Repetim l'Òpera prima a la Gorra frígia. 12-05-2022.

La cara Est o Nord-est segons la guia del Luís Alfonso

            Ara fèia dies que no escalava a Montserrat i amb el Joan el Josep i el Camilo aprofitem un matí per anar a la Gorra frígia, jo vull repetir una via que vaig fer fa molts anys amb el Gabi, d'això deu fer una vintena d'anys...aleshores la via em va agradar molt i tenia ganes de repetir-la.  Pel Camilo serà la seva estrena a la Gorra frígia, amb el Josep van ala Del Carles.

Aproximació:

Del Monestir podem anar caminant, be per Sant Miquel o be per les escales dels pobres que surten al final de tot de l'esplanada del Monestir, un seguit d'escales que ens porten a l'ermita de Santa Anna, d'allà agafem un corriol que baixa a travessar el torrent a ma esquerrra i que ens portarà al camí que va de Sant  Joan a Sant Jeroni, una vegada al camí passarem sota la Gorra Marinera, les Magdalenes i després de pujar uns graons anirem a parar al davant5 de la paret est de la Gorra frígia, si continuem trobarem un camí amb Barana, no hi hem d'arribar, la nostra via comença a la canal que puja al coll amb la Magdalena superior i és la primera que trobarem a uns 15 metres del camí. 

Per Sant Miquel seguirem la pista encimentada fins a l'estació superior del funicular de ant Joan d'on seguirem el camí a Sant Jeroni.

Avui anem dues cordades amb un debutant, el Camilo;  aturada obligada per gaudir del paisatge.

Recuperant la primera tirada.

La primera tirada és la més senzilla, recta amunt tot seguint els bolts, oberta amb espits, el 2004 va ser reequipada amb bolts pels seus aperturistes.  Cal anar amb compte els primers metres ja que la roca és mes arrodonida i lliscosa, quan mes amunt millor.

Primera reunió, sota un balmat com gairebé totes.

Potent inici de la segona tirada i progressant per la mateixa.

La segona tirada surt per l'esquerra de la reunió amb un pas finot, no obligat, t'aixeques vertical a l'assegurança i quan l'has superada cal flanquejar per sobre la reunió a buscar la línia de bolts, a mesura que t'enfiles la dificultat baixa i esdevé una tirada plaent.

Recuperant la tercera tirada i tercera reunió.

La tercera tirada també concentra la dificultat a la sortida de la reunió, un tram prou vertical on cal apretar be de preses petites per sortir-ne exitós, tanmateix no obligat.  La continuació va perdent trempera per arribar tranquil.lament a la reunió.

Al tram clau de la quarta tirada, potser la mes potent de la via.

La quarta tirada és curta però té una sortida molt fina, nosaltres la vam agafar per la dreta...d'aquí encares un mur que desploma en el que haurem de tibar de cintes, sembla factible però les preses estan relliscoses per nosaltres, suposo que el que tingui el grau no pensarà igual...

El Camilo content sortint per la via del Carles.

La darrera tirada no afluixa, surt per una canal diedre que es va redreçant fins la vertical, si te la saps gestionar surt mes be del que pot semblar però demana tècnica de diedre i una bona apretada, sortint del mur anirem a parar on acaben totes les vies del Gorro i com que els companys surten pel muret final decideixo acabar per sota la berruga final fins a la creu de cim.

Vies del vessant Est, la propera per la dreta la M'agic Line i la Badalona.

Ressenya dels amics

Manel i Ita.

<

 Una via oberta cercant les dificultats de la paret, travessant les balmes per on mes tiba a cop d'expansió, a diferència de la via Badalona que serpenteja a la recerca dels passos mes senzills per anar progressant.

De caire podríem dir esportiu per l'equipament i la línia, molt divertida d'escalar com la seva veïna de l'esquerra La Bella Easo.   Únicament calen cintes, unes deu.

Per baixar anirem a buscar la instal.lació que hi ha al mateix vessant que hem pujat però a la seva part mes superior, cal baixar una mica.  Nosaltres fem dos ràpels, el primer en corda simple i el segon amb doble corda.  Es pot baixar directa amb un seixanta si el conduïu be cap al coll amb la Magdalena superior, però no val la pena per les dificultats de recuperació que ens podem trobar...

Una clàssica a repetir de tant en tant.

Oberta per : Guillem Àrias, Manel Pedro i Esteve Fabra l'any 1985, restaurada amb bolts el 2004 per Guillem Àrias.

Via C.E.T. al Paller de les Fogueroses. Parc Natural de Sant LLorenç del Munt i l'Obac. 03-10-2019.

Escalada restringida de l'1 de gener al 31 d'agost

El Paller de les Fogueroses, una gran mola amagada entre les cingleres.

