Pel teu somriure cel a La Pastereta. El Clot de la Mònica. 06-05-2021.

La paret oest de la Pastereta.

Una altra tarda de començaments de maig en que la méteo encara permet anar a cares assolellades com és la paret oest de La Pastereta;   amb el Ricard quedem aquest dijous per tornar-hi, després de la Josep Nieto jo li proposo aquesta línia d'en Paco Vargas que he llegit que te una primera tirada especial...a veure quin pa hi donen.

Aproximació: 

Quedem a Collbató d'on anem a aparcar al Passeig Ronda aprop de l'entrada al centre Hípic Collbató.

D'aquí ja a peu fins al camí del Clot de la Mònica, passem per sota el Serrat d'en Muntaner i continuem pel camí de l'Artiga Alta, Coll dels Pollegons o Sant Joan.  A l'alçada de la paret fem cap a la base que resseguim, avui fins al final on comença a enfilar per una canal.                 

Al final de tot de la paret trobem la nostra línia

Inici potent, nosaltres ho fem per sota la canal, allargant uns metres la tirada. Foto Ricard Rofes.

Avui començo jo, la primera tirada és prou mantinguda i amb les assegurances allunyades que et fan escalar entre elles, i per molt que busco, poques possibilitats d'acompletar l'equipament, millor anar fent que no cansar-se intentant posar res...

Hi ha dues possibilitats de començar, enfilant una mica la canal amunt a buscar la vertical de dues assegurances properes o com fem nosaltres començar abans d'enfilar la canal on una expansió marca el camí.   Això comporta fer un flanqueig delicat a buscar la línia, potser el tram mes obligat i dur de tota la via.

Assegurances espaiades que et fan escalar concentrat. Foto Ricard Rofes.

A mesura que ens enlairem la dificultat es suavitza. Foto Ricard Rofes.

La roca és bona i dóna confiança, passat algun tram prou finot, quan allunya és perquè la roca hi és molt bona o baixa el grau, tanmateix m'aturo entre xapa i xapa per estudiar be la continuació.  Al tram final la roca et porta per terreny fàcil a l'esquerra i la xapa ens queda a la dreta, aleshores cal fer un bon flanqueig aeri per anar a buscar-la...comentant-ho amb el Toni em diu que ell va anar-hi directe i tot i que és mes vertical, hi va trobar molt bones preses.

Superat aquest tram vertical la paret perd verticalitat i s'arriba tranquil.lament a la reunió prou aprop de l'inici de la via Blava, un pel mes amunt.

Primera reunió

El Ricard sortint del tram vertical i començant la segona tirada.

És el torn del Ricard, la segona tirada ja no te el caire vertical de la primera, però no per això és menys atractiva, les assegurances hi són prou espaïades el que afegeix pebre a la progressió, tanmateix aquí la roca és de ben amanir, el company s'hi entreté i posa uns quants flotants, mai està de mes fer pràctiques per quan realment faci falta.

Aquesta segona tirada sembla que trepitja la via Lletra Negreta de Ricard Darder, oberta sense expansions.

Segona tirada, mes amable, on es pot acompletar l'assegurament.

Un Tricam posat amb imaginació.

Inici de la tercera tirada, ben bonic. Foto Ricard Rofes.

La tercera tirada comença prou vertical i amb una roca d'escàndol, fins a un llabi no et pots assegurar, aleshores a l'esquerra trobem alguna expansió;  superat aquest primer tram l'escalada esdevé grimpada pel llom de la Pastereta on coincideixen totes les vies.   Nosaltres anirem a buscar la reunió de la via Blava.

Mentre asseguro el Ricard un Parapent ens sorprèn resseguint les fondalades magistralment, ens passa tant aprop que podem xerrar i tot; resulta que gràcies a les xarxes socials ens coneixem i li puc passar les moltes fotos que li vaig fer, un màquina aquest Albert !

Un grimpaire volador ens sorpren, Albert Cantenys ( Roda de bici)

Acabant la via, tram comú amb la via Blava, i anant a buscar el ràpel de La Petit Four de l'amic Asín.

Ràpel de La Petit Four que ens permet baixar amb cordes de seixanta.

Fe la reunió de la via Blava fem un petit flanqueig a buscar la paret est on trobem la reunió cimera i ràpel de la via Petit Four, oberta per l'amic Joan Asín.   Fent-ho així amb un sol ràpel som a peu de paret (60's) amb l'estalvi de temps que representa.   Tot baixant ens creuem amb el parapentista que torna a pujar per a fer un darrer vol crepuscular.

