El Paller de Les Fogueroses. Via Normal. 23-09-2019

Escalada restringida de l'1 de gener al 31 d'agost

La Roca Encavalcada "icona " de Les Fogueroses.

Les Fogueroses són una petita joia del Parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, zona plena de petites agulles que van ser cobejades als inicis de l'escalada allà pels anys 20 del segle passat; la Normal al Paller va rebre la primera ascensió l'any 1927 a càrrec dels escaladors Terrassencs: I. Suana, J.Torres, J. Belil i G. Trencs. A l'actualitat resten fora del brogit de l'escalada, per sort, i són un gaudi per escaladors enamorats de Sant Llorenç com els "Yayos". Amb el Sergi aprofitem que les tardes encara són llargues per conèixer la via i coneixer-nos físicament, ja que fins ara només ho havíem fet de manera virtual.

Tot baixant el Paller se'ns fa present !

Per trobar l'agulla, que no és senzill ! haurem anat de Matadepera al Coll d'Estenalles per la BV 1221; aparquem a l'àrea que el Parc Natural te preparada com a aparcament. Pugem fins a Coll d'Eres, el camí surt ben be del coll i al costat de la casa dels Peons Caminers, actual centre d'interpretació del Parc.
 Per la pista asfaltada/encimentada pugem a Coll d'Eres. Una vegada al Coll girem a la dreta per agafar el camí que va a La Mola, la carena del Pagès. Haurem de pujar una bona estona, el camí es redreça força, afluixa i torna a pujar però ara menys, quan el camí ja s'aplana trobem una cruilla, a la dreta : La Mola, nosaltres anem a l'esquerra, trobem una gran fita de pedres que ens confirma que anem be; el camí planeja i baixa pel mig d'un espès alzinar. Quan sortim a una clariana girem a l'esquerra i baixem per una codina seguint rastres de corriol, aquest baixa a trobar la Roca encavalcada, nosaltres abans d'arribar-hi, just quan anem a travessar un sender tornem a girar a l'esquerra, tan sols seguir el rastre que ens anirà portant al cingle del que ja podrem albirar el Paller.

El mur inicial és prou seriós com per mirar-se'l be

Trobem un mirador sobre el Paller, l'admirem, així com la cinglera del davant amb el Gegant de les Fogueroses. Sadollats de tanta bellesa reculem una mica per entrar a una canal que ens deixa al peu de l'agulla, just a on comença la via CET. Per a fer la normal ens enfilem a l'esquerra a un collet des d'on veïem l'itinerari, ben lògic com acostuma a passar amb les vies normals.

Aconsegueixo posar un micro i un "mal" tascó per asserenar els ànims...

El mur inicial fa respecte, és prou dret com perquè te l'hagis de mirar be, és net d'assegurances i de difícil protecció, per sort la roca no és dolenta. M'enfilo al primer llabi, a la zona vermellosa hi ha indicis de pitonatge, hi coloco un micro, aleshores em concentro amb el pany següent : a la dreta resta l'espàrrec mig enfonsat d'un parabolt, col.locat pels germans Masó quan van reequipar la via CET, antigament hi havia un espit.
Aconsegueixo entaforar en un petit forat un tascó que no queda gaire bé, però tot i dur Tricams, aquest són o be massa grossos o be massa petits.
Amb cura enfilo amunt, per sort a mesura que guanyes metres baixa la dificultat, però empitjora la roca...en una franja vermellosa puc colocar un Tòtem del 2 , ara segueix un tram molt trencat i així pujo mes tranquil.

L'única assegurança de via que trobarem.

Ja al capdamunt del tram trencat, un diedre de roca de la bona de Sant Llorenç ! amés a la dreta un pitó talment un parabolt! vaja, ara que hi ha bona fissura per als Friends! Passos estètics per superar el diedre, aleshores toca anar a l'esquerra, un arbret fa nosa per continuar recte per on farem el ràpel, i per aquí la via guanya en estètica.
 Ja al cim, ben còmode i ample, atravessat pel mig per la gran fissura per on rapelarem;    al fons en una alzina la instal.lació per rapelar.

El Sergi després de superar el muret i entrant al diedre.

Fantàstiques vistes del Roca Mur, a primer terme, cingles de Gallifa i Montseny al fons. Foto Sergi.

Protegit per una fita pètria, el llibre registre.

Faig reunió d'un arbret i recupero el Sergi, que gaudeix aquesta línia, que tot i ser curta és prou interessant i maca, vaja, amb la lògica irrefutable de les vies normals clàssiques.

Ràpel  d'una Alzina, molta cura que queda llunt del caire de la paret. (Foto J. Ceballos)

Baixem amb corda simple, amb una de 50 n'hi ha prou.

Passem una bona estona gaudint dels darrers rajos de sol i llegint les piulades del llibre; Toca anar avall, rapelem de la instal.lació de la via normal : aquesta queda molt lluny del caire de la paret i et fa baixar encaixonat per la gran fissura. Molta cura ha com passem la corda per evitar dificultats. Amb corda de 50 es pot baixar fins a peu del coll.

Ressenya que trobareu a

Santllors.com

Una via que us deixarà ben satisfets, de poca longuitud, però de vivències intenses, xalareu. La roca als trams compromesos és prou de fiar, amb cura però, que estem a Sant Llorenç. D'equipament, algun tascó o Tricam petit pels primers metres i un joc d'amics fins el 2. Aquí l'escalada passa a complementar l'aventura d'estar convidat en aquest cingle amb tanta història. Molt de respecte, i recordeu que tan sols hi podrem escalar de setembre a desembre.

Les fotos en que hi surto són del Sergi.