Tardes a la fresca 2: La que faltava, Quemando Cromo i Epitafio a la Magdalena inferior. Montserrat. 14-07-2022.

A l'esquerra, Magdalena inf, Ullal i Magdalena superior amb el seu contrafort.  Gorra Frígia. 

      Les tardes de Juliol cal seguir buscant llocs a l'ombra, aquest cop amb el Toni Aymamí tornem a la cara est de la Magdalena inferior on  repetim la via : La que hi faltaven espits, o La que faltava...oberta el 1990 per Agustí Cardona i Àlex Montesinos, reequipada el 2009 pel mateix Agustí Cardona;  via de similars característiques que la veïna de la dreta Ratanplan.

Aproximació:

Sortint del Monestir tenim dues maneres de fer-ho, una de ràpida és agafar el funicular de Sant Joan que ens deixa al camí a Sant Jeroni o podem pujar per les escales dels pobres i pas dels Francesos fins a l'ermita de Santa Anna i d'allà a buscar el camí de Sant Jeroni;   les escales les trobem al final de la vall del Monestir ben indicades.     

Abans d'arribar a la Gorra Frígia ens enfilarem per un corriol amb un indicador, escales de Jacob, que en poca estona ens deixa al peu de l'agulla, just abans de començar a pujar les escales.  La nostra via és, de les tres, la del mig.

Perfil per on va la via, al fons la Gorra Marinera.

La primera tirada amb la característica roca rentada de les cares ombrívoles.

Són tres tirades de similars característiques, la primera és potser la mes "compromesa" per la roca rentada a l'ombra dels arbres i la típica roca de " cara Nord".   Tanmateix gaudeix d'uns còdols agraïts a mesura que anem guanyant metres.

Recuperant la bonica primera tirada.

Començant i a mitja segona tirada.

Reunions rapelables.

La segona tirada és potser la mes mantinguda, amb un rocam de pel.lícula que ens farà gaudir.   Tot i ser vies considerades d'iniciació, cal escalar entre assegurances que aquí ja no són tan generoses com la Rataplan, però tampoc tant espaïades com a la Sebastià Patiño.

Recuperant la segona tirada a l'ombra de tarda.

A la tercera tirada arribem a cim.

La tercera tirada manté la verticalitat de l'escalada, perdent però, aviat aquesta característica pr anar afluixant fins arribar a cim.

Com que són vies en que no cal pensar en col.locar les assegurances, en passem molta via i ens queda temps per anar al vessant sud-est/oest segons es miri...

En un ràpel de 30 metres per la via normal som a peu d'agulla, aleshores baixem resseguint la paret en direcció sud fins a trobar aquesta cara;  aquí la roca és molt agraïda i permet l'autoprotecció de tal manera que la majoria de vies van ser obertes per en Gustavo Mañez  sense assegurances fixes, la via Oxígen en canvi es va obrir amb burins anant a buscar la dificultat esportiva, per en Joan Boter i Ricard Cervera,  L'any 2002 es van equipar la resta de vies per la SEAM de l'Agrupació Excursionista Catalunya.

Per acompletar una tarda llarga anem al vessant sud-est.

Fem d'una tirada la Quemando cromo i de baixada anem a la Epitafio.

Comencem per la Quemado Cromo, que jo no havia fet;  tot hi haver una reunió intermitja decidim fer-la d'una tirada, l'equipament és a on cal snese ser excessiu, tanmateix la roca és abrasiva, cantelluda i agraïda que fa gaudir l'escalada.

Rapelem altre coip i ara el Toni comença la via Epitafio que també fem d'una tirada fins dalt, fent-ho d'aquesta manera gaudim la paret.   En Gustavo Mañez recomana fer-ho així i per si esteu motivats, encara millor, fer les vies en l'estil "Clean" com ell les va obrir, la roca en facilita molt la feina amb abundant merlets, forats i fissuretes.

A la Epitafio que també fem d'una tirada, l'inici és el mes "delicat"

Ressenyes del sector;  obertes en clean per Gustavo Mañez, excepte Oxígen, i reequipades per la SEAM de l'Agrupació Excursionisra Catalunya.

 

Un seguit de vies ideals per a dies calorosos, on no ens caldrà mes que cintes expres i ganes de grimpar.  Al vessant sud-est, ideal per a iniciar-se en l'escalada de primer hi trobareu reunions intermitges  per quan es fan cursets o un es vol repartir la via amb el company.