Escalada plaent al PIc Negre d'Envalira : Donde vas Jorgito?. 18-08-2023.

Des del Clot de Les Abelletes, el Pic Negre d'Envalira.

                         Quan apreta la calor cal començar a buscar llocs alts i frescos, així que aprofitant el retro-equipament que va fer en Xavi Bonatti d'aquesta via que va obrir el 2019 , fem cap al Pas de la Casa a Andorra per assolir el PIc Negre d'Envalira.

Gràcies al generós equipament aquesta zona s'ha posat de moda, primer amb la via Dame mas Gasolina i darrerament amb la Donde vas Jorgito?  oberta per en Xavi Bonatti, Roselyne Sirvent i Joan Benet (12-10-2019)

Hem deixat a l'esquerra el Coll dels Isards per on baixarem i ja som prop del Clot de les Abelletes.

APROXIMACIÓ

Cal anar al Pas de la Casa ( Andorra), nosaltres vam pujar pel coll de Puimorens;  deixem el Pas per continuar la carretera del Coll d'Envalira, a la llarga recta que hi ha la mega-gasolinera al final revolt pronunciat a la dreta i uns aparcaments, és el remuntador de Costarodona de l'estació d'esquí.  Aquí deixem el cotxe, compte que els aparcaments solen ser de pagament, millor buscar un racó lliure.

Travessem el remuntador de Costarrodona per una pista que remunta la vall de la Coma de Les Abelletes, passarem per sobre l'estany de Les Abelletes i seguint el remuntador fins a l'última pilona que deixarem enrrera arribant al Clot de les Abelletes des d'on ja podem veure el Pic Negre d'Envalira.  En una explanada entrarem a la tartera anant a buscar l'evident esperó, el que baixa més de tots, aleshores remuntarem aquest per la seva dreta trobant poc després la filera de parabolts i pintat a la roca el nom de la via.   Estarem a l'ombra els dos primers llargs, preveïeu roba ja que som molt amunt i pot fer-hi fresca fins i tot a ple Agost.

Anem a buscar la primera barra rocallosa que remuntem fins a trobar el peu de via amb la seva pintada.

A l'inici del primer llarg. Foto Eva Zurera.

Primer llarg:

Comença remuntant unes plaques poc dretes per anar derivant a la dreta fins la reunió.

Primera reunió.

Interessant flanqueig del segon llarg. Foto Eva Zurera.

Segon llarg :

Surt en diagonal a la dreta amb passos tècnics fins encarar un diedre que remuntarem fins un esperó.  La dificultat va disminuïnt a mesura que ens enfilem, també la qüalitat de la roca, estem en territori Alpí i cal vigilar on t'agafes, sortosament està tot sec.  En cas de mullena el generós equipament ens ajudarà.

Segona reunió.

Tercer llarg, un esperó que anirà perdent potència. Foto Eva Zurera.

Tercer llarg :

Tirada curta i senzilla en la que fem com un canvi de paret per encarar els murs del davant.  Ambient ja d'alta Muntanya.

Al quart llarg amb ambient d'alta muntanya.

Un ressalt posa una mica de pebre a la tirada.

Quart llarg :

De la reunió anem a buscar una placa per la que ens enfilarem a buscar un diedre que acaba amb un ressalt vertical molt fissurat, amb blocs escairats que fan la seva superació agradable, tram dels mes bonics de la via.

Cinquè llarg :

De la reunió aneñ a buscar una vira-canaleta ascendent a la dreta que va agafant ambient amb l'alçada, senzilla i bonica.

Al cinquè i darrer llarg, albirant el cim.

Recuperant la darrera tirada i ja al cim.

De la cinquena reunió resta una grimpada fins al cim a 2.818 m.  Fa il.lusió fer un cimal d'aquests.

Del cim podem veure el Pas de la Casa i les muntanyes de l'Arieja.

Assegurant els darrers metres fins al cim.

