Escalada al Morral del Llop, vies Parera-Cuevas o Heures i Via Manyos. La Serra de l'Obac. Parc Natural Sant Llorenç del Munt i l'Obac. 01-07-2020.

Panoràmica del Morral del Llop ( Web Santllors.com)

                                      Aquest dimecres quedem amb el Jordi Ceballos per reprendre les tardes a Sant Llorenç que el confinament ens havia estroncat, les trobàvem a faltar.  Hem proposa anar al Morral del Llop, una curta paret actualment oblidada però que havia tingut molta activitat pels anys 70's/80's a la Serra de l'Obac.

          Com anar-hi:  Ens arribem a Matadepera on agafem la crtra comarcal BV1221 a Coll d'Estenalles /Mura fins al revolt de l'Alzina del Sal.lari ( aparcament senyalitzat per la Diputació.  Deixem el cotxe i agafem el camí dels graons de Mura/Coll de Boix, immediatament trobem un corriol a la dreta que baixa a travessar el torrent. l'agafem i aleshores en forta i constant pujada ens acostarem al nostre objectiu;    arribem al Morral del Llop per la seva esquerra, aleshores flanquegem la base de la paret fins a ser al peu de la via, inconfusible amb la seva xemeneïa.

A peu de la fissura de la via Heures...

Xemeneïa que es va estrenyent...

L'aproximació ens toca el sol, però ara estem a l'ombra, la paret és orientada a llevant.  Malgrat tot la xafogor és intensa, sort que bufa aire.   

La via és clàssica i en xemeneïa, poc material de protecció trobarem, per sort un dels aperturistes, en Jordi Cuevas, conegut i amic del Jordi, n'ha fet una restauració acurada, peça per peça amb material Kopdegas, gràcies per la feinada!

No sóc massa de xemeneïes, però m'en vaig sortint, abans de la primera expansió aprofito una roca encastada per llaçar-la.   

La xemeneïa s'estreny, dubto si continuar per dins o anar per fora...finalment la prudència em porta per l'estretor, sortosament assequible.   Em barallo amb els esbarzers secs abans del tercer i darrer bolt;  d'allà  la fissura s'obre mig en oposició, mig en placa entro a la reunió.

A la meitat un tram estret que ens farà reptar.

Primera reunió.

La Mola des del Morral del Llop.

Començant a recuperar la primera tirada i al darrer tram.

És el torn del Jordi, la segona tirada sembla millor assegurada, almenys a l'inici, però també la dificultat és més alta...comença suau per anar complicant-se: s'ha de sortir enfora i de mans no tenim res bo, un tac de fusta serà la darrera assegurança, però sortir del tac...ens costarà Deu i ajuda com díuen els Amics de les Arts!!

Començament de la segona tirada.

Els aperturistes són de renom i segur els hi va costar menys...però és que costa saber com posar-s'hi.   El Jordi ho prova del dret i del revés i es va petant !  Finalment amb un espagat digne de la millor ballarina aconsegueix anar superant el balmat tot equilibrant-se a poc a poc.  L'escolto esbufegar quan ja l'he perdut de vista i és que ha hagut de fer un potent cop de gas!

El Jordi demostra que això dels diedres ho te per ma !

El sento cridar, reunió! després d'una estona en que no ens veïem, la corda ha anat corrent molt a poc a poc i noto que no ha pogut posar cap assegurança...m'alegro molt quan ho escolto.
Recuperar aquesta tirada m'ha costat, jo ja no tinc l'elasticitat del Jordi i tot i que ho he intentat, el meu maluc s'ha queixat! així que m'ha calgut agafar-me del tac per ajudar-me a superar el pas, aleshores veig la continuació, un diedre amb, per sort, bona roca on és difícil posar cap protecció fins la reunió cimera.  Felicito el Jordi per haver resolt tant be aquesta tirada.

Reunió cimera, rapelable.

Molt contents, no sempre es repeteix una via on un dels autors és en Fredi Parera.

Estem mes que satisfets, són vies curtes sí, però intenses de debò!  amb un equipament que et fa treballar.  La qüalitat de la roca és molt bona tenint en compte que som a Sant Llorenç.

La reunió cimera és de dos bolts, un d'ells amb anella, el que fa que el ràpel sigui d'una sola peça;  les plaquetes són petites i no permeten un cordino per unir els bolts...

Baixem amb dos 50's ja que pensem que amb un sol 50 no arribaríem a baix, però després veurem que amb una de sola ja n'hi ha prou.

Rapelem la cinglera i anem per a la via del costat la Manyos.  A sota primer pas d'artifo.

La segona via és mes antiga de l'any 1967 i és tota en artificial, poca gràcia té a no ser que s'ha restaurat amb molta cura posant alguna peça nova molt de tant en tant i mantenint els burins amb anella artesanals que per cert fan prou bona cara hores d'ara.

Artificial d'expansió, pitonises i reequipada amb algun bolt amb plaqueta petita

Entrant a la primera reunió.

Burins amb anella casolana semblant a Pitonises

Artificial d'expansió de la segona tirada, moltes pitonises

Darrer mur de roca excel.lent i fent el ràpel d'una sola corda a peu de via (50`s)

Una via ideal per iniciar algú a l'artificial, assegurances aprop, amb algun tram de lliure senzill a la primera tirada, o A-0 i un petit desplomet a la segona que hi posa un pel de pebre a la simple mecànica de l'artificial.   Sorprenent el ben conservades que estan els burins antics, amb filferro sembla d'inoxidable.

Via Heures o Parera-Cuevas, oberta el 1977 i restaurada per Jordi Cuevas el 2019 recuperant el seu estat original.

Via Manyos, oberta el 1967 per Alfred Martínez, Francesc Martínez Troya, M.Pérez i restaurada el 2020 per Jordi Cuevas.

La primera demana saber-se moure be en xemeneïa i diedres, l'equipament és el necessari, tres expansions a la primera tirada i la possibilitat de posar un pont de roca a l'inici de les "dificultats" i la segona una expansió, un tac i un pont de roca, tirada on cal donar la talla al pas del tac.

Malgrat ser curtes, poden omplir una bona tarda a l'ombra, o un bon matí d'hivern.

Ressenyes del Morral del Llop 
( Santllors.com)