dimarts, 7 d’abril del 2015

De Petit Nil a Petit Guifré al Frare de Baix. Serrat d'en Muntaner.

El Frare de baix del Clot de la Mònica vessant est.
Aquesta Setmana Santa tan sols he pogut sortir a grimpar el dilluns, el dia de la Mona, amb el que s'imposa una matinal que tenim compromisos familiars. Avui fem colla amb el Mingo, el Josep Anton i el Quique. Després de fer un cafetó a Collbató deixem els cotxes a la Hípica i fem la caminadeta fins al peu del Frare de Baix, al Clot de la Mònica. Fa un dia rúfol, una mica frescot, però res comparat amb les fredorades i humitats d'aquest hivern.
El tècnic començament, mig diedre, mig placa.
Faré cordada amb el Quique, i em deixen començar; ara fa una mica mes de cinc anys que ja l'havia fet amb el Toni i també vaig començar, però enguany m'ha semblat més dura o mes ben dit més tècnica, és punyetero el començament, no saps si posar-te en diedre, anar per la placa...o una mica de tot, que és el que acabo fent. Una vegada abastat el bolt la cosa canvia, molt de canto i múltiples possibilitats d'autoassegurament.
Inici del diedre, vertical i atlètic.

Una vegada ben posicionat als peus del diedre vertical, en palpo les preses, són bones i a mesura que t'enfiles el canto és generós, millor agafar-s'ho en bavaresa; el pas clau és sortir del diedre, el cos et queda descolocat i el bolt per sota...tot suma, finalment fent oposició trobo la manera d'enfilar-me i ja se surt facilment. Entro en un replà trencadot, primer no veig el bolt a la dreta i poso un àlien a una escletxa, el trec a l'adornar-me del bolt, i això que ja l'havia feta!! del bolt tot i que és mes dret cal anar recta amunt, trobarem una sabina que es pot llaçar i per passos finots Montserratins amb molt bona roca anar superant el mur al costat de la fisura on hi podrem encabir el que vulguem, jo hi he posat el Càmalot 0,5.
El Mingo i el Josep Anton escalfant motors, mentre el Quique ja treu el nas del diedre.

Recupero el Quique que en passa via i tot seguit ja ens empaiten el Mingo i el Josep Anton. Decidim esperar-los i que ara encapçalin la resta de via, la Petit Guifré. Mentre ha anat tapant-se i destapant-se i a estones bufa un vent ben fred que farà que ens posem tot el que portem.


El Mingo entrant a la reunió i la cordada apun d'iniciar l'altre via.

El Quique empaitant els companys, es finot i ja relliscós aquest primer llarg.

Ara continua el Quique, aquest tram de via és molt finot, i les preses rellisquen...però amb la seva tranquilitat va enfilant-se i ja és a la reunió on el Mingo i el Josep Anton estan negociant la continuació.
Des del cim el Mingo ens enganxa a la reunió i sortint del tram mes dret, antigament artifo.

El següent llarg és divertit, la sortida de la reunió ja et posa a lloc, una bona tibada de braços, sort de que la presa és cantelluda i fonda. La continuació però ja no en te res de cantelluda, és un esperonet amb preses menudes i peus poc evidents, antigament en dèien artifo, actualment 6a+; no el vaig encadenar, però van sortir tots els passos, ara no cal patir, ja que les xapes són prou aprop i en A-0 sortiria. Passat el bombet, resta una placa llisa d'adherència de peus que fa vibrar!
Enllaço les dues tirades gràcies a les cintes que el Mingo em deixa posades.

Arribo a la reunió i el Mingo em diu que continui si tinc prou cintes i no les tinc, però em deixa les seves posades amb el que continuo i així estalviem temps; el muret final sorprèn, sobretot si l'agafes directa per on van les assegurances.
Des del cim del Frare el darrer tram de la Petit Guifré.

Del cim fem un ràpel de seixanta metres fins la feixa, encara ens sobra corda i d'aquí un de trenta ens deixa al peu del Frare, atenció però que aquest es fa d'un sol Bolt amb anella...probablement prou segur, però cadascú que trii, també es pot baixar caminant.
Ressenyes d'en Joan Vidal de l'extinta Ona Climb i de la revista Vértex nº 198 pàg 52.


Una combinació recomanable aquesta, ja que et permet fer força metres tots en lliure i en roca de bona qualitat en general. Ideal per dies freds i assolellats, aquesta raconada sol estar molt protegida del vent.

dissabte, 28 de març del 2015

Los Misteris del Pepegall. Alòs de Balaguer, el Talòs.

El Congost de Mu i el Pic de Castellàs una raconada idílica.