Des del cim els Clots de la Menera i el Bony d'Envalira

Descens :

Del cim baixem direcció sud-est per corriol fitat a buscar el Coll dels Isards passant abans pel port de Fontnegra.    El coll dels Isards és el pas natural per passar de la vall de Campcardós a la del Pas de la Casa, no té pèrdua però en cas de boira important no perdre les senyals.

Ressenya del blog de l'amic Joan Asín.

 Una escalada relaxada gràcies al generós equipament en un ambient d'alta muntanya del que mai ens en hem de refiar !  De dificultat molt assequible, el Josep es va deixar els gats i va pujar amb "wambes"....amb això ho dic tot.

De material amb una dotzena de cintes farem.

Vies noves a Narieda Oest, Pilichan, el Baron Rojo i el Nostre amic en companyia dels aperturistes. 21-05-2022.

La Roca Narieda oest, ideal per matins calorosos.

            A finals de maig la calor apreta i cal buscar llocs a l'ombra, ens ha arribat que la colla de la Seu d'Urgell han obert unes vies a Narieda oest, es veuen interessants i els demano informació, la Pilar Perales i el Miquel Garrell, un dels aperturistes, ens en fan cinc centims i ens passen les ressenyes, tanmateix però decidim fer una trobada i anar-hi tota una colla amb ells d'amfitrions juntament amb el Josep Fatjó.

Les vies són en un sòcol, tenen dues o tres tirades, la Baron Rojo ja era oberta, el Miquel i companys van obrir la Pilichan a l'esquera d'aquesta i la Nostre amic a la dreta.

Aproximació:

Anem a Oliana, passem de llarg Coll de Nargó per girar a la dreta travessant la cua del Pantà pel Pônt d'Espia, només travessar el pont girem a l'esquerra en direcció Fígols;  veurem a la poca estona, una esplanada a l'esquerra on hi caben força cotxes, immediatament després surt una pista que baixa al panta.  Aquí aparquem i travessem la carretera a buscar un corriol fitat, primer prou dret.  Arribarem a un camí horitzontal que seguirem cap a l'esquerra;  les fites ens duran cap amunt a buscar la paret on ja trobem les vies, la primera la PIlichan, la resta a la seva dreta.

Aparquem en aquest eixamplament de la carretera a Fígols, abans d'un trencall a l'esquerra que baixa al riu.

La primera via d'avui.  El Joan preparant-se.

Ens dividim en diferents cordades, jo avui escalo amb el Joan Pera i decidim començar per la Pilichan, el Josep Maria i el Manel fan la Nostre amic i la Pilar, Miquel i Josep comencen pel Baron Rojo.

La nostre via te dues tirades, la primera comença per un ressalt força brut encara per perdre trempera aviat i grimpar fins la reunió.  Les assegurances espaiades fan que escalem amb atenció, hi ha encara molta sorreta.

La segona tirada comença arrampada per trempar tot seguit, un mur vertical ja ens fa esmolar els dits...aquí també les assegurances són alegres, però posades on cal.   Va superant diferents plaques on ens cal apretar; la final l'enaro pel mig i no m'en surto havent d'engrapar la cinta, el company de segon ho llegueix millor i va per l'esquerra on troba millor camí.  Felicitar els aperturistes ja que han tret petroli d'aquest sòcol.

La primera tirada és poc mantinguda i discontínua.  Les assegurances alegres.

La segona tirada guanya en intensitat, bon calcari on caldrà esmolar els dits.

L'Alt Urgell amb lo Segre i la Muntanya de Nargó al davant, a la dreta la Muntanya de Santa Fè sobre Organyà.

Recuperant la segona tirada.

Els darrers metres són els mes exigents.

La segona via del dia, entremig deixem la Baron Rojo que tenim ocupada pels companys.

