Via Esquivaboles a La Cajoleta. Els Ecos. Montserrat. 21-10-2023.

A l'inici del Torrent del Migdia a l'indret del coll de l'Ajaguda, La Cajoleta a primer terme. Foto Salvador Berdajín.

 

                 Escalar a la Cajoleta val molt la pena, ja que a l'haver de fer una bona caminada, gaudirem d'una tranquil.litat assegurada, tanmateix cal vigilar amb les regulacions per nidificació d'aus que sovint ens impedeixen d'anar-hi, enguany la prohibició ja s'ha aixecat. ( Consulteu però abans de fer la caminada la web del Patronat de Montserrat.

Aspecte frontal des de peu de via i visió lateral, les aparences enganyen...

APROXIMACIÓ:

Cal anar a l'aparcament que hi ha habilitat abans d'arribar a la Vinya Nova, millor que fer-ho al del restaurant, estarem més tranquils;  del final de l'aparcament surt un corriol que ens du cap a Can Jorba, abans d'arribar-hi seguim la pista que voreja la base de la muntanya cap a la dreta, després d'una pujada, baixem i ja altre cop al pla veurem uns rètols i pals indicadors , és el camí dels Francesos.

El seguirem en progressiva pujada fins al Coll de l'Ajaguda;  ara baixem a buscar el Torrent del Migdia, quan som a la seva llera al davant ja tenim la base de la Cajoleta. El peu de via és a l'esquerra de l'aresta Brucs mentre q    ue una mica més amunt i a l'esquerra trobem el de la via Aran.

El primer llarg és una bonica grimpada.

Primer llarg:      Escalada ajaguda que s'anirà redreçant, cal vigilar d'anar recta amunt i no derivar a la dreta car és l'aresta Brucs.   Escalada tranquil.la i plaent.

El segon llarg ja es posa més dret i gaudim d'una roca excepcional ! Fotos Josep Maria Mallofré.

Segon llarg:    Continuem recta amunt amb, ara, una mica més de trempera....bona roca i mica en mica agafem ambient.  Trobarem algun ressalt que superarem pel mig.

Recuperant el segon llarg.

El tercer llarg comença flanquejant a l'esquerra.

Tercer llarg:     Ara toca escalar flanquejant cap a l'esquerra, hem d'evitar La Bola cimera, d'aquí el nom de la via !   Mentre l'aresta Brucs ho fa per la dreta, nosaltres pel vessant contrari.    La roca esdevé fabulosa i l'escalada cada cop més vertical, per gaudir.   Un mur ben trempat és la cirereta final, una vegada superat grimparem per terreny ajagut a buscar la reunió cimera.

Per enfilar resta amunt més endavant. Foto Joan Pera.

Descens:   Ho fem en dos ràpels, un primer curt, d'uns 15 m. el trobem al vessant nord una mica per sota del cim i un de 50 des d'un arbre fins als pedrissos per on desgrimparem fins a tornar al peu de via. 

Un muret final ben vertical i amb roca per gaudir !

Foto Cajoleta 

Material:    És una via de placa equipada on amb 8 cintes exprés farem.

Ressenya dels autors, gràcies !

Una via oberta per Luís Alfonso i Josep Solé el 2010, recomanable !   Per aprofitar la caminada fins aquí pot anar be i aprofitar per a fer alguna cosa més, com la via

Jaume Ferràndez Rubio al Serrat de la Cajoleta i que trobem a l'acabar el segon ràpel, o be la via Aran, per l'estil de la ja feta o l'Aresta Brucs.  Pel vessant sud est la  Pluja d'Idees, Juan Rayo Saltarín o la Christmas Race....

El Bacallà o l'Enclusa. Directa Manresa a la via Bages. Frares. 31-09-2024.

A l'extrem de Frares encantats destaca l'Enclusa o el Bacallà.

           A sobre Coll de Port, al vessant de Frares, exel.leix una agulla de forma característica, tant que se la anomenat de moltes maneres: Aleta de Tauró, el Correcavalls, l'Enclusa, el Bacallà...destaca per ser gairebe´inexpugnable, amb parets molt verticals per tots costats excepte l'aresta sud-oest o aresta Brucs que s'assoleix grimpant.     Arran de la obertura per part d'en Carles Llovet i David Hita de la via Directa Manresa a la cara Nord, que s'uneix amb l'antiga via Bages que entra a mitja paret per resoldre el desplom final, oberta l'any 1968 pels germans Joan i Josep Lleonart del Centre Excursionista de la Comarca del Bages (CECB), ens animem amb el Jordi Ceballos a anar-hi una tarda.
 

