Lucky-Jom al Balcó de la Lluna. Santa Cova. Montserrat.

Les per mí desconegudes partes de la zona de la Santa Cova-Balcó de la Lluna.

Aquest estiu estem podent aprofitar prou les tardes i la feina se m'acumula, ens hem divertit al Diedre Bonnington, al Dàtil menjant-nos el Bacon, a la Buriles Rojos, ara ja no buriles i ja no rojos..., a la Tasmània i la darrera ha estat el passat dimecres 24-07-2013 a la zona del Balcó de la Lluna, a la Santa Cova, zona desconeguda per mí i que fèia temps que volia conèixer.
 Passo a buscar el Toni el migdia, fa força calor, enguany ha tardat però ara la xafogor és intensa i no afluixa! Podem, aparcar el cotxe força amunt i ja ens tens ben carregats, cal dur moltes, però que moltes cintes...caminant pel mig dels turistes que baden tot comprant mató i mel...el sol ens bat de valent mentre desfem les escales cap a la Santa Cova.

En un marcat esperó on el camí canvia de vessant, surt la via, un bolt força alt ens ho confirma.

Un dels atractius d'aquestes vies és que l'aproximació i el retorn són en baixada, tanmateix però això no és ben cert, ja que cal fer una mica de pujada per arribar a la Santa Cova; abans però agafarem un trencall a l'esquerra senyalitzat i que marxa cap a Collbató. Passem sota l'edifici i el deixem enrrera, tenim al davant una fondalada, el nostre destí és a l'esperó del fons on es veu que el camí gira entrant a l'ombra. El peu de via és just a on el corriol canvia, la paret comença a peu de camí, si ens hi fixem veurem un bolt força amunt a uns deu metres...i a sobre podrem veure la planxa perfecta del segon llarg.

Magnífica i monolítica placa de la segona tirada, on cal anar-hi amb els nervis trempats!

Avui començarà el Toni, ell ja ha fet la via amb el Jordi Martínez i aleshores va començar el Jordi. D'entrada la llunyania de la primera assegurança ja ens avisa que això ens ho haurem de guanyar: per sota del Vè poques assegurances trobarem...sempre i que la roca sigui bona, on aquesta és trencada no cal patir ja que és ben protegida. La paret és discontinua i passarem de la millor placa al tram més trencat que us pogueu imaginar, diedres vegetats i murs extraplomats...terra solta...aventura assegurada i que a mí personalment em va encantar!! un tram compensa l'altre vaja i el conjunt val la pena, altrament abstenir-se.
 Culminat el primer esperó s'ha anar a la dreta i no enfilar-se gaire, ara cal negociar entre roca dubtosa, un pitó amb anella ajuda a tranquilitzar l'ànim jejeje. Entrada terrosa a reunió i som a la PLACA que per si sola ja justifica venir a fer la via!

Després d'una placa compacta com poques, l'entrada a reunió és un camp de "papates".

El Toni avui me l'ha regalat; surto de la reunió i un bolt i després...el desert JAJAJA i no és pas fàcil no, cal flanquejar a l'esquerra i fer un pas d'equilibri per abastar les ara sí, bones preses, i continuo sense veure el següent...i és que és a uns 7-8 metres encara! puja puja que la presa és molt bona, i sí que ho és però la por també JIJIJI que quan l'escalador canta és " porque tiene los cojones en la garganta" refrany popular! mira per on un bon forat on un camalot 0,75 o un 1 quedaria de fàbula, hi poso l'Alien mes gran que porto, no queda be però aconsegueix tranquilitzar-me, com sóc! i certament quan més amunt millor roca, li faig un petó al bolt quan el xapo!! i el següent, alça, no és tam lluny com l'altre, aquest almenys el veig, però vaja excursió! sortosament ara ja sóc força mes amunt i la caiguda seria neta. Tanmateix m'invento un merlet i amunt. Això ja perd verticalitat i vaig superant ressalts fins entrar a la reunió on cal vigilar de no apedregar el company. Uns cinquanta metres amb set cintes! sort que la roca és boníssima i que es pot, amb imaginació, protegir en alguns trams.

