dilluns, 9 de febrer del 2015

Barcelonets a la Pastereta est, una raconada "calenta".

Gaudint de la verticalitat i del magnífic comglomerat de la primera tirada.

Després d'uns dies sense poder sortir, tinc les "iaies" delicades, aquesta setmana no pintava massa be....dijous la nevada ho deixa tot ben enblanquinat i fot un fred que pela! però el Toni em truca: torna de viatge dissabte nit i té ganes d'escalar; amés diumenge és el seu anniversari. No massa d'hora pel que acostuma fem cap al Muntanya a esmorzar i decidir on la farem petar, jo m'apunto a on digui i surt la paraula Barcelonets a la Pastereta, ja l'hem
feta
però fa força anys, tant com set, i cap allà que anem.
Una vegada dalt cal flanquejar a la dreta, senzill, però amb ambient.
Aparquem al costat de la hípica i comencem a caminar cap al Serrat d'en Muntaner, caminada ara més llarga, però tranquil.la i que permet encarar la pujada ja calents, malgrat la prohibició alguns no ho volen entendre i al capdamunt del camí hi trobem al pujar un cotxe i al baixar un Tot terreny dels Mossos, quina barra! Una vegada a la vertical de la Pastereta cal fer cap a la dreta, hi trobarem fites, per anar a petar al vessant solei; per assolir el peu de via ens caldrà grimpar un tros que ara és equipat amb una cordeta, cordeta de la que millor no us en fieu gaire ja que s'aguanta d'una anella prou dèbil...
Entrant al desplom del tercer llarg i iniciant l'artificial.

La via comença en una pilastra vertical on fàcilment identificarem la fila de xapes; a l'esquerra la via Pacho Hidalgo, també molt interessant com la del diedre del Joan Asín, la Petit Four. Avui s'ha demanat començar el Toni, que l'anterior vegada ho vaig fer jo, d'entrada sobta la verticalitat, però la roca és abrasiva i cantelluda, els bolts, abundants, són però a on cal, has d'escalar, et fan fer el pas i aleshores xapes còmodament. A mesura que t'enfiles la dificultat baixa, al capdamunt la via es desvia a la dreta en un flanqueig ascendent que finalment es converteix en una travessia horitzontal fins la reunió, cada cop més fàcil.
En plena feina, no ho sembla però desploma molt i en travessa....

És el meu torn, no recordo res d'aquest llarg, avantatges de fer-se gran hahaha i de fer mes de set anys que la vam fer! comença per un tram trencat també en diagonal ascendent a la dreta, roca cantelluda però trencada, aneu amb compte d'on tibeu. Trobes un bolt abans d'enfilar-te sota un mur vertical i d'ell fàcilment engrapes el següent, el "tema" és en el següent pas...6a li marca la ressenya i a fè que ho és, encara no estic per aquestes apretades, sobretot el cap....aconsegueixo passar la cinta i m'hi penjo, la continuació no afluixa però, i cal escalar. Lleguint la roca em cal desviar-me a l'esquerra deixant la línia de bolts a la dreta per tornar poc després a la vertical, amb els braços com butifarrons, descanso penjat de la cinta assegurant l'entrada a la reunió, que és senzilla però queda lluny. D'aquesta tirada no tenim imatges ja que queda amagada de la reunió i amés el Toni no dúia càmara.
A la reunió cimera hi venta i hi fa força fred, el Toni garratibat!
Ja som al darrer llarg, comença ajagut amb roca d'escàndol, per posar-se sota el desplom, també molt ben assegurat. El primer pas d'estrep és espectacular, quedes ben penjat i la dificultat està en que no va recta amunt sinó que flanqueja, des d'abaix no ho sembla! Tanmateix el Toni se'n surt molt be i jo amb l'ajuda del Fi-Fi en passo força via. El que té gràcia és l'entrada a reunió, on la roca és trencada per a les mans i els peus escadussers...costa sortir-ne, tan de primer com de segon ! Es pot baixar en dos ràpels, el primer amb doble corda de seixanta fins la primera reunió i el darrer amb corda simple de 60 arriba ben just, nosaltres n'hem fet tres ja que no recordàvem com es baixava.

