Via Charlye 10 al Sòcol de Roca Narieda, escalada a la fresca a l'Alt Urgell. 18-07-2024.

Des de l'aparcament el Sòcol de Roca Narieda Oest

              Quan el sol apreta i la calor comença a fer-se agobiant, aleshores toca anar a l'ombra sí o sí, és l'hora de Roca Narieda oest, que ja hem visitat en diferents ocasions arran de que els amics Miquel Garrell, Ramon Rubio i Òscar Fernandez hi han fet un seguit de vies prou interessants.   Avui decidim anar a les últimes línies que han obert, La Brownie, Charlye 10 i la darrera Línies de Nazca. 

Ens reunim un parell de cordades, el Joan Pera i el Josep Maria Mallofré es posaràn a la Línies de Nazca i amb el Josep Sanz triem la Charlie 10.   
 

Una còmoda aproximació i ja som a peu de via.

APROXIMACIÓ

Anem cap a Oliana on esmorzem, d'allà continuem direcció Andorra    (C-14).   Passat Coll de Nargó girem a la dreta per agafar la L-401 tot travessant el Pont d'Espià;  de seguida girarem a l'esquerra direcció Fígols, tenim a la nostra dreta les parets de Narieda oest, trobarem un primer aparcament a l'esquerra que és prohibit, el següent, més gran és on aparcarem.  

Travessem la carretera i ens enfilem per un corriol on ara hi ha una cadena per ajudar a pujar i baixar;  anem seguint amb intuició el corriol fins arribar a la paret, com hem anat força a la dreta apareixem a la Línies de Nazca, i al costat la Charlye 10. Uns 20 minuts des del cotxe a peu de via.

Als primers metres, els més tècnics i difícils. Foto inferior Josep Maria Mallofré.

Primer llarg:      des de peu de via ja veïem els parabolts, l'inici és "delicat" a causa de la humitat i l'ombra de la vegetació, com sol passar a les Agulles Montserratines...ens enfilem i anem a la dreta, aquí es troba el pas clau que una vegada superat ens deixa fer amb menys duresa fins la reunió.

Superat el primer tram la placa per verticalitat fins la reunió.

L'horitzó s'eixampla a mesura que ens enfilem, gaudim de la riba del Se3gre amb la muntanya de Santa Fè desafiant sobre Organyà.

Començant el segon llarg, una placa ben vertical i mantinguda en el V+, per xalar ! Foto Josep Sanz.

Segon llarg :    De la còmoda primera reunió sortim recta amunt tot seguint les xapes, ens trobem amb una escalada en placa bàsicament, molt mantinguda en el V+ i que ens farà escalar ben atents i concentrats per a poder-la assolir sense tocar ferro !

Segona reunió, un pel incòmoda.

El Josep entrant a reunió i començant el tercer llarg.

Tercer llarg :    De la segona reunió, gens còmoda, també anem recta amunt a buscar una llastra que farem servir per ajudar-nos en la progressió;  anirem fent passos amables fins situar-nos sota un mur vertical i d'aspecte seriós!  aquí ja haurem de tocar ferro ! i és que el grau ens supera...tanmateix l'equipament ajuda a poder anar fent, tot i que trobarem un tram en que si portem una "tramposa" la farem servir.  Superat aquest "crux" ens acostem a un altre mur vertical sota el que es munta la tercera reunió.

Un primer tram més amable ens porta a un mur vertical que ens farà suar !

Una vegada superat el mur trobem la tercera reunió.

Començant la quarta tirada amb un tram vertical exigent a l'inici. Foto Josep Maria Mallofré.

Quart llarg:    Com l'anterior només sortir ja tiba de valent, és el mateix caire de placa que acabem de fer amb però una bavaresa atlètica que ajuda a la progressió, tanmateix s'hi ha de posar morro ja que les assegurances no són a tocar.   Passat aquest tram la paret per verticalitat i entrem a una zona amb adherència i superació d'alguna barra on cal filar prim!   S'arriba a la reunió per terrent trencat però franc.  Reunió en un replà comuna amb la de la Brownie.

A la segona part del llarg amb una roca i ambient magnífics ! Foto Josep Maria Mallofré.

Reunió cimera amb companyia....

El company recuperant la tirada.

Darrers passos abans d'entrar a la feixa on s'acaba la via.

Tota la colla a peu de paret i fent un bon dinar.

Material:   De 13 a 16 cintes depenent del material que posem ( recomanable dur un joc discret de Camalots/Tòtems mitjans to i que no són imprescindibles, dependrà de com anem de grau )

Una Canya per xapar ens pot anar be, sobretot a la tercera tirada.

Descens:    En un parell de ràpels per la mateixa via o també caminant per la feixa superior, hi ha fites, nosaltres vam rapelar.

Ressenyes dels aperturistes, gràcies per la feinada.

Agraïr la feinada feta pels aperturistes, gràcies Miquel, Pilar, Ramon i Òscar.

Equipament de luxe i roca molt abrasiva, alguns trams terrosos també però la paret és com és;  actualment i després de les pluges no ens va molestar la sorra.