Còmoda segona reunió amb les plaquetes ben rovellades per corrosió galvànica!!

El Toni preparant-se pel pas clau del tercer llarg, un bombet punyetero!

Mentre recupero el Toni miro la continuació, d'entrada no veig per on pot anar, tinc al davant un mur vertical que acaba amb un bombet, al capdamunt hi descubreixo una xapa! S'hi posa el Toni, tram vertical amb bona presa fins a sota l'extraplom, ull a no caure abans de xapar! ara cal estudiar com aixecar-se d'aquí, és un pas de V+ molt finot de mans i amb els peus amagats, costa trobar-los. Li surt net! olé! que no és gens fàcil, atenció als següents metres i afluixa de cop entrant caminat a la reunió. Em torna a tocar i quan semblaria que hem d'anar per la placa la via ens porta en un flanqueig a l'esquerra entre matolls i terrasses a buscar un diedre vertical, té la seva gràcia entrar al diedre i una vegada allà veig amb alegria que hi ha algun bolt a banda i banda; escalada atlètica, en diedre agraït que m'entusiasma o potser és el fet de pensar que l'hauria de fer a pel i trobar-hi força bolts m'ha captivat...JEJEJE. Al capdamunt una rampa abocada a la timba  que ressegueixo, em deixa en un replà on trobo una plaqueta, si aneu amb cordes de seixanta val la pena continuar fins al mur de la cinquena tirada com vaig fer jo, ara sí, arrossegant la corda com si fossim un estibador del port!

Comodíssima reunió, ara li tocarà al Toni el llarg d'artifo o 6c/7a que no és el nostre cas...són gairebé seixanta metres pels que hem hagut de pujar 32 cintes expres!!!

Llarga, llarguíssima cinquena tirada on ens caldran 32 expres !

Amb la xafogor que ens està fent tot i estar a l'ombra, cal prendre-s'ho amb calma, no abusant a l'inici si no volem punxar! el primer tram desploma una mica i cal bona tècnica d'estreps però tampoc anar a últims com he llegit en algun lloc, sempre hi ha algun canto bo que ajuda a anar progressant mig en lliure-artifo. Superades les deu primeres cintes el mur perd verticalitat donant un respir, per seguidament tornar-hi fent però ara un ascens en diagonal a l'esquerra; En aquest tram ja cal anar fent sortidetes en lliure i l'estrep es pot substituir per l'A-0. Acabat el flanqueig s'enfila novament recta amunt a buscar un diedre a la dreta que ens deixa a la reunió. Algun bolt és amagat entre la vegetació de la dreta.
Arribo a la cinquena reunió ben content, mentre assegurava el Toni gairebé m'adormo, i és que es fa llarg, llarg! però ja ens queda poc i ben carregat enfilo el darrer tram: rampa trencada on cal acaronar les preses, de mans i de peus, vaja com si estigués al meu estimat Sant Llorenç...per entrar a un diedre obert amb el fons ben tapat de vegetació, gairebé em deixo de xapar un bolt que els matolls han engolit! ben obert de cames em vaig enfilant, és divertit i la roca no tan dolenta com sembla, si t'abstreus de la gran quantitat d'herbes que tens a sota, doncs que val la pena! Cal passar al pany de paret de l'esquerra, aquí em toca la creu de la moneda....terra solta i arbustos, quina cac...! no sé com aconsegueixo enfilar-me sobre uns pans de terra tibant d'unes branquetes de Romaní, ben flairoses per cert! Ja caminant i estibant de la corda que frega molt trobo la reunió cimera!

Cansats i satisfets ja al camí de Sant Miquel, fosquejant!

Sortim de la paret caminant per entre còdols fins un replà on ens desequipem, són 2/4 de nou i la llum ja va de baixa, han estat 265 mtrs ben entretinguts! A les cinc ens hi posàvem amb el que en unes tres hores i mitja ho hem enllestit, ara cal no adormir-s'hi i buscar el camí de Sant Miquel: per corriol entre matolls remuntem en direcció oest i finalment al sud per trobar el camí de les Bateries d'on en un moment som al camí de Sant Miquel a Sant Joan, tot baixant trobem els companys Joan Baraldés(Sisbemesanapren) i  Miquel (Mikimiau) que tornen de Gorros on han estat més frescos que naltros.

