divendres, 29 de setembre del 2017

Les Roques d'Aguilar a Les Arenes, una escola renovada.

Les Roques d'Aguilar presideixen el veïnat de Les Arenes sota la mirada de La Mola
Les Roques d'Aguilar és un modest Cingle al davant del vessant solei de Sant Llorenç del Munt, just a sobre d'un conjunt de cases, el veïnat de Les Arenes. Fa molts anys que ja s'hi escala, les primeres vies són dels germans Masó i del Joan Paré i Josep Sanz, amb respectivament : Diedre de Mitjanit i La Bruixa, La Ruta de la Seda i la Bonati. Un vei de les Arenes també hi va obrir el Sostre i en Savall la via Escola Mireïa. Des d'aleshores ençà ha quedat en el oblit, però l'amic Jordi, que viu a Sant Feliu del Racó, molt aprop, es va il.lusionar amb la paret i va començar o equipar noves línies; aquesta primavera estiu ha estat quan s'ha gestat la feinada amb vuit noves vies de dues tirades, una de tres tirades i tres d'una sola. En total a l'actualitat tenim vint-i-dues línies diferents per escalar, entre IV i 6b+, predominant el grau de V+/6a. Totes les vies estan equipades amb parabolts del 12 i amb anelles a les reunions per rapelar. La roca és conglomerat prou bo per la zona en que ens trobem, ara sempre hi trobareu llastretes i còdols ballarins. L'escalada és a trams vertical amb bona presa i a trams ajaguda i d'adherència. Trobarem balmes que comportaran passos de bloc prou potents, ara, molt ben protegits i gens obligats.
Des del Turó de Les Arenes, la Cinglera.

Les Cases de Les Arenes, amb construccions neogòtiques i Modernistes



Totes les vies del Cingle, en negre, les antigues.

És MOLT IMPORTANT que deixeu el cotxe a l'explanada a dalt no hi ha lloc i no hem de molestar el veinat.
Per arribar a aquesta escola caldrà agafar la Carretera de Sabadell a Sant Llorenç Savall B-124, passat el punt Km 12 en una recta, heu de girar a la dreta per entrar a l'àrea d'esbarjo de Les Arenes. Cal continuar a l'esquerra i travessar un pontet, aleshores a la dreta una gran explanada que és el nostre APARCAMENT. Cal Sí o Sí deixar el cotxe aquí si no volem tenir problemes amb els veins de Les Arenes.
Una pista encimentada i mes endavant asfaltada ens puja a l'entrada del veïnat;  quan trobem la primera casa, a la dreta, agafarem un camí que puija a la dreta primer ample i que s'anirà tancant. A mitja pujada trobem una gran fita, és per anar a la via Aresta de la Sardana, sinó continuarem amunt fns al peu del cingle on trobarem a dreta i esquerra les vies.  La de més a l'esquerra és Orella d'Ós, equipada per mi, i que sortint de la reunió s'ajunta amb la seva veïna Carrero Blanco... i les de més a la dreta son la Bonatti i dues vies d'una sola tirada : Buscapeligru i diedre 27 d'agost de 40 metres amb reunió conjunta a dalt.
La "Brigada" preparada per a la "feina"

El Jordi, l'ànima de l'obra.

L'Anselm fent "neteja"

Equipant la meva via: "Orella d'Ós"

Un altre dia de "treballs verticals"

El "Cuc" repetint l'Aresta de la Sardana, segona tirada.

La Núria a Ratpenat

Començant la Jaume Camarasa.
La Via Jaume Camarasa és equipada per l'Anselm, fill del Jaume, i el Jordi; en Jaume Camarasa recentment traspassat, va ser un dels mítics TIM de Sabadell. Segur que li agradaria aquesta via Anselm ! Al seu costat el Jordi i dibuixa la Ratpenat, que comença tranquil.la però quan la paret es posa tiesa, aleshores no afluixa....no sabem si és 6a o V++++ vosaltres en repetir-la ja direu. La Via Arrancada de Cavall....és idea del Guille, un altre dels "treballadors" de la zona. Comença en un tram de roca rentada i compacta i que per arribar-nos-hi te ha una corda fixa per quan el terra és humit; comença prou fina i es va enfilant fins sota un tram vertical que impressiona, però té bons forats i es deixa fer, tanmateix a bloc! no afluixa fins arribar a reunió i la resta ja és arribada de burro, però no tant burro!
El Guille a la via Arrencada de Cavall, aturada de burro.

