dimecres, 20 de maig del 2015

Via Núria a la Mola de Sant Honorat, on el conglomerat esdevé poesia.

Al tombant del camí, se'ns apareix aquest esperó altiu...
Dilluns dia 11 de maig és festa a Sabadell, farà bon temps i ha refrescat una mica, amb el que decidim amb el Jordi d'anar a Sant Honorat a fer la via Núria: aquest imponent esperó ja fa molt temps que em pica la curiositat, però no és fàcil trobar el dia per anar-hi...que si ara fa massa calor, que si farà fred, és vessant Nord, que si l'aproximació és difícil...vaja que no hi havia manera, però avui serà el dia, sí!
En aquesta explanada, sota l'ermita de Castell Llebre deixarem el vehicle.
El tema de l'aproximació m'el vaig estudiar be: al blog de l'Eduard:
  • Escalatroncs
  • està molt ben explicada, cal anar cap a Peramola i abans d'arribar al poble agafar un trencall a la dreta cap a L'Hotel Boix, just quan sembla que entris al recinte de l'Hotel surt a la dreta també la pista de va a Castell Llebre, bonica ermita penjada sobre el panta d'Oliana. La ruta és apta per a vehicles normals havent de vigilar en el tram final on s'estreny i és mes pedregosa. Aparcarem en una gran explanada sota l'Ermita, just abans que la pista torni a enfilar-se. Com a nota útil, millor deixar el cotxe al costat esquerra així quan torneu serà a l'ombra.
    Ens anem acostant al Castell de Fades.
    Comencem a caminar per la pista en pujada, arribem a un trencall, a la dreta va a l'ermita, nosaltres a la que puja més, la de l'esquerra; la pujada és molt forta i al capdamunt trobarem una nova bifurcació, a l'esquerra una cadena, per aquí no, és el camí de retorn, hem de continuar ara cap avall en un descens continu seguint una pista ampla una bona estona. En un marcat revolt a la dreta surt a mateix nivell, planejant, una pista mes estreta, no un corriol, que seguirem, potser hi trobareu una fita, o no...la Mola encara no és veu, però s'intueix que el camí és el correcte, hem deixat enrera un ressalt de roca i ara ens endinsem a una vall que remuntarem quan, ara sí, una bona fita ens indica que cal anar cap amunt, el corriolet, és poc marcat però s'intueix be, tan sols en una codina es fa perdedor, però si sabem que el que hem de fer és resseguir el torrent fins a poder travessar a l'altre costat fàcilment, no ens perdrem.
    L'Esperó de la Via Núria ens desafia imponent.
    De cop ens sorpren l'aparició de la gran Mola de la via Núria...és impresionant i no puc deixar d'admirar-la. L'entorn és solitari i feréstec i avui, dia feiner, encara mes, quina solitud!
    Acostant-nos a peu de via.
    Al final el camí es fa perdedor, ja intuim la paret al davant, no feu com nosaltres que vàrem anar-hi massa directa i llavors vam haver de recular, quan ja us acosteu a la paret, cal anar decantant-se a la dreta, ja que a la via s'hi arriba enfilant-nos per un esmolat esperó. Ja gairebé hi som, entro a peu de via, al sòcol, quan de cop sento una fressa que em passa pel cap, renoi, ha estat un atac en tota regla, un corb m'està volent foragitar, va fent passades rases sobre meu, de tal manera que decideixo posar-me el casc pel que pugui ser...quan el Jordi arriba ho deixa córrer, i s'en va, millor.
    Primera tirada, exigent, pel grau i per l'adaptació a la roca....
    Avui som dos que ens agrada començar, però no ens discutim, començarà el Jordi. El primer tram és desagradable, un sòcol que es pot grimpar i començar ben be des de sota la paret, però aleshores perds la perspectiva del company, amb el que em quedo al replà. Les ressenyes parlen d'A-0 però la veritat que és prou potent com per trèure d'entrada els estreps i així estalviar forces. Les xapes no allunyen i aquests primers metres no fan patir; un flanqueig a la dreta i en un bolt, remarcar que el 2012 els bombers de la Seu d'Urgell la van reequipar, un mailló....i no és extrany, aquí ja cal escalar i refiar-se dels còdols, però el Jordi amb serenitat i tranquilitat va fent, no en va és un bon Sant Llorençà. Jo he agafat uns friends per un pas que havia llegit que es podia protegir, però no recordava a quina tirada, pensàvem que la segona, i així el Jordi no els ha agafat, "cagada" doncs era al seu llarg, ha arribat a un tram on hi ha una fisura per aquests friends....tanmateix continua amunt, vigila Jaume em diu! i xapa el bolt, buff salvats hehehe. ara les dificultats semblen baixar, tot i que l'escalada esdevé molt vertical fins entrar a la reunió.
    Fent la segona tirada, el Jordi a la reunió.
    Recupero la tirada, renoi com apreta! no sé si és la manca de confiança amb la roca encara o simplement l'entorn que m'aclapara, però no escalo tranquil, vaig tens...Arribo a la reunió, felicito el Jordi per com s'ho ha treballat i agafo tot el material disposat a continuar: inici vertical fins a un bolt, proper, però el següent és força amunt i l'escalada vertical i poc evident, és el pas clau de la via segons díuen qui ja l'ha fet...i sí, cal posar-hi morro i no pensar en la roca i la morrada que ens fotrem si algún d'aquests còdols tan sortits, decideix "suicidar-se" hehehe. Vaig fent amb precaució, després d'un tram tranquil encaro un mur ben vertical, xapo un bolt des d'una feixeta, però abastar el següent em costa, d'entrada ja li penjo l'estrep i ni així...tothom diu que en A-0...renoi que malament que estem...i que no m'en surto, veig la presa clau força amunt, però quedo desequilibrat, ho provo després de descansar i in extremis aconsegueixo engrapar la xapa, buff, m'ha costat, aquí es deu haver trencat alguna cosa....o jo estic molt fluix, que sí hahaha. passat aquest punt la via canvia i arribo tranquil.lament a la reunió després de salvar un parell de baumetes passat el tram vertical.
    A mesura que ens enlairem, el paisatge s'eixampla.