L'enclusa o el Bacallà des del Frare gros, hi destaca la feréstega cara Nord.

Aproximació:

Hem de pujar a Coll de Port, nosaltres triem fer-ho per Can Massana, coll de Guirló, pas de les portelles, refugi Vicenç Barbé i collada del Pas del Príncep;  també s'hi podria anar pel vessant Nord passant per sota la Cadireta GR-172.   Trobarem a ma dreta el trencall a Coll de Port que voreja tota la muralla de Frares.

Del Coll de Port seguim l'alta ruta de Frares que s'enfila sense treva amb l'ajuda d'algunes cordes , passamans i cadenes, superats aquestes graonades segueix la forta pujada enmig de la vegetació fins a passar pel coll entre el Frare Cirili a la dreta i l'Enclusa a l'esquerra;   ens enfilem sense traça a buscar la base de la paret,

Aspecte gens engrescador del primer llarg que correspon a la Directa Manresa.

Placa compacta, plena de molsa al començament, per millorar més amunt. Foto Jordi Ceballos.

Primer llarg:     Aquest progressa aprofitant la compacta placa del vessant nord, quan hi arribem l'aspecte és zero engrescador, molta molsa i aspecte prou compacte de la placa amb les assegurances alegres...coneixent els aperturistes, no podíem esperar menys!

La progressió és lenta cercant les millors preses i millors peus, ben concentrat fins a xapar, aleshores baixa la pressió fins a la següent....passat el primer mur trobem un tram amable i un pel ajagut on la roca canvia a millor i anima a encarar el proper mur, potser més vertical però amb molt bona roca;  ens anem decantant a l'esquerra fins a gairebé el llavi amb la paret sud-est.   Després d'aquest tram s'ajeu i s'arriba a la reunió gairebé caminant.  La reunió és ben còmoda de dos parabolts inox i ens permet empalmar amb la via Bages que comença al costat dret, en un replà terrós.

Des del replà de la primera reunió admiro les tres puntes del Frare Cirili.

Segon llarg:      Va a buscar la via Bages, enfilem amunt a buscar el primer clau, original, a una fissura un pel a sobre i a la deta, d'aquest punt fem un flanqueig ascendent a la dreta fins a trobar el segon clau, també original, la vertitat que no inspiren gaire confiança...a més la roca no és de la bona...el Jordi progressa amb molt de compte i supera una barra per stiuar-se a sobre un tram de roca  per la que progressarà, ara cap a l'esquerra tot anant a buscar una fissura vertical que forma una gran llastra, que millor acaronar...abans de la llastra trobem la primera expansió, fantàstic !   baixa la tensió de tots dos....en trobem dues més, aquestes restaurades (parabolt inox) a càrrec del Carles i el David.

Es supera la fissura vertical fins a posar-nos a sobre de la llastra aprofitant l'escletxa superior per agafar-nos i protegir la progressió abans d'encara el mur desplomat final on hi trobarem dues expansions restaurades.   La sortida al cim és de les de sortir de la piscina....res però que el mestratge del Jordi no resolgui amb solvència!

Aspecte del mur del segon llarg per on va la via Bages.

Primera reunió.

El Jordi als darrers metres abans d'entrar a la primera reunió.

Material:  Cintes exprés ( 10)  Baguetes, estreps i joc de Tòtems o similar fins a l1.

Al segon llarg anant a buscar el segon clau tot fent una ziga-zaga.

Descens:    De la reunió cimera, aprofita la de la via del Joan Vidal 7 Nacions UTE, en dos ràpels ( 30 i 35) pel vessant Sud-est.

Acaronant la llastra.

Cal enfilar-s'hi a sobre i aprofitar l'escletxa superior per col.locar flotants al gust.

Al darrer mur extraplomat amb bona tècnica d'estreps.

Vam arribar al cim amb el sol ponent-se sobre un mar de boira!  Un bon regal per una escalada amb dues cares ben diferents, una primera d'escalada en placa i una segona amb placa, fissura i desplom atlètic enmig d'un ambient aeri impressionant 

Molt recomanable, tanmateix cal anar amb el grau assolit ja que s'ha d'escalar entre assegurances i no sempre amb la millor roca.

Recuperant el segon llarg, apunt de sortir al replà somita Foto Jordi Ceballos.

Apunt de fer el primer ràpel. Foto Jordi Ceballos.

L'esquena cimera del Bacallà amb les darreres llums, espectacular ! Foto Jordi Ceballos.

Dos Vallesans a la Bages.

