 |
| Vessant est del Cavall Bernat |
El divendres 12 de febrer és el dia escollit per acompanyar l'amic Jaume en el seu retorn a l'escalada, fa cinc anys va patir un problema de salut que li ha deixat un braç sense força ni sensibilitat...no havíem escalat mai plegats, però ens uneix un factor comú, ell va ser durant molts anys company de corda del Pep, just després de que per diferents motius deixèssim de fer cordada ell i jo, vaja, que va ser el meu successor. La intenció era fer l'escalada tots tres, però finalment no va poder ser i l'incansable Jordi ens va acompanyar.
 |
| Traïent el cap pel diedre |
Per variar aquesta temporada, avui no fa massa bon dia, fort vent i fresca, per sort escalarem a la banda oposada al vent; ens equipem després de la curta aproximació, el Jaume no s'ho acaba de creure...dubta...però la il.lusió pot mes!
Faig reunió a la feixa intermitja i els recupero, comença el Jaume amb el Jordi darrera per si li cal suport. I tant suport li cal, resulta que un dels gats, després de tants anys de no usar-los li apreta, i acaben intercanviant-s'el!amb un gat de cada peu hahaha.
 |
| A la primera reunió ens abriguem, la moral ben alta! |
Ens reunim tots tres a la lleixa, ja han pasat els nervis inicials i la cosa rutlla, começo la tirada cimera que és més entretinguda, fa anys un roc encastat, l'anomenat cor, encara la fèia més "divertida" però ja fa anys que va caure, no se si amb algú arrapat a ell..hahaha
 |
| Encarant la segona part, mes vertical, disfrutaem! |
 |
| Satisfaccfió després de superar el mur... |
El Jaume pateix en aquets tram, però amb paciència se'n surt dignament i amb la cara paga, no sé qui s'ho està passant millor!!!
 |
| Dalt el Cavall, sí! |
 |
| Trio de J's |
El vent ha afluixat, com si volgués homenatjar el coratge del company!! ens felicitem, ens abraçem...
després de cinc anys he tornat a la vertical, no m'ho puc creure diu el Jaume...gaudim tots del moment que s'ho val i segur que no serà el darrer, hi tornarem.
 |
| El Jaume eufòric, amb la cara ho diu tot. |
 |
| Ens ho hem passat molt be |
 |
| Tornem al Cavall, avui a fer una via que fa temps que volia fer. |
Un altre divendres deu dies després, el dia 22-02, apareixem amb el Jordi altre cop per Sant Llorenç, la intenció era anar a fer una altre via, però pel matí ha plogut i no en tinc ganes, així que li proposo fer la JA-RO, ell ja l'ha fet, què no ha fet l'amic Cuc? però sortosament, allò que passa amb l'edat, ja no en recorda res.
 |
| Per l'esperó sud trobem la JA-RO però la comencem per la variant Insoculòrum allargant-la. |
Una ressenya de la web Santllors.com em va fer fixar en aquesta via i la seva variant d'entrada oberta per la familia Masó, la Insoculòrum, que allarga una mica el rrecorregut. Resseguim el peu del Cavall pel vessant sud, superats uns murs verticals trobem un diedre amb un espit al capdamunt, ja hi som!
 |
| Comença descompost com és natural, cal anar atent... |
El Jordi que també li agrada començar s'hi posa, cal anar amb compte ja que és molt crostós, però aviat a la que t'enlaires la roca millora i pots abastar l'espit, a continuació cal travessar el diedre per passar a l'altre costat, bonic, ja a l'altre vessant, un seguit de grans còdols ens ajuden a superar el ressalt.
 |
| Ja passat el diedre amunt entre gans bolos. |
 |
| Apretant al pas clau |
Ara ens ajuntem a la via original i tenim al davant el típic mur de Sant Llorenç, terra compactada amb preses que t'has d'inventar! apreta el tema, sobretot per deixar el segon espit...millor anar recta a buscar presa de mans i aleshores flanquejar; pel segon és recomanable llaçar un gran, enorme, bloc encastat minimitzant el pèndol en cas de relliscada...
 |
| Sota una antiga reunió, de la Negrona? |
Superat aquest pas, el més compromés de la via, el Jordi troba una reunió i no veïent cap mes assegurança decideix muntar-la.
 |
| Diedre curiós abans de la feixeta d'entrada a la primera reunmió. |
Recupero la tirada, al pas clau m'haig d'agafar, em fa respecte el pèndul, i ja a la reunió continuo amunt, és un diedre que es deixa fer amb el pas més punyetero a la sortida, per situar-te a una feixeta. M'hi ha entrat un Linkam que ha quedat mig be, però suficient per a calmar el magí. Ja a la feixa flanquejo a la dreta fins la reunió de l'aresta.
 |
| El Cap de Mort amb el seu vessant oest curull de bones vies. |
 |
| Reunió restaurada, amb burí original. |
 |
| Pilastra sud, redreçada, aèria, elegant, des de la segona reunió opcional |
Continuo amunt, és ben dret, la reunió aèria, vaja un gran ambient en un raconet que no t'ho esperes...i és que Sant Llorenç no deixarà mai de sorprendre'ns.
La restauració alterna parabolts del deu amb algun burí de quan es va obrir...quina por...la plaqueta és ben prima i rovellada, el burí rai. Es pot anar fent en lliure amb alguna tibada de cinta de tant en tant, sobretot per entrar a la reunió optativa sobre uns grans blocs; nosaltres fema questa reunió, així allarguem l'escalada i l'estada en aquest espectacular esperó.
 |
| Curt però intens darrer tram |
Continua el Jordi, resta un curt tram d'aspecte trencat i feréstec, la roca però hi és ben sanejada i forta, primer recta amunt per decantar-te a l'esquerra i rodejar el ressalt final, unes grades senzilles i ja és a l'explanada cimera.
 |
| Sortint cap al cim |
 |
| Amb el cel vermellós pel fang en suspensió |
 |
| Un altre cop al cim, i no ha de ser el darrer |
El Cavall Bernat de Sant Llorenç és més humil que el seu homònim Montserratí, però té un no se què...per mi va ser l'estrena en l'escalada ara fa força anys i sempre em deixa un bon regust. Que si la roca és dolenta, sí, ho és, però es deixa fer i aquestes dues vies tenen un equipament per no patir, deixeu-vos portar per la roca o fang compactat d'aquest massís, els sentits se us obriran
com diu el meu amic Arnau, roca secretiva. Apa que no us espanti i disfruteu-la, val molt la pena.
El Diedre central és una variant de la via normal, oberta el 1911 per R. Soler, L. Cots, F. Sagués i restaurada amb escarpies el 2004 per R. Darder.
La JA-RO la van obrir en Robert Vallribera i el Jaume Vidales l'any 1970 i també va ser reequipada per en R. Darder el 2004.
La variant que allarga la via la Insoculòrum la van obrir l'abril de 1998 Ernest i Òscar Masó, pare i fill respectivament.
Me l'he mirat moltes vegades i, fins i tot, tu me l'havies recomanat, però encara no he trobat el moment per anar-hi... No tenen mal aspecte, les vies, tot i que més que el cel, el què es veu vermellós i tou és el terra!!
ResponEliminaHola Joan, doncs sí que n'és de tou el terra hahaha, però tu ja saps que les vies bones ho són molt com la Clerc o l'Estruch...recordes?
ResponElimina