La zona d'Alòs de Balaguer, el Talòs com díuen els amics GALLS, està de moda, i tot gràcies a la feinada que hi han fet el Grup d'Ascaladors de LLeida (GALL); aquest dissabte després de mes d'un mes sense poder escalar per problemes de salut de les iaies, hi he tornat amb el Toni, vaja, m'hi ha portat el Toni que tenia molt ullada Los Misteris del Pepegall, ja hi va anar però la pluja el va fer fora a la segona tirada.
Primer llarg per disfrutar fins arribar a les "hostilitats" hahaha

Ens hem llevat d'hora seguint la doctrina Guardiola i del Toni i l'hem encertat! hem estat els primers. Això ens ha permès fer una escalada tranquila sense presses mentre miràvem com l'aparcament s'anava omplint; hi havia aplec GALL, gairebé tot el Galliner hahaha i també hem pogut saludar el Joan Prunera, Joaquim i Jordi Joan que anaven a Lo Nick.
 Avui començo jo, la roca és ben eixuta no com la darrera vegada amb elJoan Asín


  • El Toni mirant-se "les Hostilitats" en forma de 6b, no l'hem ni olorat, l'A-0 fa miracles pèrò.

    Vaig una mica dubtós de com em trobaré després de tant de temps, però avui la roca ben eixuta dóna confiança i l'equipament és ben posat sense ser generós, on toca, i la roca d'escàndol.  Disfruto aquest començament, bon auguri per la resta. La placa de 6b és molt ben assegurada i no fa patir, arribo fins als dos últims bolts on cal fer tibada de cinta, ja que no trobo peus: són en adherència i de mans, merdetes, vaja un 6b amb rebava!
    Plaent segona tirada, el Toni se la ventila ràpid.

    Continua el Toni, avui "ja es nota la caloreta" com diria la Rita hahaha per sort a mesura que guanyem alçada fa una mica d'aire. Un pont de roca simbòlic i amunt, un llarg més homogeni en el cinquè grau,  per gaudir.
    Després del tram de caminar la placa del tercer llarg, que s'anirà redreçant a mesura t'enfiles.

    La segona reunió és comuna amb la de la Olga Frontera, unes bagues en una Alzina; d'aquí amunt caminant seguint un corriol ben marcat amb cura de no decantar-nos a la dreta sinó en direcció a la gran placa més a l'esquerra. Bones gandes i millors peus, ara cal mirar-s'ho i anar cercant el millor camí. Els bolts distanciats però la bonior de les preses no et fa patir gens, excepte a la sortida on un tram terrós fa dubtar, aquí llaço un romaní hahaha el Romaní de la por! atenció no aneu a l'esquerra per entrar, recta amunt la roca és sòlida i mes avall tot es mou...
    Al tram mes finot i entrant a la reunió on cal vigilar amb la terreta.

    La quarta és la tirada estrella! verticalitat mantinguda i un flanqueig ben distret. 

    La quarta tirada es veu impressionant! una placa híper-vertical que sembla ens farà suar...s'hi posa el Toni, abans d'arribar a la primera xapa hi ha una bona Sabina, però la roca és franca i tira cap al bolt; el veig progressar i de cop: una presa de mans avall, ben ferma i grosseta tota ella...espero no baixi el Toni al darrera hehehe però està ben posat i ni es mou, tan sols un crit per avisar-me. Continua ben tranquil, bé Bou! i s'enfila amb tranquilitat fins el flanqueig.
    Al flanqueig on cal posar cintes ben llargues i alternar les cordes si no voleu patir!

    Un llarg flanqueig a la dreta, molt ben assegurat, i altre cop cap amunt; si no voleu patir com el Toni, poseu cintes ben llargues i alterneu les cordes. El perdo de vista i ja escolto Reunió!
    El darrer llarg al final és comú amb l'Olga Frontera, una disfrutada ! bon canto i bona excursió.

    Darrera tirada, aquesta és força llarga 55 metres, i d'entrada no sembla gaire engrescadora, un flanqueig constant a la dreta tot seguint els distanciats bolts i el que et demana la roca, aquí molt agraïda en canto, ara sense gaire ambient ja que a l'inici anirem gairebé a tocar d'un relleix; aquí també molta cura amb les cordes si no volem suar arrossegant-les. Quan s'enfila recta amunt l'ambient guanya i l'escalada esdevé fantàstica. Entronco amb l'Olga Frontera
    Sortida habitual i sortida "made" in Toni

    El darrer muret abans de la reunió cimera és molt maco, hi ha un pont de roca que marca la via i que de poc serveix, ja que quan hi arribes ja has fet el pas, jo ni tan sols l'he xapat. El Toni quan arriba aquest punt té un ensurt, troba un escurçó al replà ! Però sembla que no l'ha amoïnat gaire ja que el darrer tram que és una grimpada senzilla li sembla poc i s'envà per una mica més a l'esquerra, a buscar un esperó que es veu prou bonic, llàstima que molt escamós i brutot. S'hi enfila i pot posar dos Àliens un al costat de l'altre,  d'allà ja surt amunt.
    Posant un merlet després de la variant, que es pot protegir amb Àliens.

