divendres, 22 de febrer de 2013

Pòquer de vies a la Codolosa, Punt Verd, Joan's, Clau de Sant Fèlix i l'Últim Mohicà.


Aquests darrers caps de setmana, be per la feina, be per problemàtiques familiars o be pel temps he escalat molt poc...calia posar-hi remei! i què millor que mirar d'aprofitar aquestes tardes que comencen a allargar. dilluns i dimecres hem pogut lligar caps amb el Joan i abans de les quatre ja estàvem a Collbató agafant els trepants per anar a grimpar, i com no,  anem a la Codolosa: aproximació nul.la i vies a dojo.   

                                              VIA   PUNT VERD
A la primera tirada de la Punt Verd


Jo fa temps que no m'hi acosto i tinc força vies per fer, amb el que deixo que el Joan trii;  Farem la Punt verd primer, una via que va obrir el Joan Asin amb l'esperit de no foradar la paret, equipant-la únicament amb claus i ponts de roca...va per l'esquerra de la Josep Monistrol dels germans Masó.

Començo jo i m'agrada, la veritat que és ben trobada, amés l'equipament hi posa un punt de pebre, quins cordillets hi ha en algun punt! milor no testar-los...tanmateix no és difícil, però hi trobarem força sorreta que em fa anar ben concentrat, cap al mig es redreça i agafa ambient.  Fem reunió al ràpel de la Josep Monistrol.
Acompletant l'equipament abans d'un pas "interessant" al segon llarg.


Ara li toca al Joan, només començar tenim el pas de la via, un muret vertical protegit amb una pitonisa simbòlica i que acompletem amb dos friends en una fisura, abastat un cordino, es continua ja per placa fins un tram terrós que ens aboca a un altre mur, que si s'agafa pel dret és prou potent i exposat, el Joan prefereix anar una mica a la dreta a buscar el pitó encintat d'on ja es va a l'esquerra. De segon passo pel dret però apurant molt la possible caiguda sobre la feixa de sota...millor de segon o molt sobrat de grau. Baixem d'una tirada amb els 60`s.                                 

                                             VIA DELS   JOAN'S
Recuperant la primera tirada
Sense pensar-nos-ho gaire ja m'estic enfilant per la via dels Joan's, ara anem per la dreta de la Josep Monistrol, inici atlètic i divertit, amb una successió de murs on cal posicionar-se be, l'equipament per no patir gens. Disfruto la tirada de valent.      Ara és el torn del Joan, aquesta tirada és ben dreta i la primera assegurança força amunt, però el company se la coneix i col.loca un bon àlien abans. Mig en placa mig en diedre per acabar en placa, també una tirada agraïda. Per acabar un mur ben redreçat,on hi ha dues possibilitats, recte pel desplom o be per la dreta, com que s'està fent tard vaig per la dreta on te la seva gràcia superar el balmat. Acabem rapelant encara amb llum.

          
                         VIA EL CLAU DE SANT FÈLIX
El Joan al primer tram del "Clau".

Dimecres tornem a quedar, el Toni i el Mingo ens els trobarem ja a la paret que ells han començat una estona abans; aparcant hi ha el Joan Asin i companys que han triat fer esportiva, sinó fem un aplec blòger!
 Com l'altre dia em deixo aconsellar pel Joan i tria la  "El clau de Sant Fèlix" la seva darrera obertura, que jo encara no he fet. Comença: diedre vertical amb bona roca i grans preses, desequipat, al capdamunt un bolt i en un altre ressalt un altre, equipament just, bona roca. Disfruto recuperant-lo, però m'ho prenc amb calma, que m'ha tocat tibar-li al mur de la segona tirada: l'encaro amb ganes i aconsegueixo fer fins a la segona xapa on quedo atrapat sense poder deixar-me de mans per passar la corda, m'haig d'agafar. Em penjo i m'ho miro, és tècnic i fi de dits i peus, però es pot pujar, cal aguantar-li! em surt en lliure, però haig de fer alguns reposos.
El Mingo esperant per baixar de la Punt verd.
Gaudint de la roca i el trempat mur de sortida!

