divendres, 20 de setembre de 2019

Via d'Estiu al Cingle de la Creueta. 31-08-2019. La Nou.

El Cingle de la Creueta, paret oest
S'acaba l'agost, però aquest estiu no afluixa, cal buscar raconades ben fresques i a l'ombra...tot cercant per la xarxa ens decidim per aquesta via del Cingle de la Creueta, a La Nou de Berguedà. Ens trobem amb el Joan i el Toni per anar a esmorzar a Cal Rosal, d'allà agafem la carretera que puja a La Nou, d'allà seguim la carretereta que va a Malanyeu per trencar a la dreta direcció a La Clusa; continuem fins que l'asfaltat esdevé terra, passem de llarg l'aparcament de l'Aguda Gran i ens aturem al costat d'u mur de pedres grans on la pista es bifurca, a l'esquerra indica La To.
La primera tirada és ben be a peu de pista, per sort poc transitada.
Havíem llegit que l'aproximació era molt curta, però no pensàvem que tant ha ha ha, ens passem de llarg ! ens girem i veïem la apret del cingle al nostre darrera, tornem a travessar un filat del bestiar i sí, a escasos minuts del cotxe la paret, un mur blanquinós ben vertical.
Divertit i espectacular inici que t'escalfa de cop.
Just al trencar el caire trobem la primera reunió.
Anem tres avui, amb el que comença el Toni, bé, avui no m'ha tocat començar...escalada típica de calcari, atlètica amb bones preses; d'entrada es deixa fer i a mitja paret aquesta fins i tot tira enrera ! Trobem una feixeta que ens porta a l'esquerra a buscar la segona assegurança, entre mig posem un Àlien, la roca és humida i millor assegurar. Passos ben divertits en tendèncioa a l'esquerra a buscar l'aresta.
El Berguedà esplendorós, amb la Serra d'Ensija i el Pedraforca omnipresents.
Una vegada a la primera reunió, el Toni ens fa continuar amunt a tots dos, el tram ho permet, ja que esdevé més una grimpada que res, això sí ben bonica. Fem reunió en un arbre a peu pla. D'aquí baixem caminant per un corriol a buscar l'evident paret a l'esquerra.
A la segona tirada, una grimpada agradable.

Curta i intensa tercera tirada, llàstima de sortida de reunió.

És el torn del Joan, sortir de terra és el mes difícil ja que no hi ha peus i les mans són escadusseres, res que un pas de baga no arregli ! una vegada aixecat ja esdevé més humà, que no pas fàcil ! Diedre tècnic i franc que és un goig de superar. Llàstima que és tant curt.
Variada quarta tirada, la mes llarga, molt ben trobada.

Això s'acaba, hi em toca a mi, sembla que he tingut sort! comença anant a buscar un diedre trencat del que passes a placa amb passos elegants. Una vegada a la placa preses d'escàndol et fan fruir la progressió. Flanquejo a l'esquerra a buscar un bolt en una placa llisota. Una vegada superada canvies de vessant per entrar a una pilastra vertical i trencada, per l'esquerra una canal herbosa. Trio anar per la placa, amb mes dificultat, però amb roca mes segura, entrant a reunió en un còmode replà sota l'aresta cimera.
Al tram "clau" per anar a buscar un esperó aeri amagat.
Per baixar ho hem fet amb dos ràpels de la reunió cimera a la tres i d'aquí a la reunió dos bis d'on hem remuntat pel caminet al coll on hi ha la reunió dos per baixar caminant pel vessant oposat, trobarem restes de camí i si plou, algun rovelló !
Ressenya de l'amic
  • Guillem
  • Una via que ens ha agradat, llàstima de que sigui tant curta, però els seus aperturistes ja avisen que podem completar el dia amb d'altres que hi han obert aprop, tanmateix nosaltres avui ja n'hem tingut prou. Calcari del bo, sembla emntida entre tanta vegetació que s'escali tant. Equipament suficient amb prou possibilitats de suplementar-lo si ens cal. Oberta per Antonio Alarcon i Joan Baraldes el setembre 2015. Recomanable

    diumenge, 8 de setembre de 2019

    A l'Esquirol per la via Estaques, una grimpada intensa ! Sant Llorenç del Munt. 24-07-2019.

