diumenge, 14 d’abril de 2013

Punta d'en Serreta a Sant Llorenç del Munt, escalada amb "sabor d'abans"

La Punta d'en Serreta a la tercera cinglera de la Mola vessant sud.
Darrerament no l'acabem d'encertar, dissabte passat l'objectiu éra una via clàssica, però el fred, vent i cel ennuvolat ens en va fer desdir...diumenge altres compromisos... i no és fins aquest dijous tarda que amb el Josep podem fer una escapadeta; anem a Sant Llorenç del Munt, la nostra Serra!! on la roca sovint no és res de l'altra dijous, però que ens dóna un plus als que estimem aquest massís. La Punta Serreta ja l'havia fet fa força anys quan començava a escalar i ara hi volia tornar, ja ho vam intentar amb l'Ivan el febrer de l'any passat, però un fort i fred vent ens va fer baixar a mitja segona tirada.
El primer llarg és per anar-se acostumant a la "roca" de la zona
Avui sembla que l'encertarem, deixem el cotxe al carrer Granera de la urbanització Cavall Bernat de Matadepera, en un marcat revolt a esquerra d'on veurem els pals indicadors del Parc. Puguem per la canal de les Bruixes, camí que també porta al sector d'esportiva de les Agonies, per fer cap a la pista de Can PObla, d'allà per corriol mig perdut seguim el llom de la muntanya anant a buscar la segona cinglera que flanquegem per l'esquerra, mirant a Montserrat; passem pel Bolet de Can Poble i d'allà ja albirem el Cingle dels Cavalls i la Punta d'en Serreta a la seva dreta, el nostre objectiu.
La via comença al costat esquerra, hi veurem un espit amb plaqueta platejada a un còdol; la via original va un xic mes a la dreta salvant uns balmats amb passos d'A1, actualment poques cordades fan aquest tram, nosaltres tampoc i pugem pel llom trencat que fa diferents ressalts protegits per algun burí, terreny fàcil però d'anar-hi ben atent ja que de cada tres preses que toques dues van avall!! sobretot si et surts del camí "habitual". El Josep demana començar la via, doncs amunt que amí més igual, fins i tot "inverosímil" com diria ell! coses nostres oi Josep.
Superada la franga terrosa d'inici del segon llarg, les preses es van tornant millors.
La primera reunió és en un còmode replà, aquí comença el "pollastre"! comencem amb un tram de fang esmicoladís on alguna pedreta permet assolar-hi els peus i les mans aprofiten algun forat que ha deixat algún còdol saltarí...jo sempre l'he fet amb l'equipament actual, un espit només començar i un altra per sortir del podrit...l'amic
  • Manel
  • explica que inicialment no hi eren, quin cangueli!!! aquí la roca millora una mica, una mica no us pensèssiu eh? a un gran còdol un cap de burí on un a recuperable hi queda be, flanquejo a la dreta per una frangeta i cap amunt a buscar un altre espit, d'aquí a buscar un esperó a l'esquerra al capdamunt del qual una ferma Sabina permet posar-hi una baga llarga, aquí és on originàriament es feia la segona reunió, però millor continuar: flanquejo cap a la sabina mig seca de la dreta on cal superar un balmat.
    El balmat es supera gràcies a bones preses de mans.
    Abans de fer el pas es pot xapar un espit, aquest tram inicialment es fèia en artifo per això trobareu unes artístiques i singulars pitonises Àlvarez intercalades entre els "moderns" espits. Una bona tibada de braços gràcies a les grans pedres que sobresurten del ciment...fang millor dit, permeten enfilar-se amb uns passos atlètics i estètics, sempre recta amunt fins que ja veig la reunió a l'esquerra: un pilot de peces que elles soles resumeixen l'història de l'escalada: pitó de ferro sortit d'algún tros de viga, burins, pitonises Àlvares i dos espits amb plaqueta d'alumini.
    Segona reunió, que haurem de triangular molt be aprofitant tot el que hi trobem,
    Molt content per aquesta tirada, que no és difícil, però on has de triar molt be d'on t'agafes. La reunió amb tanta peça d'ons toca triangular-la molt be, aprofito l'espit de la dreta amb un burí per passar-hi una baga i l'altre espit amb l'altre burí amb una altra, le suneixo les dues i reforço amb baguetes el conjunt aprofitant un pitó i les pitonises, vaja que ha quedat a proba de bombes! o així espero jajaja.
    Anem agafant aire!

    Josep ja pots pujar! el veig disfrutar, content de que no li hagi tocat a ell aquest tram podrit...però no sap el que li espera, jijiji... mentre l'asseguro intento desxifrar per on haurem de passar, veig un burí rovellat força aprop però res mes...tot d'una veig una bagueta que treu el cap mes amunt, be ja anem be i al caire de la paret a l'esquerra un espit, tot força allunyat, espero que amagat hi trobarem mes equipament.
    Treballós darrer llarg on tira enrrera i un clau històric ajuda!
    Tots dos a la reunió, ben airosa, el tram que li toca es beu ben dret amb roca però de millor aparença i amb força còdols sortint que seran bones preses; sortida delicada fins al burí i content troba una pitonisa, veus Josep, ja t'ho dèia que això estarà cosit...si, si....ara cal un cop de gas per anar a buscar el cordinillo que penja d'un bis de ferreteria, renoi! i això desploma, un gran bloc de pedra foguera, cuars, permet aixecar-se, però et deixa molt a l'esquerra, lluny de l'espit salvador, de cop el Josep veu un pitó amb anella! salvat! aquí ja es troba millor canto i el flanqueig a buscar l'espit es fa menys delicat...
    A partir d'aquí la via canvia completament, entrem a la franja de roca bona, de LUXE diria jo! en aquest punt la ressenya original hi marca una reunió i com que ja no hem seguit les reunions originals, hem ajuntat la segona i mitja tercera, el Josep Continua fins dalt podent gaudir del tram de bona roca. Col.loca un friend només entrar a la paret de sortida i llavors ja només ha de triar per on millor superar el mur que té al davant.