Ens queda el darrer llarg, un mur ben vertical, però amb preses grans i forats millors, s'hi posa el Joan i apreta de valent, el sento esbufegar!! un xapatge delicat i ja encara la fisura on trobarem el clau de Sant Fèlix (Clau que el Joan va recuperar de la torre de l'esglèsia de Sant Fèlix de Sabadell i que dóna nom a la via) Uns passos tècnics per placa vertical ens deixen a la reunió. Un ràpel amb els 60's ens deixa just a terra.               
                                   VIA L'ÚLTIM MOHICÀ
Curiós i sorprenent diedre-placa de sortida



Ens desplacem uns metres a la dreta de la paret, anem a fer la via l'últim mohicà, la via mes antiga de la paret, oberta l'any 2000 per Gabriel Romero i Xavier Arbat, semiequipada amb burins i claus. Els companys també l'han feta i el Mingo em comenta que "disfrutaré al darrer llarg...comença comuna amb l'Avi Trepador fent reunió en una comodíssima feixa a l'esquerra i per sota de la de l'Avi. Trobo aquest primer llarg relliscós, fa anys que no la fèia i es nota la freqüentació de la zona. Tres burins, munto reunió al mur, veig a l'esquerra els companys Toni i Mingo a la Full equip. Ara és el torn del Joan, flanqueja cap a la dreta per enfilar-se sobre el muret, veig la possibilitat de fer-ho recte, ja veurem. De la reunió estant veïem un burí a la vertical, força amunt, cap allà que va el Joan, el xapa i amunt per la placa, no és difícil però hi ha força molsa i cal anar amb comte, es deixarà un plom a la dreta i farà directa fins la reunió, millor no patinar...L'aviso que começo i que tiro pel dret, ho probo: les mans són bones, costa veure els peus, ques'han de posar els dos en un  forat, del que s'ha de sortir una mica en adherència. Ja la reunió em carrego amb tota la ferralla que duem que això es veu molt aventurer! d'entrada llaço un sabinot sec i amb precaució que és força trencat em vaig enlairant, quan em plantejo posar alguna cosa, al pit hi tinc un burí! ben content l'equipo i amunt, cal travessar unes llastres per assolir el peu del vertical diedre de sortida, aquí tens un pas d'equilibri on no s'hi val a fallar...ja al diedre la cosa millora així com la qualitat de la roca que permet posar-hi algun Àlien i tascó. sorprenent-ment s'acaba pujant per la placa que té millors preses que no sembla i on hi trobarem dos burins que dónen moral, el que mes m'ha costat és deixar el diedre per posicionar-me a la placa, així com abandonar el darrer burí, car ja vaig una mica "petat" i em fa por sacar sobre aquesta xinxeta que tinc als peus...el meu instint de supervivencia em fa descubrir a la canal un arbust amb tronquet mitjanament gruixut que m'afanyo a encintar, buff....sembla mentida el que fa la por! ara escalo més fluid i m'arribo a la reunió tranquil.lament. Mentre,  els companys també han arribat a la reunió cimera de la Full equip, el Toni l'ha trobat molt relliscosa...és el peatge de la freqüentació d'aquestes zones tan properes, li comento que jo la recordo amb una roca abrasiva i plaent...i tampoc fa tans anys que la vaig fer.
Acabem tots ben satisfets i anem a fer una beguda tot comentat que sort d'haber escalat avui, que el cap de setrmana pinten bastos com darrerament sols esdevenir, que hi farem. He disfrutat força aquestes cuatre vies, de caire força diferent però interessants totes elles, equipades amb poques assegurances fixes i que et fan escalar, us les recomano.

Si us interessen les ressenyes les trobareu al blog del Joan
  • Sisbemessanapren
  • dilluns, 18 de febrer de 2013

    La Campana i la Baldufa (Rave) una bona combinació!