Ressenyes de l'amic


  • Joan Prunera i de la desapareguda Ona Climb.
  • La Pastereta és un racó ideal, a l'hivern el seu vessant est ens permetrà escalar fins els dies més freds si no bufa massa el vent. a l'estiu el vessant oest és ideal. Vies per a tots els gustos i amb roca immillorable. La Barcelonets és una via de caire esportiu oberta el 2006 per J. Moragas, F. Garcia i R. Barceló. Molt ben assegurada, tot i que al tenir flanquejos caldrà vigilar si hi duem gent que comença, i l'artificial sense ser difícil, demana tècnica.

    dilluns, 26 de gener del 2015

    Gep Llarg, Daniel a la Miranda de les Bohigues i la Bitlla, aresta brucs, disfrutant a Agulles !

    Agulles! de dreta a esquerra: Miranda de les Bohigues, Mirador de la Miranda, La Boteruda, El Gep Llarg, Els Merlets i senyorejant l'agulla del Capdamunt.
    Aquest dissabte toca portar el Joaquin a escalar a Montserrat, és d'Alacant i fa bàsicament esportiva amb el que desconeix completament el que s'hi dóna a Montserrat, dubto de a on portar-lo, ho comento amb el Toni, que ens acompanyarà, i malgrat l'amenaça del vent em recomana que anem a Agulles; així ho fem i després de matinar força si pensem en mentalitat d'escalador esportiu...fem cap al bar a acabar de decidir-nos davant un bon entrepà i el corresponent cafetó, que no falti!
    Primers passos Montserratins pel Joaquin al Gep Llarg.
    Deu n'hi do el vent que fa i hem de canviar d'agulla per buscar-ne de mes arrecerada i la millor és el Gep llarg que queda amagada entre les seves veïnes, a l'aresta Burcs hi ha una cordada amb el que ens posem a la de la seva esquerra. Anant tres avui el Toni anirà sempre de primer, el Joaquín no té massa adquirit el tema de les reunions i així es podrà concentrar en escalar tan sols i disfrutar el paisatge, jo aprofito per fer-li un bon recull de fotos.
    Entrant al cim de l'agulla.
    Ja som dalt el Gep Llarg, tenim ganes de mes i ara fem cap a la Miranda de les Boigues, hi ha una cordada a l'aresta brucs amb el que anem a la dreta a la via Daniel;
    Satisfet després de la seva primera agulla Montserratina.

    Iniciant el flanqueig de la Daniel a La Miranda.
    El peu de via de la Daniel és còmode i l'inici senzill però en flanqueig, el Joaquín ja s'ho mira, ja se sap que això de flanquejar no agrada massa...la roca és bona llevat d'alguna llastreta i les assegurances ben posades, vaja ideal per disfrutar-hi.
    Al segon llarg on ja s'adona de la peculiaritat de l'escalada Montserratina.
    A la segona tirada la paret trempa i aquí ja s'escala oi Joaquín? sobretotr arribant a la segona reunió on hi ha un pas finot, finot, les ressenyes díuen Vè, però per a nosaltres un bon Vè+.
    Agulles és IMPRESSIONANT !

