dimecres, 6 de maig de 2015

La Castellassa de Can Torras, via normal, una gran clàssica de Sant Llorenç del Munt.

El Majestuós monòlit-agulla  la Castellassa de Can Torras
Aquest diumenge toca tornar al meu estimat Sant Llorenç, ara ja fa massa dies que no pujo la Castellassa de Can Torras, un monòlit agulla característic del vessant de llevant de la Mola, el seu perfil vist des del camí dels monjos tot fent camí cap al Monestir és molt atractiu; i també fa masa dies que no escalo amb el Jordi...quan li proposo li sembla be i em diu que s'apunta l'Àngels, la seva dona, una bona escaladora amb la que mai he escalat.
Trescant una drecera cap al Mal pas de la Castellassa
Derixem el cotxe a l'aparcamewnt dels dipòsits on comença el camí dels Monjos, passada la torre amb piscina deixem a l'esquerra el camí dels Monjos per decantar-nos a la dreta cap als Plecs de Llibre, el camí baixa fins aun torrent i després remunta a trobar el Coll de la Castellassa, passat Coll de Grua i el Gurugú; tanmateix però nosaltres pujarem per una drecera més ràpida, però més feixuga, quina suada!!
Des del coll de la Castellassa, el nostre objectiu.
Ves per on el Jordi em comenta que per aquí encara no hi havia passat mai!! tot un orgull per a mí venint d'un coneixedor com ell del massís, ara no sé si ho puc considerar un orgull o una crítica, vaja encigalada els he fet hehehe.
Mal pas de la Castellassa.
Ja al coll de la Castellassa des d'on ja veiem el nostre objectiu, tan sols queda continuar pel senderó, que travessa un roquissar penjat amb un pas estret, l'anomenat mal pas...i s'en diu així per quan a l'època dels Carboners s'hi passava amb mules carregades de sacs de carbó....
Perfil gens afavoridor per on ens enfilarem.
Ja som al peu de l'agulla, des d'aquí no fa massa goig, es veu rrabassuda, però quan ens acostarem al peu de via, ja no ens semblarà gens lletja! Aprofitem l'ombra per esmorzar una mica tot gaudint de la pregonesa del Sot de la Matalonga i del Sot de la Carda.
Delicada primera tirada, molt fina de preses, sempre freda i a l'ombra, la clau de l'ascensió!
Intento jo el primer llarg, es molt fi de preses, s'han anat trencant i resten les essencials per pujar, tirada desequipada, es deixa protegir amb un Friend del 2 a l'inici i després en una estretor de la fisura hi cap el del tres; ho intento m'enfilo un tram, però no m'atreveixo a fer el pas per posarme en un petit relleix des d'on e spot col.locar el Camalot....merda! li dic al Jordi que pujaré per l'entrada frontal com he fet anteriors cops, però em diu que ho provarà...fem canvi de cordes i deixem les motxilles a veure si així és millor. I sí, amb seguretat es va enfilant pot posar el Friend del tres i ja amb més tranquil.litat continua amunt, passat aquest tram inicial el mur perd verticalitat i millora en preses...tot i així no s'hi val a badar. Abans d'entrar a reunió un forat ideal per un Àlien, que el Jordi s'ha deixat...amb compte i en un bonic ramonage ja és a la reunió cimera, enhorabona Mestre!!!
Un parell de Camalots i un Àlien ens permetran pujar tranquils.

En Jordi a la primera reunió després de treballar-se el primer llarg.
Ben contents, ja que ja hem superat el mes difícil de l'escalada d'avui ens disposem a seguir el Jordi, no sense abans fer-li remuntar les motxilles que pensem deixar a la reunió. Puja primer l'Àngels, sense problemes i jo a continuació, m'adono que era un pas de decisió...exposat, però que sense motxilla surt millor, tenies raó Jordi.
Recuperant el discontinu segon llarg, l'Àngels ben contenta!

Ara continuo jo, la segona tirada comença dreta a poc de sortir un cap de burí, vaja avui m'he deixat les plaquetes...hi escanyo un cordino i amunt; la roca d'aspecte tètric, no ho és tant, cal vigilar, però no em cau res...de seguida el muret s'ajeu i entro a un replanet, un gros romaní, sí, sí romaní, es deixa llaçar, almenys una relliscada aguantarà vaja...d'aquí un alte muret d'aspecte lleig, però que t'hi acostes i es deixa fer, altra replà, a la dreta una bona Sabina i sota el mur final una arrel que llaço, gens fiable per cert, molt millor la Sabina, aquesta sí que és ferma, però tanmateix ni caldria, però així les cordes segueixen milor la línia hahaha tram ajagut però d'adherència crunch, crunch és el soroll que fan els peus quan s'et van trencant les pedretes al passar. La reunió dos fantàstics claus cimentats Big Size!
A la tercera reunió des del cim.
De la segona reunió es pot sortir caminant, sovint desencordats o no segons us agradi, nosaltres ho fem encordats així puc arribar fins al precim; també hi hja la possibilitat de continuar cap al cim de la Cabreta, que és l'agulla que tenim al davant, pe`ro avui fem la normal. Un gran merlet es deixa llaçar per protegir el flanqueig, innecessari ja que es va caminant, però ja que hi som posats. Enfilo una canal que em deixa al davant d'un altre mur trencat per arribar al precim, roca també millor del que sembla, hi és que el que ha de caure ja ha caigut, el que s'aguanta és perquè aguanta vaja si nó! que això és Sant Llorenç on del fang compactat en diem Roca.
El Bolet de la Castellassa, un dels mites escalatoris de Sant Llorenç.
La tercera reunió es fa d'una alzineta cada cop més migrada, l'haurem de regar! des d'aquí es veu el divertit tram final, primer baixar a tocar l'altra paret i aleshores remuntar fins el cim. El tema és que cal asseures cara al buit i girar-te per poder baixar, i fa una gràcia!!! la baga de reunió és útil per fer aquesta maniobra i sobretot per quan tornem tot rapelant.
Superant el darrer muret després de fer el punyetero sifò. l'Àngels divertint-se.
Una vegada a l'altre paret ens resta un mur vertical i de molt bona roca, sense cap assegurança ni possibilitat de posar-ne, però la bonior de les preses no fan patir i en un parell de pasos se surt de la vertical i s'entra aun replanet sota el cim, un garbell de filferros ens serveix per posar-hi una cinta i per grans blocs m'enfilo a la fisurada terrassa cimera en un pas aeri i divertit.
Ben contents al curiós i esberlat cim. Fotocim.