    La Baldufa o Rave i La Campana, dues agulles curioses al capdamunt de la Plantació.
    Ja fa dies que vàrem anar a fer aquestes dues agulles, li tenia ganes a aquesta combinació, anteriorment ho havia intentat fins en dues ocasions i sempre el mal temps ens ho havia esguerrat; avui tampoc fa massa bon temps, som al novembre i ja se sap! Amb el Wolfgang anem a Terrassa a trobar-nos amb el Sergi i la Sílvia, companys blòguers que fèia temps que coneixia virtualment i amb els que anirem plegats.
    Sorprenent inici tot flanquejant un sostret
    Aparquem a l'entrada del Clot de la Mònica per fer la bona caminada fins al capdamunt de la Plantació, llarga però sempre preferible al brogit del Monestir. Trobar el peu de via ens és ràpid ja que ja coneixia be el camí dels intents anteriors i de la primera via que hi vaig fer la
  • Un Tuareg a la gran ciutat
  • El Sergi i la Sílvia fan la via del Joan Vidal i nosaltres anem per la normal. Avui el Wolfgang vol començar amb el que el deixo que escalfi la musculatura. La Normal d'aquesta agulla es va obrir el 08-03-1943 per J. Casassayes, J. Mengod i L. Vilallonga membres del C.M.Barcelonès. Via molt lògica resseguint fisures fins al capdamunt on surt per placa. L'equipament hi és escàs i de l'època de quan es va obrir...amb el que caldrà anr-hi amb un bon arsenal d'autoprotecció.
    Ja superat el pas clau,  entrant al divertit diedre.
    Força amunt es veu un burí, per arribar-s'hi ens aixequem per la dreta d'una llastra desenganxada de la paret, d'on ja per placa l'abastem, el Wolfgang en un foradet col.loca un Àlien. Un sostre ens barra el pas i ens mena a la dreta, el llabi l'aprofitem per assegurar-nos, un Càmalot hi queda molt be.

    Ben a la dreta s'acaba la travessa i toca anar amunt, aquí un pitó blegat i rovellat probablement de quan l'obertura!  costa aixecar-se i l'equipament fa que s'extremin les preacaucions...potser el pas mes difícil de la via. Col.locats per sobre el clau ja es  mes senzill fins un altre pitó de les mateixes característiques, aprop un burí, evidentment els xapem els dos. La fisura mana i cal resseguir-la fins que topem amb el mur que ens obliga a sortir-ne per l'esquerra a buscar el marcat diedre ascendent
    Una esbelta alzina ens servirà d'assegurança.
    El Wolfgang s'ho treballa molt bé, arriba a una Alzina esprimatxada però prou sòlida, una bona assegurança natural, de les millors fins ara! aquí la paret es redreça, és força trencada però sòlida el que permet autoassegurar-se amb tasconets i Àliens i amb alguna herbeta més amunt!!

    Reunió d'època!
    La reunió fa honor a l'equipament trobat fins ara, burins i dos pitons una mica perjudicats, la podem reforçar amb un Àlien.
    Iniciant el flanqueig de la segona tirada amb roca molt bona.
    Ara és el meu torn, la reunió és en una mena de nínxol del que haig de sortir per la dreta, sense guanyar altura, la roca hi és molt bona, dóna confiança;   arribo a un replanet on un burí protegeix el tram final, veig un merlet prou atractiu, anirà bé per assegurar el muret que tinc al davant, curt però trempat, sortosament amb roca de la bona que no fa patir, superat el muret ja s'ageu i vigilant amb el terreny ple de còdols solts m'atanço a la reunió, estic content, una tirada on treballa mes el cap que la força.
    Arribant al cim.
    Ja tots dos a dalt ens felicitem, la primera tirada és molt ferma, m'han quedat ganes de fer-la de primer! ja hi tornarem. Ja treu el cap el Sergi que mentre munta la reunió ens explica que ha fet vol sense motor...quan havia acabat l'artificial i en un pas llarg ha caigut amb la casualitat que la corda ha sortit de la cinta de sota, possiblement mal xapada...sortosament la tirada és molt vertical, fins extraploma i no ha tocat paret, això sí ha quedat per sota de la Sílvia que a la reunió ha quedat ben parada!!
    Ben contents dalt la Campana.

    El Sergi assegura la Sílvia per la Un Tuareg...

    La Campana s'ho val!



