Gratant les entranyes de la Castellassa de Can Torres, via Matalonga. 30-05-2019.

La Castellassa de Can Torres, un monòlit singular del Massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Vessant Nord-oest.

La Castellassa de Can Torres és un monòlit que de sempre m'ha captivat, la seva forma i situació encapçalant la carena de l'Illa i el Sot de Matalonga m'enamoren. Tant és així que quan el Ricard em proposa d'anar-hi per a escalar la via Matalonga no m'ho penso dos cops. Hem quedat a Matadepera després de la feina, ara les tardes ja es poden aprofitar; deixem el cotxe al carrer de Vista Alegre als anomenats dipòsits i comencem a caminar direcció els Plecs de Llibre i el Gurugú, passem el Mal pas de la Castellassa i ja som al davant de la via normal.

Arribant a la Castellassa des del camí del Mal Pas

L'escletxa que ratlla de dalt a baix la Castellasa entre la Torre i la Cabreta

Una vegada al davant de la Castellassa hem de continuar fins a tocar la roca, d'allà a l'esquerra surt la via normal, al davant tenim una fissura vertical variant de l'entrada; nosaltres resseguim la base de la paret per la dreta, vessant est fins a trobar l'escletxa per on va la via "X", nosaltes anirem per la mateixa xemeneïa però per l'altre vessant. Acabem de voltar l'agulla, deixem enrera la cara Nord i entrem al vessant oest, l'inici de la via és mes que evident.

Primers metres per anar a trobar la xemeneïa i a la segona burinada.

Aquesta primera tirada és impressionant, a tots dos ens fa gràcia però avui el Ricard està molt animat i es decideix a començar ell. Per una canal de fons terrós, millor progressar en diedre, s'acosta a la xemeneïa. D'entrada costa habituar-se al típus d'escalada, posa un Càmalot al fons de l'escletxa i cap amunt! Oh! un cap de burí! això anima i anima a progressar per fora de l'escletxa, el que fa la progressió mes àgil, tot i que mes exposada.

Amb paciència es van trobant foradets o escletxes on entaforar algun Tri-Cam o Friend...

La progressió es fa prou enfora de la xemeneïa.

A la part superior va millorant la roca

Amb molt de calma i explorant totes les possibles debilitats, aconsegueix anar amanint la progressió, ara un TriCam, ara un TòtemCam, ara un Càmalot...la roca no sempre és fiable, cauen sovint trossos de paret, es nota que la via no es repeteix gaire i que estem a Sant Llorenç, fang compactat, no roca com diria un bon amic !

Anant a travessar el Forat del Diable

Superat un tram prou vertical i estret s'entra a un replà on la dificultat baixa, al davant l'immens forat del Diable; cal travessar-lo i posar-nos al vessant oposat, l'est. Trobem un espit que s'agraeix després de tanta aventura...ara cal enfilar-se a buscar la reunió que és sobre un gran bloc encastat, l'anomenat Cigró.

Ja a l'altra banda de la xemeneïa, encarant l'estreta entrada a la reunió.

Aquest empotrament final és curiós i tècnic, el company el protegeix amb un Càmalot del 4 que hi queda prou be.

Primera reunió sobre el bloc anomenat " Cigró" i visió del foart que resta, millor no us caigui res...

La reunió és equipada amb dos bons químics i maillons per rapelar. Al gran bloc hi destaquen dos claus vells que l'any 1960 hi va col.locar el conegut escalador Castellarenc d'adopció Josep Maria Torras Homet i que serveixen per a guiar les cordes al rapelar i així evitar que s'enganxin a les escletxes que hi ha a banda i banda.

Claus col.locats per en Josep Maria Torras Homet el 1960 ( eren claus d'un somier ) al bloc anomenat Cigró.

La segona tirada continua la fissura amunt, tram comú amb la mes tardana via "X"

La segona tirada ja no és en xemeneïa, és més airosa, tot i que cal progressar en X sovint. De sortida el tram mes exigent. La roca és bona però cal tastar-la....la fissura ens permet protegir-nos prou be, els tascons hi quedem a caldo!