Les llums del capvespre ens pinten el paisatge.

 Una via exigent el el grau a la primera tirada, V, V+ obligat amb aire entre assegurances, millor anar-hi ben convençuts ja que acompletar l'assegurament és complicat, naltros no hi vam posar res.  La continuació de la via és un gaudi per la roca i l'alterós carener, podríem dir que som a una altra via...

recomanable!  podeu portar Tricams, bagues per merlets i un joc d'Àliens i Cams fins al 0,75 per les dues tirades superiors, així podreu practicar.

Que el grau baix no us enganyi !

Ressenya de la desapareguda La Noche del Loro

Josep Nieto a la Pastereta, o com he tardat tant a repetir aquesta via? Montserrat sud. 08-04-2021

La Pastereta oest, un indret acollidor !

       Abans de que ens tornessin a confinar a la comarca, quedem amb en Ricard Rofes, que fèia molt temps que no escalàvem plegats, per aprofitar una tarda, ara que ja són mes llargues.

Em proposa la via Josep Nieto a La Pastereta i li compro la proposta de seguida, ja que no l'he feta i sempre ve de gust fer vies noves.   Quedem a Collbató d'on després de fer un mos, ell i jo un cafetó anem a aparcar al Passeig Ronda aprop de l'entrada al centre Hípic Collbató.

D'aquí ja a peu fins al camí del Clot de la Mònica, passem per sota el Serrat d'en Muntaner i continuem pel camí de l'Artiga Alta, Coll dels POllegons o Sant Joan.

La primera assegurança és força amunt.

Una vegada feta la bona pujada resseguim la base de la paret fins al marge dret,  un cop localitzada la funció clorofíl.lica, que ressegueix l'arc que fa la paret, la nostra via és la que trobem just abans.

Un bolt a uns cinc metres ens serà la referència.   Avui comença el Ricard, que es te estudiada l'entrada i sense massa complicació abasta l'assegurança, no difícil, però tampoc regalat, vaja que s'ha de fer una apretada.

Aleshores cal anar a buscar una fissura vertical, en unes franges horitzontals podrem acompletar la protecció.  Mes amunt un altre xapa i s'entra a un tram mes amable, on trobarem un pont de roca que haurem de llaçar.   Escalada de concentració, ja que les assegurances són espaïades, a trams la paret es deixa protegir prou be el que amoroseix l'exposició.

Una fissura ajuda a la progressió, que és prou vertical.

Al final de la fissura cal anar a l'esquerra a buscar la Savina.

A mitja tirada cal flanquejar a buscar una Savina de la que ja enfilarem recta amunt fins la reunió, aquesta està sobre un mur vertical que es deixa fer prou be gràcies a generoses preses, això sí, és espectacular !.

La reunió és còmoda, en una lleixa ampla, a la dreta, prou aprop, la reunió de la via veïna.

Primera reunió en un bon replà de costat amb la Funció Clorofíl.lica.Foto R. Rofes

Segona tirada, més senzilla, però que et fa anar concentrat. foto R.Rofes

És el meu torn, la segona tirada surt a buscar una expansió a la dreta, per aleshores derivar mes a l'esquerra per evitar les assegurances de la Funció Clorofíl.lica;  el mes "difícil" és el pas de sortida de reunió, aleshores cal anar tranquil cercant la millor roca, que és excel.lent .

Donada la distància entre assegurances, em miro on posar quelcom, i puc col.locar algun Àlien i Tricam...quan estic intentar posar una altra peça, aixeco la vista i tinc un bolt a la cara...el xapo ben content, i és que ja dúia prou metres i volia posar quelcom...quan més amunt mes senzilla esdevé l'escalada i curiosament mes assegurances trobes, ja que coincideixen tres vies en poc espai.

La reunió la faig en una còmode feixa sota una llastra per on haurem de continuar.

Des de la segona reunió i recuperant el company.

Tercera tirada, molt ben trobada.

Escalada amb aire i bona roca.

La tercera tirada va a buscar una llastra d'aspecte trencat, una savineta ens permet assegurar el pas per a xapar el primer bolt, col.locats sobre la llastra aleshores l'escalada esdevé de bons forats i plaent fins a un nou tram que es redreça i on trobem la següent xapa.

Aquest mur, vertical i trempat, és curull de bones preses, això fa que l'escalada esdevingui segura però amb força aire...cal escalar-hi ben concentrat.

