divendres, 27 de novembre del 2020

Via Mamat-Soriano al Morral del Llop, una petita joia de la Serra de l'Obac. 08-10-2020

La carena del Morral del Llop


El Morral del Llop és un carener aïllat de la Serra de l'Obac, entre el Turó de la Pola i el Mas de La Mata;  destaca tot pujant per la vall de Les Arenes cap a Coll d'Estenalles.  Gaudeix d'una roca prou bona i malgrat la seva poca llargada, de 30 a 35 metres, això no va ser obstacle per a que la dècada dels 70/80´s s'obrisin gairebé totes les seves línies.
Actualment resta en l'oblit, qui puja aquí per a tant poca teca?   doncs val molt la pena!  actualment un dels seus aperturistes, Jordi Cuevas,  està restaurant acuradament moltes línies el que els ha donat una segona juventut.
Per mí ha estat la
  • segona vegada
  • que vinc a aquesta cinglera, gràcies al company Jordi Ceballos, que està encara més "grillat" que jo per Sant Llorenç.

     Com anar-hi:  Ens arribem a Matadepera on agafem la crtra comarcal BV1221 a Coll d'Estenalles /Mura fins al revolt de l'Alzina del Sal.lari ( aparcament senyalitzat per la Diputació).  Deixem el cotxe i agafem el camí dels graons de Mura/Coll de Boix, immediatament trobem un corriol a la dreta que baixa a travessar el torrent. l'agafem i aleshores en forta i constant pujada ens acostarem al nostre objectiu;    arribem al Morral del Llop per la seva esquerra, aleshores flanquegem la base de la paret fins a ser al peu de la via, inconfusible és la primera xemeneïa.

    La fissura-xemeneïa per on va la via.

     Amb el Jordi, l'anterior vegada que vam pujar aquí ja ens vam mirar la via, quina xemeneïa més bona!  No va tardar a tornar-hi amb el Jordi Cuevas i van restaurar l'escàs equipament que hi havia, també van aprofitar per netejar de material afegit posteriorment i que desvirtuava la via, així com fer caure tot el que hi havia inestable...bona feina !  s'agraeix.
    Els primers metres són els que ens costaran mes.





    Trobar peu de via no costa gens, és l'evident primera xemeneïa que trobem venint per l'esquerra de la cinglera.   Avui comença el Jordi, que se l'ha guanyat !  tanmateix ens costa veure com entrar a la placa, sembla com si falti alguna presa clau...o és que abans es feia un pas d'artifo?  La veritat que estem estona mirant de trobar l'entrellat a l'entrada, i finalment el trobem.   Ja a la paret, aleshores ajudat per la xemeneïa s'enfila a buscar el primer bolt, força amunt, a partir d'aquest punt la paret s'estreny obligant a una escalada reptant prou tècnica.
    Ja fora de l'estretor s'eixampla, anem cap a la dreta a buscar uns burins i mes amunts un pitó i una flor de pitons, clavada per l'Amadeu Pagès al fang del fons de la fissura.
    Una mica mes amunt un pont de roca ens marca l'inici del pas clau, cal sortir enfora per a poder superar un tram vertical.  El Jordi aquí posa el Cam 4 que la baga del pont de roca no està per a moltes festes...

    Superat l'estretament i al pas clau, que et fa sortir enfora.


    A la primera reunió
    Material antic que ens trobarem, els pitons els va posar l'Amadeu Pagès.

    Superar el pas clau costarà, però finalment crida reunió!  ha estat vibrant aquesta tirada.   
    Em toca mí, recupero la tirada gaudint-la, de segon les poques assegurances no importen i pots escalar relaxat gaudint la línia, que és d'allò mes lògica.  Abans d'entrar a reunió el pas mes tècnic, d'aquí el nombre d'andròmines que trobarem per assegurar-lo.  El Cam 4 ideal, però suposo que quan la van obrir, no existia.

    Recuperant la tirada, toca sortir enfora....


    Primera reunió restaurada.

    Curta i espectacular segona tirada.


    Estic molt content quan arribo a la reunió, que ferm! aquesta és en un petit relleix uns deu metres per sota el cim, mira per on, em pensava que la via s'havia acabat, però no!  resta un tram curt però molt bonic.  
    Surto amb ramonage fins que em puc posar en diedre, les fissures són ideals per a l'autoprotecció amb el que poso algunes peces, coloco el CAM 4, no calia però així em trec pes....la sortida és cap a unes alzines que tanquen la sortida de la canal, m'hi enfilo i munto reunió al tronc, així puc veure el Jordi i fer-li fotos.   Si es vol estar més còmode es pot assegurar des del replà de cim.
    Tirada neta molt senzilla de protegir
    El Jordi a la reunió i recuperant la segona tirada.