    Ràpel d'una ferma Alzina pel vessant Nord.
    Ben satisfets cada un amb la seva via, desgrimpem cap a la ferma Alzina on hi trobem el ràpel: un cordino amb un parell de Maillons. Ara volem fer l'agulla del davant, la Baldufa o Rave, on en Joan Vidal hi va obrir una via prou interessant.
    El Rave ens crida.
    Recuperant el primer llarg, mes divertit del que sembla.
    Per trobar l'inici de la via Tambors de guerra ens caldrà revoltar tota l'agulla començant per la dreta, hi ha un corriol en baixada, per l'esquerra hi arribaríem abans però una selva d'Aritjols i arbusts ho impedeixen. Ja a l'altra banda del Rave anem pujant per una canal fins que no podem mes, allà comença.
    Reunió penjada de la bola del Rave
    Aquesta primera tirada és senzilla i curta, el començament és trencat i cal anar amb comte, trobarem un pitó força a la dreta i mes amunt, on la roca millora un bolt, d'aquí ja la reunió. Com que jo ja l'havia fet s'hi posa el Wolfgang, amés ja li ha tocat la tirada "bona" a la campana...
    Tot recuperant l'artificial,  el sòcol per on va la primera tirada.
    L'artificial del segon llarg és espectacular, però les assegurances no són lluny i ben aviat se supera el pronunciat balmat; la gràcia és quan abandonem els estreps, és molt vertical i tot i que hi ha molt bona presa, costa abandonar-los. Uns metres força verticals encara, una diagonal a la dreta i entrem a una aresta ja mes senzilla on caldrà vigilar una mica amb la roca.
    Satisfets i apretats a la punta de la Baldufa.

    Reunió cimera i ràpel.
    El cim és ben xic, tan que és una punxa a la que un seguit de bagues i claus la rodeguen per fer la reunió i el ràpel. Millor no mirar-s'ho gaire ja que si gratem una mica tot s'esmicola...tanmateix però sembla prou sòlid. Hi restarem una bona estona desitgem retrobar-nos tots quatre al cim per fer la foto de record.
    Refiant-se de la instal.lació!
    Ben contents amb la feina feta ens preparem a testar la resitència del ràpel, que no ens dóna cap sorpresa, tan sols disfrutar del buit.
    Disfrutant del volat!

    Itinerari aproximat de la normal de la Campana
    Ressenya del Joan Vidal que trobàvem a la desapareguda Ona Climb ara
  • La Noche del Loro
  • Un parell d'agulles per disfrutar-hi, ben verticals i amb roca excel.lent, la Normal dela Campana mes aventurera i clàssica, la Tuareg de caire esportiu on cal tibar-hi fort. A la Baldufa una primera tirada rara i un segon llarg, el que supera pròpiament el Rave, potent i tècnic on cal escalar quan s'abandona l'artificial. Recomanables.

    diumenge, 10 de febrer de 2013

    Per Tutatis al Roc de Balinyó. Narieda sud.

    Canal-diedre de la Gran Manitoú.
    Com comença a ser habitual els caps de setmana, dissabte amenaça canvi de temps al migdia i força vent del nord...el cos ens demana calcari i amb el Toni decidim anar a Roca Narieda on suposem el vent del nord no ens tocarà gaire. El Toni és dels "ben d'hora ben d'hora" amb el que poc després de les nou del matí ja som al peu de la canal on comença la


