Havana Club a la Pastereta, un còctel de via.

Pel marcat esperó de l'esquerra, que tanca la placa de la Pastereta, va la nostra tria.

Aquest dimarts, vigilia de Sant Joan tenim festa i amb el Toni volem aprofitar el matí, fa calor, però a l'ombra pensem que estàrem be amb el que ens posem com a objectiu la via Havana Club, una via oberta el 2002 per J i F Escofet, R. Bèdmart i Isabel Notivoli; Són 230 metres de via si volem enfilar-nos dalt de la Pastereta i sobretot si no ens volem perdre la magnífica quarta tirada. Tenim a sobre amenaça de tempestes, cosa darrerament prou habitual, amb el que quedem d'hora per anar a fer un mos al Muntanya abans d'enfilar cap amunt; avui no trobem cap conegut, és dia feiner...

El Toni sortint del tram vertical una vegada superat el tram de 6a.

Suem la cansalada tot fent l'habitual camí des d'on hem deixat el cotxe, a l'hípica de Collbató. No fa massa calor, però a la pendent s'hi afageix una humitat molt alta que ens deixa amarats.
Avui torno a començar jo, que la segona li reservo al Toni, que està més fort!   comença amb una grimpada o be directa per una placa, jo trio per la grimpada; la primera assegurança és força amunt, però ja duc els Àliens.....una bona fisura me n'admet dos abans d'encintar el primer bolt. Aquí l'escalada esdevé vertical i de presa petita però bona, el pas clau un flanqueig a l'esquerra que no llegeixo be i que m'obliga a fer un A-0...llàstima, passat aquesta xapa la dificultat decreix, però la roca també...! m'enduc una bona llastra amb la ma esquerra que per sort puc aguantar i llençar lluny, buff. superats uns metres trencats surto a un llom senzill que per la dreta dóna sensació de tenir la roca mes sana i per allà que m'enfilo, és senzill, però millor no badar que el darrer punt d'assegurança és a uns bons deu metres. La reunió a la paret del davant.

La potent placa de la segona tirada que nosaltres farem en A-O

El Toni, recuperant la tirada, entra directa, i comenta que és finot, finot, amés t'enganxa en fred. Ja a la reunió es mira el que ens espera, es veu molt ben assegurat, però no pas per anar de cinta a cinta, cal escalar! Ja d'entrada tiba fort amb un bon desplom i bones mans, però no prou pel nostre nivell, amb el que anem de cinta a cinta tot reposant i analitzant la continuació...és frustrant no tenir el grau per gaudir,  però és el que hi ha.... A mig tram un allunyament fa esmolar els dits i la concentració, com diu el Toni, no és difícil, però amb els braços abutifarrats de tant tibar de cinta, tot es veu dur.

Apunt d'entrar a la segona reunió.

Per entrar a la segona reunió cal anar a l'esquerra al costat d'una Sabina. És el meu torn, arribo ben inflat i és que de segon, tibo de valent als primers passos i ho pago més amunt hahaha em queden els dits de mantega arghhhh! Haig de descansar una estona abans no encaro la tercera tirada: a l'esquerra un diedre que es va tancant fins a quedar un muret, al mig un pitó i un bolt protegint la sortida. Aquesta sortida em costarà prou....ho intento en diedre, del dret, del revés i al final tibo de cinta i aconsegueixo engrapar una bona ma que em permet sortir de la piscina....sembla que si es va per l'esquerra surt mes natural i senzill, però el bolt és on és...aquí s'acaba, ja que la resta és vigilar de no arrossegar cap roc avall enmig d'un bosquet que després et porta a una canal terrosa per la que baixo a buscar l'imponent placa de la quarta tirada.

Magnífica placa de la quarta tirada, que per si sola ja paga la pena venir.

Sort que el sól és ben eixut ja que el començament d'aquesta tirada és sobre terra i comença llisot, unes bones mans aviat ajuden a la progressió, que és ben vertical i amb les xapes allunyades, sense però, fer patir; quina roca! és una disfrutada escalar aquest tram i per si sol ja justifica haver pujat fins aquí. Els mes "friquis" millor que es quedin a la segona reunió, ja que la resta és grimpar i excursionisme vertical que potser no els omplirà, a nosaltres, que som uns "clàssics" per dir-ho d'alguna manera, ja fem el fet.

Fent els darrers metres per entrar al carener de La Pastereta.

La cinquena tirada és això, una grimpada per terreny trencat i brut, on trepitjo mes terra que roca, ai làs! però té la seva gràcia hehehe; per poc, arribo a unes bones Alzines esgotant els seixanta metres de corda, sinò sempre es pot sortir a l'ensamble. El Toni farà l'arribada a cim, un tram trencat i un darrer mur de roca compacta i bona, completament net i que fa disfrutar els darrers metres.

Reunió cimera d'una Sabina.

Doncs és ben maco aquest darrer tram, el Toni el tinc assegut a la carena i ara ens toca baixar, em va donant corda mentre estudio a banda i banda d'on rapelarem, finalment veig una instalació que és de còmode accés i que resulta ser la de la Barcelonets; ens apuntem al pot de registre i preparem el ràpel.

Pot de registre de la via Barcelonets pèr la que rapelarem.

Espectacular primer ràpel pel desplom de la Barcelonets i un segon amb corda simple ens deixen a terra, tan sols queda desgrimpar el sòcol de la cara est de la Pastereta i enfilar el camí de retorn.

Ressenya gràcies a l'extinta pàgina El Balcó de la Lluna (J.M. Dalmau.)

Tot baixant comentem que la via ens ha deixat un regust agredolç...vaja com un Mojito o un Daikiri....estem per una banda satisfets d'haver-la assolit, però no de l'estil...massa engrapada de cinta, però és el que té ser uns escaladors sense grau i de grau el Rom en té i molt i ens ha deixat ressaca hahaha. Tanmateix la primera tirada i la quarta són molt recomanables, la tercera també llàstima que s'acaba massa aviat...la resta Alpinisme de secà, una via poc homogènea i que no satisfà del tot ni els molt potents ni els clàssics. Equipament perfecte, ara no oblideu Àliens i o Tascons per sobretot la primera tirada. La via es pot rapelar des de la segona reunió, però preveïeu bagues i maillons ja que no hi ha anelles, si tireu mes amunt aleshores si no es vol fer cim es pot baixar pel bosquet a buscar els ràpels de la Vilmanbar.