Agulla petita de les Fogueroses, via Bavaresa. 26-09-2019

                                   Escalada restringida de l'1 de gener al 31 d'agost

L'Agulla petita amb la marcada fissura de la via bavaresa i la de la sortida directa.

Aquestes tardes encara fan de bon aprofitar i amb el Jordi amb el que vam fer el Cavall Bernat de la Vall, ens acostem a l'agulla petita de Les Fogueroses. Monòlit ben airòs, penjat sobre la vall de Mur, defensat per grans cingleres, amb un únic collet que la uneix al massís. És fàcil d'identificar ja que és l'única que te una gran creu al seu cim. Per arribar-hi haurem anat de Matadepera al Coll d'Estenalles per la BV 1221; aparquem a l'àrea que el Parc Natural te preparada com a aparcament. Pugem fins a Coll d'Eres, el camí surt ben be del coll i al costat de la casa dels Peons Caminers, actual centre d'interpretació del Parc. Per la pista asfaltada/encimentada pugem a Coll d'Eres. Una vegada al Coll girem a la dreta per agafar el camí que va a La Mola, la carena del Pagès. Haurem de pujar una bona estona, el camí es redreça força, afluixa i torna a pujar però ara menys, quan el camí ja s'aplana trobem una cruilla, a la dreta : La Mola, nosaltres anem a l'esquerra, trobem una gran fita de pedres que ens confirma que anem be; el camí planeja i baixa pel mig d'un espès alzinar. Quan sortim a una clariana girem a l'esquerra i baixem per una codina seguint rastres de corriol, aquest baixa a trobar la Roca encavalcada; d'aquí marxem a l'equerra tot resseguint el marge de la cinglera fins a trobar una canal amb grosses Alzines de la que penja una corda nuada. Baixem la canal i la continuem cap a l'esquerra fins que entre la vegetació esponerosa s'endevina el monòlit.

L'imponent monòlit s'ageganta a mesura que ens hi acostem.

Ja som al coll, cal anar amb compte car a la dreta una canal terrosa acaba en una cinglera pregona. Al davant tenim la fissura per on va la via del Coll, objectiu per un alte dia...nosaltres anem a l'esquerra revoltant la base cap al vessant nord; una gran Sabina a peu de via permet lligar-se i així veurem el company com progressa.

A la fissura bavaresa, bona roca i bona tibada, llàstima que s'acaba. F. J. Ceballos.

Avui em toca a mí encapçalar la via, començo posant un Camalot i poc mes amunt un altre, la fissura s'ho empassa tot...aleshores ja en matèria, aprofito el bon i sòlid canto per progressar com el nom la via i ràpidament assoleixo un replanet a mitja paret...és el moment de tornar a protegir la progressió i tornem a tibar de braços. Ja gairebé dalt la sortida és delicada, car tot és ple de còdols juganers i terra... Surto al replà sota el bloc somital, tot és molt trencat, miro de posar alguna assegurança, ja que la darrera queda prou avall...entra en un tram argilós un tasconet, miro a la dreta la variant directa, però ho trobo molt trencat i fins assolit la fissura haig de fer un tram dubtós, no em refio del tascó que he posat i reculo...anirem per la normal per ser la primera visita !

El Jordi entrant a la bavaresa i al tram abans de cim

Flanquejo caminant per la feixa fins donar la volta a l'agulla, pel cantó oposat al que he pujat va la normal, prou trencada, però graonada i segura. Ja al cim admiro la creu que el presideix i el paisatge que m'envolta, feréstec i salvatge.

Des de la reunió cimera, amb la creu que la identifica. F. J. Ceballos

Creu forjada pel pare d'en Miquel Grané escalador Terrassenc mort en accident en aquesta agulla

Aquesta creu va ser forjada pel pare d'un escalador Terrassenc que va morir en intentar escalar-la l'any 1952, a la pàgina web

Trail Sant Llorenç del Munt hi trobem aquesta descripció :

L'Agulla Petita va ser l'escenari d'un dels més greus accidents d'escalada registrats a Sant Llorenç del Munt i l'Obac. El 1952 va morir en Miquel Grané i Aytona. Com a homenatge a l'any següent es va col.locar una creu al seu cim, que va ser forjada pel pare del difunt, en Rossend Grané, que era forjador i també havia president del Centre Excursionista de Terrassa. Anys més tard la creu va ser rehabilitada per l'Amadeu Pagès i el Josep Puig, dos dels membres destacats del grup dels Yayüs.

Ben amagat pot de registre

Ens passarem una bona estona llegint les piulades.

