dimecres, 5 de maig de 2021

Via Grup a la cara sud de l'Esquirol. Sant Llorenç del Munt. 12-04-2021

El vessant sud-oest de l'Esquirol

              Des que les tardes s'han allargat mirem d'aprofitar-les tant com podem i la feina ens deixa...després de quedar amb el Ricard a La Pastereta tot baixant parlem d'aquesta via ( Via Grup)  i ens falta temps per buscar una tarda per a fer-la...curiosament a l'Esquirol també vam fer junts la via Estaques de la cara oposada.

Aproximació:

Per arribar a l'Esquirol ens caldrà anar a Matadepera i entrar a la Urbanització Cavall Bernat;  del Poliesportiu Municipal, on al Bar podeu fer un bon dinar a preu econòmic, seguiu el c/d'Enric Genescà i Cortès fins una rotonda, allà continueu pel Passeig del Pla fins una gran rotonda de la que sortireu per la tercera sortida, avda de Can Marcet;  ara gireu a la dreta al tercer trencall pel carrer Cavall Bernat que seguireu primer ben recta amunt i després d'un parell de revolts arrivareu on s'acaba l'asfaltat, veureu ja l'Esquirol a la dreta i al davant mig tapat el Cavall Bernat.  Aparqueu al c/ de Vista Alegre i abeu a buscar la fí de l'asfaltat per començar a trescar per un corriol amunt fins al coll del Cap de Mort, allà aneu a la dreta a buscar l'evident Esquirol, no acabeu d'arribar al peu decanteu-vos a la dreta a buscar la cara sud on trobareu un evident fissura vertical i ja veureu les assegurances.

Artificial d'expansió en roca pèssima....F. R.Rofes.


Avui començo jo, la primera assegurança és força aprop, la progressió és divertida tot aprofitant en diedre la fissura, llàstima que  la roca no acompanya.

El Ricard s'ha d'anar apartant de la vertical ja que la caiguda de pedres és una constant!  sortosament les assegurances han estat restaurades amb bolts de plaqueta petita prou mimètics, fet que fa que no pateixis massa veïent com s'esmicola tot el que toques...al llibre d'en Josep Barberà i a la resenya original marca aquesta tirada com a Vè....potser sí, però jo ho he fet en artifo...amb alguna sortida en lliure.

En aquest punt fem una sortida en lliure per entrar a una altre fissura. F. R.Rofes.


A mitja tirada arribem a una feixeta on cal sortir en lliure, aleshores es pot pujar un tros pel fons de la fissura fins que tornar a posar-se dret, en aquest tros hi han deixat força escarpes originals que encara fan el seu fet, tot i que una se'm va quedar a les mans.....

Espectacular arribada a la reunió que és un gran bloc on a la seva punta superior hi ha la reuió original.   Aquestes reunions fan molta por, ja que tot i que el bloc sembla ben ancorat, de tant en tant cauen....mentre muntava la reunió em venia al cap l'accident del proper Cap de Mono on va baixar la reunió sencera instal.lada en un bloc també...quin mal rollo....m'ho vaig quedar per mi i no li vaig comentar res al company.

Reunió sobre un gran bloc i l'antiga reunió.


El Ricard recuperant la primera tirada i iniciant la segona.


La segona tirada és tota en artifo, supera primer el sostret de sobre la reunió per travessar en lleugera diagonal a la dreta un franja terrosa de molt mal aspecte...tanmateix aquí no va caure res !

El company es va aixecant per anar derivant a la dreta a buscar una evident cresta  rogenca que salva així el sostre.  Interessant el flanqueig que va a buscar l'esperó i divertida l'entrada al replà on hi ha la segona reunió.

La qüalitat de la roca no permet el lliure...


Estètic flanqueig a buscar l'esperonet per evitar el sostre.


Muntant la segona reunió en un còmode replà.

Observant les pitonisses que encara queden a la via.


Aquest abril enganyós ens fa abrigar-nos...segona reunió.

La tercera tirada sembla mes senzilla del que en realitat és, sortida vertical en lleuger flanqueig a l'esquerra on cal vigilar prou les preses, només començar se'm trenca un presa de peu...això ja em condiciona i avanço potser massa tenallat per la qüalitat de la roca, o millor dit, la mala qüalitat....arribat al final del flanqueig ascendent una bona ma permet sortir a un replanet ajagut que em porta al peu de la fissura de sortida, una placa fantàstica amb roca d'ensomni.

L'asegurament permet fer-ho en lliure o be en artificial, jo avui trio l'artifo, el Ricard en canvi ho fa per la bavaresa i se'n surt molt be, un V+ dur, dur !  sobretot l'entrada a reunió que és plana i sense peus. 

Inici de la segona tirada i bavaresa atlètica de sortida. F. R.Rofes.


Si volem fer cim fem la darrera grimpada fins la creu.

Ja tots dos a la tercera reunió ens queda fer cim, nosaltres som romàntics i ens agrada això de fer cim...surt el Ricard per una zona herbosa a buscar el bony cimer i ens hi enfilem.  Tornem a ser tots dos aquí dalt gairebé dos anys després de la via Estaques, bons records!

Del mateix cim fem un ràpel fins a peu de l'agulla, anem amb cordes de 50 i encara ens en sobrarà.   Si ho feu així el darrer haurà de fer baixar el nus força per facilitar la recuperació.

Amb cordes de 50 baixem del cim a peu d'agulla.

Una cordada a la via normal, la Grup va per l'esperó sud.

Ressenya original que trobareu a Santllors.com i la meva.


 Una via per a romàntics de Sant Llorenç, no m'atreveixo a recomanar-la, la roca és podrida sobretot a la primera tirada, me'n faig creus que els aperturistes puguessin pujar en lliure de Vè.  Completament equipada, no us caldrà mes que cintes i estreps i sobretot casc!  El que assegura la primera tirada haurà d'apartar-se a la mesura que pugui car la pluja és prou constant.

Oberta pels menbres del Centre Excursionista Sabadell Josep Girbau, Josep Monistrol i Carles Olivella el 04-10-1964.

Ha estat objecte d'una acurada restauració amb bolts de plaqueta petita mimètica, deixant trams amb l'equipament original per a que ens puguem adonar del que significava enfilar-se per aquí amb el material d'aleshores, em trec el barret !


6 comentaris:

  1. Hola Jaume, felicitats per la via, m'imagino que ha d'estat restaurada, perque era per matarse directament.
    quan era jovenet la vaig provar i s'amb va trencar un filferro i vaig anar directament a terra.
    Ni acostar-m'hi

    ResponElimina
    Respostes
    1. Felicitats Jaume!!!. Quan la vaig fer no hi havia els parabolts i era una via curta però dura tant d'escalada com de coco..

      Elimina
    2. Bufa Manel! penjar-se de Tacs de fusta i pitonises amb filferro deuria ser fort! Perquè la fang-roca aleshores deuria ser tant dolenta com ara.
      Ara amb el reequipament encara flipes.....com deurieu flipar Manel!

      Elimina
  2. Gràcies Ramon, doncs sí, ha estat restaurada amb força bon criteri, ara no se pas qui ho ha fet, tanmateix gràcies per la feinada.

    ResponElimina
  3. Molt bé. Os felicito!! Això de les graduacions no hi ha mai qui ho entengui. O eren superhomes o d, unaltre planeta.

    ResponElimina