    Reunió cimera i anant a buscar la canal de baixada just a sota.

    Del cim crestegem uns metres per poder agafar millor l'evident canal que tenim als peus; amb compte ens acostem al cingle, just abans un bon boix té un seguit de cordinos d'on es rapela; nosaltres hi afegim una cinta plana, no fos.... Hem baixat amb dues cordes ja que s'indica un ràpel de 35-40 metres, però hem vist que amb una sola també es pot baixar, havent, però, de desgrimpar uns metres senzills. Ara ja no fa "caloreta" no, fa una calor espaterrant, renoi com s'enfila la temperatura ja!
  •  
    Fantàstica ressenya dels



  • GALLS
  • Una via que, com les altres que han obert darrerament els GALLS, ens ha agradat molt. Ben equipada, el Sergi (GALL) ens comentava que a diferència de la del Nico, aquesta té una concepció de via equipada amb el que poca cosa cal posar, mentre que la Nick és per disfrutar equipant. Afanyeu-vos si la voleu repetir ja que aviat la calor en complicarà molt l'ascensió. Ara, no espereu una via sense terreta ni pedres ballarines, el terreny és el que és i trobareu sorreta, preses brutes, alguna que voldrà volar, però també gandes d'escàndol, bons peus, verticalitat i tranquil.litat, sobretot si deixeu passar aquesta febrada inicial. Gràcies als amics GALLS per tan bona feina, d'apertura i de divulgació. Ara sols cal que els escaladors sabem respectar la zona i el seu entorn, tinguem-ho en comte.

    dimecres, 18 de febrer del 2015

    Morro Pla, via Maite Montilla Vílchez i la Sense Nom, aresta Brucs.

    Entre Frares i Agulles ha estat avui la gresca...

    Aquest cap de setmana he treballat amb el que haig d'aprofitar el dilluns, truco al Joan i de seguida ens entenem! tenim diferents propostes i la del Joan em sembla be: fer força metres tot pujant Cajoleta, Plecs i Montgròs per acabar dalt la Roca Plana... després d'esmorzar al Muntanya anem a l'aparcament Nubiola i comencem a caminar...Jaume has mirat el tema regulacions? em diu el Joan...no però ara ho miro, renoi la regulació per nidificació comença just avui....be, girem cua i a per la meva proposta:  Ecos el Dit Xic i el Ditet on tinc unes vies dels germans Masó per conèixer. Sortosament tenim tot el dia i encara és bona hora.
    El Morro Pla, aquí sí que el nom fa a la cosa, quin ull els que la van batejar!
    Tornem-hi, ara deixem el cotxe a Can Massana i cap al Pas de la Portella, refugi Vicenç Barbé i abans de la Miranda del Pas del Príncep a buscar els Ditets; una bona caminada però que s'ho val. Amb una mica de mosqueig ja ens adonem que les vies que he triat són a l'ombra...som al davant de l'aresta Brucs del Dit, a aquesta sí que li toca el sol hahaha però no és el que pesàvem per avui, quin cangueli, quina por. Però encara no està tot perdut el Joan no ha fet el Morro Pla i allà hi conec la Maite Montilla que és molt maca, ja l'he fet dos cops.
    El Joan treballant fort a la segona tirada, 6a+, cada cop més finet ai las!