Ressenyes que hem d'agraïr a:

Balcó de la Lluna

i a

La Noche del Loro

Si em pregunteu per la via, ja ho heu llegit, a mí m'ha agradat, ara cal tenir en comte algunes coses: No és una via homogènia, alterna trams molt bons amb altres de "cutres", és equipada amb alegria on la roca ho permet, el que suposa assumir trams molt exposats en el cinquè grau, mentre que en trams trencats no haureu de patir. Us ha d'agradar escalar en roca dolenta i fins i tot entre arbusts, té el seu encant! heu d'assumir carretejar 32 cintes si voleu deixar tot equipat el cinquè llarg, o bé anar traïent cintes a mesura que ens enfilem amb el que el segon ha de ser prou solvent! És un Ying/Yang a cada tirada, trams que enamoren amb trams delicats, no us deixarà indiferents.
 A l'ombra de tarda però al ser força baix el cingle no s'hi troba la marinada de Gorros amb el que passareu caloreta, millor esperar que refresqui una mica.

Tuaregs a la Palleta. l'Artiga Alta. Montserrat sud.

El Toni analitzant la tirada que li toca...

12 de Juliol de 2013. Fa molta calor i cal buscar parets a l'ombra, i quina paret millor per una tarda que el Roc de la Palleta? El Toni tenia pendent la Tuaregs, jo la tinc feta, però fa molts anys, poc després que fos oberta i ara fa ja d'això sis anys...amb el que enfilem el Torrent de l'Artiga Baixa, al que accedim poc després de l'aparcament del Serrat d'en Muntaner i la Pastereta, deixem enrrera el trencall de la ferrata de les Dames i remuntem cap al Torrent de l'Artiga alta. Passem entre la Paret de l'Esperança a l'esquerra i el Pollegó est tot seguint un viarany perdedor, amb alguna fita que ens orienta, al fons el magnífic pany de paret de la Palleta, no té pèrdua; continuem enfilant-nos tot seguint la base de la paret de l'Esperança fins trobar un tram força costerut on unes cadenes ajuden a superar un tros força aeri.

Paret vertical i tècnica on cal colocar-s'hi molt be

Ja som a peu de via, tot i mirar de pujar amb la calma, estem ben suats, l'aproximació és atlètica! sortosament en aquesta raconada sempre bufa airet i no hi toca gens el sol. Estem sols, amb tranquil.litat anem preparant els trepants, el Toni avui començarà, no li agrada, però li ha tocat! jo vull fer les tirades que l'altre cop vaig fer de segon... L'escalada d'aquest primer llarg és exigent, al Toni li costa, va encongit, però poc a poc li va trobant la gràcia i el vaig perdent de vista; la via està molt ben assegurada tot i que cal escalar entre elles, mai tan però com a la seva veïna Tomàquets d'amagatotis.

Segon llarg, IMPRESIONANT, desitjaries que no s'acabés. (Foto d'anterior escalada)

La primera vegada que vaig fer el segon llarg em va tocar de segon i tenia la idea que les assegurances allunyaven...i això em tenia intrigat, certament allunyen una mica mes que al primer, però quan m'hi poso xalo de la roca que trobo, quins cantells, quina roca, quina verticalitat! disfruto de valent i quan arribo a la reunió crido de content, tan de bo aquest tram no s'acabés mai!!

El Toni traïent el cap després del tram vertical

Recupero el company que també gaudeix de valent! ja a la reunió es prepara per sortir al tercer, aquest de caire diferent , perd verticalitat però no bellesa, un primer mur ben dret a la sortida i un altre abans d'entrar a la reunió.

Divertit tercer llarg, on cal navegar.

Trobarem un clau en una fisura i llavors dalt del segon mur un bolt; cal anar amb atenció aquí, ja que la roca tot i ser bona ja no és excel.lent...i és que la Palleta ens malacostuma!