Superant el darrer ressalt abans d'entrar al coll entre la Torre i la Cabreta.

La fissura acaba en un petit desplom que cal superar, aquí millor progressar per fora on trobarem bons agafadors. Escalada ben espectacular, tenim un bon pati sota els peus. Entrem al collet ente la Torre i la Cabreta, terreny amable, per conegut, l'he fet manta vegades per la normal, i la roca, aquí espectacular. Un muret dret amb bons agafadors on antigament hi havia hagut un espit, ara net, ens deixa a l'avantcim. Es grimpa per sobre els blocs i per l'esquerra del tot s'entra al curiós replà somital: una gran esplanada esquarterada pel mig en forma de creu. Aquí dalt els Minyons de Terrassa aixequen un pilar de quatre l'any 2009, impressionant!

A la reunió Cimera

Entrant al coll i sortint de la magnífica placa abans del cim.

Dalt l'agulla ens felicitem ! ha estat una ascensió que ens ha omplert, mitificada durant molts anys i que finalment he pogut tastar. Tant el Ricard com jo vam començar a escalar a Sant llorenç i això marca....

Cim de La Torre.

Ben satisfets al cim, la via s'ho val !

Hem anant amb cordes de cinquanta, aleshores ens toca baixar en dos ràpels, si aneu amb seixantes es pot fer d'una tirada al terra. Sobretot l'últims ha de fr baixar el nus per sota l'avantcim així facilitarem recuperar la corda. Amb corda simple fem a la reunió del Cigró i d'aquí amb doble corda fins baix, si aneu amb seixantes podeu fer-ho amb corda simple.

Fent el primer ràpel, anem amb cordes de 50.

Els claus són per a guiar les cordes i que no s'enganxin a les fissures del Cigró.

L'ombra de la Castellassa es projecta sobre la carena de l'Illa

Segon ràpel cap al terra ( corda de seixanta en simple)

Per arribar a peu de via hem de resseguir el vessant est i revoltar la punta Nord per anar a buscar la fissura

Orella d'ós ( Ramonda miconi ) planta que ens recorda la flora de l'era terciària.

Escalada mítica de la Castellassa, la primera escalada documentada és de l'any 1935, el 16-09-1935 per Joan Font, Francesc Pujol i Ricard Mompel de Sabadell segons consta al Llibre Sant Llorenç Pam a Pam de Josep Barberà i Suqué, posteriorment Òscar Masó refencia en el seu llibre La Castellassa de Can Torres Història, tradició i llegenda, l'ascensió d'en Francesc Enrich i n'Enric Novell socis del CEC el 23-06-1935, tot i que se sap que la dècada dels anys 20 ja s'havia assolit. Escalada de dificultat moderada però exposada, on cal escalar amb molta seguretat i acaronant les preses. Una línia d'una lògica evident i natural, que explica el fet d'haver estat assolida ja fa tants anys. Recomanable!

Esperó de l'Anna sortint per el Pal de la W i Los Misteris del PepeGall a Alòs de Balaguer. 18-05-2019.

Lo Segre abans d'entrar al Congost de Mu des del Serrat del Poll

Un altre dissabte amb el temps insegur, ha estat plovent tot el divendres i no les tenim totes...tanmateix una bona colla ens reunim per fer sort a Alòs de Balaguer. Pel matí no plou però no acaba d'esvair-se la boira, fem temps al Forn Serra d'Artesa tot esmorzant. Amb la panxa plena tot es veu d'un altre color! fem via cap a Alòs passant per Baldomà. La pista és ben entollada i ben trencada, cal anar-hi amb compte. Som tres cordades, el Joan i el Josep Maria anirant a Los Misteris del Pepegall i els altres anem a tastar la darrera apertura del Joan Baraldés i el Jordi Panyella : l'Esperó de l'Anna.

Primera tirada a l'Esperó de l'Anna.