    Ens caldrà remuntar tota l'alta ruta de Frares per anar a buscar el Morro Pla, potser escalar no escalarem molt, pero caminar!! El peu de via el localitzem facilment: deixem enrrera una magnífica Pinassa de tres branques i arribem a una especia d'era, a l'esquerra un corriol ens ressegueix la base de l'agulla, primer trobem la Directa de los Gonzàlez i ben be a l'altra banda la nostra, veurem dos espits seguidets. Avui començo jo;   com sempre aquests peus d'agulla són delicats, però sense patir. superat el segon espit, que mostra ja el pas dels anys i es veu la camisa mig fora, ve un tram d'uns sis o set metres on cal anar a l'esquerra tot buscant la millor roca fins al següent espit que inicialment no es veu. d'aquí recta amunt a buscar una fisura on un pont de roca molt deteriorat ens marca que hem de començar a flanquejar a l'esquerra. Aquí hi entra molt be un Àlien que dóna molta més confiança. Un pitó ben maco ens marca que hem d'enfilar recta amunt per un tram vertical i espectacular marcat per un altre espit. Faig reunió en una escletxa d'uns blocs, la sabina és com molt esquifida.
    Començant el flanqueig, travesia aèria, espectacular per arribar a una reunió penjada.
    Ara li toca al Joan el llarg estrella, un mur vertical i tècnic on per arribar a la primera assegurança ja cal fer una bona grimpada. És molt finot però ben assegurat i en A-0 surt, A-1 segons la resenya; a mesura que guanya alçada la roca millora en preses i és per disfrutar. El flanqueig també és divertit, d'entrada del primer pitó no es veu el segon, sort que la roca és molt bona. Tanmateix amb Àliens també es podria protegir. La reunió és sota un mur vertical però curt, llàstima.
    Deixant enrrera el tram vertical de la tercera tirada, amb un pas punyetero.
    La reunió és ben airosa, penjada i incòmoda, amb el que marxo aviat cap amunt, bona roca, verticalitat i bona presa, una disfrutada, llàstima que és curt! costa sortir de la vertical, les preses són escadusseres i no et veus els peus, una vegada fet el pas ja s'acaba i caminant a buscar un espit que es pot complementar amb un Parabolt llunyà. Per baixar al Nord-oest trobem una instal.lació amb dues anelles que ens deixarà al peu del Pi de les Tres branques que hem vist abans, a peu mateix de camí, atenció si hi passa gent ja que sol ser molt frequentat.
    A peu de ràpel, admirant les Agulles que fan frontera amb Frares.
    Estem contents, al final ens en hem sortit, semblava que avui no escalariem hahaha, però ens hem quedat amb ganes de mes i ja que som aquí li comento al Joan d'anar a la Sense nom que jo no he fet, és difícil enganyar a algú per anar-hi, tothom l'ha fet ja. El Joan fa moltíssims anys però li sembla be i cap allà que anem.
    Perfil de la Sensenom,  una distreta aresta Brucs.
    No costa gaire d'identificar la base de l'agulla: una rampa immensa al peu de la Canal Ampla, que sembla que demani ser pujada...no sabem si està equipada amb el que agafem tot el que portem, ja se sap com les gasten aquestes rampes desequipades. El perfil de l'agulla ja mostra que sí, és ajaguda, però té alguns trams on es redreça i pensem que serà a pel...
    Arrampada primera tirada i l'única assegurança que hi trobarem.

    Ara li toca començar al Joan, de lluny li comento que aquella roca tan gran que es veu serà bona per llacar-hi un merlet i cap allà que va, i no cal hi troba un burí, plaqueta recuperable i cap amunt.
    Traïent el cap per on redreça el segon llarg i al pas clau de la tercera tirada.

    La primera reunió és sota el primer redreçament, surto, no massa lluny un burí i una mica mes endavant un altre, renoi quin èxit! la roca és bona, però a mitja tirada empitjora per tornar a ser esplèndida arribant a la reunió. Fem totes les tirades, les dues primeres potser s'hauríen pogut enllaçar. Ara hi torna el Joan, comença dret per ajeure's, camina i encara el bolet cimer, aquí és on hi ha el pas clau, un IV superior ben protegit per un bolt, però que cal abastar, és amunt i és finot. D'aquí una grimpada caminada fins el cim.
    El "Pas" de la via,no tan senzill com sembla.

    Al cim amb tota la Canal Ampla al darrera.
    Ja som dalt! no és una escalada difícil, és senzilla i divertida, però em feia il.lusió després de tants anys de tenir-la pendent, la visió que hi tinc de la resta d'agulles és nova per mí, i em permet adonar-me del perquè del nom del Morro Plà, des d'aquí és evident!
    Bonic ràpel pel vessant Nord que ens deixa unes vistes sorprenents sobre la muralla de Frares amb el Bisbe que treu el nas.


    Hem oblidat la fotocim i fem la fotopeu d'agulla.


    Ressenyes que trobarem a la desapareguda OnaClimb i a

  • Col.leccionista de Vies
  • La Maite Montilla Vílchez una via prou interessant que ens descubreix un vessant del Morro Pla que quedava per descobrir, després de la Directa de los Gonzàlez més al Nord i la Normal. De dificultat moderada però que et fa escalar i que si encadenes el segon llarg et deixa més que satisfet, jo encara no ho he aconseguit, avui ha sortit amb un sol A-0 i ja és la tercera vegada! L'aresta Brucs de la Sense Nom és tot un clàssic que em faltava, senzilla, arrampada, però amb alguns trams picantons, ben equipada i amb moltes possibilitats d'autoprotecció si t'hi vols entretenir o fer pràctiques. Ideal per practicar via llarga i autoprotecció.