La roca et porta en una diagonal ascendent a l'esquerra fins al cim del carener de la Pastereta, trobem la reunió, però el Ricard va a buscar mes amunt la de la via Blava que ens deixa més aprop d'on volem anar a buscar el ràpel, la via Petit Four.

Entrant a la tercera reunió i la reunió, que la fem a la de la via blava.

Recuperant la tirada i ja rapelant per la Petit Four. Fotos R.Rofes.

De la reunió cimera fem un curt flanqueig fins el ràpel de la via Petit Four, de l'amic Joan Asín.   En un sol ràpel de seixanta som a peu de la Pastereta est, el que ens va molt be, ja que el sol ha desaparegut a l'horitzó i no volem baixar forsc.

Una vegada recuperades les cordes baixem a buscar el corriol de pujada tot fent la variant, mes directa, que quan havíem pujat.  Encara arribarem amb llum al cotxe !

Una via molt maca, amb caràcter com he llegit per algun lloc, i és que cal escalar força i protegir-la una mica quan les justes assegurançes allarguen.   Com a més exigent en quant a dificultat la primera tirada, però la tercera ens ha agradat molt ja que gaudeix d'una roca de luxe i cal navegar potser mes que a la primera.  

Cordes de seixanta, així podem baixar pel darrera en un sol ràpel, baixar per la mateixa via és possible també.

Un joc de Càmalots fins a l'1 i bagues per a savines i, o ponts de roca.

Recomanable si s'hi va amb el grau ben assolit.

Baixem amb un cel rogenc fantàstic.

Ressenya dels amics

Manel i Ita

 

 

Havana Club a la Pastereta, un còctel de via.

Pel marcat esperó de l'esquerra, que tanca la placa de la Pastereta, va la nostra tria.

Aquest dimarts, vigilia de Sant Joan tenim festa i amb el Toni volem aprofitar el matí, fa calor, però a l'ombra pensem que estàrem be amb el que ens posem com a objectiu la via Havana Club, una via oberta el 2002 per J i F Escofet, R. Bèdmart i Isabel Notivoli; Són 230 metres de via si volem enfilar-nos dalt de la Pastereta i sobretot si no ens volem perdre la magnífica quarta tirada. Tenim a sobre amenaça de tempestes, cosa darrerament prou habitual, amb el que quedem d'hora per anar a fer un mos al Muntanya abans d'enfilar cap amunt; avui no trobem cap conegut, és dia feiner...

El Toni sortint del tram vertical una vegada superat el tram de 6a.

Suem la cansalada tot fent l'habitual camí des d'on hem deixat el cotxe, a l'hípica de Collbató. No fa massa calor, però a la pendent s'hi afageix una humitat molt alta que ens deixa amarats.
Avui torno a començar jo, que la segona li reservo al Toni, que està més fort!   comença amb una grimpada o be directa per una placa, jo trio per la grimpada; la primera assegurança és força amunt, però ja duc els Àliens.....una bona fisura me n'admet dos abans d'encintar el primer bolt. Aquí l'escalada esdevé vertical i de presa petita però bona, el pas clau un flanqueig a l'esquerra que no llegeixo be i que m'obliga a fer un A-0...llàstima, passat aquesta xapa la dificultat decreix, però la roca també...! m'enduc una bona llastra amb la ma esquerra que per sort puc aguantar i llençar lluny, buff. superats uns metres trencats surto a un llom senzill que per la dreta dóna sensació de tenir la roca mes sana i per allà que m'enfilo, és senzill, però millor no badar que el darrer punt d'assegurança és a uns bons deu metres. La reunió a la paret del davant.

La potent placa de la segona tirada que nosaltres farem en A-O

El Toni, recuperant la tirada, entra directa, i comenta que és finot, finot, amés t'enganxa en fred. Ja a la reunió es mira el que ens espera, es veu molt ben assegurat, però no pas per anar de cinta a cinta, cal escalar! Ja d'entrada tiba fort amb un bon desplom i bones mans, però no prou pel nostre nivell, amb el que anem de cinta a cinta tot reposant i analitzant la continuació...és frustrant no tenir el grau per gaudir,  però és el que hi ha.... A mig tram un allunyament fa esmolar els dits i la concentració, com diu el Toni, no és difícil, però amb els braços abutifarrats de tant tibar de cinta, tot es veu dur.

Apunt d'entrar a la segona reunió.