Tercera reunió sota el deliciós mur de sortida, entrada forta!

L'arribada a la darrera reunió és plàcida i mentre m'hi acosto em vaig mirant la continuació on hi trobarem una sortida de 6a+ segons la ressenya...de segon va sortir amb el que avui cal veure que tal...xapar el primer bolt és senzill, però el segon ja costa més, el xapo i no veig la seqüència, desgrimpo i m'ho torno a mirar...el Toni m'aconsella mes aprop de la reunió i així ho faig, una tibada que deu n'hi dó i ja engrapo la bona, d'aquí ja s'endolceix, millora de peus i quedes en una plataforma d'on amb calma es surt fàcilment, vaig ben concentrat, tan que em salto el darrer bolt, que supleixo amb un Àlien i reunió.

Darrers metres per arribar dalt.

El Toni també treu el pas, està content i ja el veig acostar-se, ha valgut la pena la calorada de l'aproximació, ara aquí dalt s'està molt fresc tot i que el sol hi toca, únic punt de tota la via però!

La Palleta no defrauda, hem quedat ben satisfets!

A l'anar amb cordes de seixanta en dos ràpels som baix; una cordada està fent la primera tirada amb el que mirem de no molestar-los gaire. Pel fons del torrent veïem que hi ha cordes instal.lades i decidim baixar per allà, és menys atlètic que el camí de pujada i es fa prou còmode, la làstima que el segon ressalt no el podem superar, o no sabem i tornem al camí de pujada, tanmateix ens hem estalviat el tram mes complicat. Avui sorprenentment no hem vist cap Cabra!

Ressenya que trobareu a

La Noche del Loro

Molt bona via, per disfrutar de la roca i no pensar en les assegurances, escalada esportiva en paret, recomanable, pel lloc, la roca i la línia. Ara caldrà tornar per fer la Tomàquets que tinc a mig fer i que caldrà acabar.

Carreras-Nicolau a la Miranda de la Portella. Agulles de Montserrat.

La Carreras-Nicolau ressegueix la marcada i vertical fisura entre la Miranda de la Portella i la Roca de les vuit

Fèia dies que no coincidíem amb el Joan! i aquest passat divendres tarda dia 05-07-2013 aconseguim lligar-ho tot per fer una escapada vertical; ens trobem a Sta Cecília, la intenció era fer la Innominata cat però m'adono que ens tocarà força el sol i amb la calorada que cau... li proposo de fer la Carreras-Nicolau que espero estarà a l'ombra, hi ha altres possibilitats, però o be l'un o be l'altre ja les hem fet. Doncs cap a Can Massana que anem. Mentre puguem cap a Coll de Guirló ens anem posant al dia de les nostres vides, sobretot de la del Joan que té mes novetats!!

Exigent començament que m'obliga a trèure els estreps

Abans de la darrera pujada al Coll de les Portelles agafem un corriol, primer força marcat, que pensem ens deixarà al peu de la Miranda; no ens n'adonem i hem baixat massa amb el que decidim grimpar amunt fins a la base de l'agulla. Un flanqueig aeri i ja som a la canal que porta al peu de via de la CADE, d'allà, un flanqueig per la cornisa, atenció amb la roca que hi ha una caiguda lletja, fins a l'objectiu. La lleixa és estreta i penjada, cal anar en compte mentre ens equipem, millor fer-ho abans. De cop i volta el Joan s'adona que s'ha deixat el casc!? moments de dubte, què fem? però el company decideix continuar assumint l'error i el risc. Aquest primer llarg em recorda el de la CADE, vertical i amb la roca dubtosa...amb la fisura molt mes marcada.   Hem llegit companys que han apurat la tirada en liure, però no serà el meu cas, ja d'entrada tibo de cinta i trec els estreps; val a dir que vaig amb molt de compte per no apedregar la closca de ningú...!!

La roca tot i el seu mal aspecte, encara és prou sòlida!

L'equipament, alterna tacs de fusta, de quan es va obrir la via, espits i parabolts lluents; l'escalada esdevé divertida i estètica, alternant el diedre amb algun empotrament. Per arribar a la reunió hi ha una tibada on va molt be un Càmalot del 2, nosaltres el vam fer servir.

