dimecres, 13 de juny de 2018

Arnau-Oleguer al solell de Queralt. 27-05-2018.

Penyasegats per on va la via Arnau-Oleguer
El darrer diumenge de maig decidim anar al Santuari de Queralt a fer una matinal, encara no fa massa calor el que ens anima, aquesta zona és d'hivern però enguany el temps mana. Anirem dues cordades, el Toni amb la Clara i jo amb l'Eduard, que ara fa dies que no escala per una lesió. Ens trobem al Rosal per esmorzar i d'allà fem via cap al Santuari de Queralt. Aparquem els cotxes a un coll al costat de la masia de Fumanyà. haurem de recular uns 100 metres carretera direcció Berga per agafar un corriol ben fressat que ressegueix tota la falda de la muntanya; quan som sota una línia d'alta tensió anem a la dreta per una tartera amb fites. Puja de valent i sense treva, a l'alçada gairebé de les parets anirem a l'esquerra deixant la zona d'esportiva de la Vinya a la dreta. POc després i dins l'alzinar un rètol "policromat" ens confirma que som a lloc.
Aquest rètol ens confirma que som gairebé a peu de via
Peu de via terrós i desnivellat. Comença el Toni i nosaltres esperem torn. Aquesta tirada és curiosa, comença per uns esperons d'aspecte no massa bo, però que quan t'hi poses són ferms. Es redreça de seguida havent de superar un tram balmat d'on amb passos atlètics anem a buscar una placa que es veu des de baix. Aquesta placa sorprèn, a la base és de bolos conglomerats d'aspecte reservat, primer progressem en diedre, per passar a la xemeneïa i finalment superar aquest tram i entrar a una fissura vertical molt estètica amb preses que fan xalar!! Amb sorpresa veïem que ara ens toca baixar a cercar la placa final amb també roca que fa afició.
A la variada i curiosa primera tirada

Sortint del mur trempat per canviar de placa i entrar a reunió.

L'Eduard ha començat amb por però s'ha anat escalfant veïent que el braç li respòn i no fa nal, amb el que quan arriba a la reunió s'anima a continuar! Comença en flanqueig a la dreta per poc després encarar un muret vertical i finot de preses, molt ben assegurat tanmateix. Calen passos delicats i posicionar be el cos per sortir-ne exitós, no afluixant fins l'entrada a reunió, ben trobat sí senyor!

Al tram finot de la segona tirada.

Inici potent de la tercera tirada.
Segona reunió també en un còmode replà; la tercera tirada te un començament finot i amb l'assegurança força amunt; m'hi poso per la dreta en adherència fins engrapar unes regletes que donen confiança per agafar la primera assegurança, aleshores la via comença un llarg flanqueig tot divertit. Quan aquest s'acaba la tirada perd gas i es gairebé camina fins la reunió.
Al ràpel, tot fent cua...
La cuarta tirada és molt senzilla i es camina més que s'escala, l'excusa per arribar al ràpel, aquest és volat al tram final; el fem amb una sola corda, és curt. D'aquí un corriolet ben marcat ens porta a la continuació de la via.
Començant la cinquena tirada i a la placa final de gres sorrenc...

La cinquena tirada té dos trams ben diferenciats, a l'inci atlètic amb preses grans i escalada típica de calcari aquí les assegurances hi són més alegres, però no es troben a faltar de tant bona que és la roca. La segona part és una piràmide graonada de gres sorrenc. Adherència màxima i passos agraïts, per crear afició.
Entrant a la cinquena reunió

Sortint a fer la curiosa sisena tirada i a l'altra banda del "melindro"!!

La sisena tirada és sorprenent, som en una espècie d'agulla de la que sortim per la dreta per passar al vessant contrari, la sorpresa és com n'és d'estreta...ho podreu comprovar quan hi aneu. S'hi posa l'Eduard i resolt sense problemes, i això que actualment falta un encastador que hi havia en un passet curiós. La roca és com de cara nord, rentada i poc adherent. sortosament trobem forats i bolos a pleret; smepre millor escalar per sota el nivell de les assegurances.
Flanqueig que fa anar concentrat a la darrera tirada

Això s'acaba, ara hem de fer un llarg flanqueig horitzontal del que el mes difícil és la sortida, això si no voleu tocar cap cinta clar! passos d'adherència amb peus minsos, però que si es mira be surt. Cal vigilar de netejar be els gats abans de començar ja que venim d'una reunió terrosa.


Apropant-nos a l'esperó final i entrant-li, mes senzill del que pot semblar.

Al final del flanqueig ens hem d'enfilar a un esperó que de lluny impressiona...però quan t'hi acostes i palpes la roca, van sortint els passos amb fluïdesa i elegància esdevenint plaent i espectacular! enhorabona als aperturistes per haver sabut llegir tant be el terreny.
Gaudint la roca.

l'Eduard ben content després de molts dies sense escalar.

Una cordada al ràpel de la quarta tirada.

Foto-Aplec !
Acabem al mirador de Garreta on ens fel la foto, si continuem el camí podem anar a buscar la via Queraltina, però avui ja en tenim prou, cal ser a dinar a casa; fem la baixada per la drecera del solell i d'aquí anem a fer la cervesa, que no es poden perdre els bons costums.
Ressenya que trobareu a


  • Ressenyes del Berguedà
  • Una via ben trobada, oberta per Jaume Cortina el 2015 l'autor ha tret petroli d'una zona difícil, molt vegetada i discontínua. Equipada a pleret, no posareu res o potser a la segona meitat, després del ràpel, on potser hi ha mes alegria. Escalada atlètica típica de Calcari amb tocs de conglomerat i de gres que ens faran treballar en diedre-oposició, flanquejos i alguna placa. Es pot arrodonir el dia continuant per la Queraltina fent tres tirades mes de caire ben diferent i que us faran amortitzar el viatge.

    6 comentaris:

    1. Avui el primer a comentar.
      Un relat molt bo com sempre, gracies Jaume.

      ResponElimina
    2. Ei Toni! gràcies pel comentari, celebro que t'hagi agradat. Com que vaig retrassat amb els posts ara ja he fet la Queraltina i no te res a veure amb aquesta, sense desmereixe-la eh!, és més contínua i vertical, llàstima que es fa curta.

      ResponElimina
    3. Felicitats per la via! L'altre dia vam estar a la Vinya Alta i també vaig veure el rètol policromat, jaja. Sembla una via prou interessant com per fer-li una visita. Apuntada!

      ResponElimina
    4. Hola Pere, doncs sí es mereix una visita, malgrat alguns trams discontinus el conjunt s'ho mereix, com la continuació amb la Queraltina que té un caràcter diferent, mes vertical i mantinguda, també mes curta, tres tirades.

      ResponElimina
    5. Felicitats per la via. Malgrat la vegetació és una via que està prou ben trobada!!

      ResponElimina
    6. Gràcies parella! Els aperturistes van saber combinar molt be els trams.

      ResponElimina