passa pel costat de la casa d'informació en direcció al  Montcau i Coll d'Eres; primer puja de valent per poc després planejar seguint el relleu del Montcau;   ja a Coll d'Eres cal seguir la carena del Pagès direcció la Mola. Arribant al Pla de les Pinasses, trenquem a l'esquerra per un corriolet que baixa i passa per la Font Flàvia, rajava. quan el camí gira a la dreta resseguint les parets, ja hi som.
    Vessant on el camí gira cap a la Font Flàvia, en aquest pany la primera via: Albert Vicens.

    El Josep preparant-se al peu del camí
    Avui tenim la intenció de fer dues vies, són curtes i es pot baixar caminant. La primera és l'Albert Vicens i Llauradó. Començarà el Josep, nosaltres no fem la R-0 sinó que directament del camí iniciem la grimpada. Un balmat que sembla es pugui forçar en lliure, però endebades, millor els estreps.
    Aquest balmat es supera en artificial equipat

    Passos finets superada la balma i flanqueig a l'esquerra
    La roca és compacta i llisa, no ens en refiem massa, això i que la presa sigui arrodonida fa que s'escali ben concentrat. quan decanta a l'esquerra cal anar atent a la recerca d'algun forat per assegurar l'excursió fins la reunió, a la que s'arriba caminant en un alterós flanqueig.
    Al pot de ressenyes a la primera reunió hi trobem l'escrit dels germans Masó, hi fem la primera anotació.

    Segona tirada amb uns passos d'artificial
    Surto a buscar el mur d'aspecte trencat de la segona tirada, veig que la roca hi és millor del que sembla, els passos d'artifo tampoc allunyen tant i aviat sóc a la sortida on m'aturo a estudiar com ho faré...
    Estudiant la sortida de l'artificial i ja entrant al diedre

    Aquesta sortida, ja ho avisen a la ressenya, és el pas clau de la via; sortosament anem ben armats i puc assegurar-me a pleret. aquí la roca és de la bona i en uns passos atlètics assoleixo el diedre, molt divertit. Ara amb compte a buscar el bosc i una Alzina per muntar  reunió. Llàstima que no veus al company!
    Dalt la cinglera del Pla de les Pinasses admirant la Vall de Mur

    Som tots dos al Pla, silenci absolut, no ha passat ningú per aquí, tota la remor ve de la propera Mola, aquesta sí curulla de gent que va amunt i avall.
    Per tornar a peu de via on hem deixat les motxilles cal anar en direcció oest fins a una esplanada i buscar un corriol a la dreta que ens tornarà al camí per sobre la Font Flàvia.
    Ressenya dels germans Masó i que trobareu a Santllors.com

    Segona via de la tarda, el Josep entrant a reunió
    La segona via, la Pere Cardona i Valls, la trobarem una mica més aprop de les balmes dels Òbits; resseguim el camí fins a una zona arbrada, s'intueix una canal prou dreta i ens hi enfilarem: tot d'arrels ens ajudaran. En una petita esplanada a l'esquerra, allà comença la nostra segona via. Aneu amb cura si la canal és humida o molla, ja que és prou dreta i sol patinar força, millor pujar-hi ja amb l'arnés posat i tot apunt menys els gats.
    Reunió de la Pere Cardona amb el potet-registre i llibret de piulades.

    Una ferma Alzina i al davant la paret, ben dreta i llisa,  amunt, força amunt un espit (posat a ma!), coneixent la filosofia clàssica dels germans Masó, doncs a fer el Mico per l'arbre, ramonage entre la paret i el tronc fins força amunt....ja puc xapar còmodament, clar des d'aquí l'espitador es podia fer treballar amb comoditat i assegurat del tronc!
     toca deixar el ramonage i passar a la paret, preses justes i pelades, passos tècnics i de mirar-s'ho, el següent spit no és aprop, cal escalar! què maco aquest tram.
    Ja afluixa, resseguim un llavi sota un mur vertical assegurant-nos amb Sabines quan cal; l'entrada a la reunió és després de travessar una petita selva, que es pot evitar anant per la vertical paret gràcies a immensos còdols que hi sobresurten.
    Segona tirada, curta i intensa.

    La reunió és a l'esquerra en un còmode replà; el Josep ha tingut un ensurt recuperant la tirada ja que se li ha partit un bloc de gran tamany només tocar-lo...sóm a Sant llorenç i aquestes vies no són pas gaire repetides.
     Continua a per la segona tirada, s'intueix amb ambient, surt a buscar un pitó i ja en descarada travessa a l'esquerra  cap al buit.   El veig progressar concentrat, lent, però segur i aviat desapareix de la vista; al meu torn ja entenc la lentitud, cal fer uns passos extranys, poc intuitius, i que una vegada fets, xales !


    Ressenya de la via dels germans Masó i que trobareu a Santllors.com

    Tornant a casa amb l'omnipresent Montserrat al fons.
    Han estat dues vies modestes, curtes, però molt ben trobades. en total hem escalat 100 metres! sembla poc, però nosaltres hem gaudit, hem quedat ben satisfets. Les vies Masó tot i el que pugui semblar, no regalen res, el lloc i la seva roca tampoc...vaja menteixo, regalen uns paisatges i una solitud envejables!
     Recomanables si us agrada caminar una horeta abans d'enfilar-vos, si el xapa i segueix no és el vostre objectiu...si us agrada pensar el pas, dur material d'auto-protecció i la solitud, són les vostres vies...digueu-me romàntic.