Per entrar a la segona reunió cal anar a l'esquerra al costat d'una Sabina. És el meu torn, arribo ben inflat i és que de segon, tibo de valent als primers passos i ho pago més amunt hahaha em queden els dits de mantega arghhhh! Haig de descansar una estona abans no encaro la tercera tirada: a l'esquerra un diedre que es va tancant fins a quedar un muret, al mig un pitó i un bolt protegint la sortida. Aquesta sortida em costarà prou....ho intento en diedre, del dret, del revés i al final tibo de cinta i aconsegueixo engrapar una bona ma que em permet sortir de la piscina....sembla que si es va per l'esquerra surt mes natural i senzill, però el bolt és on és...aquí s'acaba, ja que la resta és vigilar de no arrossegar cap roc avall enmig d'un bosquet que després et porta a una canal terrosa per la que baixo a buscar l'imponent placa de la quarta tirada.

Magnífica placa de la quarta tirada, que per si sola ja paga la pena venir.

Sort que el sól és ben eixut ja que el començament d'aquesta tirada és sobre terra i comença llisot, unes bones mans aviat ajuden a la progressió, que és ben vertical i amb les xapes allunyades, sense però, fer patir; quina roca! és una disfrutada escalar aquest tram i per si sol ja justifica haver pujat fins aquí. Els mes "friquis" millor que es quedin a la segona reunió, ja que la resta és grimpar i excursionisme vertical que potser no els omplirà, a nosaltres, que som uns "clàssics" per dir-ho d'alguna manera, ja fem el fet.

Fent els darrers metres per entrar al carener de La Pastereta.

La cinquena tirada és això, una grimpada per terreny trencat i brut, on trepitjo mes terra que roca, ai làs! però té la seva gràcia hehehe; per poc, arribo a unes bones Alzines esgotant els seixanta metres de corda, sinò sempre es pot sortir a l'ensamble. El Toni farà l'arribada a cim, un tram trencat i un darrer mur de roca compacta i bona, completament net i que fa disfrutar els darrers metres.

Reunió cimera d'una Sabina.

Doncs és ben maco aquest darrer tram, el Toni el tinc assegut a la carena i ara ens toca baixar, em va donant corda mentre estudio a banda i banda d'on rapelarem, finalment veig una instalació que és de còmode accés i que resulta ser la de la Barcelonets; ens apuntem al pot de registre i preparem el ràpel.

Pot de registre de la via Barcelonets pèr la que rapelarem.

Espectacular primer ràpel pel desplom de la Barcelonets i un segon amb corda simple ens deixen a terra, tan sols queda desgrimpar el sòcol de la cara est de la Pastereta i enfilar el camí de retorn.

Ressenya gràcies a l'extinta pàgina El Balcó de la Lluna (J.M. Dalmau.)

Tot baixant comentem que la via ens ha deixat un regust agredolç...vaja com un Mojito o un Daikiri....estem per una banda satisfets d'haver-la assolit, però no de l'estil...massa engrapada de cinta, però és el que té ser uns escaladors sense grau i de grau el Rom en té i molt i ens ha deixat ressaca hahaha. Tanmateix la primera tirada i la quarta són molt recomanables, la tercera també llàstima que s'acaba massa aviat...la resta Alpinisme de secà, una via poc homogènea i que no satisfà del tot ni els molt potents ni els clàssics. Equipament perfecte, ara no oblideu Àliens i o Tascons per sobretot la primera tirada. La via es pot rapelar des de la segona reunió, però preveïeu bagues i maillons ja que no hi ha anelles, si tireu mes amunt aleshores si no es vol fer cim es pot baixar pel bosquet a buscar els ràpels de la Vilmanbar.

Viatge Apatxe a l'ombra de la Pastereta

La fantàstica placa en V és a l'ombra la major part del matí.

Vaig endarrerit amb els posts, el dissabte 9 quedem una colla, el Toni, el Jordi i el Joan, per fí, per fer una via a l'ombra a Montserrat. L'objectiu triat és l'Stargate, que fa temps que ens fa peça, però abans anem a fer un mos al Bar Muntanya, on trobem el Joan i el Juan Carlos. La fem petar una estona, ells aniran a fer la via on em vaig lesionar ara fa un any ja! la Vincle Infinit del Roca de Sant Cugat i si els queda temps, que segur que sí...alguna a la Mamella.

Deixem el cotxe a la hípica.