El David i l'Anselm al seu "rotllo"...

Al desplom de sortida de reunió de la Taca Blanca
La Taca Blanca deu el nom a l'evident regalim calcari que marca la paret, comença a l'esquerra de La Bruixa tot anant a buscar un desplom que supera per la dreta en uns passos fins, fins...ja m'ho direu, per aleshores enfilar recta amunt tot guanyant petits ressalts amb la dificultat concentrada. Mes a l'esquerra, la Cap de Fusta, nom que li posa el Jordi recordant paraules del seu pare. Escalada plaent i de finura amb dos ressalts que li posen el pebre, presa petita i peus en adherència.
Primera tirada de Taca Blanca

El Josep recuperant la primera tirada de Cap de Fusta.

Un bon punt per abastar-nos d'aigua, al peu de l'aparcament.



Renovació d'un vell pont de roca de la via Diedre de Mitjanit.
Els Germans Masó aprofiten un marcat diedre per obrir la seva via, la Diedre de Mitjanit, de les pioneres ! Equipada amb espits, posats a ma, on necessitarem algun "trasto" per a poder-la protegir tot aprofitant el diedre. A la seva esquerra hi trobem la Carrero Blanco campeon de salto, la via de mes dificultat en lliure i ja al final de la paret la meva via, Orella d'Ós en homenatge a les dues mates d'aquesta planta que hi trobem, un a peu de via i l'altra a la reunió. Aquí hi trobem una roca molt bona a la base. Amb algunes ziga-zagues va enfilant-se fins un tram vertical que salvarem amb un curiós flanqueig a la dreta. Penso que és difícil fer-la a vista, però una vegada coneguda es fa prou be; té les assegurances juntes a la dificultat i allunyades quan més senzill.
Barraca de pedra seca al Serradell, carena que puja al cim de Roques d'Aguilar.

Instal.lant la Senyera d'un nou país.




divendres, 15 de setembre del 2017

Desafiant la pluja al solell de Queralt. Berga. 09-09-2017

La Serra de Queralt presideix Berga . 
Després de les calorades d'aquest agost, aquest dissabte sembla que no suarem tant, pinta pluja però...tanmateix amb el Toni anirem, ben d'hora, ben d'hora, cap a la Serra de Queralt on l'amic Joan (Gatsaule) hi te oberta una via : Mossèn Trontxo, a la que encara no havíem fet els honors.
Ens aturem a fer una mossegada a Cal Rosal, on perdem força temps al Bar, no hi tornarem, per tot seguit i amb el cel ben ennuvolat, agafar la carretera que mena a Sant Llorenç de Morunys; la deixem al trobar l'indicador:  Santuari de Queralt, aparcant a una collada, dipòsit d'aigua de Fumanya al peu del camí per on tornarem. Un corriol neix un xic mes avall de la collada direcció Berga, és el camí del Serrat de Fullaracs, amb marques blaves i blanques. El seguim fins sobrepassar les parets amb la placa de la via Mossèn Ramon ben visible. Entronquem amb el camí que puja de la Vinya,  que seguirem en diagonal a la dreta i que ens tornarà a la vertical de les vies; una primera tartera amb fites ens porta a peu de via.
Flanquejant per entrar a la primera reunió de la Mossèn Ramon
Anem primer a la Mossèn Ramon, via oberta el 2011 per en Jaume Cortina. Després d'alguns dubtes amb el camí arribem a la via.   La primera tirada de moment no és engrescadora, veig un pitó a una fissura que ens confirma que som a l'objectiu;   superat aquest primer mur flanquejo a l'esquerra a buscar una placa dreta i fina de preses.  Tot buscant les millors preses faig una ziga-zaga per ara anar a la dreta a buscar un mur.  Les bones preses permeten pujar be, al capdamunt dubto, veig lluny, força lluny un bolt, però per arribar-hi la placa és molt compacta...dubto...m'hi fixo i veig que per la dreta es veu petjat, aleshores l'esguard topa amb una assegurança, confirmant-me que no haig d'anar amunt sinó que cal flanquejar a la dreta.   Per entrar a la reunió s'ha de baixar una mica.

