divendres, 31 de maig del 2019

Gratant les entranyes de la Castellassa de Can Torres, via Matalonga. 30-05-2019.

La Castellassa de Can Torres, un monòlit singular del Massís de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Vessant Nord-oest.
La Castellassa de Can Torres és un monòlit que de sempre m'ha captivat, la seva forma i situació encapçalant la carena de l'Illa i el Sot de Matalonga m'enamoren. Tant és així que quan el Ricard em proposa d'anar-hi per a escalar la via Matalonga no m'ho penso dos cops. Hem quedat a Matadepera després de la feina, ara les tardes ja es poden aprofitar; deixem el cotxe al carrer de Vista Alegre als anomenats dipòsits i comencem a caminar direcció els Plecs de Llibre i el Gurugú, passem el Mal pas de la Castellassa i ja som al davant de la via normal.


Arribant a la Castellassa des del camí del Mal Pas
L'escletxa que ratlla de dalt a baix la Castellasa entre la Torre i la Cabreta
Una vegada al davant de la Castellassa hem de continuar fins a tocar la roca, d'allà a l'esquerra surt la via normal, al davant tenim una fissura vertical variant de l'entrada; nosaltres resseguim la base de la paret per la dreta, vessant est fins a trobar l'escletxa per on va la via "X", nosaltes anirem per la mateixa xemeneïa però per l'altre vessant. Acabem de voltar l'agulla, deixem enrera la cara Nord i entrem al vessant oest, l'inici de la via és mes que evident.
Primers metres per anar a trobar la xemeneïa i a la segona burinada.
Aquesta primera tirada és impressionant, a tots dos ens fa gràcia però avui el Ricard està molt animat i es decideix a començar ell. Per una canal de fons terrós, millor progressar en diedre, s'acosta a la xemeneïa. D'entrada costa habituar-se al típus d'escalada, posa un Càmalot al fons de l'escletxa i cap amunt! Oh! un cap de burí! això anima i anima a progressar per fora de l'escletxa, el que fa la progressió mes àgil, tot i que mes exposada.
Amb paciència es van trobant foradets o escletxes on entaforar algun Tri-Cam o Friend...

La progressió es fa prou enfora de la xemeneïa.

A la part superior va millorant la roca
Amb molt de calma i explorant totes les possibles debilitats, aconsegueix anar amanint la progressió, ara un TriCam, ara un TòtemCam, ara un Càmalot...la roca no sempre és fiable, cauen sovint trossos de paret, es nota que la via no es repeteix gaire i que estem a Sant Llorenç, fang compactat, no roca com diria un bon amic !

Anant a travessar el Forat del Diable
Superat un tram prou vertical i estret s'entra a un replà on la dificultat baixa, al davant l'immens forat del Diable; cal travessar-lo i posar-nos al vessant oposat, l'est. Trobem un espit que s'agraeix després de tanta aventura...ara cal enfilar-se a buscar la reunió que és sobre un gran bloc encastat, l'anomenat Cigró.
Ja a l'altra banda de la xemeneïa, encarant l'estreta entrada a la reunió.
Aquest empotrament final és curiós i tècnic, el company el protegeix amb un Càmalot del 4 que hi queda prou be.
Primera reunió sobre el bloc anomenat " Cigró" i visió del foart que resta, millor no us caigui res...
La reunió és equipada amb dos bons químics i maillons per rapelar. Al gran bloc hi destaquen dos claus vells que l'any 1960 hi va col.locar el conegut escalador Castellarenc d'adopció Josep Maria Torras Homet i que serveixen per a guiar les cordes al rapelar i així evitar que s'enganxin a les escletxes que hi ha a banda i banda.
Claus col.locats per en Josep Maria Torras Homet el 1960 ( eren claus d'un somier ) al bloc anomenat Cigró.

La segona tirada continua la fissura amunt, tram comú amb la mes tardana via "X"
La segona tirada ja no és en xemeneïa, és més airosa, tot i que cal progressar en X sovint. De sortida el tram mes exigent. La roca és bona però cal tastar-la....la fissura ens permet protegir-nos prou be, els tascons hi quedem a caldo!
Superant el darrer ressalt abans d'entrar al coll entre la Torre i la Cabreta.
La fissura acaba en un petit desplom que cal superar, aquí millor progressar per fora on trobarem bons agafadors. Escalada ben espectacular, tenim un bon pati sota els peus. Entrem al collet ente la Torre i la Cabreta, terreny amable, per conegut, l'he fet manta vegades per la normal, i la roca, aquí espectacular. Un muret dret amb bons agafadors on antigament hi havia hagut un espit, ara net, ens deixa a l'avantcim. Es grimpa per sobre els blocs i per l'esquerra del tot s'entra al curiós replà somital: una gran esplanada esquarterada pel mig en forma de creu. Aquí dalt els Minyons de Terrassa aixequen un pilar de quatre l'any 2009, impressionant!
A la reunió Cimera

Entrant al coll i sortint de la magnífica placa abans del cim.
Dalt l'agulla ens felicitem ! ha estat una ascensió que ens ha omplert, mitificada durant molts anys i que finalment he pogut tastar. Tant el Ricard com jo vam començar a escalar a Sant llorenç i això marca....
Cim de La Torre.


