Sant Llorenç del Munt. Hèrnia discal a la Falconera.

El majestuós massís del Montcau de la Falconera estant.

Dimecres de la setmana passada, dia 03-07-2013, quedem amb el Josep per aprofitar la tarda; fa dies que ell no escala però quan li proposo d'anar a La Falconera de Sant Llorenç del Munt no ho dubta gaire. La restricció per nidificació del Falcó ha finalitzat ja i li proposo d'anar a fer la via Estenalles que d'ençà d' un abandonament fa mes de vint anys, no he tornat a probar.

Aproximació selvàtica!

Escalar a la Falconera és tot un luxe, aproximació en baixada i tornada encara mes curta, a les tardes ombra assegurada, què més volem? un entorn salvatge i ferèstec, únicament enterbolit per la remor de la carretera de Mura. Si us hi acosteu pel Nord abans del Coll d'Estenalles, en un marcat revolt a l'esquerra de la carretera de Navarcles a Terrassa, deixareu el vehicle, altrament si us hi acosteu des del Vallès, passat Coll d'Estenalles en el mateix revolt. D'allà cal intuir un corriol que s'agafa a la dreta enmig d'un bosquet, si us acosteu massa a l'agulla errareu la canal.

El Josep començant. Una entrada exigent i una sortida per un diedre potent.

Ens costa trobar el corriol de baixada, fa molt de temps que no m'hi acostava, però després d'una marrada per la canal errònia, la de mes aprop a la Falconera, l'encertem: senseró ben marcat que baixa suau, cap a la mitat flanqueig horitzontal poc marcat, alerta! i ja som al davant de la paret, aquí una corda ens ajudarà a la desgrimpada fins la base. Passem pel peu de la Perafita airlines i anem directes a buscar la via Estenalles i Merda!! les abelles són al seu rusc a mig primer llarg, n'hi ha un munt que entren i surten...fa calor...millor no temptar la sort i no molestar l'eixam, amb la cua entre cames decidim deixar-ho per l'hivern quan amb el fred les bestioletes ja no hi seran o almenys seran menys actives.     Tenim força alternatives però,  finalment triem la via Hèrnia Discal de l'amic Jordi Carreras que cap dels dos havíem fet.

Estètic diedre de la segona tirada

El Josep està desentrenat, però animós decideix començar ell avui: ens enfilem al sòcol vegetat, esponerós després d'aquest hivern i primavera tan humits, i ens habillem. Artificial equipat d'entrada, exigent, xapar un pitó ja demana una sortida en lliure de la que s'abasta un altre bolt que permet engrapar una ferma sabina; aquesta ens deixa als peus d'un diedre tancat i ben vertical. Curt però punyetero! al capdamunt dos pitons rovellats ajuden a sortir-ne. Aquí la roca hi és bona, però ens costa, no saps com posar-t'hi, en diedre, empotrat...si hi aneu ja m'ho explicareu.

Ara em toca a mí, de la reunió se'ns obre la paret, quin diedre mes estètic, ratlla verticalment gairebé tota la paret! l'inici és fi i trencadís amb el que poso l'estrep, no em vull cremar, que això es veu llarg i sostingut. Mes amunt millora i cada cop la roca sembla mes franca, ara en diedre, ara pel fons, vaig fent, en un pas que vull forçar engrapo un, aparentment, bon còdol i s'arrenca amb la dissort que va a la cara del Josep, just a la vertical...! sortosament el tros gran l'esquiva, no així els petits...hem estat de sort!

Apropant-se a l'aeri flanqueig d'entrada a reunió.

La incertesa de la roca i la severitat del lloc fan que tibi mes del que caldria de cinta, però mica en mica em vaig animant i agafant confiança altre cop després de l'ensurt, ara m'acosto al flanqueig, un bolt força amunt del que cal baixar a buscar unes boníssimes preses de mans, un ballet de peus escadussers i Reunió! ja em pots deixar.

Còmoda segona reunió en una vertiginosa lleixa.

El Josep disfrutarà recuperant el llarg i sobretot al flanqueig, curt però intens. Ara toca continuar i abandonar aquest balconet, segueixo per un tram agraït, la sortida de la reunió potser el mes difícil, tira enrrera, per de seguit afluixar i gràcies a unes bones i cantelludes preses assoleixo la primera assegurança, força amunt. Aquí torna ha apretar i l'A-0 s'imposa;

2ª reunió

La paret aquí perd la verticalitat absoluta que tenia fins ara, algunes feixetes endolceixen la tirada. La feina és en superar les balmes que anem trobant, ara el lliure és mes agraït.

Darrers metres del tercer llarg

Al capdamunt resta un balmat de terra argilosa que superem per la dreta, passat un espit, un balconet, al davant una sabina morta i un esperó trencat; aquí no m'adono que la via s'en va totalment a la dreta en un curt flanqueig horitzontal per fer reunió a l'altre costat de la Sabina! jo,  seduit per l'esperó i malgrat no veure cap assegurança, continuo recta amunt, passo la Sabina i llavors m'aturo, força amunt veig un bolt que per la distància ja penso que serà del proper llarg...consulto la ressenya i m'adono del meu error.

Marrant l'entrada a reunió, era a la dreta, a peu pla...

Travesso per sobre la Sabina i a sota veig la reunió, dubto si desgrimpar i refer el camí, però la veritat m'és més fàcil baixar cap a la feixa.

Darrer llarg. directa i elegant, variant de la via original.

Quan el Josep s'atansa a la Sabina, ja no baixa a la reunió, decideix continuar, aquest darrer tram és molt estètic, la roca mediocre, cal acaronar-la; amb un parell de bolts s'assegura molt be, xapat el primer un flanqueig a l'esquerra et deixa al mur final, força redreçat primer, però que perd fieresa ràpidament per morir a la carena cimera.

Una via recomanable, que ens ha deixat ben satisfets.

Disfruto acabant la via, dalt ens toca el sol, però avui bufa força vent, sol ser habitual aquí, i gairebé que ens hem d'abrigar! Hem disfrutat molt, la Falconera és una paret molt estètica i aquesta via li fa honor, molt ben trobada, recomanable.

Ressenya original facilitada per en Jordi Carreras,  principal impulsor d'aquesta bella línia.
Dibuix i disseny de la ressenya Pep Torner

En Jordi Carreras, ideòleg i impulsor de la via, m'explica que la van començar a obrir per baix amb l'Antonio Gonzàles i el Miquel Pastor; d'entrada féren els dos primers llargs, restant per obrir la resta de paret durant força temps, anys...fins que davant la impossibilitat de reunir la colla, en Cuc (Jordi Carreras) es despenja des de la carena fins la reunió inacabada obrint el tercer llarg, aleshores des de la tercera reunió, va sortir cap al cim fent un llarg flanqueig a la dreta tot buscant les debilitats de la part final de la paret, tirada neta. Més tard l'amic Xavi Grané que en va fer el reequipament actual, va redreçar aquesta darrera tirada quedant com la vam fer nosaltres, realment un encert. La primera ascensió integral es va fer el 20-12-1986 per en Jordi Carreras i en Xavi Grané i la segona ascensió per en Pep Torner i Jordi Carreras. El nom de la via fa alusió a l'esquena de l'autor principal, en Cuc, que content per superar aquesta lesió va voler dedicar-li aquesta línia.