Després d'una breu segona tirada, la tercera ens sorprèn amb un obligat flanqueig.
Hauria d'haver continuat cap a la següent reunió, escassos deu metres,   però la tirada fa prou giragonses fent que el fregadís de la corda sigui important. El Toni continua, xapa un bolt per sobre la reunió i aleshores travessa un jardí i ja és a la segona. Torno a sortir, primer un pas delicat on em cal tibar de cinta per arribar al flanqueig, que és mes penjat del que sembla, la vegetació amaga el pati. Gràcies a les branques d'una Alzina podem xapar la següent peça de la que torno a tibar (A-0). L'entrada a reunió és delicada i aquesta incòmoda i penjada.
Darrera tirada, molt ben trobada,  per si sola ja justifica l'excursió. 

Comença el Toni la darrera tirada, un magnífic pont de roca es pot encintar abans del primer bolt; en flanqueig aeri a l'esquerra ens anem enlairant fins que s'ajeu treballant aleshores en adherència. La roca aquí és aspre i plena de rugositats que fan que esdevingui un plaer la progressió.
La treva s'ha acabat ! ara tocarà mullar-se...
Concentrats com estàvem, no hem fet cabal al temps, que cada cop és més rúfol. Baixem d'un sol ràpel de seixanta metres, recuperant les cordes sense problemes. Ens afanyem que encara volem fer la via del Joan, baixem per la tartera fins que a l'esquerra hi ha indicis de camí.
La via Mossèn Trontxo la trobem a la dreta d'una mena d'amfiteatre, un pont de roca ens ho confirma. Quan començo ja ruïneja, però ho havia fet abans...no serà res.     Amb compte per la inicial mullena m'enfilo per la placa, franca i amb bona adherència. Vaig enllaçant plaques, em recorda una mica el Serrat dels Monjos, amb millor grip! Encinto un petit boix, que porto prou metres i una vegada fet m'adono que a sobre tinc un bon pont de roca ! Aquí em despisto,  perdo la línia de la via, hauria de fer un flanqueig horitzontal a buscar un bolt a una placa, però l'he vist quan ja l'havia passat, del Pont de roca he continuat en diagonal ascendent protegint-me amb flotants.
Darrera tirada de la Mossèn Tronxo que vam assaborir sota un bon plogim.

Arribo a la reunió i està plovent!  tanmateix cap amunt, hem quedat amb el Toni que li deixava la darrera tirada, així quedava tot mes repartit;   el tram inicial de IV sembla més amb la mullena! Vaig superant petits ressalts tot procurant petjar roca sempre, tot i així arribo a la reunió amb els gats enfangats. Aquesta és al peu d'unes plaques que es veuen a la dreta, per poc no me la passo. Quan arriba el Toni la paret és xopa! li comento la possibilitat de seguir per l'esperó de la segona tirada, però prefereix continuar la via tot i l'aspecte relliscós i el poc equipament.
 Certifiquem que el conglomerat calcari de Queralt és molt adherent! Comença a la dreta de la reunió on la paret presenta mes rugositats i permet anar guanyant alçada fins abastar el primer i enlairat bolt. Per sobre d'aquest la roca millora de textura permetent anar protegint la progressió. Jo a la reunió pateixo més que el Toni, que va concentrat en la progressió i s'adona del bon grip.
 El pas "clau"   arribar a una bavaresa cantelluda  que ens acosta a un altre parabolt; d'aquest amb cura es decanta a la dreta en direcció a un arbre amb una baga, pel camí, ponts de roca.
 El tram final, la roca sembla paper de vidre i les preses de mans milloren fins la reunió. Ha estat tota una experiència aquesta tirada molla, quan l'he recuperat he viscut molt el traçat, m'imagino que el Toni més encara. De la reunió una grimpadeta fins a un camí on ja ens desencordem acabant de fer el curt tram que ens deixa al camí del Santuari; anem a la dreta, avall, i ràpidament som al cotxe ben xops per cert!
Ressenyes de l'amic


  • Gatsaule


  • Un bon parell de vies senzilles d'enllaçar, de dificultat moderada que et fan gaudir. L'equipament de la Mossèn Ramon és divers, pitons, ponts de roca i força bolts, aquest són del vuit, fins i tot a les reunions. Penso que no s'hauria d'equipar actualment amb bolts tant prims, la seva durabilitat és molt menor que un spit del mateix diàmetre. A les reunions em fan basarda, sobretot a la del flanqueig que és penjada.
     Cal portar material per acompletar la protecció, sobretot a la Mossèn Trontxo.
    Vies recomanables malgrat la vegetació, que decora mes que fa nosa.

    divendres, 8 de setembre del 2017

    La Cadireta o Roca del Centellar, via Anglada - Guillamon. 02-09-2017.