Al tram mes vertical abans d'entrar a reunió.

La reunió és en un replà de la fisura, on aquesta s'eixampla, quedant un balcó panoràmic i espectacular, llàstima que la instal.lació queda en un lloc ben poc còmode, però s'explica, ja que és on la roca és ferma, que la resta és molt fragmentada.

Primera reunió, que cal triangular be.

Mentre asseguro el Joan, em vaig mirant la continuació, començament força trencat i desplomat, per poc després entrar en xemeneïa cap a la dreta. Ja el veig arribar, ha anat prou de pressa, ara li tocarà trèure el Camalot i ja fa el darrer tram en xemeneïa.

Què n'és de llarg aquest home!!

Ara encapçala el Joan, un inici espectacular, que requereix tibar de cinta i ja s'obre en diedre, l'equipamentr aquí és més alegre i posa un Àlien una mica mes amunt abans de que el perdi de vista xemeneïa enllà. El sento rondinar de tan en tan, això es va estretent i la motxilla fa nosa, tan que se la penjarà de l'arnés.

"Gaudint" l'empotrament de la segona tirada, aneu-hi sense motxilla!

És el meu torn, la roca és més franca del que sembla, però no s'hi val a badar, els espits hi són escadussers i cal trobar-los mimetitzats com estan...per sort la meva motxilla és mes petita, però també la maleiré. A mitja tirada una Sabina barra el pas i et fa enfilar-te. Superat l'obstacle la dificultat baixa, però la qüalitat de la roca empijora...i sortir a la reunió demana intuició per no quedar trabat...com un cuc emergeixo finalment a l'esbelta reunió. Tot i estar a l'ombra estic ben suat, sort que bufa un bon airet!

Curiosa segona reunió sobre la llastra on per una banda entra la CADE i per la de fora la Carreras-Nicolau.

D'aquí en una senzilla grimpada es pot fer cim a l'agulla de les vuit, però avui preferim continuar pel magnífic tercer llarg de la CADE. M'espero a que l'airet em refresqui una mica, encara som a l'ombra, però ara entrarem al sol...tanmateix bufa tan d'aire que el sol no molestarà.

Entronquem amb la CADE, on gaudirem de la seva extraordinària roca i línia.

Començant l'espectacular pas clau.

Quin goig, escalar en placa! i amb una roca de pel.lícula, poc a poc i amb seguretat vaig fent el flanqueig que m'acosta al caire de l'esperó, on aquest es redreça fins a sobreplomar; ja havia fet aquesta tirada, però de segon. Gairebé aconsegueixo no penjar-m'he, però al pas clau haig de fer un repòs i tibar de cinta, és un pas de força que avui no he sabut, o mes ben dit, no he pogut amb ell! es manté finot, però dòcil, es deixa fer, les assegurances allunyen força però res que la bona roca no compensi.

A la placa de la CADE

Recupero el company, en passa prou via i ja el tinc enfilant la placa, que fa amb calma, disfrutant-la després de força dies de no petjar l'estimat conglomerat Montserratí. Quan arriba li comento, com a tècnic que és en el tema, que et sembla el balmat d'on som penjats, creus que aguantarà gaires anys aquesta roca descalçada? millor no us explico la resposta, jo per si de cas canviaria els bolts de la reunió...

Penúltima reunió de la CADE, fins quan aguantarà?

Treballant-se el "pas" del darrer llarg.

Aquest home és tan llarg!! que decideix no fer servir l'estrep per superar el pas de la quarta tirada, es col.loca en diedre i gairebé aconsegueix sortir-ne, però finalment posa el Camalot del 2 que m'anirà a mi molt be per poder recuperar la tirada, que jo si que posaré l'estrep.

Al divertit diedre de sortida.

Passat aquest bombo, es camina a l'esquerra i per un diedre d'entrada atlètica ja se surt al cim. Tram estètic i amb roca de primera, un bon acabament de via.

Reunió cimera.

