Carreras-Nicolau a la Miranda de la Portella. Agulles de Montserrat.

La Carreras-Nicolau ressegueix la marcada i vertical fisura entre la Miranda de la Portella i la Roca de les vuit

Fèia dies que no coincidíem amb el Joan! i aquest passat divendres tarda dia 05-07-2013 aconseguim lligar-ho tot per fer una escapada vertical; ens trobem a Sta Cecília, la intenció era fer la Innominata cat però m'adono que ens tocarà força el sol i amb la calorada que cau... li proposo de fer la Carreras-Nicolau que espero estarà a l'ombra, hi ha altres possibilitats, però o be l'un o be l'altre ja les hem fet. Doncs cap a Can Massana que anem. Mentre puguem cap a Coll de Guirló ens anem posant al dia de les nostres vides, sobretot de la del Joan que té mes novetats!!

Exigent començament que m'obliga a trèure els estreps

Abans de la darrera pujada al Coll de les Portelles agafem un corriol, primer força marcat, que pensem ens deixarà al peu de la Miranda; no ens n'adonem i hem baixat massa amb el que decidim grimpar amunt fins a la base de l'agulla. Un flanqueig aeri i ja som a la canal que porta al peu de via de la CADE, d'allà, un flanqueig per la cornisa, atenció amb la roca que hi ha una caiguda lletja, fins a l'objectiu. La lleixa és estreta i penjada, cal anar en compte mentre ens equipem, millor fer-ho abans. De cop i volta el Joan s'adona que s'ha deixat el casc!? moments de dubte, què fem? però el company decideix continuar assumint l'error i el risc. Aquest primer llarg em recorda el de la CADE, vertical i amb la roca dubtosa...amb la fisura molt mes marcada.   Hem llegit companys que han apurat la tirada en liure, però no serà el meu cas, ja d'entrada tibo de cinta i trec els estreps; val a dir que vaig amb molt de compte per no apedregar la closca de ningú...!!

La roca tot i el seu mal aspecte, encara és prou sòlida!

L'equipament, alterna tacs de fusta, de quan es va obrir la via, espits i parabolts lluents; l'escalada esdevé divertida i estètica, alternant el diedre amb algun empotrament. Per arribar a la reunió hi ha una tibada on va molt be un Càmalot del 2, nosaltres el vam fer servir.

Al tram mes vertical abans d'entrar a reunió.

La reunió és en un replà de la fisura, on aquesta s'eixampla, quedant un balcó panoràmic i espectacular, llàstima que la instal.lació queda en un lloc ben poc còmode, però s'explica, ja que és on la roca és ferma, que la resta és molt fragmentada.

Primera reunió, que cal triangular be.

Mentre asseguro el Joan, em vaig mirant la continuació, començament força trencat i desplomat, per poc després entrar en xemeneïa cap a la dreta. Ja el veig arribar, ha anat prou de pressa, ara li tocarà trèure el Camalot i ja fa el darrer tram en xemeneïa.

Què n'és de llarg aquest home!!

Ara encapçala el Joan, un inici espectacular, que requereix tibar de cinta i ja s'obre en diedre, l'equipamentr aquí és més alegre i posa un Àlien una mica mes amunt abans de que el perdi de vista xemeneïa enllà. El sento rondinar de tan en tan, això es va estretent i la motxilla fa nosa, tan que se la penjarà de l'arnés.

"Gaudint" l'empotrament de la segona tirada, aneu-hi sense motxilla!

És el meu torn, la roca és més franca del que sembla, però no s'hi val a badar, els espits hi són escadussers i cal trobar-los mimetitzats com estan...per sort la meva motxilla és mes petita, però també la maleiré. A mitja tirada una Sabina barra el pas i et fa enfilar-te. Superat l'obstacle la dificultat baixa, però la qüalitat de la roca empijora...i sortir a la reunió demana intuició per no quedar trabat...com un cuc emergeixo finalment a l'esbelta reunió. Tot i estar a l'ombra estic ben suat, sort que bufa un bon airet!

Curiosa segona reunió sobre la llastra on per una banda entra la CADE i per la de fora la Carreras-Nicolau.

D'aquí en una senzilla grimpada es pot fer cim a l'agulla de les vuit, però avui preferim continuar pel magnífic tercer llarg de la CADE. M'espero a que l'airet em refresqui una mica, encara som a l'ombra, però ara entrarem al sol...tanmateix bufa tan d'aire que el sol no molestarà.

Entronquem amb la CADE, on gaudirem de la seva extraordinària roca i línia.

Començant l'espectacular pas clau.

Quin goig, escalar en placa! i amb una roca de pel.lícula, poc a poc i amb seguretat vaig fent el flanqueig que m'acosta al caire de l'esperó, on aquest es redreça fins a sobreplomar; ja havia fet aquesta tirada, però de segon. Gairebé aconsegueixo no penjar-m'he, però al pas clau haig de fer un repòs i tibar de cinta, és un pas de força que avui no he sabut, o mes ben dit, no he pogut amb ell! es manté finot, però dòcil, es deixa fer, les assegurances allunyen força però res que la bona roca no compensi.

A la placa de la CADE

Recupero el company, en passa prou via i ja el tinc enfilant la placa, que fa amb calma, disfrutant-la després de força dies de no petjar l'estimat conglomerat Montserratí. Quan arriba li comento, com a tècnic que és en el tema, que et sembla el balmat d'on som penjats, creus que aguantarà gaires anys aquesta roca descalçada? millor no us explico la resposta, jo per si de cas canviaria els bolts de la reunió...

Penúltima reunió de la CADE, fins quan aguantarà?

Treballant-se el "pas" del darrer llarg.

Aquest home és tan llarg!! que decideix no fer servir l'estrep per superar el pas de la quarta tirada, es col.loca en diedre i gairebé aconsegueix sortir-ne, però finalment posa el Camalot del 2 que m'anirà a mi molt be per poder recuperar la tirada, que jo si que posaré l'estrep.

Al divertit diedre de sortida.

Passat aquest bombo, es camina a l'esquerra i per un diedre d'entrada atlètica ja se surt al cim. Tram estètic i amb roca de primera, un bon acabament de via.

Reunió cimera.

Del cim caminem en direcció contraria a la que hem arribat i trobem el ràpel, amb corda simple ens arribem al collet del que caminant en flanqueig arribem al Coll de les Portelles; no és massa tard i decidim anar a fer una beguda al refugi Vicenç-Barbé, mentre aparcàvem hem saludat al nou guarda que fèia un porteig. S'hi està ben tranquil i fresc en aquest racó!

Ressenyes de la via, l'antiga i la de l'amic Eduard

Escalatroncs

Una escalada distreta, divertida i a l'OMBRA, que ara això és imperatiu. La combinació amb la CADE et deixa ben satisfet. Recomanable, ara aneu-hi sense motxilla! Parlant amb un dels aperturistes, en Jordi Carreras, em comenta que ell no l'ha reequipat, que la van obrir amb burins i tacs, molts tacs de fusta, essent integrament amb artifo el primer llarg.