dijous, 28 de novembre del 2019

L'Esparreguera de la Roca Gris amb un bon amic, un itinerai clàssic que crea addicció. 20-11-2019.

ESCALADA RESTRINGIDA DE L'1 DE GENER AL 31 DE JUNY
Prou endins del Torrent del Pont, la Roca Gris.
Dimedres tinc festa i busco colla, tothom està enfeinat aquest dia i mirant a qui " enredar" penso amb el Mingo, un bon amic que ha hagut de passar uns anys sense grimpar per problemes "mecànics" i que ja fa un temps que ha tornat a la vertical; no costa gens enredar-lo! i jo que li dic que trii lloc i via, que m'adapto al que ell vulgui. I va i em proposa la via Esparreguera a la Roca Gris. Li compro sense pensar-m'ho és una via que crea addicció i que cal repetir de tant en tant, tanmateix, tot i ser de grau assequible, no la regalen, a veure... Ens trobem a les deu a l'aparcament Nubiola a La Vinya Nova; cap dels dos no hem pensat que el sol per aquestes dates tarda força a tocar la paret.
Primers metres a l'ombra i amb fred...
De l'aparcament seguim una pista que s'enfila a buscar la muntanya, al capdamunt un trencall a la dreta comença a baixar cap el Torrent; una vegada al Torrent del Pont, el seguim per corriol que va per la llera fins a un punt on una fita ens fa adonar d'un caminet que s'enfila amb ganes, aquest va fent ziga-zagues tot remuntant per vessant dret la vall. Passem per sota l'Aresta Ribas i continuem enfilant fins a tenir la Roca Gris ben al davant. Just travessar la canal fosca comencem a enfilar-nos en diagonal esquerra fins unes alzines que fan un replanet, és el peu de via. Començo, sortosament la dificultat és baixa a l'inici, ja que tenim le smans glaçades, i a sobre ha començat a bufar aire...llaço la sabina que em trobo només sortir a l'aresta i amunt tot seguint els espits. La reunió és just abans que es redreci la paret, de dos bolts prou separats, el de la dreta sobretot.
El Mingo recuperant la primera tirada i començant la segona.
Tot i el fred a les mans, el Mingo no s'arruga i encara la segona tirada: hi entra per la dreta aprofitant un bloc pels peus, la primera assegurança és prou amunt, li dic de col.locar un`Friend, però tira amunt...veig que sí! està ben recuperat, almenys de "coco".
Al tram clau, una mica relliscós ja i anant a buscar la reunió.

Al tram de diedre protegit per dos pitons comença a estar relliscós, és obligat, tothom passa pel mateix lloc. Si a això hi ajuntem el fred, doncs que s'ho ha de mirar...però renoi, tira amunt amb decisió, Ole Mingo! aquest tram no te res de fàcil.
Sortint de la segona reunió per anar a buscar el muret de preses fantàstiques de la tercera tirada.
Quan recupero la tirada, entenc que el Mingo s'ho mirés. La segona reunió és ben còmoda, encarada a la placa i agulla del davant. Començo per un tram senzill fins a sota el mur vertical i ben foradat; des d'un replà xapes la primera assegurança, però ai làs! aquesta mateixa feixa t'espera en el cas que caiguis abans de la següent expansió Sort que, com recordava, aquí la roca és d'escàndol i permet arriscar. La roca et porta cap a l'esquerra i amunt fins un replanet del que ja no veig cap mes assegurança...cal entrar a l'esquerra a un petit cercle i d'ell sortir amunt per on millor es vegi, d'aquí per tereny fàcil al cim de l'agulleta. La reunió és a la paret del davant, havent de baixar o eixarrancar-se per xapar-la.
Entrant a la tercera reunió.


Un cel entrenyinat fa que el sol avui no ens vulgui acabar d'escalfar.

Començant la quarta tirada i al tram mes exigent.
La quarta tirada torna a ser de Deu! el Mingo no dubta en començar, primer flanquejant lleument a la dreta per ja continuar recta amunt i en tendència a l'esquerra, tot seguint les assegurances, no llunyanes, però que et fan escalar. Aquí excepte un tram finot, la resta és un gaudi per les mans i els peus, quines preses! El perdo de vista, la paret perd verticalitat i es fa una bona excursió fins la reunió, al davant de l'agulla cimera que haurem d'anar a buscar.

Preses fabuloses que trobem a la quarta tirada.