    Al final la ROCA apareix i ens delecta amb uns metres d'ensomni!!
    Hi trobarem dos espits i un burí, que si pensem que es va obrir sense cap expansió, ens seran suficients, originalment s'anava a buscar una sabina i si posava mes morro, que deu n'hi dó ja que tens unes bones excursions, sortosament la qüalitat de la roca tranquilitza.
    Reunió cimera i ben satisfets de la via.
    Disfruto recuperant el llarg, el tram del començament té bona presa però tira enrrera sobretot al tram del pitó, haig de fer equilibris per retirar un Àlien que ha poosat a la dreta del tot en una fisura, per sota l'espit. Ja al pany de paret final al.lucino amb la roca, això és una altra cosa! pas atlètic de sortida protegit per una baga a una sabina i ens reunim: quin replà més idílic! que agradable! sense pressa anem plegant el material gaudint de l'airet i les vistes sobre Montserrat, hem disfrutat molt la via i aquí som a casa, ens hi trobem be, molt be.

    Abans d'agafar la canal de baixada fem un cop d'ull al monestir.
    Per baixar caminem un tros en direcció al Monestir, al que aprofitem per fotografiar i aleshores anem cap a l'esquerra direcció Montserrat, veurem un gran Pi sec caigut, d'allà comença la canal que còmodament ens deixarà altra cop a peu de via, entre la Punta dels Cavalls i la Serrreta.
    Grandalla que encatifa els pedrissos del massís.

    Montserrat omnipresent des del nostre Sant Llorenç.



    Una mostra de l'històric material que trobarem a la via.
    Ressenya aproximada de la via
    Ressenya original que trobareu a
  • Escalada a Sant Llorenç del Munt
  • Una escalada modesta en grau, modesta en equipament, el just i necessari, modesta amb roca, per dir-ne així, o fang compactat oi Joan? però amb un gran atractiu, amb regust d'abans; oberta el vuit de setembre de 1963 per uns bons amics, en Carles Olivella ex president de la UES i actual bibliotecari, en Josep Monistrol, actiu escalador de la UES que ens va deixar escalant a les Dolomites i en J. Girbau tots de l'aleshores C.Exc.Sabadell i que dedicàren a l'escalador Sabadellenc Josep Nogués "Serreta" que moria aquell mateix any.
     La roca hi és delicada com sol passar als primers llargs a Sant Llorenç del Munt i l'equipament, històric, s'ha quedat precari, però com comenta en Manel potser sí reforçar les reunions, però la via amb bolts no seria el mateix. Què per molts anys continuem disfrutant-la, si la voleu repetir aneu-hi amb ganes de gaudir de la roca, sense presses, com quan tasteu un bon vi, a poc a poc i paladejant-lo.

    6 comentaris:

    1. Ei Jaume,
      Això vostre és amor per Sant llorenç !!!
      A mi, quan hi anem, portem a vies amb la roca i les assegurances una mica més bones !!

      Salut i a escalar

      ResponElimina
    2. Ei Joan,
      A les vies que vols que et porti el Jaume no hi trobaràs el regust d'abans. Cal tastar el delicat rocam i el genuï equipament de les vies velles per a obtenir les esencies Santllorentines que ens han seduit a alguns...
      Molts records!
      Amadeu

      ResponElimina
    3. Joan, és qüestió d'anar-hi mentalitzat! de ben segur que t'agradaria, l'escalada t'omple molt tot i ser senzilla; em declaro totalment seduït per aquest massís i les seves essències com diu l'Amadeu, un gran mestre d'això.

      ResponElimina
    4. Quins records, Jaume! Aquesta la vaig fer en solitari fa 6 o 7 anys, just quan començava a aprofitar les tardes per sortir a escalar! Ara ja em costaria més..., sortir vull dir, no la via!!

      I recordo que em va agradar molt, tot i la roca i l'equipament, però té un regust clàssic que enganxa una mica!

      ResponElimina
    5. L'amor no té barreres!
      A veure si algun dia m'animo a anar-hi, no he escalat mai aquí.

      ResponElimina
    6. Ep Joan! aleshores no et desagradava aquesta roca tan peculiar de Sant Llorenç doncs? a veure quan el petit i la mare et deixen una mica de temps i quedem alguna tarda, que ara ja allarguen.
      Moli, Sant Llorenç té quelcom d'especial pels del Vallès, l'hem mamat de ben jovenets i sí és AMOR ja que no li tenim en compte els defectes, que en té i molts eh!
      Per la primera visita pot ser una bona opció la Punta Serreta o també alguna de la Punta de les Onze hores com la Clerc.

      ResponElimina