    Foto-bateig Montserratí.
    La tercera tirada és menys mantinguda però té una estètica de gran bellesa, aquí ja s'olora aire i el Joaquín ens cometa que ha "vibrat", no està acostumat a tenir tant d'aire sota els peus. Tardem a baixar, cal assaborir aquest paisatge; el descens el fem per una rosta canal en direcció a la Canal del Cirerer, passem per sota el Dàtil i continuem per un corriol que flanqueja la base de les agulle spassant per l'avenc dels Pouetons on el Jordi Coma i copmpanys són dins, ens els hem trobat a l'aparcament. Del Refugi Vicenç Barbé cap al coll de les Portelles i a Can Massana d'on fem cap al Bar Granada on trobem la resta de colla que eren al Timbaler fent la Francesc Sardans i la Josep Nieto. Amb unes Alambres i uns xips al davant arreglem el mon. Ha estat un estimulant "bateig" pel Joaquin que s'ho ha pssat molt be, ja el tenim enverinat, llàstima que visqui tant lluny.
    La Bitlla és avui l'objectiu.
    Diumenge em toca guardia, amb el que dilluns tinc festa, quedo amb el Jordi per fer una escaladeta que tinc pendent de l'any passat, la Bitlla: una tarda hi vam anar amb el Josep i quan arribem m'adono que m'he deixat els gats ! encara vaig intentar-ho amb esportives de córrer i vam fer fins el primer llarg, restant la segona tirada per fer. Avui ha de ser el dia, fa fred però fa sol, el vent és suau. Quan arribem a Can Massana m'adono que m'he deixat la corda?! com pot ser? això de treballar tant no és bo! nop m'ho penso, Jordi, puja que l'anem a buscar.
    Al peu de l'aresta Brucs.
    Aquesta agulla sembla que la tingui maleïda, mentre tornem el cel s'ha entrenyinat i a estones s'ennuvola...però avui ha de ser el dia, amunt! fa fresca, però el sol a estones torna a lluir. Ens arrivem al refugi d'on agafem el camí a l'avenc dels Pouetons, abans d'arribar-hi un caminoi s'enfila recta amunt, la Bitlla s'entreveu entre els arbres.
    Fantàstica placa de la primera tirada.

    Com que el primer llarg ja l'he fet, avui el Jordi es demana començar, s'està prou be, ara toca el sol i no fa vent, ole! ja tocava una mica de sort. Amb calma i concentració, no és difícil però la primera assegurança és força amunt, just abans d'una balmeta, és un espit rovellat que es mimetitza i no el veus fins que hi ets aprop. Una llastra desenganxada permet assegurar la continuació, que es posa dreta, un Camalot de l'1 i mes amunt un àlien, ara ja abans d'entrar a reunió trobarem l'altre espit.
    Ja a la reunió.
    Un flanqueig a la dreta i ja s'entra a la reunió que és amagada per una Alzina que permet reforçar-la. El Jordi m'avisa que ja puc pujar. Disfruto, la roca és calenteta i cantelluda, els gats arrapen amb ganes, quina diferència de quan vaig pujar amb les Brooks!
    El Jordi desequipant el diedre del segon llarg.
    És el meu torn, agafo tot el material i m'enfilo pel diedre, e spot protegir molt be, jo llaço una branca d'Alzina només sortir i amunt! a mig diedre col.loco el Càmalot del 2 i més amunt en uns forats de pitonatge un Àlien, m'ha quedat el tram hiper segur! ara em toca flanquejar a l'esquerra ja al capdamunt del diedre, quan aquest es tanca. Un replà amable em rep, be, anem be, i encara anem millor, un altre forat de pitonatge ideal per un altre Àlien. Una rampeta de còdols amables em porta fins la fisura on haig de trobar el Pitó i dic el Pitó, perquè és l'únic de la via hahaha.
    Traïent el nas del muret i emergint-ne.