    La Muralla Nord d'Agulles amb la Cadireta, el nostre objectiu al fons.

    La via Anglada - Guillamon va ser la cinquena oberta a aquesta característica agulla, que va ser assolida per primera vegada gràcies a un tronc que fèia de pont amb la Foradada, per J. Panyella i E. Torres (Sami) el 27-06-1942; el 28-10- 1945 veu la segona, pel collet, en escalada artificial A-3 gràcies a pitonisses de fissura per J. Ferrer, J. Barberà i F. Farrés. La tercera anomenada la Normal o La Navarro, va ser oberta el març-abril de 1946 i durant molts anys va ser considerada com una de les escalades en lliure mes difícils de Montserrat, amb un pas de VI+; oberta per Emili Navarro, Antonio Barella i A. Vilanova. La via GAM oberta per J. Cerdà, F. Pauné i J. Franquesa el 19-07-1959 va precedir l'agosarada Anglada - Guillamon oberta el 26-11-1960 a la considerada ja època moderna; el sostre, per evitar massa burinades, es vas obrir amb l'ajuda d'una vigueta de ferro de 1,80m i vuit quilos de pes i que fèien servir per, una vegada ancorada al sostre, penjar-se d'ella permetent foradar a mes distància i mes còmodament.
    De peu de via impressiona!
    Aquest estiu, amb la calor, ha estat dur trobar llocs adients, però aquest dissabte passat, dos de setembre, sembla que la méteo ens ajudarà...ha refrescat, potser massa hi tot; amb el Joan ens hem trobat dues persones que encara teníem pendent l'Anglada - Guillamon a la Cadireta i cap allà que anem. Jo hi tinc dos intens previs, en el primer amb el company Joan Hervàs, ara farà una vintena d'anys, no vam passar de la segona assegurança de l'entrada GAM, i fa un o dos anys amb el Toni aconsegueixo arribar a la primera reunió, però rapelem d'allà ja que anem lents i ell ha de ser a dinar a casa...vaja un seguit de despropòsits...però l'agulla seguià allà i la via a la pila de pendents.
    Primera tirada "original"? ara colonitzada per una altra via...
    Anem a esmorzar al Bruc on ens trobem el J Buxó i el P. Forts que van a La Proa, la fem petar una estona i cap a Can Massana, allà aparquem a l'àrea controlada, dos € amb el carnet de federat. Enfilem cap a Coll de Guirló d'on pel GR anem a petar sota l'agulla, no te pèrdua. El Joan ja ha fet la primera tirada i jo voldria fer el sostre de primer, amb el que començo. Ho fem per la cara est on hi ha una fissura que es va tancant a mesura que t'enfiles, per aquí s'explica que hi anava la nostra via, però actualment ha estat compartida per la via Guillem i Cia.
    En aquest tram has de sortir de la fissura i és molt llis, V+ ni de broma com posa en algunes ressenyes.
    La fissura és de bon fer, abans de la primera expansió a uns bons set metres poso un Àlien, que per sort sempre porto a sobre. Progresso mig empotrat fins que haig d'anar enfora, aquí la roca és pulida amb preses ben petites, penso que el grau supera el V+ que posa a moltes ressenyes, haig de tibar de cinta. Quan s'acaben les assegurances cal sortir en lliure finot i posar-se en un replà terròs, d'aquí cap a la dreta per entrar al replà de la primera reunió. Una gran escletxa permetria un càmalot de l'1 o mes gran però únicament duc el joc d'Àliens, amb el que resta un tram exposat amb roca a controlar.
    L'entrada a reunió cal vigilar amb la roca...

    La segona tirada és tota en artificial amb algun ressalt per posar-hi pebre.

    La reunió és en un còmode replà a l'esquerra d'una placa en memòria de José Pérez Carrillo + 18-07-1967. Tota en artificial equipat amb només un pas que et fa estirar-te, abans d'entrar a reunió; el Joan ni es despentina ! ell va fent amb un sol estrep.
    Ja ens acostem a la barbeta de l'agulla.

    Còmoda reunió amb vistes.
    Recupero la tirada pausadament, sense accelerar-me, usant elw dos estreps tot economitzant forces pel que s'acosta. La reunió és còmoda i ben equipada, només arribo que ja surto, l'inici és un flanqueig a la dreta amb les assegurances molt properes.
    Senzill flanqueig que ens acosta al sostre.


