dimecres, 30 de desembre de 2015

Agullejant enmig la boira. Màster&Commander a la Manolito Garcia.


Recuperant la primera tirada, engolits en la boira.
Aquest diumenge 20 de desembre havíem quedat amb el Toni i l'Irwing i potser amb el Jordi, però havent sortit ahir, el Jordi prefereix descansar. Finalment quedem només jo i l'Irwing, ja que el Toni s'està recuperant del refredat i prefereix descansar...i sàntament! el dia, a diferència del dissabte es lleva rúfol, rúfol. Penso que la boira s'aixecarà com cada dia amb el que li donem temps anant al Muntanya a esmorzar. Quan sortim, la cosa no ha canviat, però a Agulles on sempre hi bufa aire segur que s'esboira...avui tenia ganes de conèixer la Iroquesos i la Sharp-strep del vessant est de l'agulla Manolito Garcia, amb el que fem cap a Can Massana.
Bonica segona tirada, fina i tècnica, avui encara més!
L'amic Irwing no ha estat mai a Agulles i tot li està be, té fam d'escalar!!! enfilem cap a Coll de Guirló i d'allà voregem la muralla Nord-oest en direcció al pas de les Portelles, no es veu absolutament res, i els arbustos són ben molls, a sobre sota els arbres alts la boira condensa i plou...tot pujant l'Irwing comenta com de ferm a de ser l'entorn, amb agulles per sota i per sobre...li explico que sí, que és impressionant. Aturada al refugi d'Agulles on petem la xerrada amb una altra colla que també fan temps aixoplugats a la terrassa. Continua el dia ben tancat, però amb la moral alta decidim anar almenys a trobar els peus de via i donar temps a que escampi.

Segona reunió, sota l'alzina recollint la boira pixanera....
A la desgrimpada abans d'entrar a la tercera reunió, l'Ou de Colom amagat al darrera.
Entrem a la Canal Ampla i on em sembla que hem superat el Dumbo, no es veu res de res, la travessem, fem força marrades amunt i avall fins que, eureka!!! som al peu del gran Pi que marca l'inici de la Iroquesos; gran Pi he dit oi? doncs sí, la seva magnitud ajuda a condensar la boira i el pany de paret per on va la via és ben moll....aprofitem per anar a trobar l'altre objectiu, la Shar-strep, que també localitzem, ben molla també, avui no és el dia. Ens queda un darrer cartutx, la Màster&Commander que coneixo be; remuntem cap al coll entre l'Ou de Colom i la cota 95 o agulla afortunada, desgrimpem la vertiginosa canal de l'Ou de Colom on podem veure el peu de la via La Dansa del Foc, d'en Joan Vidal; al capdavall arribem al peu de la Màster&Commander i sembla que no està massa moll.
Apunt d'amagar-me al flanqueig de la quarta tirada.
D'entrada li dic a l'Irwing que avui no és el dia, la primera tirada és trencada, plena de molsa al començament, i humida...vaja, que gens engrescadora. Estem una estona al peu i que punyetes, trèu la cordsa que ens hi posem. Començo amb precaució, és més l'ambient que la pedra, aquesta és calenta i aspre, tanmateix poso un parell d'Àliens abans del primer espit, que no vull refiar-me. Avui no la trobo tan senzilla com la tenia catalogada! ja sóc a la reunió, aquí hi fot vent i hi fa fresca. El company puja ràpid, amb la tranquil.litat de la corda pel davant, el veig tant tranquil que li deixo la següent tirada, més difícil, però molt ben assegurada, i se la treu com un campió, ràpid i sense dubtar, té fusta aquest home i està aprenent molt ràpid, aviat ens trèurà ell a escalar !!!
Darrer ressalt abans de cim.
Continuo jo amb la tercera, aquesta comença per un tram trencat deixant el Grumet a l'esquerra, cada cop més baixet, o són manies meves? una grimpada i arribo al cim de l'agulla afortunada del que cal desgrimpar al collet amb l'agulla Manolito Garcia, desgrimpada punyetera, més pel segon que pel que va de primer.
Rapelant d'una Sabina o com curtir al personal.
Continuo jo, aquesta quarta tirada és força maca, primer un ressalt a buscar un ressalt vertical molt trencat, el voregem direcció esquerra per anar cap a un diedre terrós i ja per placa arribar a un terreny molt descompost fins sota la bola cimera on faig reunió d'una alzina mig seca, deixant-me la reunió de més a la dreta que inicialment no hi era. L'Irwing té el goig d'arribar a cim i gaudir de les grans vistes sobre la Torta, Frares i Agulles!!! i quin goig, només va poder que ensacar boira hahaha, continua sense aixecar-se! Rapelem de la Sabina, petitona, però viva i sòlida, és el seu primer ràpel d'aquestes característiques, li comento que aquest és súper sòlid, que ja anirà veïent...
Ressenya dels germans Masó  que trobareu a