A la quarta reunió

Llaçant una sabina a la cinquena tirada i flanquejant cap a la reunió.
Ens queda poc, cal anar a buscar el diedre de sortida entrant a l'agulla del davant, aquí el Mingo em diu que faci jo la última, amb el que ell continua: baixa a buscar la canal entrant al mur del davant pel costat d'une salzines, bons forats i roca agraïda fins al'únic bolt de la tirada. S'enfila per una fissura a llaçar una sabineta i d'allà un flanqueig espectacularment bonic fins la reunió.
Començant la darrera tirada i a mig diedre.

La darrera tirada és tota neta, sempre per zona fissurada, és fàcilment protegible a demanda. La gaudeixo com mai, ara fèia tres anys que no l'escalava i la veritat que penso que haig de tardar menys en repetir aquestes meravelles. Esgoto tot el ferro que porto, i perquè no en duia mes ha ha ha. La sortida a cim ben maca; munto reunió en una bona sabina una mica allunyada del caire, amb el que em faig un allargament per a poder veure pujar al company.
Al capdamunt de la cinglera !
Baixem pels tres ràpels de la Urquiza-Olmo; per trobar.los cal remuntar un collet del davant, revoltant per l'esquerra. La primera instal.lació a terra ben assequible. Els ràpels son en flanqueig esquerra, cal vigilar al recollir les cordes que no s'enrredin o caiguin cap a la dreta. El darrer millor fer-lo amb dues cordes de seixanta, amb cinquantes us caldrà desgrimpar.



Ben tornat Mingo !

El dia és tant curt que quan acabem de dinar el sol ja va de baixa....

Itinerari aproximat de la via Esparreguera

Via Oberta l'any 1994 per F. Noguera, Estruc, Grau, Xavier i Miquel. Completament equipada excepte la darrera tirada que pertany a la via Tarantel.la de l'Armand Ballart i Koki Gassiot, a protegir amb Tascons o Friends, mitjans a grans. Ha esdevingut una clàssica on sovint i fareu cua si no aneu d'hora.

dijous, 21 de novembre del 2019

Via del Pi sortint per l'Àtic. La Codolosa, un bon recurs pel temps insegur. 16-11-2019.

La Codolosa, la "gran paret" de Collbató.
Aquesta tardor ha entrat molt forta i sembla mes que siguem a l'hivern...brrr amb perspectives de força fred i vent, amb el que pensem en cercar raconades calentes...i quina sinó La Codolosa? Fem cap a Collbató on esmorzar, el Bar Muntanya és tancat amb el que anem al forn, allà hi trobem el Jordi i el Carles que van al Serrat dels Monjos, a la via Privilegi. Nosaltres no apuntem tan alt i avui preferim la tranquil.litat de La Codolosa. Amb el Josep Maria i el Joan pendem de fer la via del Pi, que jo deu ser de les poques que encara no havia fet d'aquesta zona i aprofitarem per continuar amunt per les tres tirades de l'Àtic.
Aclariment per a no errar la via...
Ja que som tres i no tenim pressa, ens anirem repartint les tirades, comença el Josep Maria. La via del Pi surt comuna amb la via Campions, però aquesta va recta amunt i la nostra flanqueja a l'esquerra a buscar uns ressalts compactes prou atractius, superats aquests, llastimosament creua la línia de la Rampa, teniu en compte per si hi ha alguna cordada fent aquesta via. Una vegada l'hem creuat, continua recta amunt entre arbusts a buscar la reunió al peu d'un mur vertical ratllat per una fissura, al capdamunt s'endevina el Pi que dóna noma la via.
Primera tirada ben trobada, llàstima que al mig creua la Rampa.

Potent inici de la segona tirada, al fons el Pi que dóna nom a la via.
La segona tirada passa molt aprop de la Campions, nosaltres hem d'anar a l'esquerra i enfilar-nos a la placa fissurada. La placa és ben vertical i de preses petites, jo l'he feta pel costa de la fissura per anar aleshores flanquejant a l'esquerra amb passos delicats, poc a poc va perdent força entrant a reunió ben còmodament, el Pi fa ombra i avui no s'agraeix....
Acabant el tram vertical, encarant cap a la reunió.

Sortida atlètica de la tercera tirada i final d'allò millor !
La tercera tirada li ha tocat al Joan, sortida atlètica, sort de les preses cantelludes de mans! Una vegada a la placa cal posicionar-se i amunt, força, a buscar una expansió. D'aquí comença la gresca, una placa que anirà trempant fins la verticalitat absoluta i on haurem de jugar amb la postura i el gest per a sortir-ne airosos, molt bona!
Al pas clau.