Baixem en un parell de ràpels, les reunions tenen anelles.   Anem per a la segona, volíem fer la Baron Rojo però està ocupada amb el que anem a per la Nostre Amic.     Torna a començar el Joan, la primera tirada és més exigent que l'anterior, presa petita i amb sensació escamosa, ben vertical fa un arc a la dreta per acabar trobant la reunió.

La segona tirada, curta, travessa uns ressalts amb bona presa, és tot atlètica i l'arribada a la reunió és curiosa fent una ziga-zaga divertida.   Una cadena facilita el pas.

Primera tirada mes tècnica que l'anterior, el Joan gaudeix.

Miquel, Pilar i Josep que ens han fet d'amfitrions.

Primera reunió.

Segona tirada, curta i variada.

Segona reunió.

Entrada atlètica a la reunió.

Tercera tirada, un inici per placa trempada i un diedre vertical que ens sorprendrà.

La tercera tirada és la cirereta del pastís, d'entrada una placa vertical que hem de superar en travessia a l'esquerra, bona roca que permet apurar el grau segons es vegi.   Superat el flanqueig es perd de vista el company, la sorpresa és escoltar-lo bufant i xalant alhora, i és que troba un diedre vertical de llibre...vaja una tirada que paga la pena.  Aquí la roca és boníssima i les assegurances escasses, el que afageix un punt de pebre.    Felicitar els autors per haver sabut trobar aquesta línia.

La reunió cimera és comuna amb la Baron Rojo, per la que es rapela de R3 a R1 de la Baron i d'aquí a terra.

Ressenyes dels autors facilitades per Pilar Perales i Miquel Garrell.

 

Un bon recurs per matins calorosos o tardes assolellades, roca calcària prou bona, en alguns llocs rentada, adherència, i de moment amb prou sorreta fins que no es vagi netejant.  Únicament cintes, tot i que un discret joc d'Àliens igual pot ser útil ja que les assegurances són espaïades.

Felicitar a : Ramon Rubio, Òscar Fernandez i Miquel Garrell per aquestes dues noves línies obertes la primavera del 2022.

Pupurri de vies a La Paret de la Formiguera: Lo Pep, Bob Esponja i Los Hijos de Palau. 19-03-2022.

Paret de la Formiguera, a l'esquerra a l'altra banda de la via La Normal i a la dreta les noves vies.

El mes de març a diferència d'ara que ens estem fregint de calor, fèia fred i plovia...que és això de la pluja?  aleshores amb la colla decidim anar a un dels refugis per quan fa molt de fred, la Paret de la Formiguera.

Quedem amb l'Àngels, el Josep Maria i el Quique, avui el Joan el teníem fora.

Aproximació: 

Cal anar a Sant Llorenç de Montgai, nosaltres hi anem per Balaguer via A2  i de Balaguer podem anar com si anèssim a Àger, aleshores passes pel poble o be anar per Tremp, abans d'arribar a Camarasa girem a l'esquerra passant per la Paret del Pont i la Paret de l'Ós.   Dubtàvem per on anmar i finalment anem per Camarasa...malament, encara tenim la carretera tallada per obres amb el que haurem d'aproximar a peu des de poc després del Pont.   Ja a l'aparcament seguim el camí de la Ferrata, pugem a la via i la travessem, aquesta encara no està tancada i ho podrem fer, per quan estigui vallat els GALLS han fet una ferrata que passa per sobre l'àmpit del túnel.  Ja a l'altra banda de la via seguim el corriol planejant fins que trobem la paret i unes plaques, és el peu de la Nomral, el nostre destí.

A peu de la Normal i Lo Pep i les dues cordades començant.

L'Àngels i el Josep Maria fan la via Normal i el Quique i jo ens posem a Lo Pep que cap dels dos hem fet.  Les dues vies són de similars característiques, IV grau, amb trams de V+ amable amb possibilitats d'acompletar si cal, la veritat que no fa pas cap falta.