Ben satisfets al cim, la via s'ho val !
Hem anant amb cordes de cinquanta, aleshores ens toca baixar en dos ràpels, si aneu amb seixantes es pot fer d'una tirada al terra. Sobretot l'últims ha de fr baixar el nus per sota l'avantcim així facilitarem recuperar la corda. Amb corda simple fem a la reunió del Cigró i d'aquí amb doble corda fins baix, si aneu amb seixantes podeu fer-ho amb corda simple.
Fent el primer ràpel, anem amb cordes de 50.

Els claus són per a guiar les cordes i que no s'enganxin a les fissures del Cigró.

L'ombra de la Castellassa es projecta sobre la carena de l'Illa

Segon ràpel cap al terra ( corda de seixanta en simple)


Per arribar a peu de via hem de resseguir el vessant est i revoltar la punta Nord per anar a buscar la fissura

Orella d'ós ( Ramonda miconi ) planta que ens recorda la flora de l'era terciària.

Escalada mítica de la Castellassa, la primera escalada documentada és de l'any 1935, el 16-09-1935 per Joan Font, Francesc Pujol i Ricard Mompel de Sabadell segons consta al Llibre Sant Llorenç Pam a Pam de Josep Barberà i Suqué, posteriorment Òscar Masó refencia en el seu llibre La Castellassa de Can Torres Història, tradició i llegenda, l'ascensió d'en Francesc Enrich i n'Enric Novell socis del CEC el 23-06-1935, tot i que se sap que la dècada dels anys 20 ja s'havia assolit. Escalada de dificultat moderada però exposada, on cal escalar amb molta seguretat i acaronant les preses. Una línia d'una lògica evident i natural, que explica el fet d'haver estat assolida ja fa tants anys. Recomanable!

9 comentaris:

  1. Moltes felicitats, queda apuntada ,pero no crec que m'atraveixi anar-hi!!
    Salut i xemeneies classicotes

    ResponElimina
  2. Gràcies Sergi ! Anímat que segur que t'agrada. És pot anar protegint mínimament i tú com a bon Sant Llorencí tens Proust recursos

    ResponElimina
  3. Jaume enhorabona. Que boniques les fotos, fa molt bona pinta aquesta via.

    ResponElimina
  4. Gràcies Mingo, les fotos són a mitges les que surto jo les fa el Ricard.
    Una clàssica exigent de Sant Llorenç, d'aquelles vies que quan ets a dalt et fan molta il.lusió.

    ResponElimina
  5. Felicitats Jaume!!! aquesta és una via que no pot faltar a un escalador del Vallés. Jo la vaig fer a l’any 1975 amb el Ramon Font i amb el Xavi Balet. Encara en tinc un bon record.

    ResponElimina
  6. Tot i el fang compactat, la via és veu molt lògica i ben maca! Enhorabona! En xemeneia mai fa tanta por que tot es desfaci...

    ResponElimina
  7. Gràcies Manel, quina cordada tant potent us vau juntar! us deuríeu barallar per encapçalar les tirades.
    Joan, té una línia espaterrant-ment lògica, tant és així que a la década dels anys 20 ja s'hi va pujar.

    ResponElimina
  8. Felicitats Jaume! Una de les vies més boniques del massís i segurament la millor xemeneia juntament amb la Tim de la falconera. En conjunt em sembla espectacular. Pel pes del'història, pel traçat original, perquè no és molt difícil (tret del pas del cigró) i en canvi és aèria i gens claustrofòbica. Malgrat que està poc equipada, jo no diria que és exposada; els friends grans hi entren bé, i els tricams omplen forats fets a mida. Quan penses que aquestes vies tenen prop de 100 anys, només cal treure's el barret davant tant mestratge. Entre els anys 20' i 30' es va obrir una tetralogia a la Castellassa que encara avui són escalades que fan sortir un somriure un cop les has acabat.

    Martí llobet

    ResponElimina
  9. Gràcies Martí, amb l'equipament actual potser no la podem considerar exposada del tot, tens raó. Sense aquest material, aleshores deu n'hi do.

    ResponElimina