    La capriciosa agulla de l'Esquirol amb la roca cimera abocada al buit.
    L'agulla de l'Esquirol, per la via normal va ser la meva primera escalada, ara farà gairebé trenta anys, des d'aleshores hi havia tornat força cops però sempre per la normal; fa uns anys vaig veure escalar al Gerber i el Pep la via Estaques, la intentaven alliberar...vaig flipar i a la vegada pensar que algun dia hi aniria....aquest estiu amb el Ricard, un altre enamorat de Sant Llorenç, hem aprofitat moltes tardes, en una d'elles vam comentar de fer l'Estaques....
    La cara de llevant per on va la via Estaques.
    Per arribar a l'Esquirol anirem a Matadepera d'on per la Urbanització Cavall Bernat farem cap a la plaça del Pla de Sant Llorenç, d'aquí trenquem a la dreta pel carrer Cavall Bernat; aparquem dalt de tot, en un carrer lateral des d'on ja veïem el nostre objectiu. Pugem al coll del Cavall Bernat amb el Cap de Mort, anem a la dreta resseguint la base dels cingles, al davant tenim l'esquirol que rodegem per la dreta, superem uns blocs i arribem a peu de via.
    Vessant amagat, est, de l'Esquirol

    Començant la via, baixa dificultat amb roca a controlar. Fotos Ricard Rofes.
    La via és curta però intensa :  la primera tirada un IV tant sols....però aquí la graduació no vol dir gran cosa...fèia unes setmanes baixant d'escalar el "Burret" amb la Núria, vaig aprofitar per estudiar la via i fer-hi unes fotos.
    Li tinc ganes, així que li dic al Ricard de començar.
    Cap de Burí al que li posem una recuperable, costa de veure. Foto Ricard Rofes.
    Tot apunt, començo per un camp de grans còdols als que t'hi has d'enfilar, aprofito per llaçar-ne un.  Flanquejo a l'esquerra a buscar una fissura trencada  de pitjor aspecte del que en realitat resulta.  Aconsegueixo posar un Àlien quan a sobre trobo un cap de rebló, li poso una recuperable i travesso la fissura per assolir un replà i termig.
    Replanet de la primera reunió. Foto Ricard Rofes.
    Eureka ! Un espit d'alguna altre via que xapo content !
    Ara per terreny trencat m'enfilo a buscar un burí híperrovellat;  recta es veu molt trencat, així que enfilo per una fissura terrosa fins assolir la franja de la reunió.
    Emplaço un càmalot al fons del fang i flanquejo fins la reunió.
    Bufff, quin quart ! La qüalitat de la roca i l'equipament et fa escalar amb els cinc sentits !
    Tram per on va la variant Camarillo Brillo oberta per M. Balet, F Pérez i J. Wenceslao

    Al mur sota la primera reunió.

    Quan puja el Ricard en passa mes via...i anant de segon encara l'entrada a reunió directament.  La reunió no és per saltar!  Un pilot de burins rovellats enllaçats per un cordino i un maillon que triangulo amb un altre burí i un espit força apartat.
    Primera reunió.

    En Ricard estudiant la tirada que li ha tocat ! i en plena feina.
    És el torn del Ricard, la segona tirada és ben curta però  intensíssima!
    Rampeta a buscar un diedre vertical desplomat, d'aspecte terrós, es deixa equipar prou be, mig en lliure mig en artifo va guanyant metres.
    El diedre finalitza en un petit desplom, és l'hora de fer un flanqueig horitzontal espectacular gràcies a uns reblons ben rovellats, sembla mentida com aguanten encara....
    Aquesta tirada en lliure díuen que és 6a+, i potser és així, però cal protegir-lo el que n'augmenta la duresa.