  • La Noche del Loro
  • Una agulla, La Manolito Garcia, amagada al capdamunt de la Canal Ample, fent frontera entre Agulles i Frares, que ens permet gaudir de l'esplèndit Ou de Colom o l'espectacular Ma o Torta...avui tan sols hem pogut palpar-la, ben aviat hi tornarem, amb bona vista, per gaudir dels seus altres itineraris, sense menystenir la via dels germans Masó, que ens permet fer una travessa pel cor de la zona amb una dificultat assequible i que avui amb la humitat ambiental, ens ha semblat més seriosa.

    dimecres, 23 de desembre de 2015

    Cal Barricó, calcari de qüalitat al Ripollès.

    Les magnífiques plaques de Cal Barricó des del prat de la masia.
    Aquest any amb aquesta temperatura tant suau ens ha permès anar al Pirineu a escalar en ple mes de desmebre...l'anomalia tèrmica ja fa massa dies que dura...però com que no hi podem fer res, almenys en traurem profit: tornem a Cal Barricó, una tempesta sobtada aquest juliol ens va deixar al Jordi i a mí, a mitges a la via Cotaca, aquest dissabte, aprofitant l'anticicló hi tornem.
    El paisatge ha canviat de la primavera a la tardor...

    Per anar a aquestes magnífiques plaques de calcari hem de pujar cap al Ripollès, una vegada a Ripoll, enfilem direcció Ribes de Freser; passat Campdevànol trobem el restaurant la Corba i poc després un pont; hem d'aparcar al costat del mateix, però és complicat entrar-hi de pujada, el millor és continuar fins a Aigües de Ribes on podrem fer un canvi de sentit i aleshores el trebcall el tenim a ma dreta, aparquem a sota mateix de les parets de les Coves de Ribes. D'allà surt una pista, quan s'acaben les parets es bifurca, nosaltres seguirem la de la dreta, que té una cadena que barra el pas. Entrarem a una explanada d'on surt la pista que haurem de seguir fins als prats de Cal Barricó, i d'on ja veïem les parets. Del prat, del seu marge superior drtet s'entreveu un corriol que es va perdent, no feu cas d'unes pintades vermelles, el segui i al final queda barrat, hi vaig deixar una fita, cal anar a la dreta i baixar una mica per trobar tot seguit el corriol que per tartera primer s'enfila a buscar les parets, ja ben evident.
    Arribant a la reunió, primera tirada de la Cotaca.
    No hi ha dubtes sobre quina és la via, entre altres coses, perque ja la coneixíem i a més a peu de via hi ha una plaqueta amb el nom; la primera tirada té un tram de 6b força rarot, que ja recordava de quan hi vam anar per primer cop i quan hi arribo ni m'ho miro, tibo de cinta i a buscar el següent bolt; és un tram molt finot amb mans molt justes i peus en adherència...algú l'ha encadenat i en pot confirmar el grau? la continuació és rara, les xapes són enmig d'una placa, però jo pujo pel lateral, que és trencadot però ferm, per opc després ja entrar al planxer.
    Començant la segona tirada i a mig fer entre la vegetació.