  • Gran Manitoú

  • A mitja segona tirada, deixem la Manitoú
    Començo per la ja coneguda Manitoú, reunió còmoda d'on puc ja veure on comença la nostra via, a mig llarg i després d'un tram dret, a l'esquerra, uns boixos tallats i un bolt a la paret. El Toni és l'encarregat d'estrenar la via, el tros de la canal no li agraada, és desagradable amb molta terra i roca delicada, però a l'entrar a la placa això canvia, verticalitat i bona roca, tan sols un flanqueig el fa suar, comença l'adherència i encara no hem posat el xip!
    Pas clau, d'una sorprenent tirada.
    El tercer llarg és molt divertit, sinuós, amb un flanqueig d'anar-t'hi col.locant i un final amb una bavaresa d'escàndol, de vores tallants i ben aeri, per disfrutar de valent; s'acaba en unes alzines on dubto si muntar reunió, però el Toni m'avisa que cal anar una mica mes amunt a fer reunió comuna amb la via veïna.
    Divertit tercer llarg
    Després d'un flanqueig encarem la bavaresa de sortida.
    La continuació és molt senzilla, el Toni s'entreté a canviar algun pont de roca deteriorat, comú amb la Manitoú. S'entra caminant als peus de la gran placa
    Magnífica placa d'adherència
    Uns metres a l'esquerra de la reunió de la Manitoú trobem la nostra, amb ponts de roca ben ferms. Comença suau per anar posant-se dret abans d'entrar a reunió on cal fer un flanqueig a esquerra, uns bons forats per les mans ens ho posen fàcil. La reunió és en un pa de terra que avui és moll.
    Com s'arrapen els gats!
    Passos finots només començar la sisena tirada.
    Després de netejar be els gats, ara cal fer un tram molt fi de mans, 6a li posen, el Toni es va enfilant, sembla que li hem trobat el què a l'adherència ja que li surt molt be, més amunt el sento rondinar en una passos en teoria mes senzills, i és que hi ha un flanqueig amb força ambient; la gran Alzina de la reunió ens tapa tota visió amb el company. Mentre es baralla amb el flanqueig comença a nevar, rufada, que per sort és intermitent.
    El darrer llarg comença rampós per anar trempant!
    El fred avui sembla que està proporcionant una molt bona adherència ja que disfruto aquest flanqueig; ara surto per l'última tirada, comença com un tobogan, vaig seguint ponts de roca fins una fisura vertical amb peus en adherència on el cansament de peus em fa prèndre-m'ho amb calma. Un flanqueig a dreta, i amb passos atlètics entro al bony de sortida, un pas tècnic per superar un muret i una sortida sorprenent per un bloc entre herbes. Això s'ha acabat, torna a nevusquejar i bufa el vent.
    Passos espectaculars fins al final
    Amb neu al darrera i la rufa a sobre
    Quan arriba el Toni coincidim que ens ho hem passat molt bé! una via amb passos molt diferents i variats, adherència i calcari atlètic, assegurada on cal i prou curta per un matí com el d'avui. Si el temps ho permet es pot continuar cinc tirades mes per la Dau al Set o la Sal de Frutas, nosaltres avui ja en tenim prou, s'està girant vent i el cel s'està tapant mes, la rufa apreta de tan en tan, anem avall ben satisfets. Via recomanable que hem d'agraïr al prolífic Marcel Millet i en Xavier Bonati (22-01-2012).
    Itinerari aproximat

    divendres, 1 de febrer de 2013

    Raó de ser al Serrat dels Tudons. Montserrat sud.

    Des del camí dels Francesos ja es pot veure per on va la línia.
    Ja fa força dies que vàrem anar a fer aquesta curiosa via, concretament el dia 3 de novembre, encara no fèia gaire fred però abellia escalar al solet d'una cara est. Per acostar-nos-hi vàrem deixar el cotxe prop del trencall del camí dels Francesos que s'enfila cap al coll de l'Ajaguda; passada la tanca de fusta el camí es redreça tot fent giragonses. Quan ja hem guanyat força alçada i el camí s'acosta al vessant esquerra pujarem al peu de l'agulla de l'Alicia, d'on desgrimpem a buscar el torrent que ens separa del serrat dels Tudons i que ja podem veure i estudiar per on va la via.
    video
    video video




    video
                                                                  Un recull de videos
    a l'estètic flanqueig
    La via és entretinguda i divertida, equipada on cal, a les plaques sobretot i amb trams on cal apretar les dents, sobretot al primer llarg al deixar la fisura. La primera reunió s'assoleix després d'una bona excursió i ens deixa al davant d'un mur desplomat que haurem de flanquejar.
    Espectacular i senzill passar a l'altra placa
    El flanqueig és espectacular i ben assegurat, amb un tram en descens per anar a trobar la placa del davant on es concentren les dificultats. La resta fins la reunió és molt senzill. La muntarem en una sabina podent reforçar amb algun Càmalot. Continuem enfilant-nos resseguint escletxa de l'esquerra on si es vol es pot encintar un pont de roca i mes amunt una sabina, quan es redreça trobem el primer espit. Un pas interessant per passar de vessant i ja s'endolceix mirant però ara de no llençar gaire rocs avall ja que l'arribada és trencada. Uns arbust permeten fer reunió.
    Reunió cimera en uns arbusts

    On trobarem la ressenya dels germans Masó.
    Per baixar resseguim la trencada carena cap al nord fins trobar un gros pi, cal vigilar a la desgrimpada. Una via curta però divertida, ideal per un matí assolellat d'hivern o una tarda d'estiu, es pot arrodonir la caminada pujant l'agulla de l'Alicia per la via Sol Ixent.
    Itinerari de la via