Primera reunió 

La cordada veïma a la segona tirada

Les dues segones reunions, la Normal i Lo Pep

Segona reunió Lo Pep Foto Josep Maria.

La segona tirada ja trempa, però la qualitat de la roca la fa plaent, tanmateix en algun pas m'ho haig de mirar.

La tercera tirada es veu ben maca i s'hi posa el Quique que la resol amb solvència;  els companys han sortit per la variant directa de la Normal, d'aspecte seriós i que esdevé un regal, recomanable.

Recuperant la segona tirada i fent la tercera.

El Quique treballant la tirada, fotos Josep Maria.

El Josep Maria sortint per la variant directa de La Normal.

Ja les dues cordades al cim de la Paret de la Formiguera decidim que anirem a la idea inicial la cara est de la Paret, ara ja deu ser eixuta, fa ventet i ha sortit un tímid solet.

Baixem pel camí fins a la via del tren de La Pobla, la travessem per un forat que hi han fet, aquí si que està posada la tanca...baixem pel camí i en un punt trobem la via Bob Esponja, malgrat està molla decidim que hi pujarem per arribar a la paret.

Escalada en sec prou divertida, que humida com avui, fa un pel d'angúnia, malgrat tot l'abudant equipament no fa patir.  La fem en dues tirades, he llegit que fins i tot algunes cordades la fan de cop, sortint a l'ensamble, però avui com està d'humida prefereixo aturar-me.

Una vegada al cim baixem pel camí a buscar l'inici de la Bob Esponja.

La darrera tirada de la Bob ens deixa al peu de les vies de la cara est de La Formiguera.

Ja a peu de via, a la dreta del tot la via Fase Uno i al davant la Hijos de Palau i el Niño de los peines.

D'on s'acaba la via per una rampa de terra i herbes arribem a la paret, amb el Quique ens posem a la Hijos de Palau i l'Àngels i el Josep Maria a la Factor Uno.

La nostra te al costat l'altre via, El niño de los peines.   

A peu de la via Bob Esponja hem coincidit amb el Pere Joan i La Montse que han fet la mateixa pensada que nosaltres i venen al darrera, ells faran la via que els queda lliure.  Ens fan un seguit de fotos, moltes gràcies.

A la humida i tècnica prmera tirada (Foto Pere Joan Bosch)

   La primera tirada és prou fineta i tècnica, amés la trobem humida...comença amb passos francs tot buscant la línia milor per anar posant-se fina de preses en un tram que amés allunyen les assegurances...llaçada una Savina la via perd gas i arriba a la reunió en un flanqueig a la dreta prou divertit.

Arribant a la primera reunió i a la reunió. Fotos Pere Joan Bosch.

Recuperant la tirada.

Darrers passos per entrar a la reunió i començant la segona tirada.

La segona tirada surt per terreny trencat i ajagut a buscar un mur amb un diedre/fissura on hi trobem la màxima dificultat, un pas de 6º no obligat.  Hi ha les preses per fer-lo però s'ha de tibar, superat el pas i ja al diedre, aquest esdevé elegant i bonic.

Una vegada tots dalt baixem caminant, s'ha fet tard i deixem les altres dues vies per una altre ocasió.  És factible si es va per feina fer les tres en un matí.

Tram potent de la segona tirada. Fotos Pere Joan Bosch.

Superat el pas clau de la segona tirada, foto Pere Joan Bosch.

Foto cordades cimeres.

Ressenyes de l'amic Joan Prunera.

Ressenya de la Xarxa.

Escalada completament equipada en la que no ens caldrà mes que cintes i ganes d'escalar.  Roca calcària de qüalitat, La Formiguera és ideal per dies frescos i fins i tot freds d'hivern si fa sol, pel matí a l''estiu no hi aneu, potser a la tarda estareu a l'ombra i ho podeu aprofitar.

Agraïr als autors, Juan Gutierrez i companyia la feina feta..