Deixem el cotxe a l'entrada de l'hípica, ens fan caminar una mica, però ja està be, aquesta prohibició no em sap cap greu si així garantim mes tranquil.litat pels voltants. La caminadeta extra serveix per escalfar les cames de cara a la pujada al peu de la Pastereta, curta però intensa.

Quan arribo al, en principi primera tirada, veig que el Toni i el Joan han grimpat amunt, vaja, d'acord que no és difícil, però...m'hi poso i amb les sabatilles que duc patino amb el que m'aturo i em poso els gats, així sí i apa grimpant cap al mur superior. Com que l'Stargate és alegre amb les assegurances i la roca no és massa fiable al principi, doncs que deixem al Jordi i el Toni que comencin; el primer espit és força amunt, el Toni però pot posar un pont de roca abans, el xapa i mira de seguir, la pedra és poc atractiva, encrostonada, s'ho repensa i decideix que avui no és el dia....baixem! jo ni ho provo, encara estic en fase de recuperació mental més que física després de l'aturada per la operació. Com que el Joan no escala gaire per Montserrat, és més de Calcari li dic de posar-nos a la Viatge Apatxe mentre que el Toni i el Jordi aniran a l'Anoiram que no l'han fet encara.

Tastant l'Stargate, avui no és el dia....ens baixem.

El Joan començant la Viatge Apatxe

Jo ja l'he feta, amb el Toni, aleshores vaig començar, amb el que avui començarà el Joan. És una tirada en constant flanqueig, tècnica i divertida, amb algun punt on t'ho has de mirar. Sense problemes tira amunt; avui serà el primer dia que escalem junts després de molt temps d'intentar-ho.

Recuperant el curt, però intens segon llarg.

Ara és el meu torn, aquesta tirada és curta però intensa, d'entrada es veu molt vertical, i sí, no ho recordava, però em fa treballar de valent, ara anat a dreta, ara a esquerra, buscant sempre el millor rocam.

Content després de superar el punyetero pas de sortida de la tercera tirada.

Aquí baixa la dificultat i allunyen mes les assegurances.

Sense problemes arriba el Joan, la reunió en una lleixa petita però còmoda; el pitjor l'inici, aquí tiba fort, però s'ho treu molt be, la continuació e smanté vertical, però amb preses més grans i cantelludes i en conseqüència les xapes allunyen cada cop mes...sobretot abans de sortir de la vertical oi Joan? el perdo de vista, aquí baixa molt la dificultat i en passa via.

El Toni fent l'Anoiram.

Mentre asseguro veig com el Toni recupera la línia de la via Anoiram, per malentesos, culpa meva eh! han començat al pilar equivocat i ja se sap....ara ja a la línia en passen via, llàstima de roca trencada, però ara els vindrà el llarg millor, el de sortida.

La paret ens regala detalls com aquest....

El Joan es treballa el potent llarg de sortida.

Quan vam fer la via amb el Toni, vam rapelar, ja que aquest llarg ens va fer respecte, avui el Joan, que està més fort, Juventut que puja fort!! el farà: l'entrada ja és finota, atenció a no posar-vos al Kraken que és a la dreta,nosaltres hem d'anar a l'esquerra. fets els dos primers xapatges suavitza una mica, es decanta a la dreta a buscar el llavi que supera amb passos potents, atlètics, gorileros si cap, gràcies a unes bones bústies, però que això tirà enrrera eh! ja al pany superior del llavi la dificultat suavitza un pel i les preses continuen espectaculars, fins aquí està encadenat ole!!

Per poc no l'encadena, pèrò el ressalt de sortida acaba amb els seus avantbraços!!

Atenció que tinc butifarres per avantbraços! s'ha de penjar quan ja ho tenis, però és que el punyetero pas de sortida se les porta...amb un descans i un estrep aconsegueix equilibra-se i entrar a reunió, per poc! Jo al meu torn em buido de cinta a cinta hahaha com hem de millorar encara.

Ens trobem tots quatre a dalt i rapelem plegats.

El Toni i el Jordi ja són aquí, els esperem i rapelem ràpidament gràcies a les quatre cordes, enllaçant els ràpels ràpidament.

Ressenya de l'antiga Ona Climb.

  Una via ideal per matins de primavera-estiu, avui fins i tot hem passat fresca, doncs feia aire. De caire esportiu i molt ben assegurada, ara, cal escalar per assolir-la. Deixem per un altre dia l'Stargate, ens ha fotut l'abandó, però ja hi tornarem.