Localitzar el peu de via coneixent la zona és senzill, una fita a peu de corriol hi ajuda. És el darrer esperó abans de trobar les passareles del Congost de Mu. L'inici és per una placa ben dreta, un pont de roca i els parabolts lluents ens confirmen el lloc. Començaran el Toni i la Berta i jo acompanyo al Guille que s'està iniciant en això de la via "Llarga". Avui cal escalar amb atenció ja que és tot humit...el mur inicial surt be i la resta és anar fent tot vigilant amb no trepitjar res de terra.

El Guille recuperant la tirada.

Ben trobada segona tirada que va millorant amb l'alçada.

El Guille sortirà ara a fer la segona tirada, comença senzilla per anar agafant ambient. La trobo encertada i divertida, llàstima que la reunió és un pel incòmoda. La continuació sembla senzilla però decideixo sortir jo i sort ja que trobo la tercera reunió desequipada amb el que continuo flanquejant a la dreta a cercar el muret que va a buscar l'esperó comú amb la Minyons de Terrassa

Entrant a la quarta tirada després d'empalmar les dues anteriors.

Una vegada aquí fem l'esperó horitzontal i baixem a buscar la base per on continuen la 1-d'octubre, on fem reunió, des d'aquí caminant anem a buscar la via "el Pal de la W". Aquí trobem el JOan i el Josep Maria a La Misteris del Pepegall i el Toni i la Berta en plena feina a la W.

A la tercera tirada de la via : El Pal de la W

La reunió del Pal de la W és del tot a la dreta de l'embut on ens trobem, un bolt i una Sabina ens ajuden a muntar-la. Aquí l'escalada canvia de caràcter, és més vertical, amb bons agafadors que fan gaudir la paret. Cal anar a buscar una gran Sabina al peu dún diedre ajagut, d'allà cal anar enfilant per una vira en sentit ascendent a la dreta fins muntar reunió al capdamunt. Equipada amb ponts de roca i algun Parabolt, cal escalar i protegir-la, divertida.

Al tram clau de la quarta tirada ( Pal de la W) i darrers passos abans de reunió.

La quarta tirada sembla més "fiera" i ho és...molt ben assegurada, te l'has d'anar estudiant per trobar el canto bo que et permet progressar còmodament, tan sols hi ha un punt on apreta mes. Quan la placa es posa finota ens n'anem a l'esquerra tot progresant pel caire d'un esperó vertical amb presa agraïda i en tècnica de diedre. El pas "clau" serà retornar a la placa on cal evitar pujar massa.

Quarta reunió Pal de la W

Lasortida de la quarta reunió és per un tram d'aspecte trencat molt ben assegurat. Un esperó a la dreta que millor no tocar gaire i sortim a un replà, aquí hagués calgut fer reunió, però no la se trobar continuant per la magnífica i llarga placa del davant, aquí el canto és d'escàndol, generós i amable, tant que oblides les distàncies dels escassos bolts. Tot fent-la recordo que ja hi havia passat per aquí abans ( fent la Misteris clar !). Amb l'emoció no m'adono que amb prou feines arribaré a la reunió...sort que el Guille al final deixa una mica de corda i puc ancorar-me a la reunió cimera.

Grimpant al cim després de fer la magnífica última tirada de los Misteris del Pepegall

Surt el Guille per grimpar al cim, allà ens desencordem i aprofitem el ràpel que ens han deixat el Joan i el Josep Maria que ens espera a baix, gràcies company! La tartera cada cop és mes avall...per sort avui el terra és humit i no rellisca massa. Ha estat una divertida combinació de vies, que ens ha permès fer cim i gaudir d'un rocam que crea addicció. El Guille s'ho ha passat prou be i ha tastat això de l'escalada "clàssica".

Caòtica tartera de baixada

Eureka ! La Roca de Nadal. via Joan Andreví Garriga 6a/A1+. Frares encantats. 11-05-2019.

Aproximant a peu de via, en un balconet se'ns apareix l'amagada Roca de Nadal.