    La segona tirada é soptser la mes fluixa de tota la via, per la vegetació que la desllueix i les feixetes, ja la coneixíem també i el JOrdi la fa en un "plis". La reunió és còmoda, en un replà, com totes. Aquí ens vam quedar la primavera, al davant tenim la tercera tirada amb un tram en flanqueig per anar a buscar un mur vertical que en marca la dificultat, 6a per alguns, V+ per d'altres, jo em quedo amb els primers. Passat aquest mur s'entra en un diedre canal i a la dreta trobem la reunió. He estat temptat de continuar, ja que el següent és curt.
    A la quarta tirada, es pot empalmar amb l'anterior.
    Com que no tenim pressa li deixo pel Jordi, que disfruta en aquesta quarta tirada, més maca del que sembla des de sota, llàstima que es fa curta.
    A la placa cimera, un "Txiqui-Park de l'escalada!
    Quan veus la placa final, penses, renoi, que finot que es veu tot això...però per altres companys que ja hi han estat sabem que xalarem!! ens posem a la que tenim recta al davant, es veu ben assegurada; una disfrutada, renoi! m'havia d'aguantar per no cridar de com estava disfrutant! bustia aquí, forat allà, que ara vaig a la dreta, ara a l'esquerra, i sempre amb unes preses d'escàndol que no veus fins que hi ets.
    A la via de mes a l'esquerra, un cinquè divertit.

    Entrant a la reunió tot flanquejant a la dreta.
    Una vegada baixo d'aquesta darrerra tirada, s'hi posa el Jordi que també alucina amb la roca....ens agrada tant que al baixar anem a fer-ne una altra, ens posem ala de més a l'esquerra i que resulta igual, o millor que l'anterior, ja que no és tan evident i cal rumiar una mica més, sobretot a l'abandonar la fissura per entrar altre cop a la placa i derivar a la dreta.



    Plaqueta que trobareu a la majoria de vies

    Ressenyes que trobareu al blog



  • Eskalades al Ripollès
  • Agrair als companys del Komando Ripollès la feinada que han fet d'aperturistes i divulgadors de la zona; zona recomanable fins i tot per portar-hi gent que s'inicii amb l'escalada clàssica, ja que almenys a la Cotaca, les reunions són molt còmodes i ben equipades. Ara caldrà tornar per fer-ne algune smes, com l'Aigua i Tabaco, per on vam rapelar i que s'endevina molt potent i maca. Si aneu per feina en un dia en podeu fer dues o tres i aprofitar per escurar totes les de la placa de dalt, tanmateix ara a les tres el sol ja ni hi toca, caldrà que escaleu ràpids. Tingueu molta cura de l'entorn, que és preciós.

    dijous, 3 de desembre de 2015

    La Corriu. Serra de Guixers, Germanautes i No Fracking, conglomerat divertit.

    Branca oriental de la Serra de la Corriu

    Aquest dilluns 30 de novembre puc sortir després de força dies,  amb el Jordi aviat ens posem d'acord, em proposa unes vies de conglomerat allà perdudes al Solsonès, a la Serra de Guixers...de què? no em sona de res la zona però al Vèrtex nº 253 hi han les ressenyes a les cròniques de vies noves.     La cosa pinta be i faig una recerca a Internet on trobo que els amics :



  • VISAS
  • i l'amic
  • Romàntic Guerrer
  • ja hi han estat i amés en Lluís n'és un dels aperturistes i a que no us imagineu quí són els altres....doncs sí ho heu encertat, els germans Masó!
     Tot i les referències que el conglomerat no és gaire bò, tan el Jordi com jo som malalts de conglomerat i cap allà que anem.

    Aproximant a les vies de mes a la dreta i camí per arribar-hi.