Quan vam venir per fer aquesta via, ens vam trobar que algun impresentable havia robat la primera plaqueta de l'artificial...aquest cop anem preparats i reposarem la plaqueta i femella que pertoca. Arribar a l'espàrrec no és pas bufar i fer ampolles...cal enfilar-se a un relleix i ajudats d'un boix anar-la a tocar...això vol dir que qui se la va endur ho va fer ben be per tocar allò que no sona...ben a consciència, mala gent ! Hem ben apretat la femella per a que almenys no sigui senzill tornar-la a robar. Per trobar l'agulla, que no és senzill ! haurem anat de Matadepera al Coll d'Estenalles per la BV 1221; aparquem a l'àrea que el Parc Natural te preparada com a aparcament. Pugem fins a Coll d'Eres, el camí surt ben be del coll i al costat de la casa dels Peons Caminers, actual centre d'interpretació del Parc. Per la pista asfaltada/encimentada pugem a Coll d'Eres. Una vegada al Coll girem a la dreta per agafar el camí que va a La Mola, la carena del Pagès. Haurem de pujar una bona estona, el camí es redreça força, afluixa i torna a pujar però ara menys, quan el camí ja s'aplana trobem una cruilla, a la dreta : La Mola, nosaltres anem a l'esquerra, trobem una gran fita de pedres que ens confirma que anem be; el camí planeja i baixa pel mig d'un espès alzinar. Quan sortim a una clariana girem a l'esquerra i baixem per una codina seguint rastres de corriol, aquest baixa a trobar la Roca encavalcada, nosaltres abans d'arribar-hi, just quan anem a travessar un sender tornem a girar a l'esquerra, tan sols seguir el rastre que ens anirà portant al cingle del que ja podrem albirar el Paller.

A la primera tirada, bàsicament artificial.

La primera tirada, ja equipada, és un artificial poc exigent, tot i que ens haurem de penjar d'algun clau...pel camí veurem alguna relíquia, que millor no posar a prova actualment. Flanquegem un sostret al que ens enfilarem, tram d'A-2; a partir d'aquí l'artificial és mes assequible i pot fer-se fins i tot en A-0. Tanmateix l'entrada a reunió ens regala una sortida d'estreps divertida.

Preparant la sortida en lliure fins la reunió i detall d'alguna reliquia que podem trobar.

El company a peu de via,  renoi com desploma !

Primera reunió.

Curta i intensa segona tirada, el Jordi començant el flanqueig.

Continua la segona tirada el Jordi: aquesta ens regala un flanqueig aeri i desprotegit fins a una sabina, d'aquí per un diedre trobarem dos claus i roca de la bona ! Olé! A la segona Sabina però, aquesta roca bona ens fa la "perla" i cal mirar-s'ho be per a poder sortri cap amunt...

Estudiant el pas clau, sortir de la Sabina cap amunt...

Foto trio-cim !

Tornem a escriure al llibre de piulades...

Ràpel d'una alzineta que ens pot portar "problemes" 

El ràpel és punyetero ja que és molt lluny del caire de la paret i com no passeu be la corda, aquesta te la mania de voler quedar-se a dalt! Avui em fet l'error d'unir les dues cordes ja que no recordàvem si e spot baixar amb un cinquanta...i sí es pot baixar! Recordeu-ho per a que no hagueu de tornar a pujar com ens va passar...

La corda no vol baixar i ens atrapa el "negre"...

Ressenya que trobarem a

Santlors.com

UNa via oberta el 10 de novembre de 1963 per Àngel Casanovas Crespo i Joan Llobet Fruitós GESAM del Centre Excursionista de Terrassa, i reequipada per baix per la família Masó el 2011 amb parabolts cedits per Santllors.com. Interessant escalada que antigament va ser coneguda, per error, coma via Feiner. Recomanable. Atenció a la segona tirada, més d'aventura !

El Paller de Les Fogueroses. Via Normal. 23-09-2019

Escalada restringida de l'1 de gener al 31 d'agost

La Roca Encavalcada "icona " de Les Fogueroses.

Les Fogueroses són una petita joia del Parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, zona plena de petites agulles que van ser cobejades als inicis de l'escalada allà pels anys 20 del segle passat; la Normal al Paller va rebre la primera ascensió l'any 1927 a càrrec dels escaladors Terrassencs: I. Suana, J.Torres, J. Belil i G. Trencs. A l'actualitat resten fora del brogit de l'escalada, per sort, i són un gaudi per escaladors enamorats de Sant Llorenç com els "Yayos". Amb el Sergi aprofitem que les tardes encara són llargues per conèixer la via i coneixer-nos físicament, ja que fins ara només ho havíem fet de manera virtual.

Tot baixant el Paller se'ns fa present !

