Josep Nieto a la Pastereta, o com he tardat tant a repetir aquesta via? Montserrat sud. 08-04-2021

La Pastereta oest, un indret acollidor !

       Abans de que ens tornessin a confinar a la comarca, quedem amb en Ricard Rofes, que fèia molt temps que no escalàvem plegats, per aprofitar una tarda, ara que ja són mes llargues.

Em proposa la via Josep Nieto a La Pastereta i li compro la proposta de seguida, ja que no l'he feta i sempre ve de gust fer vies noves.   Quedem a Collbató d'on després de fer un mos, ell i jo un cafetó anem a aparcar al Passeig Ronda aprop de l'entrada al centre Hípic Collbató.

D'aquí ja a peu fins al camí del Clot de la Mònica, passem per sota el Serrat d'en Muntaner i continuem pel camí de l'Artiga Alta, Coll dels POllegons o Sant Joan.

La primera assegurança és força amunt.

Una vegada feta la bona pujada resseguim la base de la paret fins al marge dret,  un cop localitzada la funció clorofíl.lica, que ressegueix l'arc que fa la paret, la nostra via és la que trobem just abans.

Un bolt a uns cinc metres ens serà la referència.   Avui comença el Ricard, que es te estudiada l'entrada i sense massa complicació abasta l'assegurança, no difícil, però tampoc regalat, vaja que s'ha de fer una apretada.

Aleshores cal anar a buscar una fissura vertical, en unes franges horitzontals podrem acompletar la protecció.  Mes amunt un altre xapa i s'entra a un tram mes amable, on trobarem un pont de roca que haurem de llaçar.   Escalada de concentració, ja que les assegurances són espaïades, a trams la paret es deixa protegir prou be el que amoroseix l'exposició.

Una fissura ajuda a la progressió, que és prou vertical.

Al final de la fissura cal anar a l'esquerra a buscar la Savina.

A mitja tirada cal flanquejar a buscar una Savina de la que ja enfilarem recta amunt fins la reunió, aquesta està sobre un mur vertical que es deixa fer prou be gràcies a generoses preses, això sí, és espectacular !.

La reunió és còmoda, en una lleixa ampla, a la dreta, prou aprop, la reunió de la via veïna.

Primera reunió en un bon replà de costat amb la Funció Clorofíl.lica.Foto R. Rofes

Segona tirada, més senzilla, però que et fa anar concentrat. foto R.Rofes

És el meu torn, la segona tirada surt a buscar una expansió a la dreta, per aleshores derivar mes a l'esquerra per evitar les assegurances de la Funció Clorofíl.lica;  el mes "difícil" és el pas de sortida de reunió, aleshores cal anar tranquil cercant la millor roca, que és excel.lent .

Donada la distància entre assegurances, em miro on posar quelcom, i puc col.locar algun Àlien i Tricam...quan estic intentar posar una altra peça, aixeco la vista i tinc un bolt a la cara...el xapo ben content, i és que ja dúia prou metres i volia posar quelcom...quan més amunt mes senzilla esdevé l'escalada i curiosament mes assegurances trobes, ja que coincideixen tres vies en poc espai.

La reunió la faig en una còmode feixa sota una llastra per on haurem de continuar.

Des de la segona reunió i recuperant el company.

Tercera tirada, molt ben trobada.

Escalada amb aire i bona roca.

La tercera tirada va a buscar una llastra d'aspecte trencat, una savineta ens permet assegurar el pas per a xapar el primer bolt, col.locats sobre la llastra aleshores l'escalada esdevé de bons forats i plaent fins a un nou tram que es redreça i on trobem la següent xapa.

Aquest mur, vertical i trempat, és curull de bones preses, això fa que l'escalada esdevingui segura però amb força aire...cal escalar-hi ben concentrat.

La roca et porta en una diagonal ascendent a l'esquerra fins al cim del carener de la Pastereta, trobem la reunió, però el Ricard va a buscar mes amunt la de la via Blava que ens deixa més aprop d'on volem anar a buscar el ràpel, la via Petit Four.

Entrant a la tercera reunió i la reunió, que la fem a la de la via blava.

Recuperant la tirada i ja rapelant per la Petit Four. Fotos R.Rofes.

De la reunió cimera fem un curt flanqueig fins el ràpel de la via Petit Four, de l'amic Joan Asín.   En un sol ràpel de seixanta som a peu de la Pastereta est, el que ens va molt be, ja que el sol ha desaparegut a l'horitzó i no volem baixar forsc.

Una vegada recuperades les cordes baixem a buscar el corriol de pujada tot fent la variant, mes directa, que quan havíem pujat.  Encara arribarem amb llum al cotxe !

Una via molt maca, amb caràcter com he llegit per algun lloc, i és que cal escalar força i protegir-la una mica quan les justes assegurançes allarguen.   Com a més exigent en quant a dificultat la primera tirada, però la tercera ens ha agradat molt ja que gaudeix d'una roca de luxe i cal navegar potser mes que a la primera.  