    Gaudint del buit

    Metòdicament vaig fent els passos, primer senzills per a mesura que m'allunyo de la reunió, esdevenir més agosarats, fins a deixar de tocar paret, són pocs passos i les assegurances són aprop i de confiança, vaig segur i concentrat, fins m'aturo a fer-li una foto al Joan abans d'entrar en matèria... Sóc al llabi on ja surto del sostre, aquí ja cal treballar més i això es nota després de l'estona que es porta penjat...tanmateix cap pas que requereixi pujar a primers...la paret torna a trempar, però ara cal derivar a l'esquerra a buscar la reunió, i, o sorpresa cal penjar-se d'un parell de peces de museu...ja no ve d'aquí i sortosament abans d'entrar a reunió hi ha una peça nova.
    La tirada apunt de ser recuperada, tot i la brevetat en metres la intensitat hi és alta sobretot al final.

    Tercera reunió, nínxol penjat  setanta metres sobre el camí.


    De la tercera reunió estant la fissura diedre de la primera tirada.

    El Joan sortint del sotre .


    Com que no arribes prou tou, flanqueig de peces històriques per entrar a reunió.

    La quarta tirada ens hem de penjar d'aquestes reblons i  de dos mes sense plaqueta.
    La tirada del sostre és curta, uns quinze metres, però intensa i no s'hi val a córrer, el temps passa volant i ni te n'adones, potser hem estat dues hores en trobar-nos a la tercera reunió amb la feina feta! i és que aquesta tirada actualment no és difícil per a qui controli una mica la dinàmica dels estreps, però té molt compromís...el fet d'estar a uns seixanta metres del terra fa que en cas de tenir algun problema i quedar bloquejat, el company no et pot ajudar...ni tan sols baixar-te...no arribes baix.
    Col.locant una plaqueta.
    La quarta tirada torna a ser molt curta, però té la "gràcia" de mantenir els reblons originals, els dos primers amb plaqueta i els dos següents sense, calen dues recuperables. Tanmateix aguanten prou, però el dia que algun es trenqui...el que caigui quedarà per sota la reunió amb feines per tornar-hi. Abans d'entrar a reunió trobarem un bolt i posteriorment un rebló de cap molt gros que cal llaçar amb un cordino, nosaltres ja el vam trobar posat.
    Bon ambient, això s'acaba.


    Cinquena i última tirada amb alguns ressalts que demanen atenció.

    Això ja fa olor a cim, però resta pujar al barret...surto de reunió per terreny senzill fins a un muret que miro si e spot protegir, mentre ho faig ensopego amb un esquifit rebló amb plaqueta prima, però que llaço, sempre pot aturar una patinada. Superat el primer muret, derives a la dreta i mig grimpant i vigilant ja amb el terreny, molt trencat, arribo al darrer mur abans de cim. És un diedre vertical on a banda i banda hi ha uns sensors...seràn per mesurar si fem massa força i l'obrim!! hahaha. Aquí ho protegeixo amb un Àlien, un tascó mitjà hi cauria de fàbula també. Costa començar, entrar al diedre, i sortir-ne per la descomposició del cimal.
    Entrant al sol, que avui agraïm, comencàvem a tenir fresca.
    Hem acabat els dos gairebé tremolant i no de por eh! sort que al cim ens toca el sol i ens refem, el vent ha anat apretant cada vegada mes. Fem la foto de cim ben satisfets d'haver pogut assolir aquesta via tant temps cobejada! El fet de començar-la per la entrada original ens ha permès fer una mica mes de lliure i ben divertit. El bloc cimer és encerclat per una cadena que s'allarga fins el ràpel, un primer fins al coll amb La Foradada i l'altra pel vessant oest fins al terra.
    Preparant la fotocim des del bloc somital.


    Ressenya del company


  • Joan Asin
  • Una via mítica, pel seu traçat, per l'agulla que assoleix, per l'entorn...ha valgut la pena l'espera. MOlt recomanable, vaja imprescindible. Com a peros que cal molt d'artifo, però aquest no és gens complicat i tan sols cal la serenor i tècnica per travessar e sostre amb èxit, tirada amb un bon compromís, recordeu-ho, millor practicar en sostres menys alts abans de posar-s'hi. També cal pensar, si es va per l'entrada "original" de portar joc d'Àliens i Càmalots fins al 2 si no voleu patir massa.