    Cal anar protegint la tirada, la roca, tot i l'aspecte, es deixa fer.

    Superada la fissura-diedre, toca un flanqueig espectacular fins la reunió.
    La segona reunió no és tant còmoda com l'anterior, però queda prou forta amb els reforços que hi fa el Ricard.  Ja som força amunt, això va agafant ambient.
    Recupero la segona tirada, de segon es deixa fer prou be, sembla mentida com aguanta aquest fang compactat!
    Passos atlètics per entrar a reunió després del flanqueig que t'aboca al buit.
    Segona reunió reforçada. Foto Ricard Rofes.

    Recuperant aquesta curta, però intensa tirada. Fotos Ricard Rofes.

    Tercera tirada, artificial a equipar. Fotos Ricard Rofes.

    Recuperat de la segona tirada, admiro la fissura desplomada que m'espera...per sort som a la franja de roca bona de Sant Llorenç.
    Un bon pitó del que penjo l'estrep i amunt.  Poso un tascó, el gran, queda a caldo, hi poso l'estrep i continuo...càmalot i càmalot, la fissura s'ho empassa tot!
    Arribo a un altre pitó, rovellat i gruixut, quina il.lusió !
    Alguns pitons que ens ajuden prou. Fotos Ricard Rofes.

    Un flanqueig a la dreta assegurat amb dos pitons aboca a una nova fissura vertical ja mes curta i que ens deixa sota la roca cimera.  Algun pas mes a protegir i toca flanquejar a la dreta fins sobre la segona reunió, trobo la reunió de la via "Fins l'Últim plom" i continuo ja grimpant fins trobar la reunió cimera.
    Ben content després de superar el desplom. Foto Ricard Rofes.

    Des de la reunió de la via "Fins l'últim plom", el Ricard esperant per assaborir la darrera tirada.

    Gaudint l'arribada al cim.

    Puja el Ricard ben content, ens reunim al cim satisfets d'aquesta escalada de tarda, força temps desitjada i  mitificada amb raó !  Aquesta roca que sembla engrunar-se avui ens ha deixat que l'assolim....que bonic és Sant Llorenç !
    Molt contents al cim !

    Reunió cimera.

    Ràpel curt del cim a la reunió cimera de la via normal.  A sota ràpel a base de l'Esquirol. Foto Ricard Rofes.

    Baixem en dos ràpels, el primer fins la reunió de la Normal i d'aquí a la base, corda simple.  Les primeres vegades que vaig baixar de la Normal ho vam fer de l'Alzina on ara, al costat, hi ha la instalació de ràpel; ara aquesta Alzina és seca.
    Ressenya original i panoràmica de vies que trobareu a Sanllors.com

    Via oberta l'any 1944  per en Jaume Camarasa i j. Gumà (TIM). Forçada en lliure 7a.
    D'estètica espaterrant, demanava ser oberta, així com la variant que surt de la segona tirada, la Camarillo Brillo oberta per Manel Balet, Francesc Pérez i Joan Wenceslao l'any 1979.
    Molt recomanable! Cal però coneixer i saber moures en aquest quarts descompostos on no es pot caure.  La primera reunió necessitaria una millora.
    Si no aneu en lliure carregueu el joc de tascons i el de Càmalots fins el 2, ah! els Àliens sempre.

    dilluns, 2 de setembre de 2019

    UME 40 anniversari al Cap de Guerrer i aresta Brucs a La Carnavalada. 13-07-2019.