Quan puja el Jordi, xala d'allò més, si hagués sabut que era tan ferma aquesta tirada, no hagués tardat tant en venir a fer-la comenta. I és que al Llibre Sant Llorenç Pam a Pam ja es diu: Aquesta roca té una de les vies en bavaresa més boniques que es coneixen

Instal.lació "moderna de ràpel" col.locada per evitar que es rapeli de la creu.

Ràpel curt i amb ambient. F. J. Ceballos

Després de repassar full a full la llibreta de registre, on trobo anotacions tant interessants com la del meu primer company d'escalada en Pep Graells que l'abril de 1991 puja la via del coll en solitari, o la d'en Carles OLivella, Dolors López i Pere Font de l'any 1997 que féren la via Bavaresa... El sol va baixant i amb recança fem el curt ràpel fins a peu d'agulla.

Gaudim amb les darreres llums....

Sortint de la canal que porta al collet de l'agulla.

De tornada ens caldrà remuntar fins la canal i d'aquí passar pel costat de la Roca Encavalcada; una forta pujada ens tornarà a la carena del Pagès i Coll d'Eres. Tot baixant cap a Coll d'Estenalles gaudirem de l'espectacle de la posta de sol amb MOntserrat de fons, un gaudi pels sentits.

Anant cap al cotxe l'espectacle de Montserrat !

Ressenya original de J. Armengol

Una via molt recomanable, però cal anar amb cura ja que és tota desequipada. Porteu un joc de Friends fins el 2, si sortiu per la variant directa el 0,5 i el 0,75 útils, potser algun Àlien...hi ha qui diu que el tres pot ser útil, nosaltres ho vam mirar i sembla prescindible. Bagues per a Sabines.

El Paller de Les Fogueroses. Via Normal. 23-09-2019

Escalada restringida de l'1 de gener al 31 d'agost

La Roca Encavalcada "icona " de Les Fogueroses.

Les Fogueroses són una petita joia del Parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, zona plena de petites agulles que van ser cobejades als inicis de l'escalada allà pels anys 20 del segle passat; la Normal al Paller va rebre la primera ascensió l'any 1927 a càrrec dels escaladors Terrassencs: I. Suana, J.Torres, J. Belil i G. Trencs. A l'actualitat resten fora del brogit de l'escalada, per sort, i són un gaudi per escaladors enamorats de Sant Llorenç com els "Yayos". Amb el Sergi aprofitem que les tardes encara són llargues per conèixer la via i coneixer-nos físicament, ja que fins ara només ho havíem fet de manera virtual.

Tot baixant el Paller se'ns fa present !

Per trobar l'agulla, que no és senzill ! haurem anat de Matadepera al Coll d'Estenalles per la BV 1221; aparquem a l'àrea que el Parc Natural te preparada com a aparcament. Pugem fins a Coll d'Eres, el camí surt ben be del coll i al costat de la casa dels Peons Caminers, actual centre d'interpretació del Parc.
 Per la pista asfaltada/encimentada pugem a Coll d'Eres. Una vegada al Coll girem a la dreta per agafar el camí que va a La Mola, la carena del Pagès. Haurem de pujar una bona estona, el camí es redreça força, afluixa i torna a pujar però ara menys, quan el camí ja s'aplana trobem una cruilla, a la dreta : La Mola, nosaltres anem a l'esquerra, trobem una gran fita de pedres que ens confirma que anem be; el camí planeja i baixa pel mig d'un espès alzinar. Quan sortim a una clariana girem a l'esquerra i baixem per una codina seguint rastres de corriol, aquest baixa a trobar la Roca encavalcada, nosaltres abans d'arribar-hi, just quan anem a travessar un sender tornem a girar a l'esquerra, tan sols seguir el rastre que ens anirà portant al cingle del que ja podrem albirar el Paller.

El mur inicial és prou seriós com per mirar-se'l be

Trobem un mirador sobre el Paller, l'admirem, així com la cinglera del davant amb el Gegant de les Fogueroses. Sadollats de tanta bellesa reculem una mica per entrar a una canal que ens deixa al peu de l'agulla, just a on comença la via CET. Per a fer la normal ens enfilem a l'esquerra a un collet des d'on veïem l'itinerari, ben lògic com acostuma a passar amb les vies normals.

Aconsegueixo posar un micro i un "mal" tascó per asserenar els ànims...