    Recuperant la segona tirada.

    Començant la tercera tirada, encara prou seriosa.
    Al Jordi li passa el mateix que a mí, anant de segon li sembla mes difícil el segon llarg que el que s'ha treballat ell; encara som a ple esperó vertical, pewrò ara ja no és tan compacte i va fent feixetes i baumes, el següent llarg les va travessant totes. Aquí les xapes són als punts claus de les panxes.
    L'embassament d'Oliana i la Serra de les Canals.

    A la quarta tirada, ja mes tranquila i relaxada.
    El quart llarg ja perd verticalitat i és un passeig tot anant buscant el millor pas entre baumetes, una disfrutada. Els peus comencen a fer mal, i és que passat els dos primers llargs el sol apreta de valent tot i ser una cara Nord...sort d'una mica d'aire!
    La calor fa estralls, i tenim ganes de sortir, el Jordi s'afanya per encara el penúltim tram.
    El penúltim llarg és també senzill i curt, va a buscar el ressalt final fent reunió al seu marge esquerra. D'aquí se surt en diagonal ascendent a la dreta, d'entrada no es veu cap assegurança, però a la que t'enfiles al vèrtex de l'esperó ja les començo a trobar. Havia llegit que estava molt assegurat ja que la roca aquí és molt trencada, i sí, fa una mala pinta!!! cal apretar cap endins les preses hehehe i anar enfilant cap a la dreta, a sobre un llavi molt trencat, per sota els bolts...de cop veig que el proper és molt amunt, renoi, no dèien que això era molt assegurat! acarició el llavi i coloco un friend, amb delicadesa engrapo un forat bo de ma i puc xapar el bolt, en aquest moment m'adono que m'he deixat una xapa, anava més per sota, vaja! D'aquí sortir és senzill, però els peus fan ja molt mal amb el que en passo via i directa al cim on em trec els gats!! Uauu quin gust.
    Cim! l'últim llarg ens reserva un tram delicat. El Jordi sortint del flanqueig i encarant els darrers metres.
    La reunió cimera és ben còmoda, m'assec i recupero el Jordi que també estarà delerós per descalçar-se, per sort aquí dalt bufa força vent que s'agraeix.

