dimarts, 7 d’abril del 2015

De Petit Nil a Petit Guifré al Frare de Baix. Serrat d'en Muntaner.

El Frare de baix del Clot de la Mònica vessant est.
Aquesta Setmana Santa tan sols he pogut sortir a grimpar el dilluns, el dia de la Mona, amb el que s'imposa una matinal que tenim compromisos familiars. Avui fem colla amb el Mingo, el Josep Anton i el Quique. Després de fer un cafetó a Collbató deixem els cotxes a la Hípica i fem la caminadeta fins al peu del Frare de Baix, al Clot de la Mònica. Fa un dia rúfol, una mica frescot, però res comparat amb les fredorades i humitats d'aquest hivern.
El tècnic començament, mig diedre, mig placa.
Faré cordada amb el Quique, i em deixen començar; ara fa una mica mes de cinc anys que ja l'havia fet amb el Toni i també vaig començar, però enguany m'ha semblat més dura o mes ben dit més tècnica, és punyetero el començament, no saps si posar-te en diedre, anar per la placa...o una mica de tot, que és el que acabo fent. Una vegada abastat el bolt la cosa canvia, molt de canto i múltiples possibilitats d'autoassegurament.
Inici del diedre, vertical i atlètic.

Una vegada ben posicionat als peus del diedre vertical, en palpo les preses, són bones i a mesura que t'enfiles el canto és generós, millor agafar-s'ho en bavaresa; el pas clau és sortir del diedre, el cos et queda descolocat i el bolt per sota...tot suma, finalment fent oposició trobo la manera d'enfilar-me i ja se surt facilment. Entro en un replà trencadot, primer no veig el bolt a la dreta i poso un àlien a una escletxa, el trec a l'adornar-me del bolt, i això que ja l'havia feta!! del bolt tot i que és mes dret cal anar recta amunt, trobarem una sabina que es pot llaçar i per passos finots Montserratins amb molt bona roca anar superant el mur al costat de la fisura on hi podrem encabir el que vulguem, jo hi he posat el Càmalot 0,5.
El Mingo i el Josep Anton escalfant motors, mentre el Quique ja treu el nas del diedre.

Recupero el Quique que en passa via i tot seguit ja ens empaiten el Mingo i el Josep Anton. Decidim esperar-los i que ara encapçalin la resta de via, la Petit Guifré. Mentre ha anat tapant-se i destapant-se i a estones bufa un vent ben fred que farà que ens posem tot el que portem.


El Mingo entrant a la reunió i la cordada apun d'iniciar l'altre via.

El Quique empaitant els companys, es finot i ja relliscós aquest primer llarg.

Ara continua el Quique, aquest tram de via és molt finot, i les preses rellisquen...però amb la seva tranquilitat va enfilant-se i ja és a la reunió on el Mingo i el Josep Anton estan negociant la continuació.
Des del cim el Mingo ens enganxa a la reunió i sortint del tram mes dret, antigament artifo.

El següent llarg és divertit, la sortida de la reunió ja et posa a lloc, una bona tibada de braços, sort de que la presa és cantelluda i fonda. La continuació però ja no en te res de cantelluda, és un esperonet amb preses menudes i peus poc evidents, antigament en dèien artifo, actualment 6a+; no el vaig encadenar, però van sortir tots els passos, ara no cal patir, ja que les xapes són prou aprop i en A-0 sortiria. Passat el bombet, resta una placa llisa d'adherència de peus que fa vibrar!
Enllaço les dues tirades gràcies a les cintes que el Mingo em deixa posades.

Arribo a la reunió i el Mingo em diu que continui si tinc prou cintes i no les tinc, però em deixa les seves posades amb el que continuo i així estalviem temps; el muret final sorprèn, sobretot si l'agafes directa per on van les assegurances.
Des del cim del Frare el darrer tram de la Petit Guifré.

Del cim fem un ràpel de seixanta metres fins la feixa, encara ens sobra corda i d'aquí un de trenta ens deixa al peu del Frare, atenció però que aquest es fa d'un sol Bolt amb anella...probablement prou segur, però cadascú que trii, també es pot baixar caminant.
Ressenyes d'en Joan Vidal de l'extinta Ona Climb i de la revista Vértex nº 198 pàg 52.


Una combinació recomanable aquesta, ja que et permet fer força metres tots en lliure i en roca de bona qualitat en general. Ideal per dies freds i assolellats, aquesta raconada sol estar molt protegida del vent.

6 comentaris:

  1. Ei una bona combinació per fer el "mona" una matinal,je,je.Vau menjar la mona al cim?

    ResponElimina
  2. Segur que us ha vàreu passar molt be. Les vies son molt xules. La del Joan Vidal no la coneixia. Suposo que després vàreu menjar-vos la mona. Je,je.

    ResponElimina
  3. Unes vies molt divertides!! Veig que vas escalar més que jo, per festes...

    ResponElimina
  4. La Mona ens la vam menjar a casa i era deliciosa....sóc llaminer de mena.
    Manel doncs la Petit Nil és una gran troballa, aneu a fer-la que t'agradarà molt; si no vols fer l'artifo del segon llarg sempre pots fer com nosaltres i cap a la feixa a fer lliure, tot i que l'artificial és molt interessant, alguns passos es fan en lliure i la sortida d'estreps boníssima.
    Joan C. doncs si que has escalat poc....ja se sap aquests Papis "novells" hehehe.

    ResponElimina
  5. Jaume jo també m'ho vaig passar molt bé, tan per la via com per la vostra presència, només espero que els ossos em respectin una mica i poder continuant gaudint de dies com aquests

    ResponElimina
  6. Oi tant que sí Mingo! cada matí uns estiraments i si cal una truita de Voltaren hehehe però no ens podem aturar!

    ResponElimina