Espectacular perspectiva d'aquest final de tirada, gràcies al Josep Maria.




A la primera tirada de l'Àtic, amb un final de mirar-s'ho.
Ja som dalt, ara caminarem a buscar una gran placa a la dreta per on va la via de l'Àtic. Torna a sortir el Josep Maria, inici suau per anar a buscar un primer graó, aquest és mes punyetero del que sembla i cal escalar atent. D'aquí anem a buscar la imponent paret del davant; una canal al seu peu ens ajuda a progressar fins que cal entrar a la placa i deixar el diedre, aquest pas és el clau i s'hi ha de saber buscar les preses, que hi son....també apretar fort els dits. Superat aquest ount l'escalada esdevé un plaer fins la reunió dalt d'un replà.
Ja a la reunió després d'una escalada exigent.

Entrant a la 1ª reunió de l'Àtic.

Després d'un petit canvi de reunió, la segona tirada amb el seu diedre.
Em torna a tocar, camino uns metres a l'esquerra a buscar una placa ajaguda, al fons un diedre obert. Al peu de la placa un bolt que servirà de reunió. Senzill fins al diedre, aquí a gaudir de l'espatarrada. Abans d'entrar a reunió resta un tram un pel trencat, millor assegurar-se amb algun Àlien.
La nostra darrera tirada, la de l'Àtic va mes a la dreta.
Això s'acaba, la via de l'Àtic va força a la dreta a buscar una placa prou atractiva, però el Joan no en sap trobar la línia, i com que al davant es veu alguna expansió, doncs que amunt! Primer senzill per anar trempant per un esperó que comença be, però acaba prou fragmentat, cal escalar amb cura; una caminadeta a buscar la paret del davant on hi ha una reunió.
Reunió cimera, d'aquí amb un curt ràpel caïem sobre la drecera de Fra Garí.

Estètic esperó per acabar el matí.
De la darrera reunió fem un ràpel d'uns 20 m o menys caïent sobre la Drecera de Fra Garí, d'aquí en poca estona i ben recta tornem a Collbató.
Foto Cinqüentenari UES


Ressenyes de

  • Manel i Ita
  • i
  • Sisbemesanapren
  • Un bon recurs per dies que el temps no et deixa anar massa lluny o fa mal temps. La paret de la Codolosa està sobresaturada de vies i si hi aneu us caldrà un bon esquema de le smateixes si voleu saber per on us moveu. Zona a evitar si hi ha molta gent car la caiguda de pedres pot ser important. Agafeu un joc d'Àliens que sempre us podrà ajudar en algun allunyament, les vies són gairebé equipades. Roca conglomerada delicada que cal saber com tractar, tot i ser una zona que hi va molta gent a iniciar-se, s'ha de vigilar força amb les pedres i evitar rapelar les vies si hi ha gent a sota.

    dilluns, 18 de novembre del 2019

    Los Misteris del Pepegall a Alòs de Balaguer. 09-11-2019.

    El Pic de Castellàs al Serrat del Poll, una contrada de gran bellesa.
    Encara no som a l'hivern, però renoi quina frescota que fot! amb els companys no sabem on parar, que si farà fred, que si farà vent, fins que el Toni posa pau: a Alòs que allà sempre hi fa bo... i te raó! a Artesa fa una rasca quan sortim d'esmorzar! i a peu de via no anirem amb màniga curta però gairebé! Per fer cap a la via nosaltres d'Artesa hem fet cap a Baldomar arribant a Alòs pel costat de Lo Segre, al final del poble, al costat d'una font, la carretera gira a la dreta amunt, surt una pista de terra que és la que agafarem. També hi ha l'opció d'anar pel poble de Foradada, molt millor si vens de ponent. La pista està molt deteriorada, amb trams amb rocs i força bassals, millor anar-hi amb cotxe alt. El Congost de Mu s'està posant de moda i cada cop ens creuem amb mes caminadors...aviat ens tancaran la pista, penso...
    Tram per on va la Misteris, a la dreta de la Olga Frontera, la pionera de la zona.
    Ara fèia dos anys que no fèia aquesta via, ja serà la tercera repetició, la primera vegada el 2015, poc després de la seva apertura, vaig tornar-hi el 2017...vaja que cada dos anys toca! i és que la via s'ho val. Avui faig cordada amb el Josep Maria, que també l'havia fet. Començo, la primera tirada concentra tota la dificultat a la placa d'entrada a reunió, abans trobo un bolt sense plaqueta, cal?! Trobo la línia molt neta, es nota que s'hi ha escalat. Encaro el muret de 6b...el treballo i surt! vaja, quedo ben content, però penso que no deu ser 6b, ja que per norma a mi no em solen sortir...suposo que les preses ara estan mes netes i definides.
    Primera reunió.