    Ben contents i suats dalt la Mola de Sant Honorat.
    Hem quedat ben satisfets! la via ens ha sorprès per com n'és d'exigent física i sicològicament, almenys per nosaltres...sobretot els dos primers llargs on cal escalar convençuts i sense amoïnar-se per la roca, el reequipament ajuda. El Lloc és el millor però! quin paisatge, quina solitud...ha estat la meva primera visita aquí, però de ben segur que hi tornaré.

    De retorn a Castell LLebre per un corriol i pista prou vertiginós!
    Després de fer una fruita al cim seguim el corriol que direcció est ens porta a l'ermita i al camí molt ben fitat que baixa de la Mola; entronca amb una pista, anirem trobant senyals que ens orienten, després d'un petit sifó anirem ja de pet a l'esquerra cap a Castell Llebre, atenció a les relliscades per aquestes pistes tan dretes i de mal caminar.
    Magnífica ressenya de l'amic Xavi,
  • Alt Urgell
  • 8 comentaris:

    1. Hola Jaume, aquesta vegada ens heu guanyat, és una de les vies que queden sempre a "pendents" fins que algun company la fa i torna a despertar el cuquet.
      Amb la teva piada ha passat axó.
      La teva explicació motiva fer la via però no tenim clar el tema de l'aproximació, no sabem si fer -la com vosaltres o anar pel coll de Mu?
      Felicitats.
      Referent a SD és maca i entretinguda, llàstima de les feixes. Val la pena un viatge, el panorama és majestuós
      Salutacions i bones escalades.

      Josep Estruch

      ResponElimina
    2. Ostres Jaume aquesta la vaig fer fa ja un temps veig que els Espits ronyosos ja no hi son,quins parabolts mes lluents,a nosaltres tambe ens va semblar que apretava, en tinc un bon record,es una via molt bonica i en un entorn solitari,enhorabona

      ResponElimina
    3. Ei Jaume enhorabona, una bona via per quan el sol ataca....

      ResponElimina
    4. Aquesta la tinc pendent des de fa molt de temps!!! Felicitats per la via

      ResponElimina
    5. Felicitats companys, molt bona via, a la cara sur hi han de molt bones pero ara fa una mica de caloret
      Logallnik

      ResponElimina
    6. Hola Josep, em sembla que ni fú ni fa, per tot arreu és prou llarga, potser pel coll de Mu de tornada és més curta.
      Miquel, amb la roca que hi ha els parabolts dónen més confiança, amés els espits estàven prou fotuts, es veu la camisa ben rovellada als que han tret.
      Joan, i tan que ataca el sol!! vam quedar ben deshidratats, i això que sortosament havien baixat le stemperatures, però és una orientació Nord rara,rara, soleiada segura, ideal per l'hivern.
      Joan P. aníma't que darrerament vas fort i la disfrutaràs.
      Hola Pollastres ! si que fa caloret sí, em sembla que l'aresta idílica la deixaré per la tardor.

      ResponElimina
    7. Molt bona, aquesta via!! A mi em va agradar molt, la roca és millor del què aparenta i el lloc molt tranquilet. Ara, l'aproximació no és evident, eh!

      ResponElimina
    8. Ei Gat! la via i l'entorn valen molt la pena, nosaltres vam gaudir d'una solitud absoluta al fer-la un dia feiner, doble premi, ara tinc ganes de fer l'Aresta bidílica, que el ràpel aquesll em té enamorat.

      ResponElimina