Del cim caminem en direcció contraria a la que hem arribat i trobem el ràpel, amb corda simple ens arribem al collet del que caminant en flanqueig arribem al Coll de les Portelles; no és massa tard i decidim anar a fer una beguda al refugi Vicenç-Barbé, mentre aparcàvem hem saludat al nou guarda que fèia un porteig. S'hi està ben tranquil i fresc en aquest racó!

Ressenyes de la via, l'antiga i la de l'amic Eduard

Escalatroncs

Una escalada distreta, divertida i a l'OMBRA, que ara això és imperatiu. La combinació amb la CADE et deixa ben satisfet. Recomanable, ara aneu-hi sense motxilla! Parlant amb un dels aperturistes, en Jordi Carreras, em comenta que ell no l'ha reequipat, que la van obrir amb burins i tacs, molts tacs de fusta, essent integrament amb artifo el primer llarg.

Sant Llorenç del Munt. Hèrnia discal a la Falconera.

El majestuós massís del Montcau de la Falconera estant.

Dimecres de la setmana passada, dia 03-07-2013, quedem amb el Josep per aprofitar la tarda; fa dies que ell no escala però quan li proposo d'anar a La Falconera de Sant Llorenç del Munt no ho dubta gaire. La restricció per nidificació del Falcó ha finalitzat ja i li proposo d'anar a fer la via Estenalles que d'ençà d' un abandonament fa mes de vint anys, no he tornat a probar.

Aproximació selvàtica!

Escalar a la Falconera és tot un luxe, aproximació en baixada i tornada encara mes curta, a les tardes ombra assegurada, què més volem? un entorn salvatge i ferèstec, únicament enterbolit per la remor de la carretera de Mura. Si us hi acosteu pel Nord abans del Coll d'Estenalles, en un marcat revolt a l'esquerra de la carretera de Navarcles a Terrassa, deixareu el vehicle, altrament si us hi acosteu des del Vallès, passat Coll d'Estenalles en el mateix revolt. D'allà cal intuir un corriol que s'agafa a la dreta enmig d'un bosquet, si us acosteu massa a l'agulla errareu la canal.

El Josep començant. Una entrada exigent i una sortida per un diedre potent.

Ens costa trobar el corriol de baixada, fa molt de temps que no m'hi acostava, però després d'una marrada per la canal errònia, la de mes aprop a la Falconera, l'encertem: senseró ben marcat que baixa suau, cap a la mitat flanqueig horitzontal poc marcat, alerta! i ja som al davant de la paret, aquí una corda ens ajudarà a la desgrimpada fins la base. Passem pel peu de la Perafita airlines i anem directes a buscar la via Estenalles i Merda!! les abelles són al seu rusc a mig primer llarg, n'hi ha un munt que entren i surten...fa calor...millor no temptar la sort i no molestar l'eixam, amb la cua entre cames decidim deixar-ho per l'hivern quan amb el fred les bestioletes ja no hi seran o almenys seran menys actives.     Tenim força alternatives però,  finalment triem la via Hèrnia Discal de l'amic Jordi Carreras que cap dels dos havíem fet.

Estètic diedre de la segona tirada

El Josep està desentrenat, però animós decideix començar ell avui: ens enfilem al sòcol vegetat, esponerós després d'aquest hivern i primavera tan humits, i ens habillem. Artificial equipat d'entrada, exigent, xapar un pitó ja demana una sortida en lliure de la que s'abasta un altre bolt que permet engrapar una ferma sabina; aquesta ens deixa als peus d'un diedre tancat i ben vertical. Curt però punyetero! al capdamunt dos pitons rovellats ajuden a sortir-ne. Aquí la roca hi és bona, però ens costa, no saps com posar-t'hi, en diedre, empotrat...si hi aneu ja m'ho explicareu.

Ara em toca a mí, de la reunió se'ns obre la paret, quin diedre mes estètic, ratlla verticalment gairebé tota la paret! l'inici és fi i trencadís amb el que poso l'estrep, no em vull cremar, que això es veu llarg i sostingut. Mes amunt millora i cada cop la roca sembla mes franca, ara en diedre, ara pel fons, vaig fent, en un pas que vull forçar engrapo un, aparentment, bon còdol i s'arrenca amb la dissort que va a la cara del Josep, just a la vertical...! sortosament el tros gran l'esquiva, no així els petits...hem estat de sort!