    A les set passo a buscar el company, fem via cap a Solsona on esmorzem, d'allà agafem la carretera que va a Berga passant pel Pantà de la Llosa del Cavall, fem un trencall a la dreta, direcció Berga, per la LV4241a ( C463); passats uns kilòmetres i abans de travessar el pont sobre el riu Aigua de Valls anem a l'esquerra direcció Guixers, carretera asfaltada i estreta en molt bon estat que continuarem fins passades unes "paelles" en una recta agafar un camí de terra a la dreta amb un rètol que indica La Torre de la Corriu. Pista tancada. Certament hi ha una cadena però dilluns no hi  era posada, tanmateix la vam veure de tornada...! el camí pedregós però amb un cotxe una mica alt pocs problemes tindreu, s'aparca al davant de la Masia enrunada de la Corriu.
    Marca de la Casa Masó, G de Germanautes.
    Per assolir les parets millor anar per un corriol poc marcat direcció Nord i quan aquest s'acaba entrar a l'esperó que aquí és força planer;   hi trobareu un corriol que costa de seguir i que ens durà fins a peu de les parets. Gràcies a les fotos que ja havia vist dels amics VISAS la  vaig identificar ràpidament  i trobar la marca dels autors, una G picada en un còdol.
    Primera tirada, senzila però entretinguda.
    A la vall estàvem a quatre graus negatius i aquí tenim caloreta...de tal manera que el Jordi comença en màniga curta la via Germanautes,  que van obrir els Germans Masó en dues jornades, el 30 d'agost i l'1 de setembre de 2013. Comença en un sòcol no molt dret, la primera assegurança és molt amunt i la roca aquí no ens inspira massa confiança, tanmateix és una falsa impressió, més per l'abundant líquen, avui ben sec per sort, que no pas per la pròpia roca, que és un conglomerat de fusió potent!   Abasta el segon bolt i ara ja afluixa, flanqueig a la dreta per sortejar un bosc penjat i el perdo de vista, abans de reunió hi ha un ressalt d'aspecte trencat, però que es passa prou be.
    Sortint del tram vertical i encarant el mur d'entrada a reunió de la segona tirada.

    És el meu torn, ara la cosa trempa, primer suau, per trencar cap a la dreta, ben vertical i d'aspecte lleig, vaja, que molt trencat, es veu sanejat. Les assegurances aquí són molt properes; la roca em sorprèn, és prou bona i aguanta, i això que no deu ser una via massa repetida...si no és que fem la segona repetició després de la del Lluís! superat el tram vertical la via s'acosta a una gran fisura d'un esperó trencat i que aprofito per posar-hi un friend (Omega gran) ja que ara la via flanqueja a l'esquerra per anar a buscar una alzineta i entrar al mur final abans de la reunió en un còmode replà.
    Flanqueig per anar a buscar un fantàstic diedre-fisura.

    Això ja ho tenim, surt el Jordi, sembla que la via podria anar recta amunt, però els aperturistes van decidir anar a buscar un diedre vertical molt atractiu i amb millor roca, i a més la reunió queda forta de la línia de caiguda de pedres, que a l'obrir deuria ser important!
    Reunió Cimera.
    Aquesta darrera tirada és curta però espèctacular, molt maca, en un tram trencat hi ha un pitó amb baga que s'agraeix, ja que entrant al cim un bon bolo se li va ennar de les mans al Jordi.
    Des del ràpel de la No Fracking, la reunió cimera de la Germanautes.
    Ens reunim contents al cim, avui estem completament sols i no s'escolta cap soroll, ni cotxes, tractors ni res de res....és espaterrant la tranquil.litat que si respira, només la remor dels boltors surfejant l'aire ens acompanya. La via és curta i tenim ganes de més, anem a buscar els ràpels de la veïna No Fracking. Molta cura en anar-hi ja que és en un marge i arribar-hi és exposat per la qüantitat de pedra trencada del cim, l'aperturista comenta de posar-hi una corda passamà, si hi torno la hi posaré.