    Descens:   Continuarem el pla carener direcció nord fins a trobar una collada amb una canal a ma dreta, anirem baixant ajudant-nos de la tècnica de ramonage, és prou vertical, fins anar a sortir al camí que ressegueix la base.  Aleshores desfer el camí de pujada.

    Foto cim Morral del Llop
    Gaudim la posta de sol, encara baixarem sense engegar el frontal.


    Ressenya d'en Joan Armengol i panoràmica de
  • Santllors.com





  •  

    Una via clàssica, clàssica, línia evident d'aquelles que desitjaries haver obert.   Recomanable si us agrada la progressió per xemeneïa.  Amb deu cintes fareu, no porteu motxilla ! Càmalot 4 va molt be per si no us refieu dels claus de via, i joc de friends per la segona tirada.

    dimecres, 18 de novembre del 2020

    Via Casas Benito a l'aresta Nord del Cavall Bernat de Sant Llorenç del Munt. La Mola. 16-09-2020.

    Cara Nord-oest del Burret ( Cavall Bernat )
               
             Quan encara no érem confinats, una tarda de setembre quedem amb el Jordi per a fer una nova línia a l'estimat Burret, el nostre Cavall Bernat.  El Jordi s'ha proposat repetir totes les vies obertes a aquesta agulla emblemàtica de Sant Llorenç del Munt on la majoria     d'escaladors Vallesans hi hem fet les primeres passes a la vertical.   Avui puc dir que ja ha assolit el seu objectiu i estic content d'haver-lo pogut acompanyar en algunes d'aquestes vies.  Felicitats Jordi !
    Per als que no coneixeu tant La Mola per arribar a peu de via heu d'anar a Matadepera i d'allà a la urbanització Cavall Bernat, no te pèrdua, el carrer Cavall Bernat us portarà als peus del Parc.  Una vegada aparqueu heu de continuar l'asfalt fins on s'acaba, un corriol s'enfila per entre pins, entreveureu l'agulla;    arribareu a un coll on a la dreta teniu el Cap de Mort i a l'esquerra el Burret, just al davant, el cim de La Mola.
    Preparant-nos a peu de via i començant la primera tirada, la Normal. Fotos Jordi Ceballos.


                   Aquesta via, la Casas-Benito no sabem la data en que es va obrir, però per alguna peça que vam trobar ha de fer molts anys, sortosament en Ricard Darder fa uns vint anys la va reequipar juntament amb  la majoria de vies del Cavall.   Com a via comença sobre el pedestal per on va la via Normal, essent així que primer ens haurem d'enfilar per aquest, un tram completament desequipat fins al peu de l'esperó nord, aquí hi ha un espit que aprofito per a muntar la reunió complementat amb un Tòtem del 2 en una llastra.
    En aquest tram hi vaig viure quan jo m'iniciava una anecdota que hem va frapar;  estava tot just començant en això de l'escalada, i en una sortida ens van acompanyar una colla de veterans, entre ells el Josep Alaix.   L'home es delia, però ja fèia anys que no escalava, ni tan sols anava amb arnés...però de cop i volta mentre era jo a la reunió intermitja del diedre central m'el trobo al costat: que nano? com va això? em diu....jo alucinava, per on ha pujat aquest home? ell tant tranquil va restar una estona observant-nos i se'n va anar per on havia vingut! Quin tremp aquesta generació!
    Primera reunió i recuperant el Jordi.



    La segona tirada comença anat a buscar l'esperó, xapar la primera assegurança, força alta, s'ha de fer amb cura, però una vegada la tens, és un artifo senzill molt ben equipat, aeri al ser en un esperó, compte si fa vent ja que és una zona molt exposada.

    Anant a buscar l'esperó Nord amb un artifo espectacular.


    Passos d'A2e restaurats per en Ricard Darder


    Preparant-se per a fer la sortida en lliure.


           Són quatre passos d'A1/A2e de bon fer, però el tema és quan s'ha de sortir en lliure, com sempre passa, costa deixar els estreps...el Jordi s'estudia la continuació i troba un bon forat per a un Tricam, fantàstic! a més, aquí la roca és sòlida el que fa escalar amb confiança, la sortida així és de bon fer fins a una feixeta estreta on troba un darrer bolt, la continuació és de roca delicada i prou dret amb el que decideix muntar reunió del bolt i un vell clau.
    Bufa un vent fort i una nuvolada vol tapar La Mola...

    Fent els darrers metres, un tram a equipar amb una sortida potent de reunió. Foto Jordi Ceballos.     

