Via Glòria a la Miranda de Can Jorba, una "clàssica" amb rebava...

Amb el Josep i el Toni apunt de començar

Aquest dilluns a la tarda s'han congriat els astres i quedem amb el Josep, que fa dies que no coincidim i el Toni per fer una escapadeta; a l'haver treballat dissabte tenia dilluns festa i malgrat haver tirat la canya a tothom conegut no havia trobat qui pugués sortir....però mira per on al final serem tres! No tenim massa clar on anar i tot fent camí cap a Collbató decidim finalment anar a Can Jorba per fer la via Glòria. Fa anys, tants com vuit ja la vaig

fer

i en tenia molt bon record, i recordava que deu n'hi dó com tivaba....

Inici per la placa menys dreta del costat, d'on passarem a la placa.

Avui es demana començar el Toni, cap problema, ja que així canviem les tirades. L'inici és divertit pel mur lateral no tan dret com la placa a la que ens enfilarem. Les assegurances justes i molt ben posades, que et fan escalar.  Escalada tècnica i física, amb les preses que comencen a estar una mica gastades.

Pas clau de canvi de mur i enfilant la placa.

Cap a la meitat es redreça i es fa estudiar...les preses hi són, però cal treballar-s'ho, per gaudir!!! La reunió no és còmoda per anar tres amb el que surto ràpidament a buscar un magnífic pitó que ja es veu de la reunió estant. Aquí l'escalada és menys física i de grau mes baix, però la roca és un pel trencada i t'ho fa mirar...al ser més senzill també les xapes allunyen, tanmateix però pots acompletar l'equipament a discreció. Tinc la impresió d'anar sempre de canto i és que la configuració de les plaques t'obliga a flanquejar sempre cap a l'esquerra, sensació un pel "desagradable".

Començament de la segona tirada, sempre en diagonal a l'esquerra.

Recuperant la tirada, força aventurera i que podrem complementar amb flotants a demanda.

L'arribada a la segona reunió és força trencada i costa de posicionar-te...una bona Sabina et fa sortir cap a l'esquerra però en compensació és de bon engrapar hahaha.

Anirem salvant diferents ressalts al tercer llarg.

Hi torna el Toni, aquesta és una tirada extranya, que va saltant diferents replecs fins situar-se sota un desplom, desplom que no afrontem, sinó que la via esquiva amb mestratge amb un altre magnífic flanqueig, arrrrggggg, punyeteros flanquejos!

El quart i darrer llarg ens guarda una sorpresa en forma d'apretada al mur final.

Surto pel darrer llarg, és curiós, sembla trencat, però no, la roca hi és franca i cantelluda, de peus sempre ben posicionat, això sí, has d'anar sortint cap al buit; una llastra "expanding" és clau per entrar a la part vertical del final, jo aprofito per posar-hi un Àlien, tot i que no sé si serviria de gaire en cas de caiguda...potser seria pitjor ja que a la caiguda hi hauríem de sumar la llastra....però el cert és que després de tant de temps aturat, el meu coco em demana això hehehe....engrapada a la llastra i altre cop a la placa, placa que ara es redreça fins a la vertical, donant, el pas més dur de tota la via, Cinquè superior díuen...però per mi potser és un 6a. Haig de fer un repòs ja que no veig clar per on sortir...però hi torno, baixo a la repiseta i repeteixo el pas, ara sí, amb un cop de gas supero la cinta i ja cap amunt....bufff com tiba això. Veig la reunió molt amunt i surto a buscar-la per la dreta, gens recomanable ja que tot baixa!

Ressenya de
l'Escalatroncs

Ha estat una molt bona tarda, en bona companyia, com fèia temps! la via la recordava molt bona i ho segueix sent, recomanable però per anar-hi amb el grau ben consolidat, sinó millor dur material per acompletar la protecció, sobretot al segon i tercer llargs, els més senzills; Agrair als seus aperturistes J.C. Peña, J.Escofet i I. Notivoli (2005) aquesta línia.  A les tardes i comença a fer calor, millor pels matins.