Cordes de seixanta, així podem baixar pel darrera en un sol ràpel, baixar per la mateixa via és possible també.

Un joc de Càmalots fins a l'1 i bagues per a savines i, o ponts de roca.

Recomanable si s'hi va amb el grau ben assolit.

Baixem amb un cel rogenc fantàstic.

Ressenya dels amics

Manel i Ita

 

 

De Petit Nil a Petit Guifré al Frare de Baix. Serrat d'en Muntaner.

El Frare de baix del Clot de la Mònica vessant est.

Aquesta Setmana Santa tan sols he pogut sortir a grimpar el dilluns, el dia de la Mona, amb el que s'imposa una matinal que tenim compromisos familiars. Avui fem colla amb el Mingo, el Josep Anton i el Quique. Després de fer un cafetó a Collbató deixem els cotxes a la Hípica i fem la caminadeta fins al peu del Frare de Baix, al Clot de la Mònica. Fa un dia rúfol, una mica frescot, però res comparat amb les fredorades i humitats d'aquest hivern.

El tècnic començament, mig diedre, mig placa.

Faré cordada amb el Quique, i em deixen començar; ara fa una mica mes de cinc anys que ja l'havia fet amb el Toni i també vaig començar, però enguany m'ha semblat més dura o mes ben dit més tècnica, és punyetero el començament, no saps si posar-te en diedre, anar per la placa...o una mica de tot, que és el que acabo fent. Una vegada abastat el bolt la cosa canvia, molt de canto i múltiples possibilitats d'autoassegurament.

Inici del diedre, vertical i atlètic.

Una vegada ben posicionat als peus del diedre vertical, en palpo les preses, són bones i a mesura que t'enfiles el canto és generós, millor agafar-s'ho en bavaresa; el pas clau és sortir del diedre, el cos et queda descolocat i el bolt per sota...tot suma, finalment fent oposició trobo la manera d'enfilar-me i ja se surt facilment. Entro en un replà trencadot, primer no veig el bolt a la dreta i poso un àlien a una escletxa, el trec a l'adornar-me del bolt, i això que ja l'havia feta!! del bolt tot i que és mes dret cal anar recta amunt, trobarem una sabina que es pot llaçar i per passos finots Montserratins amb molt bona roca anar superant el mur al costat de la fisura on hi podrem encabir el que vulguem, jo hi he posat el Càmalot 0,5.

El Mingo i el Josep Anton escalfant motors, mentre el Quique ja treu el nas del diedre.

Recupero el Quique que en passa via i tot seguit ja ens empaiten el Mingo i el Josep Anton. Decidim esperar-los i que ara encapçalin la resta de via, la Petit Guifré. Mentre ha anat tapant-se i destapant-se i a estones bufa un vent ben fred que farà que ens posem tot el que portem.

El Mingo entrant a la reunió i la cordada apun d'iniciar l'altre via.

El Quique empaitant els companys, es finot i ja relliscós aquest primer llarg.

Ara continua el Quique, aquest tram de via és molt finot, i les preses rellisquen...però amb la seva tranquilitat va enfilant-se i ja és a la reunió on el Mingo i el Josep Anton estan negociant la continuació.

Des del cim el Mingo ens enganxa a la reunió i sortint del tram mes dret, antigament artifo.

El següent llarg és divertit, la sortida de la reunió ja et posa a lloc, una bona tibada de braços, sort de que la presa és cantelluda i fonda. La continuació però ja no en te res de cantelluda, és un esperonet amb preses menudes i peus poc evidents, antigament en dèien artifo, actualment 6a+; no el vaig encadenar, però van sortir tots els passos, ara no cal patir, ja que les xapes són prou aprop i en A-0 sortiria. Passat el bombet, resta una placa llisa d'adherència de peus que fa vibrar!

Enllaço les dues tirades gràcies a les cintes que el Mingo em deixa posades.

Arribo a la reunió i el Mingo em diu que continui si tinc prou cintes i no les tinc, però em deixa les seves posades amb el que continuo i així estalviem temps; el muret final sorprèn, sobretot si l'agafes directa per on van les assegurances.

Des del cim del Frare el darrer tram de la Petit Guifré.

Del cim fem un ràpel de seixanta metres fins la feixa, encara ens sobra corda i d'aquí un de trenta ens deixa al peu del Frare, atenció però que aquest es fa d'un sol Bolt amb anella...probablement prou segur, però cadascú que trii, també es pot baixar caminant.

Ressenyes d'en Joan Vidal de l'extinta Ona Climb i de la revista Vértex nº 198 pàg 52.

Una combinació recomanable aquesta, ja que et permet fer força metres tots en lliure i en roca de bona qualitat en general. Ideal per dies freds i assolellats, aquesta raconada sol estar molt protegida del vent.