    Arribant a la placa que dóna el grau a la via.

    Segona tirada, mes homogènia que la primera i prou interessant.
    La segona tirada és molt maca, mes homogènia en el grau que l'anterior, també mes senzilla que no vol dir dolenta, el tram final és airós i estètic, un gaudi. Es fa reunió en unes alzinetes, al costat de l'Olga Frontera, tota la via coincidirem amb uns companys que fan aquesta via, fent-nos fotos mútuament, llàstima que al cim no coincidim, no els podem esperar que havíem de ser d'hora a casa, amb el que no ens podem passar els mails. Ells van recta a buscar les plaques centrals i nosaltres a l'esquerra a la base de l'amfiteatre que es forma entre els dos pilars cimers.
    Entrant a la tercera reunió.
    Ja a peu de paret, el Josep Maria es demana la quarta tirada, així arrodonirà la via, l'anterior ocasió la va fer de segon. Enceto la tercera tirada, un festival de cantells i regletes, de buscar el millor camí fins la reunió. Aquesta és en una canal inclinada que ratlla la gran placa per on anem.

    El Josep Maria s'ha demanat "la tirada"  de la via, la quarta.
    Arriba el torn del Josep Maria, surt a buscar la sabina, li recomano la llaci abans de xapar el primer bolt i així ho fa, evitarem un factor dos en cas de relliscar abans de xapar el primer bolt que és força amunt. Una vegada enganxat sobre la sabina, la roca mana, preses que s'han de buscar, pero que hi són! verticalitat absoluta, moïments precisos, bolts allunyats quan les preses ajuden...però ep! ara cal fer un espectacular flanqueig horitzontal per anar a buscar una fissura trencada. Aquí cal gestionar molt be les cordes i el seu xapatge...el Josep Maria patirà el ròssec de la corda al no haver tingut cura amb alternar-les i posar cintes ben llargues...la tirada és de 45 metres i els darrers seran un tour de force per a ell, sempre lluitant amb el fregadís. El tram mes delicat de la tirada és la fissura de roca delicada, aquí es pot anar per la placa de l'esquerra però la dificultat augmenta, o anar pel terreny delicat... Una vegada superada, nou flanqueig a esquerra ben divertiot si no fos pel pes i dificultat per fer córrer les cordes. La reunió és en un replà allunyat de la paret, el Josep Maria es desplaça amb un allargament de les cordes per a poder vèurem progressar i fer alguna foto.
    Al flanqueig d'entrada a la quarta reunió.
    La cinquena tirada és de 55 m.  A baix de tot el Josep Maria començant;  uns companys a l'Olga Frontera.
    La cinquena tirada és encara mes llarga gairebé 60 metres, i va tota en diagonal a la dreta per un terreny agraït en bones bústies que fan oblidar la distància entre assegurances; si aquestes desapareixen és que us esteu sortint de via... Acompletar l'assegurament no és difícil, però ni hi penso, ja que vaig de ganda a ganda i no te n'adones que ja trobes un altre bolt.
    Entrant a la cinquena reunió i fent el curt tram que resta pel cim.
    Resta un curt tram comú amb l'Olga Frontera, surt el Josep Maria que supera un ressalt protegit amb un pont de roca, troba una altra reunió que no fa arribant ja fins al cim per terreny trencat.
    Foto Pic de Castellàs.
    Del Cim, desgrimpem fins a un arbust prou ferm, un Boix, on hi ha la instal.lació de ràpel, són 40 m. que ens deixen al començament de la tartera, tartera que ja no és...com va passar al Pedraforça, les pedres són totes acumulades a baix. Deu fer 20 anys de la meva primera visita aquí, i recordo que començava molt mes amunt que ara.
    Hem rapelat a peu de tartera i comencem la baixada.

    Ressenya dels amics

  • GALLS
  • Una via que, com veïeu, no em canso de repetir. Recomanable. Com díuen els autors, podeu dur un joc de tascons i friends si voleu anar mes tranquils, mai fan nosa, sobretot si us aneu trobant sorpreses en forma de neteja de bolts... Malgrat el fred d'hivern, si fa sol, es pot escalar tot l'hivern. Aprop teniu, a l'esquerra mateix l'Olga Frontera i una mica més enllà la Lo Nick Gall Lastir, ben interessants també.