El pas de baixar el sifó li provoca dubtes a l'Àngels, però els venç i es tira a la piscina assolint amb solvencia per enèssima vegada el cim de la Castellassa, molt bé. Ens felicitem ben contents, aquesta escaladeta sense ser res especial, té la seva gràcia i el seu treball, entretinguda i treballosa...no deixa indiferent! i les vistes sobre els sots de la Carda i Matalonga fantàstiques.
La muralla de llevant de Sant Llorenç amb la mítica soleïa, bressol del vuitè grau!

Preparant-nos per a baixar.

Curiós ràpel, primer baixar un tram, tornar a pujar a l'altra agulla i continuar....
A l'hora de rapelar cal anar en compte, si baixes directament et pots menjar el muret de sortida, ja que és ben buit per sota, millor flanquejar i desgrimpar amb compte fins al replà immediat, aleshores cal baixar a l'escletxa i remuntar al cim del davant, ara és quan ens anirà be haver deixat la baga de reunió aprop, estalviarem temps i ensurts hehehe. Ja als peus de l'agulla ens podem desencordar i anar caminant a la segona reunió de la que en un sol ràpel baixarem al peu de via.
Tot i la calor el Pirineu s'albira ben nevat encara.


Ressenya casolana i assegurances necessàries.

Una escalada clàssica, clàssica, que no es pot menystenir, el grau de dificultat és moderat, però la via és a pel i la roca a controlar, el primer llarg si el fem pel diedre clàssic ha guanyat dificultat i jo li posaria un pas de 6a, per la pulimenta de la roca i les poques preses que resten, la resta cal anar en compte, però la dificultat és molt baixa i només requereix atenció. Curiós el muret final on cal anar concentrat. Ascensió imprescindible! no us la deixeu escapar. Ah, si elñ diedre el trobeu mullat o no us fa el pes, per l'esperó central hi ha una fisura que en lliure es deixa fer 6º i protegir, i si no us surt els estreps hi queden a caldo amb flotants, vaja que no teniu excusa. Primera ascensió feta el 9 de setembre de 1923 pels Terrassencs Josep Abelló i Marcet, Hans Weichsel Müller i Martí Rovira de la Joventut Terrassenca.(Font Descobrint la Castellassa. Òscar Masó i Garcia. Ed Farell 2008.

8 comentaris:

  1. Una bonica escalada per compartir amb amics enamorats de Sant Llorenç. La primera tirada esta molt pulida i fa respecte, pero tb te el seu encant. Bons records!,,

    ResponElimina
  2. Quina por que fa això d'escalar per Sant Llorenç! Felicitats per la via i per l'agulla -una dosi d'adrenalina sempre va bé, amb mesura, però :)

    ResponElimina
  3. Una ascensió agraïda i si a sobre és com dius amb uns enamorats de Sant llorenç, un dia perfecte!
    Petrus, fa respecte, però t'hi arribes a acostumar i la roca sempre et sorprèn per millor del que sembla.

    ResponElimina
  4. Sembla una via entretinguda. Fa anys vaig pujar-hi per la jacint Aguilar, i recordo una roca excepcionalment trencada excepte el darrer metre!! Però el cim és bonic i curiós!!

    ResponElimina
  5. Hahaha Joan! bona aquesta....almens a la normal s'escala que a la Jacint Aguilar és gairebé tot pedals.
    Un geòleg com tú li hauria d'agradar aquesta roca si més no per experimentar que encara s'aguanti hehe

    ResponElimina
  6. Jo Sant LLorenç el conec molt poquet un parell d'escalades i les típiques excursions amb la canalla per pujar a la Mola. Fa molt bona pinta la vostra activitat i la pedra doncs ja sabem que hi ha llocs dolents i altres no tan dolents.
    Felicitats per l'activitat.

    ResponElimina
  7. Hola Mingo, quan vulguis hi anem que segur que t'agradarà, una tarda és ideal per assolir aquesta agulla ja que no hi toca el sol. Com vas?

    ResponElimina
  8. Jaume això del quan vulguis se'm fa estrany, ara ja dic quan pugui i cada cop em costa més

    ResponElimina