Fa dies que volíem quedar amb el Ricard, i aquest dissabte onze de maig, lliguem caps, tots dos només tenim el matí per aprofitar, amb el que li proposo una via que em fa gràcia i que costa de localitzar. Ja hi vam ser aprop quan amb el Toni vam pujar l'Escut per la via

Paul Mc Cartney però aquell dia no vam tenir temps per provar-la. Aleshores vam fer l'aproximació pel Coll del Migdia i a l'arribar al Torrent del Lloro ens endinsàrem al bosc on per casualitat vam acabar localitzant l'Escut. Aquest cop, porto la lliçó apresa i gràcies a unes bones panoràmiques aèries del Blog Tot Montserrat aconsegueixo una aproximació més ràpida i segura: de Can Massana a Coll de Guirló, Refugi d'Agulles o Canal Ampla amunt, als peus de l'Ajaguda seguim el corriol amb marques blaves que fa l'alta rura d'agulles i Frares. Al Coll del Morro Pla, aquesta agulla la tinc molt definida al haver-hi fet la directa de los Gonzàles i la Maite Montilla, passem per sota d'ella i just acabar de sobrepassar-la trobarem a la dreta una vall força bruta de vegetació. Si continueu com vam fer inicialment acabareu pujant i deixant enrera l'agulla Gis-Tau per una baixada pronunciada, ens hem passat, cal baixar per la vall inicial, a mitja baixada una escletza a la vegetació fa com un petit mirador, m'hi acosto i Eureka! tenim l'agulla de Nadal a la nostra esquerra; només acabar de baixar als peus de les agulles les voregem fins a trobar-la. Des d'aquí baix totes les parets semblen iguals i la clau per trobar la via serà el Teix que ens indica la ressenya. El localitzo, és mig mort, però les branques tot i ser seques són fortes i resistents. Molt a la seva dreta i gairebé invisible, el primer espit.

Panoràmica tot pujant pel Torrent del Lloro.

Aquest arbre, un Teix (Taxus baccata) és la clau per localitzar el peu de via.

Bufa ! la primera feina assolida !!! aquí sovint costa mes trobar la via i l'agulla, que escalar-la, trobar-la ja es pot considerar tot un èxit. Els germans Masó són els aperturistes d'aquesta amagada aresta Brucs; ho van fer en dues jornades, els dies 12 i 18 de juny del 2005 fa gairebé quinze anys. A la ressenya ja avisen d'un pas de ganxo i s'entreveu que no serà pas bufar i fer ampolles. Ens dividim la via, són dues tirades i com a mi m'agrada començar, el Ricard me la ofereix, gràcies !

Els primers metres els farem per una branca, mentre amb la superior aprofitem per assegurar-nos.

El Teix que és clau per localitzar la via, també ho és per començar-la, el primer espit és prou amunt i desplaçat a la dreta sobre un vertical i compacte mur de preses arrodonides típic dels bassaments ombrívols d'aquesta zona. Coneixen els autors ja endevino com començar, cal fer servir una branca seca per a desplaçar-se cap a l'espit i la timba...com millor no caure, aprofito la branca superior per llaçar-hi una baga. Entrar a la paret ja et posa a lloc, preses arrodonides i peus escassos, vaja...els tres primers espits són força propers i la roca va millorant, ara a dreta, ara a esquerra tot buscant el gest; ara hi ha un tram on l'assegurança és mes lluny, just on l'espit que abandonarem té mitja funda a la vista...doncs millor no pensar-s'hi gaire i no caure...poc a poc abandono l'ombra de les alzines; Ara la via decanta a l'esquerra, flanqueig ascendent resseguint una petita fissura cega, on abans hi havia hagut un pitó. Aquest tram torna a ser finot, cal treballar molt be de peus i buscar la presa cantelluda que permet continuar amunt, petita però hi és. Potser és el cansament de la tensió mantinguda, però aquest tram és el que mes m'ha costat de llegir. S'acaben els espits, la paret s'ajeu, però la qüalitat de la roca es perd...buff, cal superar un llabi que millor acaronar que no pas tibar d'ell, penso si posar-hi quelcom però ho desestimo, cauria tota la llastra en cas de caiguda, amb el que millor passar-hi de puntetes. Ja s'acaba això, per terreny prou delicat, ple de terra i còdols ballarins entro a l'alzina de reunió. Han estat trenta metres tan sols, però intensos !