    Aquí la cosa es posa dreta, però hi ha bones preses i uns merlets d'escàndol, llaço un que és a la vertical del pitó i ja em decanto a la dreta, tinc a la vista un burí rovellat, és el pas clau de la via, cal fer una apretadeta i un pas d'adherència amb el peu per abastar-lo; ja és meu! ja més tranquil, el que fa el "coco" perquè no se si aquesta xinxeta m'aguantaria en cas de sacar....però el fet de tenir-hi la corda passada em relaxa, són un cagat i ara més després de l'aturada per l'espatlla !
    Reunió atrotinada, quants anys tindrà?
    Busco bones mans, els peus són més escadussers i cap amunt i desseguida flanquejo a l'esquerra entrant en un terreny mes ajagut i amb bones preses, això ja ho tinc! un parell de metres i reunió, i quina reunió, d'època. Bloquejo el triangle i aprofito la munió de burins per lligar-m'hi també. Li tenia respecte a aquesta tirada i sobretot ara després de tan de temps sense escalar, però he disfrutat! potser ho he híper-equipat, però així també he fet pràctiques hehe. Gràcies Jordi per acompanyar-me.
    Divertit i senzill darrer tram fins al cim.
    El Jordi puja sense problemes, només els que li dónen els molts trastos que he col.locat hahaha! i ara continua pels darrers metres fins al cim de l'agulla. La intenció inicial era de rapelar cap a la Bola i fer també la normal, però la badada de la corda ens ha destrempat i fet perdre una hora...amés el Jordi ha deixat les botes a peu de via amb el que la rapelarem.
    Dalt la Bitlla, per fí !
    Estic content, la lesió sembla que l'estic oblidant mica en mica, avui aquesta tirada ha estat un exàmen per mí, pel meu coco...i penso que l'he superat molt be! Em faig un tip de fotografiar les Agulles des d'aquesta nova perspectiva; mentre ens regalem amb la vista, el cel es va tapant i el vent apreta, ens caldrà baixar sino volem començar a petar de dents.
    Pot amb la llibreta registre.

    Desgrimpem cap a la segona reunió.

    Rapelem la via, ja que les sabates del Jordi s'han quedat al peu de l'agulla.



    Ressenyes de:
  • Districte de les Bruixes
  • ,
  • el Col.leccionista de vies
  • i El Balcó de la Lluna.

    El dia s'ha acabat espatllant però la Bitlla al Sac!
    La regió d'Agulles és un paradís de l'escalada; per molt que hi vagi mai me les sabré totes ni les acabaré pas pujant totes...Agulles té màgia, la seva escalada sense ser difícil té l'afegitó sovint de l'exposició, de la aèria panoràmica, del delicat equilibri...diumenge era una munió de cordades a cada agulla, avui dilluns hem tingut el goig d'escalar pràcticament sols, tot un luxe.

    dilluns, 19 de gener del 2015

    Memòria selectiva, Aberroncho i Sabina Wall, pòquer de vies a La Formiguera.

    Paret de La Formiguera des de l'aparcament.
    L'anticicló ens abandona i torna la fredorada! també m'abandona el Toni que té viatge familiar, amb el que aprofitem per quedar amb el Wolfgang, que ja fèia dies que ho volíem fer; el temps sembla que serà acceptable el dissabte amb el que ens decidim per Sant Llorenç de Montgai, raconada ben arrecerada quan el vent del nord apreta i calenteta si hi peta el solet... La mèteo avisa que bufarà nord i a les terres de Lleida cel serè! bé! però mentre fem via deixant un Montserrat lluminós i serè enfilant la Panadella el cel és ben gris i no s'albira cap clariana... Avui finalment som tres, el Víctor, company del Wolfgang, ens farà companyia. Van passant els quilòmetres i la boira no escampa...fem drecera de revolts per camí de Montgai a Cubells i d'aquí a Camarasa, i és que no cal apresar-se que fot un fred!
    Apunt de solfa, encara sense sol !
    No era la intenció, però acabem al Bar del Jaume de Sant Llorenç de Montgai fent un cafetó tot fent temps, però el temps no en vol avui amb el que ben abrigats sortim de l'aparcament del costat del pont des d'on ja veïem la paret de la Formiguera. Caminada curta on només escalfem una mica a la pujada a la via del tren. Les càssiques de tota la vida, Normal, Martineti i Garrets-Eusebi ja les coneixem, amb el que ens posem a la Memòria Selectiva, la primera a l'esquerra després de la Normal. Començarà el Wolfgang amb una primera tirada d'escalfament prou senzilla i molt ben equipada.
    Segon llarg de Memòria selectiva.
    Continuo jo amb la segona, aquí la paret ja trempa i haig d'escalar, amb el fred encara sembla mes i tot, però hi ha molt bona presa, fonda i tallant quan cal, per tibar-hi a plaer.
    Cordada de Barcelona a la Normal.