Per trobar l'agulla, que no és senzill ! haurem anat de Matadepera al Coll d'Estenalles per la BV 1221; aparquem a l'àrea que el Parc Natural te preparada com a aparcament. Pugem fins a Coll d'Eres, el camí surt ben be del coll i al costat de la casa dels Peons Caminers, actual centre d'interpretació del Parc.
 Per la pista asfaltada/encimentada pugem a Coll d'Eres. Una vegada al Coll girem a la dreta per agafar el camí que va a La Mola, la carena del Pagès. Haurem de pujar una bona estona, el camí es redreça força, afluixa i torna a pujar però ara menys, quan el camí ja s'aplana trobem una cruilla, a la dreta : La Mola, nosaltres anem a l'esquerra, trobem una gran fita de pedres que ens confirma que anem be; el camí planeja i baixa pel mig d'un espès alzinar. Quan sortim a una clariana girem a l'esquerra i baixem per una codina seguint rastres de corriol, aquest baixa a trobar la Roca encavalcada, nosaltres abans d'arribar-hi, just quan anem a travessar un sender tornem a girar a l'esquerra, tan sols seguir el rastre que ens anirà portant al cingle del que ja podrem albirar el Paller.

El mur inicial és prou seriós com per mirar-se'l be

Trobem un mirador sobre el Paller, l'admirem, així com la cinglera del davant amb el Gegant de les Fogueroses. Sadollats de tanta bellesa reculem una mica per entrar a una canal que ens deixa al peu de l'agulla, just a on comença la via CET. Per a fer la normal ens enfilem a l'esquerra a un collet des d'on veïem l'itinerari, ben lògic com acostuma a passar amb les vies normals.

Aconsegueixo posar un micro i un "mal" tascó per asserenar els ànims...

El mur inicial fa respecte, és prou dret com perquè te l'hagis de mirar be, és net d'assegurances i de difícil protecció, per sort la roca no és dolenta. M'enfilo al primer llabi, a la zona vermellosa hi ha indicis de pitonatge, hi coloco un micro, aleshores em concentro amb el pany següent : a la dreta resta l'espàrrec mig enfonsat d'un parabolt, col.locat pels germans Masó quan van reequipar la via CET, antigament hi havia un espit.
Aconsegueixo entaforar en un petit forat un tascó que no queda gaire bé, però tot i dur Tricams, aquest són o be massa grossos o be massa petits.
Amb cura enfilo amunt, per sort a mesura que guanyes metres baixa la dificultat, però empitjora la roca...en una franja vermellosa puc colocar un Tòtem del 2 , ara segueix un tram molt trencat i així pujo mes tranquil.

L'única assegurança de via que trobarem.

Ja al capdamunt del tram trencat, un diedre de roca de la bona de Sant Llorenç ! amés a la dreta un pitó talment un parabolt! vaja, ara que hi ha bona fissura per als Friends! Passos estètics per superar el diedre, aleshores toca anar a l'esquerra, un arbret fa nosa per continuar recte per on farem el ràpel, i per aquí la via guanya en estètica.
 Ja al cim, ben còmode i ample, atravessat pel mig per la gran fissura per on rapelarem;    al fons en una alzina la instal.lació per rapelar.

El Sergi després de superar el muret i entrant al diedre.

Fantàstiques vistes del Roca Mur, a primer terme, cingles de Gallifa i Montseny al fons. Foto Sergi.

Protegit per una fita pètria, el llibre registre.

Faig reunió d'un arbret i recupero el Sergi, que gaudeix aquesta línia, que tot i ser curta és prou interessant i maca, vaja, amb la lògica irrefutable de les vies normals clàssiques.

Ràpel  d'una Alzina, molta cura que queda llunt del caire de la paret. (Foto J. Ceballos)

Baixem amb corda simple, amb una de 50 n'hi ha prou.

Passem una bona estona gaudint dels darrers rajos de sol i llegint les piulades del llibre; Toca anar avall, rapelem de la instal.lació de la via normal : aquesta queda molt lluny del caire de la paret i et fa baixar encaixonat per la gran fissura. Molta cura ha com passem la corda per evitar dificultats. Amb corda de 50 es pot baixar fins a peu del coll.

Ressenya que trobareu a

Santllors.com

Una via que us deixarà ben satisfets, de poca longuitud, però de vivències intenses, xalareu. La roca als trams compromesos és prou de fiar, amb cura però, que estem a Sant Llorenç. D'equipament, algun tascó o Tricam petit pels primers metres i un joc d'amics fins el 2. Aquí l'escalada passa a complementar l'aventura d'estar convidat en aquest cingle amb tanta història. Molt de respecte, i recordeu que tan sols hi podrem escalar de setembre a desembre.

Les fotos en que hi surto són del Sergi.