dilluns, 20 de maig del 2019

Eureka ! La Roca de Nadal. via Joan Andreví Garriga 6a/A1+. Frares encantats. 11-05-2019.

Aproximant a peu de via, en un balconet se'ns apareix l'amagada Roca de Nadal.
Fa dies que volíem quedar amb el Ricard, i aquest dissabte onze de maig, lliguem caps, tots dos només tenim el matí per aprofitar, amb el que li proposo una via que em fa gràcia i que costa de localitzar. Ja hi vam ser aprop quan amb el Toni vam pujar l'Escut per la via
  • Paul Mc Cartney però aquell dia no vam tenir temps per provar-la. Aleshores vam fer l'aproximació pel Coll del Migdia i a l'arribar al Torrent del Lloro ens endinsàrem al bosc on per casualitat vam acabar localitzant l'Escut. Aquest cop, porto la lliçó apresa i gràcies a unes bones panoràmiques aèries del Blog Tot Montserrat aconsegueixo una aproximació més ràpida i segura: de Can Massana a Coll de Guirló, Refugi d'Agulles o Canal Ampla amunt, als peus de l'Ajaguda seguim el corriol amb marques blaves que fa l'alta rura d'agulles i Frares. Al Coll del Morro Pla, aquesta agulla la tinc molt definida al haver-hi fet la directa de los Gonzàles i la Maite Montilla, passem per sota d'ella i just acabar de sobrepassar-la trobarem a la dreta una vall força bruta de vegetació. Si continueu com vam fer inicialment acabareu pujant i deixant enrera l'agulla Gis-Tau per una baixada pronunciada, ens hem passat, cal baixar per la vall inicial, a mitja baixada una escletza a la vegetació fa com un petit mirador, m'hi acosto i Eureka! tenim l'agulla de Nadal a la nostra esquerra; només acabar de baixar als peus de les agulles les voregem fins a trobar-la. Des d'aquí baix totes les parets semblen iguals i la clau per trobar la via serà el Teix que ens indica la ressenya. El localitzo, és mig mort, però les branques tot i ser seques són fortes i resistents. Molt a la seva dreta i gairebé invisible, el primer espit.
    Panoràmica tot pujant pel Torrent del Lloro.

    Aquest arbre, un Teix (Taxus baccata) és la clau per localitzar el peu de via.
    Bufa ! la primera feina assolida !!! aquí sovint costa mes trobar la via i l'agulla, que escalar-la, trobar-la ja es pot considerar tot un èxit. Els germans Masó són els aperturistes d'aquesta amagada aresta Brucs; ho van fer en dues jornades, els dies 12 i 18 de juny del 2005 fa gairebé quinze anys. A la ressenya ja avisen d'un pas de ganxo i s'entreveu que no serà pas bufar i fer ampolles. Ens dividim la via, són dues tirades i com a mi m'agrada començar, el Ricard me la ofereix, gràcies !
    Els primers metres els farem per una branca, mentre amb la superior aprofitem per assegurar-nos.
    El Teix que és clau per localitzar la via, també ho és per començar-la, el primer espit és prou amunt i desplaçat a la dreta sobre un vertical i compacte mur de preses arrodonides típic dels bassaments ombrívols d'aquesta zona. Coneixen els autors ja endevino com començar, cal fer servir una branca seca per a desplaçar-se cap a l'espit i la timba...com millor no caure, aprofito la branca superior per llaçar-hi una baga. Entrar a la paret ja et posa a lloc, preses arrodonides i peus escassos, vaja...els tres primers espits són força propers i la roca va millorant, ara a dreta, ara a esquerra tot buscant el gest; ara hi ha un tram on l'assegurança és mes lluny, just on l'espit que abandonarem té mitja funda a la vista...doncs millor no pensar-s'hi gaire i no caure...poc a poc abandono l'ombra de les alzines; Ara la via decanta a l'esquerra, flanqueig ascendent resseguint una petita fissura cega, on abans hi havia hagut un pitó. Aquest tram torna a ser finot, cal treballar molt be de peus i buscar la presa cantelluda que permet continuar amunt, petita però hi és. Potser és el cansament de la tensió mantinguda, però aquest tram és el que mes m'ha costat de llegir. S'acaben els espits, la paret s'ajeu, però la qüalitat de la roca es perd...buff, cal superar un llabi que millor acaronar que no pas tibar d'ell, penso si posar-hi quelcom però ho desestimo, cauria tota la llastra en cas de caiguda, amb el que millor passar-hi de puntetes. Ja s'acaba això, per terreny prou delicat, ple de terra i còdols ballarins entro a l'alzina de reunió. Han estat trenta metres tan sols, però intensos !
    El Ricard sortint de la vertical.