    Divertit tercer llarg.
    De la reunió estant saludo els company de la Normal que disfruten de la roca també. Ara continua el Víctor, aquest tram es veu dret i llisot, però enganya, té molt bona presa. En passa via i ràpidament podem comprovar la bonior del tram.
    Segona tirada de l'Aberroncho
    Anem una mica despistats, almenys jo hahaha i al rapelar em passo la primera reunió, que té anelles, i baixo fins l'altra, error! remunto altra cop fins la reunió esmenant el tema. Des d'aquí, ara sí amb doble 60 som al terra. El Wolfgang vol fer ara l'Aberroncho i cap allà que anem. Despistats resulta que comencem a la primera reunió, deixant-nos el llarg de la canal, però pensant-nos que ho fem be; així ja que la tercera tirada és la mes maca se la demana ell que abans ha fet el llarg senzill...i així ho fem però.... El Víctor comença fent el segon llarg, per nosaltres el primer hahaha cap problema excepte un tram trencadot a l'entrar a la reunió.
    Emergint del tram vertical de la tercera tirada.
    És el meu torn, en teoria em toca una tirada senzilla de IV....ho veig prou dretot però ni m'ho plantejo...comença senzillot però es va complicant, i la paret cada cop la veig més curta...els comento als companys que em sembla que m'ha tocat la cirereta hahaha i jo que no volia tibar! i tibo de valent; m'haig de penjar a mirar-m'ho, no m'ho esperava, buff, i s'ha d'escalar. Bons forats però encara les forces no són les d'abans i millor assegurar el tanto, així que m'ho vaig estudiant fent reposos. Surten tots els passos, però cal mirar-s'ho, sobretot el de sortida on un bon peu n'és la clau.
    Després de la rampa inicial empalmem la resta a la Sabina Wall.
    Els companys pugen sallant, estan forts! rapelem i ja tornem a ser a baix, encara en volem més amb el que fem cap a la Sabina Wall que tenim al costat: la primera tirada és gairebé una grimpada, em toca a mí, pujo ben depressa que li reservem la resta pel Wolfgang, que s'ha quedat sense tibar encara...quan sóc a la reunió penso que, perquè no? enllaci les dues següents tirades.
    El Wolfgang disfrutant-hi.
    No em costa convènce'l, agafa totes les cintes que portem i amunt: bona roca, bones gandes, i la paret que es va redreçant a mesura que t'enfiles; a l'alçada de la Sabina que dóna nom a la via és quan trempa mes, però la roca té uns forats excel.lents que fan disfrutar.
    Al capdamunt de La Formiguera, amb la "feina " feta.
    Hem fet la via en una mica mes de mitja hora, ens asseïem al cim gaudint dels darrers rajos de sol, satisfets d'una jornada d'escalada que semblava tòrcer's al començament, però que ha acabat amb un cel ben blau i una temperatura agradable.
    El pantà esplendorós.

    Amb l'arribada de l'ombra toquem el dos.
    A peu de via l'ombra ja senyoreja, i amb ella la fresca, pleguem els trepants i ens en tornem tot admirant les parets ataronjades i el blau del pantà.
    Llums càlides de tarda



    Ressenyes que trobareu per la web, la darrera de



  • Sisbemesanapren
  • La Formiguera és una paret molt agraïda, amb bona roca i itineraris molt interessants i clàssics com la Martinetti, la Normal o la Garrets Eusebi, jo fèia anys que no m'hi atançava i m'ha sorprès la quantitat de vies que hi ha obertes actualment.
    És una paret escola on poder consolidar l'escalada de vàries tirades la gent que comença, tot i això no és una paret ben be d'iniciació, sinó més aviat de perfeccionament. A evitar en dies calorosos, ideal per hivern anticiclònic.