El Ricard sortint de la vertical.

Primera reunió en una bona alzina

Ara és el torn del Ricard, agafa tot el material, ganxos inclosos, en portem de diferents radis, i comença: des de la reunió no sembla pas complicat l'inici, però deu n'hi do ! que si per la dreta, que si per l'esquerra, no hi ha manera, a més l'espit és força amunt, buff. No ho veu clar i pensa que potser és aquí el pas de ganxo, el posa i s'enfila amb cura a cercar l'espit....xapat! bufa, respiro, ha estat un pas aleatori, d'aquells que no saps si aniràs amunt o avall...jo no ho acabo d'entendre, si a la ressenya posa V+...si sí...6a+ díuen que és a l'actualitat les resenyes modernes.

Preparant el segon pas de ganxo....

Una vegada ja a la placa l'escalada esdevé mes suau fins quan es posa mes vertical on ja cal tibar d'estreps; veig un tram amb els espits lluny i un bon forat, li comento al Ricard que probablement el pas de ganxo serà aquí, i sí aquí fa un altre pas de ganxo per abastar l'espit superior. A partir d'aquí la via decanta a la dreta, una migrada pitonisa cargolada ens fa levitar per anar a cercar un altre espit; el dia que aquesta desaparegui, que no tardarà, aleshores potser caldrà el tercer pas de ganxo...ha ha ha això ho portar martell.

Al tram final amb un lliure amb preses espectaculars i prou ambient !

L'artifo s'acaba forçosament, ja que els espits ara allunyen i molt; cal legir la roca i buscar el millor pas entre grossos merlets i bons peus dins una verticalitat agosarada. Aquí la roca hi és tant bona que no s'atura a posar cap merlet...i llàstima, però això s'ha acabat, replà somital i reunió en una Sabina menuda, nana, envoltada de bagues.

Reunió cimera

Entrant a la reunió cimera.

La Nina i el Bisbe amb el seu perfil desafiant.

Pot amb la remullada llibreta de registre.

Ja al cim busquem el pot registre, la llibreta és ben molla, i això que el pot era molt ben tancat, suposo que deu ser pels canvis de temperatura...no hi podem apuntar res, la tornem a deixar al seu lloc. Preparem el ràpel, e spot baixar per la via en dos ràpels o per la cara de ponent en un de so de uns 40 m. que és el que decidim fer. Tot i que les bagues són prou noves porto una baga plana amb la que reforço la instal.lació. Avui ha fet un temps molt canviant, hem començat amb el cel ben tapat i ara que ja baixem, s'ha obert i bufa un vent potent. No tirem les cordes avall ja que no se pas on les trobaríem, el Ricard baixa amb elles a banda i banda i les desplega a mesura que baixa. El ràpel per l'oest té l'inconvenient que t'escup a la timba i has de baixar amb molta cura de no pendular, es tracta d'aterrar en un collet d'on ja podem enllaçar amb el sender de marques blaves, l'alta ruta.

Rapelem per la cara oest.

Foto satisfets !

Ja al peu del collet, per on deu pujar la normal, només ens cal anar a la dreta a trobar el camí per on hem arribat. Hem quedat ben satisfets, i això que tan sols hem escalat dues tirades, però quines tirades ! felicitar els autors per aquesta línia tan agosarada i trempada. Si haguessim disposat de temps, podríem haver aprofitat la caminada per fer alguna via del veí Escut, aleshores hauríem rapelat per a via. Hi tenim una via dels Masó la

Paul Mc Cartney

o la John Lenon d'en Jordi Camprubí, Albert Gómez i Remi Brescó.

Foto manllevada del blog

Tot Montserrat (Jordi López Camps)

Ressenya dels aperturistes i a sota ressenya de l'amic Lluís Parcerisas amb els graus actuals.

Via que us deixarà satisfets, tant per haver-la assolit com per haver-la trobat ! equipada amb espits i un clau, us caldrà una mica de morro i moltes ganes d'escalar, també estreps poden ser útils així com un ganxo. De les que et deixen content.