El mur inicial fa respecte, és prou dret com perquè te l'hagis de mirar be, és net d'assegurances i de difícil protecció, per sort la roca no és dolenta. M'enfilo al primer llabi, a la zona vermellosa hi ha indicis de pitonatge, hi coloco un micro, aleshores em concentro amb el pany següent : a la dreta resta l'espàrrec mig enfonsat d'un parabolt, col.locat pels germans Masó quan van reequipar la via CET, antigament hi havia un espit.
Aconsegueixo entaforar en un petit forat un tascó que no queda gaire bé, però tot i dur Tricams, aquest són o be massa grossos o be massa petits.
Amb cura enfilo amunt, per sort a mesura que guanyes metres baixa la dificultat, però empitjora la roca...en una franja vermellosa puc colocar un Tòtem del 2 , ara segueix un tram molt trencat i així pujo mes tranquil.

L'única assegurança de via que trobarem.

Ja al capdamunt del tram trencat, un diedre de roca de la bona de Sant Llorenç ! amés a la dreta un pitó talment un parabolt! vaja, ara que hi ha bona fissura per als Friends! Passos estètics per superar el diedre, aleshores toca anar a l'esquerra, un arbret fa nosa per continuar recte per on farem el ràpel, i per aquí la via guanya en estètica.
 Ja al cim, ben còmode i ample, atravessat pel mig per la gran fissura per on rapelarem;    al fons en una alzina la instal.lació per rapelar.

El Sergi després de superar el muret i entrant al diedre.

Fantàstiques vistes del Roca Mur, a primer terme, cingles de Gallifa i Montseny al fons. Foto Sergi.

Protegit per una fita pètria, el llibre registre.

Faig reunió d'un arbret i recupero el Sergi, que gaudeix aquesta línia, que tot i ser curta és prou interessant i maca, vaja, amb la lògica irrefutable de les vies normals clàssiques.

Ràpel  d'una Alzina, molta cura que queda llunt del caire de la paret. (Foto J. Ceballos)

Baixem amb corda simple, amb una de 50 n'hi ha prou.

Passem una bona estona gaudint dels darrers rajos de sol i llegint les piulades del llibre; Toca anar avall, rapelem de la instal.lació de la via normal : aquesta queda molt lluny del caire de la paret i et fa baixar encaixonat per la gran fissura. Molta cura ha com passem la corda per evitar dificultats. Amb corda de 50 es pot baixar fins a peu del coll.

Ressenya que trobareu a

Santllors.com

Una via que us deixarà ben satisfets, de poca longuitud, però de vivències intenses, xalareu. La roca als trams compromesos és prou de fiar, amb cura però, que estem a Sant Llorenç. D'equipament, algun tascó o Tricam petit pels primers metres i un joc d'amics fins el 2. Aquí l'escalada passa a complementar l'aventura d'estar convidat en aquest cingle amb tanta història. Molt de respecte, i recordeu que tan sols hi podrem escalar de setembre a desembre.

Les fotos en que hi surto són del Sergi.

El Cavall Bernat de la Vall, una petita i amagada joïa sota el Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. 18-09-2019.

Zona restringida per nidificació de l'1 de gener al 31 d'agost

El Cavall Bernat de la Vall per on va la via Normal. Els Emprius al darrera.

Sant Llorenç del Munt amaga petites joïes com aquesta, el Cavall Bernat de la Vall; agulla cobegada d'antubi:  la seva primera ascensió va ser l'any 1924 per membres del Centre Excursionista de Terrassa mitjançant la tècnica de la corda fixa per superar els metres inicials fins la xemeneïa.
 No va ser fins l'any 1934 que Jaume Tiana, J. Sabater, A Casas i J Romeu del Centre Excursionista del Vallès escalaren la primera part amb tècnica d'artificial.
 Jo fa molt de temps que em feia il.lusió escalar-lo,  però el fet de ser una via molt curta i d'estar a Sant Llorenç amb la fama que te de roca dolenta....doncs que mai enganyava cap company per anar-hi.
Aquest estiu però,  ens hem trobat dos malalts de Sant Llorenç,  amb el Jordi, quedem una tarda per fer cap al Cavall Bernat de la Vall;   serà la primera vegada que escalarem junts i que ens coneixerem en persona, abans tan sols ens seguíem per la xarxa.

Tot flanquejant el vessant de llevant del Montcau, el Cavall comença a treure el cap... 