Magnífica ressenya dels aperturistes de la Directa Manresa : Carles Llovet i David Hita, gràcies !

Via Reina - Montesinos al Cavall Bernat de Montserrat. 25-06-2024.

La característica cara oest del cavall amb la berruga per on passa a la seva esquerra la via normal i a la seva dreta la GAM, pel perfil esquerra la Reina Montesinos.

 

        La via Reina Montesinos es va començar a obrir l'any 1971 a càrrec de Gabriel Reina i el seu company Allende, era encara l'època de les directíssimes a cop de burí i així es va fer;  tanmateix inicialment va quedar inacabada i no va ser fins l'any 1983 que es va finalitzar amb la col.laboració de Josep Montesinos . A l'actualitat el material estava prou deteriorat, per això l'any 2000 en David Palmada ( Pelut) en va fer la restauració, retirant el material deteriorat i col.locant burins nous, sense plaqueta, i de tant en tant algun parabolt inox.

APROXIMACIÓ:

La via comença al mateix punt que la via normal, aleshores per arribar a aquest punt ho podem fer per la Canal del Cavall, actualment sense cordes fixes o pel vessant oest que és el que nosaltres vam triar.

De l'aparcament del Monestir anem al final del mateix a buscar les escales dels pobres, arribem a l'ermita de Santa Anna i continuem enfilant-nos per escales que ens menen al peu de la Panxa del Bisbe i el Pla dels Ocells, d'aquí surt un corriol per sota el Serrat de Les Lluernes a la dreta que porta al coll del Cavall, nosaltres preferim remuntar el torrent de Santa Anna per a l'alçada del Cap de Mort anar a cercar el corriol que ens deixa al coll del Cavall.

Aspecte de la imponent placa per on passa la via a cop d'expansió.

Reunió 0 després de la grimpada;  punt d'inci també de la normal.

Començant el primer llarg íntegrament en artificial : burins sense plaqueta i algun parabolt intercalat de tant en tant.

Primer llarg:      Situats sota el Cavall fem la grimpada fins a la reunió 0 al mateix punt que per anar a fer la Normal.   L'inici de la nostra via és al costat mateix de les plaques que hi ha, magnífica la del XXVè anniversari de la primera escalada.

Costa localitzar els burins ja que són sense plaqueta i es mimetitzen amb la foscor de la roca i l'ombra d'aquesta cara oest els matins. Podem dir que la màxima dificultat va estar en localitzar-los !  Els passos són llargs però res que no es pugui sol.lucionar amb una bona tècnica d'estreps.   Algun burí fa patir ja que és prou sortit i ens va fer vibrar....calen moltes cintes i no en vam dur tantes, amb el que el cap de corda anava retirant-ne algunes per anar progressant.

La reunió és en una lleixa còmode per a tres tot i que impressionant !

A part dels passos prou llargs, la dificultat està en anar localitzant els caps de burí....

Arribant a l'airosa primera reunió.

Segon llarg:          surt cap a l'esquerra de la reunió fent un flanqueig horitzontal resseguint una balma fins que al seu marge esquerra comença altre cop recta amunt;   nosaltres,  no vam continuar la via, vam seguir uns parabolts que continuaven recta amunt possiblement d'una via d'esportiva moderna.    Fent-ho així aviat vam poder deixar els estreps i progressar en lliure fins a la segona reunió sota el mugró cimer, comú amb la via Normal.

Continuem per una línia de parabolts d'una via d'esportiva, la Reina fa un flanqueig cap a l'esquerra. Foto Nandi Salas.

Ja progressant en lliure. Foto Nandi Salas.

Tercer llarg:          És comú amb la via normal, senzilla grimpada d'un muret que de seguida ens deixa al cim fent reunió a la base de la Moreneta.

Darrers metres abans de cim. Foto Nandi Salas.

Ben contents al cim del Cavall Bernat.

Descens:      Amb dos ràpels, el primer de la Moreneta fins al damunt de la berruga ( 20 m.) i el segon d'uns 50 metres pel vessant que mira a la paret de Diables i per on puja la via normal, molta cuira a no errar-la i anar cap al vessant contrari per on puja la GAM......això ja ha causat un accident mortal !

Espectacular el segon ràpel amb tota la Paret de Diables al darrera. Foto Nandi Salas.

Material:    Unes 25 cintes exprés, 14 plaquetes recuperables i un parell d'estreps.  Un Friend 0,5 per al flanqueig del segon llarg.

Magnífica ressenya de Robert Corell del seu Blog Montserrat endins, gràcies