    Primera tirada de la No Fracking, per VIBRAR!
    Hem fet un primer ràpel curt i després un altre directe a terra (60's) i directa a peu de via; tot baixant ens hem mirat les assegurances, uns bolts lluents inox que dónen molta moral, també uns pontets de roca que fan patxoca però no tant hehe.
    Ara em toca començar a mí, haurem de treballar-ho això ja que són 25 metres amb tres xapes tan sols i de grau V+/6a...ja que el pont de roca és sota la reunió quan les dificultats són superades. Entro una mica per la canal de la dreta, poso una baga en un boix i entro a la paret, deu n'hi dó l'inici, millor no badar sinó vas a parar a sobre el company...la roca és franca i ja sóc al primer bolt, salvat! arribar al següent ja m'ho estudio i veig que puc llaçar un merlet i així ho faig, la roca continua essent molt acceptable, sóc al tercer bolt, sortir-ne és el pas clau, un foradet amb un vesper al fons ajuda, avui les vespes no hi eren i el petit vesper ha sortit enganxat al meu dit, bufff, els Visas no van tenir tanta sort! superat el bolt hi ha una bona excursió, un altre merlet endolceix la qüestió i amb molta cura fent sempre el camí més fàcil, que no sempre és recta amunt, arribo al pont de roca, d'aquí un flanqueig i entro a la reunió Uau!!!! quina tirada més ben trobada, felicitats Lluís.
    Reunió amb anelles com a tota la via, excel.lent!
    El Jordi recupera la tirada i la disfruita, els merlets encara hi són, ens felicitem ja que jo personalment no les tenia totes hehehe
    Segona tirada, sortejant el líquen, divertida i franca.
    Continua el Jordi, sortir de la reunió potser és el més difícil, posteriorment les preses prou generoses ajuden a progressar, aquí hi ha força líquen encara, però el pas de les cordades ho deixarà net, si és que algú hi torna hehe...a l'alçada d'uns matolls la roca perd qüalitat, però tenms dos ponts de roca als peus i aviat es pot agafar un altre bolt; comparativament aquest llarg està més assegurat que l'anterior, essent menys dur. Aquí en un bon merlet el Jordi hi posa una baga, gest poc habitual en ell.
    El Jordi aprofita aquest merlet.

    Segona reunió, la resta fns el cim un divertimento.
    Recupero la segona tirada i tot seguit encaro el darrer, que després dels patiments del primer trobo molt senzill, gaudint-lo eufòric.
    Més que satisfets després de les dues vies.

    Ressenya pròpia i del


  • Romàntic Guerrer



  • Encara ens vam quedar amb ganes de continuar amb l'Esperó Marià, però es feia tard i també serà un motiu per tornar-hi, que hi ha feina aquí, l'Armand en té alguna també! Malgrat ser Conglomerat vaig quedar parat de la seva qualitat, i això que si es repetís més, encara fora millor! que no us espanti la roca, altra cosa són les excursions, que ja adverteix el Lluís: assegurances justes. igual que a la via dels germans Masó, que només trobareu molt assegurat el tram central de la segona tirada i per l'aspecte de la roca, trencadissa.
    Solitud i silenci amb un paisatge espectacular, el Pedraforca amb la paret del Roget i la Gallina Pelada...espectacular tot plegat. Sigueu molt curosos amb la vostra presència, el lloc s'ho val.

    dilluns, 16 de novembre de 2015

    Esportiva al Clot del Boixar

    A primer terme la Placa Gunilla i al darrera la placa La Mosca.
    Aquest cap de setmana no puc sortir i amb el Joan aprofitem el divendres, tretze, per a fer una mica d'esportiva, des de la darrera operació que pràcticament no n'he fet, però començo a trobar-me amb confiança amb l'espatlla i ja toca, que hem de recuperar grau, o almenys intentar-ho; decidim acostar-nos al Clot del Boixar, jo ja hi havia estat, però d'això fa nou anys ja! i vam estar al mateix



  • sector

  • Comencem per la via de mes a la dreta la nº 9 Vè.
    Per anar al Clot del Boixar cal agafar el mateix camí que mena al Vermell del Xincarró des del Bruc, abans d'arribar-hi trencarem a la dreta cap a Can Salses, passarem amb el cotxe per davant la Masia, feu-ho a poc a poc, gràcies, la pista baixa fins a uns camps d'oliveres on ja veureu on deixar els cotxes; cal anar per un corriol que s'intueix entre oliveres fins entrar a un torrent, cada cop mes fondo. Un moment donat, hi ha una fita, cal anar a la dreta, si seguiu recte aneu al sector Castell, també prou interessant.
    A continuació la nº 8 Vè.
    Heu fe trobar una bassa d'aigua, aquí a la dreta, el camí flanqueja tot entrant al clot, un moment donat veureu les plaques i enfileu amunt per terreny trencat i evident.