Per anar a aquesta agulla cal anar cap a Matadepera, d'on agafem la carretera a Coll d'Estenalles
(BV 1221)( 828 m.); aparquem a l'espai habilitat per la Diputació abans de creuar el Coll. Passem pel costat de la casa dels peons caminers, actual Centre d'interpretació del Parc Natural,  per enfilar una pista asfaltada/encimentada que en una forta pujada inicial ens deixa a Coll d'Eres (925 m.).
 Ja a Coll d'Eres comencem pujant direcció Nord com si vulguèssim fer el Montcau, de seguida en una codina surt un corriol poc visible que flanqueja el vessant, cal intuició i saber cap on vols anar per trobar-lo...si l'encertem, haurem de baixar una mica per uns pedregars fins que es va definint.  ressegueix  totes les corbes de nivell fins que en un punt a l'alçada dels Emprius, grup d'Agulles de l'altra costat de la Vall, una fita ens indica que hem de començar a baixar.
 A mesura que ens hi acostem el cim treu el nas i ens confirma que anem be, ja tan sols resta anar seguint el desdibuixat corriol fins trobar una canal que ens menarà al peu del Cavall, abans haurem atravessat una foradada que fan dues agulles adossades.

Selvàtica canal que ens deixa al peu del Cavall.

Primera part de la tirada en placa, vertical i amb roca a controlar.

A nosaltres no ens ha costat gaire de trobar l'agulla, el Jordi hi ha estat fa poc fent la primera repetició de la via Cavallistes a l'aresta est del Cavall, una de les mes llargues de l'agulla.
 El peu de via és prou còmode, permet admirar tranquil.lament el muret que tenim al davant: franges terroses que aboquen a una placa fissurada que es va posant vertical. Veïem un tac amb un filferro i treu el nas una baga d'un vell pitó, força amunt un espit al tram més obligat i finot.

El Jordi gestionant la tirada, que s'ha d'autoprotegir en part.

Comença el Jordi, mira de palpar aquest primer tram terrós amb carinyo, un Àlien sota el Tac per calmar els ànims...xapa el pitó i a buscar per la fissura trencada, al capdamunt un Tòtem hi queda be ! Amb calma va cap a l'espit, això ja es posa seriós. A sobre d'aquest un burí amb plaqueta fina fina, però que no li farem ascos ! aquí està el "clímax", amb calma, si es busca surten bons agafadors, sortirà en lliure !. Flanqueig a l'esquerra protegit per un doblegat pitó i entrada al peu de la xemeneïa. Aquí canvia totalment el tarannà de la via.

Superada la placa entrem a la xemeneïa, prou estreta a l'inici .

D'escalar en placa ara passem a fer-ho en xemeneïa. Entrar-hi però no està fet per a gent massa voluminosa...a mí em costa prou trobar com posar el maluc per a poder superar la sensació de quedar entasconat...bufff!!! Una vegada hi  has entrat, aquesta és mes dolça i senzilla i també de fàcil protecció.

Superades les estretors inicials, entrant a cim.

L'arribada al cim és per fora la xemeneïa amb roca de primera. De seguida trobem la reunió cimera, sota el replà somital. Una escalada molt curta, intensa i variada: placa, diedre i xemeneïa. Pocs metres que et deixen ben satisfet.

Tac, si no original, prou antic, com per no refiar-se'n gaire.

A la reunió cimera i al cim bessó.

El Cavall te dues puntes i quan arribo al costat del Jordi m'enfilo a l'altra, ben diferenciada i estreta; el Jordi al seu temps també hi pujarà. Ens asseurem al replà de l'agulla principal i estarem una bona estona llegint el llibre de piulades molt ben mantingut pels "Yayus" grup d'amants incondicionals de Sant Llorenç, un dels membres  mes coneguts l'Amadeu Pagès, al que aprofito per saludar.

Ben protegit i amagat, el llibre registre.

Ens ho vam passar molt be,  llegint les piulades, algunes molt artístiques

El Jordi també va voler pujar al cim bessó

Instal.lació de ràpel antiga i l'actual, totes dues posades a ma, els "Yayos" no usen trepant.

Una via històrica a la que s'hi ha d'anar amb esperit romàntic, no és tant l'escalada com l'entorn on es troba, amagat i ferèstec.
 La Roca no és pas dolenta pel que podem trobar per aquí...és de bon protegir.
Per anar-hi nosaltres vam fer pel Coll d'Estenalles, però també s'hi pot anar per la Vall fins al Collet del Llor del que ens enfilem a buscar el peu de via, investigueu, que el fet de trobar l'agulla forma part del joc i la il.lusió del lloc.
 De material un joc d'Àliens i Friends mitjans fins el 2. Tingueu molta cura amb l'entorn, estem en un parc Natural i depen de vosaltres que s'hi pugui continuar escalant.
Gràcies pel vostre silenci i cura amb l'entorn.

Ressenyes, la primera de Joan Armengol i la segona que trobareu a

Santllors.com