No anar-hi després de pluges ja que segur que hi trobarem trams humits i algun pa de terra on els gats s'enbrutaran.

Vies de caire esportiu on apretar de valent i amb poca aproximació

Agulla del Romaní i La Nina a Frares encantats per les vies George Hàrrison i Normal, dos conceptes ben diferents. Montserrat. 13-06-2020.

Avui anem al cor de Frares  Encantats.

Aquest dissabte he quedat amb el Jordi Ceballos que em proposa diferents projectes, jo l'in proposo d'altres  i finalment acabem posant-nos d'acord.  Anirem a Frares a fer una bona excursió i una bona escalada;  a l'agulla del Romaní ( cota 164 d'en Semir) fa uns deu anys els germans Gonzàlez amb un company van obrir una via pel vessant oest, la George Hàrrison.      Aquesta agulla ja l'havia pujat amb el Toni Aymamí el 2011 per la via Ringo Starr dels germans Masó, aleshores aquest pany de paret tan dret i compacte ja em va cridar l'atenció.

Com que aquesta via és curta decidim que després anirem al Lloro a fer la Iglèsias/Casanovas.

Donat que ja no tenim restricció horària anem mes tranquils i pensem en anar a l'Hotel del Bruc a fer un mos...ai las! tancat fins l1 de juliol...mitja volta i cap al Bruc on per sort el Bar Anna acaba d'obrir i podem omplir el dipòsit, ja trobava a faltar això de fer un bon esmorzar abans d'anar a grimpar.

                                                       

L'agulla del Romaní ( cota 164)

Per anar a l'agulla del Romaní nosaltres hem anat per Can Massana, hem aparcat on hem pogut, aquest dissabte no hi havia control i l'aparcament resta lliure;  amunt cap a coll de Guirló i el pas de les Portelles.  Passem pel costat del refugi Vicenç Barbé i seguim el camí que va al Pas del Príncep, deixem enrrera la canalde l'Ou de Colom primer i la Canal Ample després.   Travessem el Torrent del Lloro per després comencar a pujar seguint marques grogues;  un moment donat, a les envistes del Dit, seguim a l'esquerra les marques blaves.   La nostra agulla la veïem a la dreta i ens aproximem a peu de via just quan el camí comença a enfilar-se abans del Dit, seguint un torrent.

Fina i tècnica primera tirada ( fotos Jordi Ceballos)

El peu de via és al costat d'un arbre de Boix Grèvol, ja veureu la línia d'espits.   Escalada de finura on cal mirar molt be els peus i les mans en cantells petits i cantelluts per sort.

L'aspecte de la paret és com la de la Nord, som a cara oest i no ens tocarà el sol fins el migdia, ideal per l'estiiu.  Via ideal per apurar el grau donada l'abundor d'assegurances.  Superat el tram mes sostingut, 6a+ díuen, la dificultat baixa i la distància dels espits augmenta!

L'entrada a reunió és curiosa, aquesta és en una petita lleixa prou còmoda.

Primera reunió, tres espits, rapelable.

El Jordi emergint del tram mes sostingut.

Arribo a la reunió ben satisfet, ha sortit tot, llevat d'un parell de reposos, un per esporgar l'arbre que ha invadit la línia i tapava les millors preses i l'altre per estudiar la línia.     

El Jordi arriba molt content també, li ha semblat una tirada magnífica, ara és el seu torn, aquesta tirada que li toca és mes vertical però amb grans preses i cantells.

Gaudint de l'excel.lent i compacte conglomerat.

Entrant a reunió i començant la segona tirada.

                                               Comença amb un flanqueig a la dreta a buscar uns blocs grans, d'allà amunt seguint els còdols i el millor pas.   Mes espectacular que difícil.   Abans de sortir del tram vertical troba un pas exigent que el fa suar.    Aleshores s'ajeu fins un alte muret, muret que comporta una bona excursió d'uns 5/6 metres en un terreny no difícil però espectacular, millor no caure....no vam saber si ens vam passar algun espit.

Treballant el vertical mur inicial i després del pas clau.

Mini llibre-registre de la via dels germans Masó: Ringo Starr i contents al cim.

                                                           Quina via mes ben trobada! una línia agosarada buscant la millor zona per a poder progressar per la millor roca, de grau asequible o fàcilment "trampejable" grau obligat V+ .  A nosaltes tan sosl ens ha despistat aquest tram de la segona tirada que et fa escalar amb cura i on no es pot fallar..   l'arribada a cim és l'únic tram on ens pot caure algun còdol.

Per baixar ens toca desgrimpar pel vessant nord est, per l'únic tram factible, no te pèrdua.

La reunió cimera en una Sabina.

La Nina, el nostre proper objectiu.

Mentre hem escalat l'agulla del Romaní ens hem hagut de tapar, fa força vent i aquest és frescot, dubtem si anar al Lloro, ja que segur que estarem ventats....dubtem i finalment acordem que anirem al Morro pla a fer la Normal.

Tot pujant el camí de l'alta ruta de Frares arribem al peu del Lloro, allà saludem l'Armand Ballart que hi és fent la Normal.   Ens comenta que perquè no fem La Nina...i perquè no? 