             Em reuneixo amb el Jordi i miro el que segueix...un mur vertical, trencat i poc protegible.
    Per la dreta una fissura trencada admet un Àlien, d'aquells de moral, amb cura m'enfilo vigilant els peus, sortosament de mans tinc bona presa, aconsegueixo aixecar-me per engrapar un gran merlet tot fent un flanqueig horitzontal a l'esquerra, resto a la vertical del Jordi;   ha estat un tram d'aquells de no pensar-s'ho massa, ara ja superat el tram vertical ja respirem.
    Busco on posar quelcom, un tasconet l'entaforo entre dos còdols i un micro;   supero un grau i ja sóc al muret final, aquí una alegria, un pitó amb anella amb mes rovell que ferro, però que xapo ben content, d'aquí flanqueig ara a la dreta i surto per terreny molt trencat a l'aresta cimera, un tram curt però molt intens !
    Reunió cimera;  el Jordi content, una altra al sac!


    La Mola s'ha esboirat finalment i ens observa...

    Rapelem pel vessant oest, el Jordi vol investigar una altra línia.


                 Ja al cim assaborim la línia que ens hem guanyat, curta però intensa, d'aquelles escalades que et fan rumiar i estudiar la roca.   Al davant La Mola ens observa, finalment la tempesta s'ha esvaït, sort ja que pensava que avui sucàvem !
    El Jordi vol estudiar una línia del vessant oest, amb el que rapelem per aquesta banda, sempre ho havia fet pel diedre central, estarà be canviar.   La investigació va ser productiva ja que poques setmanes després enllestia una altra de les poques línies que li faltàven.
    Ressenya  gràcies a Manel Santiago i que trobareu a
  • Santllors.com

  •  

                  Una via que malgrat el seu curt metratge no deixa indiferent, el fet de començar per la normal li dóna, per mí, un plus, l'esperó nord és molt estètic i les sortides en lliure et demanen negociar amb aquest conglomerat secretiu amb totes les armes de que disposis.
    Ni el curt metratge, ni el grau, baix, us faci menystenir-la, aneu-hi i tasteu-la, no us decebrà.
    De material amb una dotzena de cintes feu,  menys,  si munteu la reunió intermitja.  Un Tòtem/camalot del 2, Tricam negre, plaquetes recuperables, tascons i estreps.
    Per a fanàtics/romàntics de Sant Llorenç.   Per mí recomanable.

    dilluns, 2 de novembre del 2020

    Kin Pont de Rock a Abella de La Conca. 265m 6b ( 6a obligat) 12-09-2020

    Panoràmica de la zona, amb, a la dreta, La Torre Xica i a l'esquerra la Roca de La Coma

                                    Aquest Setembre amb el Joan Pera anem a Abella a fer una de les poques vies que ens hi faltàven per fer...oberta per el mestre Remi Brescó i el no menys mestre Luychy, Luís Alfonso el 2015;   via semiequipada, reunions muntades i on es pot equipar cal treballar-s'ho.
    El Setembre patíem per la calor, però vam tenir sort i un ventet fresc ens va acompanyar tota la via.


                            Per assolir peu de via ho podem fer des del mateix aparcament anant a buscar la zona de vies d'esportiva sota la piràmide ben visible, o be, travessant el poble i arribant-nos fins a l'esglèsia de Sant Esteve on agafem un corriol que ressegueix la base de les parets, deixem la Torre Xica enrrera fins a trobar el camí de baixada, allà ja podem buscar la via, clarament visible per una fletxa picada.   Tanmateix llevat d'algun pont de roca, l'itinerari el podeu triar per ion la vegetació us faci menys nosa.

    Detall de l'inici de la via i fletxa picada a peu de la mateixa.



    Les dues primeres tirades les unim en una per fer reunió sota el diedre de la tercera tirada.

    Nosaltres decidim empalmar les dues primeres tirades, ens caldrà un petit ensamble, però és molt millor ja que la via és llarga i pot ser treballosa amb l'equipament.   Aquesta primera i segona tirades va saltant de placa en placa tot esquivant la vegetació, poc agraïda, però és el terreny que ens regala la muntanya.

    Podem entrar al diedre per una fissura de l'esquerra o per una via d'esportiva

    El Joan munta reunió d'un arbre a peu pla pràcticament, ara ens mirem la tercera tirada que solca l'evident diedre a l'esquerra de la Piràmide.   Es veu molt atractiu!  estudiem l'entrada, per sota mateix hi ha una fissura a equipar que et deixa dins el diedre, o per la dreta aprofitant una via d'esportiva que mes amunt deixem per continuar pel diedre, nosaltres triem aquesta segona opció.
    Decideixo fer-ho per la via d'esportiva, ja catxarrejarem mes amunt !