    Els primers metres de la primera tirada són on es concentra la dificultat màxima de la via
    Un altre dissabte a Agulles amb bona companyia; som el Toni i la Cristina i el Josep Maria i jo. Esmorzar al Restaurant del Bruc, que sempre és obert i ens trobem ben servits i alimentats! Cap a Can Massana on aparquem legalment, cal pagar un tribut de 2 euros amb la tarja de federat, que hi farem.... A suar la pujada a Coll de Guirló i coll de les Portelles, d'on fem cap al Refugi Vicenç Barbé que sobrepassem per entrar a la primera canal, la de l'Ou de Colom; no hem de caminar gaire ja que el Cap de Guerrer és la següent agulla passada la Roca de la partió. L'inici de la via és a la part esquerra de la paret en una canal entre el Cap de Guerrer i el Totxo dels Montoya, gairebé arribant al collet.
    La Cristina arribant al sostret
    La primera tirada és potent, trenca el tarannà dela via que es mou pel Vè, Vè superior. Aquí tenim un mur vertical, de presa petita que ja ens farà anar concentrats per xapar la primera assegurança, prou amunt. S'arriba prou be sota un desplomet, però ai làs, no tant be resulta superar el sostret! Fins i tot amb els estreps a últims cal fer un pas intermig abans de xapar la següent assegurança...un tram punyetero de debò. Assolit aquest punt l'escalada perd pebre, tot i que cal fer algun pas d'adherència prou finet encara.
    El Josep Maria sortint de les dificultats.....

    El Toni acabant la segona tirada i el Josep Maria començant-la.

    La segona tirada surt de la còmoda reunió per l'esquerra per aviat anar a la vertical i flanquejar a la dreta, amb algun pas rarot fins entrar a unmur vertical i divertit, on cal escalar enmig d'unes preses cantelludes i fermes, un gaudi !
    Encarant el tram mantingut de la segona tirada

    Al fantàstic mur de la tercera tirada, que trepitja la Normal.
    La tercera tirada torna a trempar, una paret ben dreta, sortosament curulla de grans merlets i forats, talment una escala. La via Normal va per aquest mur sense assegurances aprofitant l'abundor de merlets i forats per protegir la progressió ( oberta l'any 1944 per en Jordi Panyella, Pany, i en Jordi Casasayes, Haus.) Nosaltres anirem recta amunt a cop d'expansió, n'augmenta la dificultat, però no pas la bellesa.
    Al cim i preparant el ràpel.
    Tots quatre al cim contents ja que estrenem agulla, curiosament mai havíem assolit el Cap de Guerrer abans. Anem a buscar el ràpel que és al vessant oposat al que hem pujat; és volat i llarg, compte! Anem a parar a un collet del que baixem fent el senglar a buscar el camí de les Bessones, abans d'arribar-hi trobem el nostre següent objectiu, l'aresta Brucs de la Carnavalada.
    Ràpel espectacular al coll entre el Cap de Guerrer bi la Veïna del Guerrer

    Al peu de l'aresta Brucs de La Carnavalada i començant la primera tirada.

    L'aresta Brucs va ser oberta l'any 1959 per en Joan Cerdà i Joan Boladeres; nosaltres la comencem una mica mes amunt de la seva base, al començamenmt de la canal que fa amb La Roca 87, així empalmarem les dues primeres tirades.
    Enllacen les dues primeres tirades.
    Escalada d'anar-s'ho mirant, sense córrer. Anem trobant algún burí i poca cosa mes, tampoc cal, és senzill, però millor no abaixar la guardia, que alguna cosa es trenca...deixem enrrera la reunió de burins per continuar fins sota la berruga cimera, esgotant tota la corda.
    Sortint en flanqueig a la tercera tirada.
    La darrera tirada puja a buscar el desplom, es decanta a la dreta i passa a l'altre vessant, hi trobarem alguns claus. Ja a l'altre vessant resta un muret vertical i potent ben assegurat i ja som a la reunió, llàstima, s'ha fet curt.
    Sota el bony somital i sortint-ne.


    Ressenyes de l'amic



  • Joan Prunera
  • Per baixar de la Carnavalada seguirem la carena pel vessant dret, farem un flanqueig per anar a sortir al vessant oposat del que pujàvem, un bolt sense xapa ens permetrà fer algun invent per a fer un passamà i facilitar la baixada que sinó pot ser exposada, sempre amb gats.
    Al flanqueig per baixar de l'agulla.  A la dreta la Corona de la reina, la Boteruda del gra i La Panxeta.