El Jordi busca al telèfon les ressenyes i cap allà que anem.

Del coll del Dit, amb el Lloro de fons, anem a buscar La Nina.

El Melindro i placa que commemora la primera ascensió: 17-05-1942

                                      Anem fins al coll del Melindro i d'allà remuntem la base de La Nina passant per la línia de ràpels de la canal del Melindro;  ja al vessant Nord trobem la placa que commemora la primera ascensió de l'agulla i allà mateix comencem.  Es pot fer una reunió al sòcol però preferim començar ja des d'allà mateix.

Primera tirada, artifo amb material d'època...

Fotos Jordi Ceballos

Passos a l'inici llargs, per després suavitzar.  Reunió sota el caparró de La Nina.

                                                      Ens enfilem al sòcol per terreny senzill, segon, per anar a trobar la línia de burins;  un espit nou amb plaqueta d'espéleo i un casquet d'espit és el que m´hi trobo a l'inici, abastar els següents burins demana una bona estirada amb els estreps, sembla que si fèia un pas d'esqueneta.   Xapats els dos primers burins, els següents no són tant exigents i amb una sortida en lliure ben maca som a la primera reunió.

Recuperant la primera tirada.

                                        Recta amunt hi ha uns burins prou atrotinats que deixem, nosaltres flanquegem a l'esquerra per terreny senzill però espectacular fins assolir l'altre vessant, perdent el contacte visual amb el company.   No ens veïem i pràcticament no ens sentim, el vent fa força fressa.   Finalment interpreto que el Jordi ja ha fet reunió, penso doncs si que és curta aquesta tirada...però a la que li dinc la volta a l'agulla veig que ha fet reunió sota el caparró de la Nina, a la reunió de la via Perfil de Otoño d'en Remi Brescó i Antonio Garcia Picazo.

Flanqueig a buscar la cara oest.

                                       El tema està que a diferència del que havíem llegit a una ressenya, falten dos pitons i arribar al primer burí és exposat i difícil....d'aquí el fet de fer reunió, així es podrem contorlar millor.   Com que ara tinc les cordes ben posades m'hi poso jo.   tenim una fissura que ens permetrà posar un micro i al costa encabeixo un altre micro, el blau fosc.  així assoleixo una bona presa de ma, però ni així puc xapar el burí....finalment i gràcies a una petita "tramposa" que porta el Jordi ens en sortirem:  però caldrà fer un pas de ganxo i ara sí podem xapar el burí, abans he estat apunt de pescar-lo, però la plaqueta s'ha bellugat....

Una vegada pescat el primer burí, la resta ja és ben senzill, amb una sortideta en lliure per assolir el cim.

Treballosa segona tirada on ens caldrà un pas de ganxo.

                                  Sembla ser que hi havia un parell de pitons que ara no hi són.  En lliure pot ser 6a he llegit, però has d'anar molt convençut que ho faràs ja que sinó tens un bon factor 2 a la reunió, dubto que els micros aguantessin....i no aguanten, no, i sinó pregunteu-li al Jordi que de segon es penja d'estreps d'un i li salta....buff.

Cim de La Nina i preciosa llibreta registre.

L'Armand Ballart a la Normal del Lloro

                                             Ens ha costat superar aquest ressalt, però ara ja som dalt La Nina, ens fa il.lusió, és d'aquelles agulles que demana que t'hi enfilis.  Escribim al llibre registre i assaborim l'estada sense pressa, ja tenim la feina feta.

Preparem el ràpel que farem pel vessant oest fins un replanet uns 40 metres mes avall, dubtàvem de si es pot baixar fins al peu de l'agulla, però anem amb cordes de cinqüanta i ens aturem al replà.  D'aquí surt una canal arbrada prou dreta al sud, que ens deixa al capdamunt d'una canal mes ampla i de la que entronquem amb el camí de marques blaves.

Rapelem fins l'inici d'una canal on hi ha la primera reunió de la Perfil de otoño i fent material.

Panoràmica de la zona

Recorregut aproximat de les vies.

Ressenya dels autors

                                        Dues vies de caràcter ben diferent:  la Georges Hàrrison de caire esportiu, oberta per Gregorio Gonzàlez, Alejo Gonzàlez i August Gibernau després de diferents atacs essent el darrer el 16-05-2010.   Calen 15 cintes i algunes bagues sabineres pel tram final

.http://montserratclassic.blogspot.com/2010/05/agulla-den-roman-via-george-harrison.html

La Nina és una clàssica oberta el 17 de maig de 1942 per Maria Antònia Simó, Vicenç Barbé, Ernest Mallafré i Francesc Blasi .  Més de deu atacs els va costar assolir el cim ajudats de la tècnica del tronc.

No va ser fins l'any 1945 que es va poder fer la segona ascensió ajudats ja de pitonisses a càrrec de F.Farrés, J. Ferrer i Josep Barberà.

Actualment necessitarem dos estreps o fer 6b amb solvència + un ganxo i Micros o Tricam petit.  Una extensible pot solucionar aquest tram compromés.