    Primera reunió en una bona alzina
    Ara és el torn del Ricard, agafa tot el material, ganxos inclosos, en portem de diferents radis, i comença: des de la reunió no sembla pas complicat l'inici, però deu n'hi do ! que si per la dreta, que si per l'esquerra, no hi ha manera, a més l'espit és força amunt, buff. No ho veu clar i pensa que potser és aquí el pas de ganxo, el posa i s'enfila amb cura a cercar l'espit....xapat! bufa, respiro, ha estat un pas aleatori, d'aquells que no saps si aniràs amunt o avall...jo no ho acabo d'entendre, si a la ressenya posa V+...si sí...6a+ díuen que és a l'actualitat les resenyes modernes.
    Preparant el segon pas de ganxo....
    Una vegada ja a la placa l'escalada esdevé mes suau fins quan es posa mes vertical on ja cal tibar d'estreps; veig un tram amb els espits lluny i un bon forat, li comento al Ricard que probablement el pas de ganxo serà aquí, i sí aquí fa un altre pas de ganxo per abastar l'espit superior. A partir d'aquí la via decanta a la dreta, una migrada pitonisa cargolada ens fa levitar per anar a cercar un altre espit; el dia que aquesta desaparegui, que no tardarà, aleshores potser caldrà el tercer pas de ganxo...ha ha ha això ho portar martell.
    Al tram final amb un lliure amb preses espectaculars i prou ambient !
    L'artifo s'acaba forçosament, ja que els espits ara allunyen i molt; cal legir la roca i buscar el millor pas entre grossos merlets i bons peus dins una verticalitat agosarada. Aquí la roca hi és tant bona que no s'atura a posar cap merlet...i llàstima, però això s'ha acabat, replà somital i reunió en una Sabina menuda, nana, envoltada de bagues.
    Reunió cimera

    Entrant a la reunió cimera.

    La Nina i el Bisbe amb el seu perfil desafiant.

    Pot amb la remullada llibreta de registre.
    Ja al cim busquem el pot registre, la llibreta és ben molla, i això que el pot era molt ben tancat, suposo que deu ser pels canvis de temperatura...no hi podem apuntar res, la tornem a deixar al seu lloc. Preparem el ràpel, e spot baixar per la via en dos ràpels o per la cara de ponent en un de so de uns 40 m. que és el que decidim fer. Tot i que les bagues són prou noves porto una baga plana amb la que reforço la instal.lació. Avui ha fet un temps molt canviant, hem començat amb el cel ben tapat i ara que ja baixem, s'ha obert i bufa un vent potent. No tirem les cordes avall ja que no se pas on les trobaríem, el Ricard baixa amb elles a banda i banda i les desplega a mesura que baixa. El ràpel per l'oest té l'inconvenient que t'escup a la timba i has de baixar amb molta cura de no pendular, es tracta d'aterrar en un collet d'on ja podem enllaçar amb el sender de marques blaves, l'alta ruta.
    Rapelem per la cara oest.

    Foto satisfets !
    Ja al peu del collet, per on deu pujar la normal, només ens cal anar a la dreta a trobar el camí per on hem arribat. Hem quedat ben satisfets, i això que tan sols hem escalat dues tirades, però quines tirades ! felicitar els autors per aquesta línia tan agosarada i trempada. Si haguessim disposat de temps, podríem haver aprofitat la caminada per fer alguna via del veí Escut, aleshores hauríem rapelat per a via. Hi tenim una via dels Masó la
  • Paul Mc Cartney
  • o la John Lenon d'en Jordi Camprubí, Albert Gómez i Remi Brescó.
    Foto manllevada del blog
  • Tot Montserrat (Jordi López Camps)

  • Ressenya dels aperturistes i a sota ressenya de l'amic Lluís Parcerisas amb els graus actuals.

    Via que us deixarà satisfets, tant per haver-la assolit com per haver-la trobat ! equipada amb espits i un clau, us caldrà una mica de morro i moltes ganes d'escalar, també estreps poden ser útils així com un ganxo. De les que et deixen content.

    8 comentaris:

    1. Aquesta tinca que anar a probar-la... es veu guapa!!!

      ResponElimina
      Respostes
      1. Joan, esmola-t les ungles que pica
        Jesús C. (STAE)

        Elimina
    2. Ei Joan ! guapa no guapíssima ! ja ens ho explicaràs.

      ResponElimina
    3. Ostres Jaume, deu ni dó passos de ganxo i enfilar-se a un arbre no mola massa. Enhorabona

      ResponElimina
    4. No pensis Mingo, és molt divertida.
      A l'arbre no t'hi enfilés camines per una branca horitzontal fins passar a la paret.

      ResponElimina
    5. Molt bona Jaume! M'has fet venir ganes de tornar-me a perdre algun dia per Frares o Agulles.... Enhorabona!

      ResponElimina
    6. Bona crònica Jaume. La via ens va fer treballar força! :)

      ResponElimina
    7. Joan, val molt la pena. Si hi vas el mes difícil és localitzar l'agulla, una vegada la trobes rai ha ha ha. Si hi vas aprofita per fer també l'Escut la via Paul Mc Cartney també dels Masó i així amortitzes la plaent excursió.
      Tota la raó Ricard, quina diferència entre els graus de la ressenya original amb les actuals eh? passar de V+ a 6a+ a l'inici de la segona tirada....

      ResponElimina