Abierto hasta el atardecer al Serrat de Muntaner oest deu anys després. Montserrat sud. 11-09-2021.

 

El Frare de baix i el Serrat d'en Muntaner est, avui anem a la cara oposada, la oest.

                               Encara fa força calor amb el que cerquem cares oest on pel matí s'hi pugui escalar a l'ombra...de cop se'ns ocorre que el Serrat de Muntaner oest és una bona opció, doncs hi trobem un reguitzell de vies que ens poden valdre per a una matinal;  ara fa força anys que no m'hi acosto i en tinc bons records.

Amb el Quique, el Toni i el Josep Maria quedem al Bar Muntanya on fem un bon esmorzar abans d¡emparrar-nos.

Aproximació:

De Collbató sortim de l'aparcament públic del carrer Muntanya, al costat del Parc de Bombers per girar a l'esquerra seguint el Passeig Ronda, passat el carrer Lloret on la carretera gira a l'esquerra, aparquem;   seguim una pista de terra que rodeja una Hípica, anem a l'esquerra al primer trencall, seguim amunt fins entroncar amb el camí de la Vinya nova, el seguim cap a l'esquerra per poca estona després girar a la dreta i enfilar un camí costerut que ens adreça cap el Serrat d'en Muntaner, ja visible, arribem a una petita plaça on abans s'aparcava quan encara es deixava pujar en cotxe.   Ara continuem per un corriol estret que va a passar pel peu del Faraó de Baix i Serrat.  Hem d'anar fins la base del Faraó que revoltem i ja entrem a la cara oest, la nostra via és al final de tot gairebé, tan sols la Pako Crestas és més lluny.

Els anys no perdonen i aquí la mostra, una esllavissada ha canviat l'inici de la primera tirada.

El peu de via no costa de trobar, una esllavissada ha deixat una marca blanquinosa molt visible;  per sobre una placa vertical on si ens hi fixem trobarem les primeres assegurances.

Quan l'havia fet anteriorment la llastra que ja no hi és ajudava a grimpar fins la placa fent l'entrada mes pel mig que actualment que s'ha de fer per l'esquerra.

Una entrada que tot i ser dura sempre m'havia sortit, enguany l'he trobat mes difícil i m'ha obligat a tibar de cinta per situar-me a la placa, les vies canvien i nosaltres també...

La primera reunió i el Josep Maria sortint del tram vertical.

Una vegada situat al monolític mur, l'escalada no afluixa i cal anar cercant les millors rugositats per progressar, ara la roca és més adherent.

A mitja tirada ens hem d'enfilar a un llavi, aquí hi torna a haver un passet, una vegada superat arribem a la reunió per terreny ajagut. 

Començant la segona tirada

La segona tirada surt per la dreta de la còmoda reunió a buscar un diedre curt i d'aspecte trencat;  es supera prou be, la roca hi és ben sanejada.   Continuem flanquejant a la dreta per una mena de canal-diedre anant a buscar un ressalt vertical, pas clau de la via.

Ens anem enfilant mig en diedre i xapem el primer bolt, aleshores cal buscar unes petites però cantelludes preses que ens ajuden a aixecar-nos i col.locar-nos a la placa.   Una vegada assolida l'escalada esdevé tècnica i mantinguda amb aire fins la propera assegurança.   No afluixa fins la reunió, tirada que et deixa ben satisfet.

Acabant de superar el tram clau, 6a, i entrant a reunió.

Segona reunió des del cim del Serrat.

La tercera tirada és de tràmit i moltes cordades la negligeixen rapelant des d'aquí, però nosaltres som uns clàssics i continuem amunt:  grimpada senzilla fins als peus d'un muret ;   el superem amb passos prou interessants i que per mí justifiquen fer aquest tram.  De la reunió continuo fins dalt el Serrat on tenim magnífiques vistes de la Pastereta, Pollegons i Palleta.

Desgrimpo fins la reunió i recupero el company.

Baixem amb dos ràpels, un fins la primera reunió on cal vigilar de no decantar-se massa a la dreta ( mirant la paret) cal anar a l'esquerra, i de la primera reunió al terra.   Si no voleu patir per les possibles enganxades de corda, també es pot fer en tres ràpels.

Tercera reunió i al tram interessant de la tercera tirada.

Baixem en dos ràpels, de R3 a R1 i d'aquesta a peu de via.

Via de caire esportiu on ens caldrà apretar si no volem tocar ferro !  Amb deu cintes fem.  Molt recomanable, si ens quedem amb ganes d'escalar podem continuar amb la veïna Black Sad, Los Lunes al Sol etc.

Agraïr als aperturistes I. Notivoli, J.C. Peña i J. Escofet aquestes línies tant fermes.

Ressenya de l'amic

Joan Asín