Apropant-se a l'aeri flanqueig d'entrada a reunió.

La incertesa de la roca i la severitat del lloc fan que tibi mes del que caldria de cinta, però mica en mica em vaig animant i agafant confiança altre cop després de l'ensurt, ara m'acosto al flanqueig, un bolt força amunt del que cal baixar a buscar unes boníssimes preses de mans, un ballet de peus escadussers i Reunió! ja em pots deixar.

Còmoda segona reunió en una vertiginosa lleixa.

El Josep disfrutarà recuperant el llarg i sobretot al flanqueig, curt però intens. Ara toca continuar i abandonar aquest balconet, segueixo per un tram agraït, la sortida de la reunió potser el mes difícil, tira enrrera, per de seguit afluixar i gràcies a unes bones i cantelludes preses assoleixo la primera assegurança, força amunt. Aquí torna ha apretar i l'A-0 s'imposa;

2ª reunió

La paret aquí perd la verticalitat absoluta que tenia fins ara, algunes feixetes endolceixen la tirada. La feina és en superar les balmes que anem trobant, ara el lliure és mes agraït.

Darrers metres del tercer llarg

Al capdamunt resta un balmat de terra argilosa que superem per la dreta, passat un espit, un balconet, al davant una sabina morta i un esperó trencat; aquí no m'adono que la via s'en va totalment a la dreta en un curt flanqueig horitzontal per fer reunió a l'altre costat de la Sabina! jo,  seduit per l'esperó i malgrat no veure cap assegurança, continuo recta amunt, passo la Sabina i llavors m'aturo, força amunt veig un bolt que per la distància ja penso que serà del proper llarg...consulto la ressenya i m'adono del meu error.

Marrant l'entrada a reunió, era a la dreta, a peu pla...

Travesso per sobre la Sabina i a sota veig la reunió, dubto si desgrimpar i refer el camí, però la veritat m'és més fàcil baixar cap a la feixa.

Darrer llarg. directa i elegant, variant de la via original.

Quan el Josep s'atansa a la Sabina, ja no baixa a la reunió, decideix continuar, aquest darrer tram és molt estètic, la roca mediocre, cal acaronar-la; amb un parell de bolts s'assegura molt be, xapat el primer un flanqueig a l'esquerra et deixa al mur final, força redreçat primer, però que perd fieresa ràpidament per morir a la carena cimera.

Una via recomanable, que ens ha deixat ben satisfets.

Disfruto acabant la via, dalt ens toca el sol, però avui bufa força vent, sol ser habitual aquí, i gairebé que ens hem d'abrigar! Hem disfrutat molt, la Falconera és una paret molt estètica i aquesta via li fa honor, molt ben trobada, recomanable.

Ressenya original facilitada per en Jordi Carreras,  principal impulsor d'aquesta bella línia.
Dibuix i disseny de la ressenya Pep Torner

En Jordi Carreras, ideòleg i impulsor de la via, m'explica que la van començar a obrir per baix amb l'Antonio Gonzàles i el Miquel Pastor; d'entrada féren els dos primers llargs, restant per obrir la resta de paret durant força temps, anys...fins que davant la impossibilitat de reunir la colla, en Cuc (Jordi Carreras) es despenja des de la carena fins la reunió inacabada obrint el tercer llarg, aleshores des de la tercera reunió, va sortir cap al cim fent un llarg flanqueig a la dreta tot buscant les debilitats de la part final de la paret, tirada neta. Més tard l'amic Xavi Grané que en va fer el reequipament actual, va redreçar aquesta darrera tirada quedant com la vam fer nosaltres, realment un encert. La primera ascensió integral es va fer el 20-12-1986 per en Jordi Carreras i en Xavi Grané i la segona ascensió per en Pep Torner i Jordi Carreras. El nom de la via fa alusió a l'esquena de l'autor principal, en Cuc, que content per superar aquesta lesió va voler dedicar-li aquesta línia.