    El diedre és be maco, prou ample primer per estrenyes a la meitat, es pot anar equipant però hi ha un tram que la protecció és difícil, s'ha d'anar amunt sí o sí.  Mig empotrat, mig en diedre supero aquest tram en que la paret esquerra, trencada, no dóna confiança...engrapo un bloc encastat i supero aquest tram compromès, ara més senzill vaig a buscar la reunió de la via d'esportiva per la que havia començat i d'allà per una canaleta vertical i trencada assoleixo la còmoda reunió, la llàstima que no veig al company.
    Tercera reunió, ben còmoda i aspecte de la següent tirada.


    Sortint del diedre, que s'ha d'equipar, tirada neta.

    La quarta tirada ressegueix el perfil de l'aresta, massa aprop de la ferrada però....

    Ara ens toca la tirada mes "lletja" ja que va paralela a la ferrada durant un tram, tanmateix tampoc molesta gaire, almenys avui que érem sols a la paret.  Al capdamunt de l'aresta trobem un pas punyetero on hi ha la única expansió d'aquesta tirada.
    Arribant al pas clau d'aquest tram , el voltor s'ho mira....


    Còmoda quarta reunió, com la majoria d'aquesta via.
    La Cinquena tirada ens ofereix aquesta bavaresa que s'acaba massa aviat.


     La cinquena tirada és un regal!  peu de via en un replà i al davant una bavaresa que comença vertical, potser el mes complicat és situar-s'hi....aprofito per posar un càmalot i amunt, la roca hi és tan abrasiva que se t'oblida posar res, a mesura que t'enfiles la dificultat baixa i esdevé un plaer.  Ara toca sortir per l'esquerra a buscar l'únic bolt d'aquesta tirada, jo aprofito un arbust per llaçar-lo i assegurar la trancisió.
    Llàstima que encintat el bolt la paret s'ajeu i surts gairebé caminant fins a la reunió següent sota l'arc que dóna nom a la via,
    Sisena tirada, amb un tram per una via d'esportiva prou obligat


    Superat el tram d'esportiva, s'entra al forat superior on al capdamunt trobem un bolt.

    La sisena tirada aprofita una via d'esportiva fins on comença a desplomar, aleshores anem cap a la dreta i amunt.   Aquest tram és el mes dur de tota la via i desentona amb la filosofia que tenia fins ara....ens trobem amb un tram de 6b prou obligat de xapa a xapa.
    Com que havíem llegit que per no patir una "ajuda" podia anar be, així ho fem, tot i això cal escalar, ja que ho porteu una canya o caldrà escalar 6a obligat.
     

    Superat el tram esportiu, tornem al classicisme...cal entrar al forat superior on trobem savines per llaçar i una roca d'aspecte sabonós, però prou bona si la mirem amb carinyo....al capdamunt un bolt ens assenyala el camí, una vegada llaçat cal flanquejar a la dreta i sortir del forat, aquest tram és delicat, d'adherencia de peus amb mans escadusseres, sobretot una llastreta que sona buida...una vegada fora cap amunt a buscar la reunió, potser la menys còmoda de totes.
    Sisena reunió


    La Setena i última tirada supera unes plaques llises fissurades de tan en tant 




    La darrera tirada és ben maca, hi hem trobat un únic pont de roca que marca la línia a seguir, a la dreta es veu unes plaques amb franges horitzontals prou atractives, Vilanovines...però del pont de roca anem recta amunt a buscar una aresta de l'esquerra fins que aquesta mor al cimal;  no se si hem fet aquest tram per on toca ja que no hem gaudit la zona de franges horitzontals...
    Darrers metres de via amb Abella als peus.

    Una via curiosa aquesta, molt poc equipada, reunions i algunt bolt en llocs estratègics.   Tanmateix entaforada entre una ferrada i entre vies d'esportiva....sense cap ambient de paret.    Tot i això la trobo genial.  Han tret petroli d'on no n'hi havia.    La tirada del diedre és fantàstica, la cinquena llàstima que sigui tant curta, el tram després de la via del Pont molt ben trobat així com la continuació.   
    Cal anar-hi amb un bon grapat de ferralla, sobretot per la tercera tirada, per mí la reina.
    Llàstima de coincidir amb la ferrada a la quarta tirada, suposo que coincidir amb gent fent-la no deu ser agradable...
    Via recomanable per mí.

    Ressenyes dels apertutistes i del Joan Asin i el Lluís Parcerisas ( Romàntic Guerrer)