    La nº 7 Vè amb "rebava" com les fetes fins ara...
    De quan hi vaig anar fa nou anys, actualment hi han "crescut" algunes línies mes de mans de Joan Vidal i I. Notivoli. La resta, si no m'erro, són d'en Pere Forts.
    Sra Gunilla 6a de les primeres vies obertes al sector i que li dóna nom.
    Decidim fer les vies de la Placa Gunilla, i les comencem per la de mes a la dreta fins la darrera Incursió Navajo, un Vè no massa interressant si el comparem amb les vies fetes fins ara. Jo flipo amb el grau inicialment, ja que renoi quins cinquens...tècnics i verticals i amb les assegurances alegres, mica en mica vaig agafant el tacte i les disfruto! Anem fent de manera que un posa cintes, l'altre la fa amb les cintes posades i al baixar aprofita per fer una altra via, així no ens refredem massa.
    Hunkpapa 6a més agraït que l'anterior.
    La Sra Gunilla em toca posar-li cintes, ja l'havia encadenat fa anys, però avui em costarà, renoi que maca! hi haig de fer un parell de reposos ja que la trobo molt mantinguda, però surt tota...anem progressant hehe. El Joan enceta el següent 6a, Hunkpapa, i em comenta que aquest té mes canto i sí, aquesta l'encadeno sense problemes...per mí és un 6a tou...o l'altre és un 6a potent...però ja sabeu que amb això dels graus no ens posarem mai d'acord. Baixant decideixo acabar la placa fent la Incursió Navajo Vè, la mes fluixa de tota la placa com m'aviosa le JOan, però jo tenia ganes d'enllestir la zona.
    Detall de l'agulla Si-Pan amb espatarrants vies de 35 metres.
    El Joan té ganes de tibar a l'agulla Si-Pan on hi ha unes vies de 35 metres i graduació potent però no concentrada, de continuïtat, amb alguns passos realment forts, i cap allà que anem
    A la Spitting blood 6b.

    Encarant el desplom final, quan els braços ja es queixen! i encadenant-lo, Bravo Joan!

    Dubtem sobre a quina posar-nos i el Joan tria la Spitting Blood un 6b amb una entrada punyetera; superada l'entrada es deixa fer fins a un desplom on cal una bona tibada, aleshores la placa torna a donar treva fins al flanqueig desplomat final on la presa hi és bona però el desplom mantingut, el veig treballar-s'ho amb calma i mestratge arribant a la cadena encadenant! Chapeau! Jo per avui ja he gastat tota la pólvora i decideixo, ja amb poca convicció, posar-m'hi en Top rope i deu n'hi dó al primer pas ja foto una volada que amb el xiclet de la corda toco a terra, per sort sense conseqüències, hi torno i ara ja avisat puc engrapar la presa bona, la continuació és més humana però quan arribo al primer desplom no m'ho veig i acabo tibant de cinta! la continuació sortosament és més agraïda, però el desplom final em torna a fer suar i em cal reposar i que el Joan m'ajudi amb la corda...encara no m'hi veig de primer, però és factible, hi hauré de tornar, però espero no tardar tant hahaha.

    Ressenyes que trobareu a

  • La Noche del Loro
  • Una raconada d'una gran bellesa i tranquilitat, si hi aneu sigueu curosos amb l'entorn i mantingueu el silenci de la zona, s´ho val. La roca immillorable, la disposició alegre de les assegurances potser hi contribueix.