dimecres, 6 de maig del 2015

La Castellassa de Can Torras, via normal, una gran clàssica de Sant Llorenç del Munt.

El Majestuós monòlit-agulla  la Castellassa de Can Torras
Aquest diumenge toca tornar al meu estimat Sant Llorenç, ara ja fa massa dies que no pujo la Castellassa de Can Torras, un monòlit agulla característic del vessant de llevant de la Mola, el seu perfil vist des del camí dels monjos tot fent camí cap al Monestir és molt atractiu; i també fa masa dies que no escalo amb el Jordi...quan li proposo li sembla be i em diu que s'apunta l'Àngels, la seva dona, una bona escaladora amb la que mai he escalat.
Trescant una drecera cap al Mal pas de la Castellassa
Derixem el cotxe a l'aparcamewnt dels dipòsits on comença el camí dels Monjos, passada la torre amb piscina deixem a l'esquerra el camí dels Monjos per decantar-nos a la dreta cap als Plecs de Llibre, el camí baixa fins aun torrent i després remunta a trobar el Coll de la Castellassa, passat Coll de Grua i el Gurugú; tanmateix però nosaltres pujarem per una drecera més ràpida, però més feixuga, quina suada!!
Des del coll de la Castellassa, el nostre objectiu.
Ves per on el Jordi em comenta que per aquí encara no hi havia passat mai!! tot un orgull per a mí venint d'un coneixedor com ell del massís, ara no sé si ho puc considerar un orgull o una crítica, vaja encigalada els he fet hehehe.
Mal pas de la Castellassa.
Ja al coll de la Castellassa des d'on ja veiem el nostre objectiu, tan sols queda continuar pel senderó, que travessa un roquissar penjat amb un pas estret, l'anomenat mal pas...i s'en diu així per quan a l'època dels Carboners s'hi passava amb mules carregades de sacs de carbó....
Perfil gens afavoridor per on ens enfilarem.
Ja som al peu de l'agulla, des d'aquí no fa massa goig, es veu rrabassuda, però quan ens acostarem al peu de via, ja no ens semblarà gens lletja! Aprofitem l'ombra per esmorzar una mica tot gaudint de la pregonesa del Sot de la Matalonga i del Sot de la Carda.
Delicada primera tirada, molt fina de preses, sempre freda i a l'ombra, la clau de l'ascensió!
Intento jo el primer llarg, es molt fi de preses, s'han anat trencant i resten les essencials per pujar, tirada desequipada, es deixa protegir amb un Friend del 2 a l'inici i després en una estretor de la fisura hi cap el del tres; ho intento m'enfilo un tram, però no m'atreveixo a fer el pas per posarme en un petit relleix des d'on e spot col.locar el Camalot....merda! li dic al Jordi que pujaré per l'entrada frontal com he fet anteriors cops, però em diu que ho provarà...fem canvi de cordes i deixem les motxilles a veure si així és millor. I sí, amb seguretat es va enfilant pot posar el Friend del tres i ja amb més tranquil.litat continua amunt, passat aquest tram inicial el mur perd verticalitat i millora en preses...tot i així no s'hi val a badar. Abans d'entrar a reunió un forat ideal per un Àlien, que el Jordi s'ha deixat...amb compte i en un bonic ramonage ja és a la reunió cimera, enhorabona Mestre!!!
Un parell de Camalots i un Àlien ens permetran pujar tranquils.

En Jordi a la primera reunió després de treballar-se el primer llarg.
Ben contents, ja que ja hem superat el mes difícil de l'escalada d'avui ens disposem a seguir el Jordi, no sense abans fer-li remuntar les motxilles que pensem deixar a la reunió. Puja primer l'Àngels, sense problemes i jo a continuació, m'adono que era un pas de decisió...exposat, però que sense motxilla surt millor, tenies raó Jordi.
Recuperant el discontinu segon llarg, l'Àngels ben contenta!

Ara continuo jo, la segona tirada comença dreta a poc de sortir un cap de burí, vaja avui m'he deixat les plaquetes...hi escanyo un cordino i amunt; la roca d'aspecte tètric, no ho és tant, cal vigilar, però no em cau res...de seguida el muret s'ajeu i entro a un replanet, un gros romaní, sí, sí romaní, es deixa llaçar, almenys una relliscada aguantarà vaja...d'aquí un alte muret d'aspecte lleig, però que t'hi acostes i es deixa fer, altra replà, a la dreta una bona Sabina i sota el mur final una arrel que llaço, gens fiable per cert, molt millor la Sabina, aquesta sí que és ferma, però tanmateix ni caldria, però així les cordes segueixen milor la línia hahaha tram ajagut però d'adherència crunch, crunch és el soroll que fan els peus quan s'et van trencant les pedretes al passar. La reunió dos fantàstics claus cimentats Big Size!
A la tercera reunió des del cim.
De la segona reunió es pot sortir caminant, sovint desencordats o no segons us agradi, nosaltres ho fem encordats així puc arribar fins al precim; també hi hja la possibilitat de continuar cap al cim de la Cabreta, que és l'agulla que tenim al davant, pe`ro avui fem la normal. Un gran merlet es deixa llaçar per protegir el flanqueig, innecessari ja que es va caminant, però ja que hi som posats. Enfilo una canal que em deixa al davant d'un altre mur trencat per arribar al precim, roca també millor del que sembla, hi és que el que ha de caure ja ha caigut, el que s'aguanta és perquè aguanta vaja si nó! que això és Sant Llorenç on del fang compactat en diem Roca.
El Bolet de la Castellassa, un dels mites escalatoris de Sant Llorenç.
La tercera reunió es fa d'una alzineta cada cop més migrada, l'haurem de regar! des d'aquí es veu el divertit tram final, primer baixar a tocar l'altra paret i aleshores remuntar fins el cim. El tema és que cal asseures cara al buit i girar-te per poder baixar, i fa una gràcia!!! la baga de reunió és útil per fer aquesta maniobra i sobretot per quan tornem tot rapelant.
Superant el darrer muret després de fer el punyetero sifò. l'Àngels divertint-se.
Una vegada a l'altre paret ens resta un mur vertical i de molt bona roca, sense cap assegurança ni possibilitat de posar-ne, però la bonior de les preses no fan patir i en un parell de pasos se surt de la vertical i s'entra aun replanet sota el cim, un garbell de filferros ens serveix per posar-hi una cinta i per grans blocs m'enfilo a la fisurada terrassa cimera en un pas aeri i divertit.
Ben contents al curiós i esberlat cim. Fotocim.

El pas de baixar el sifó li provoca dubtes a l'Àngels, però els venç i es tira a la piscina assolint amb solvencia per enèssima vegada el cim de la Castellassa, molt bé. Ens felicitem ben contents, aquesta escaladeta sense ser res especial, té la seva gràcia i el seu treball, entretinguda i treballosa...no deixa indiferent! i les vistes sobre els sots de la Carda i Matalonga fantàstiques.
La muralla de llevant de Sant Llorenç amb la mítica soleïa, bressol del vuitè grau!

Preparant-nos per a baixar.

Curiós ràpel, primer baixar un tram, tornar a pujar a l'altra agulla i continuar....
A l'hora de rapelar cal anar en compte, si baixes directament et pots menjar el muret de sortida, ja que és ben buit per sota, millor flanquejar i desgrimpar amb compte fins al replà immediat, aleshores cal baixar a l'escletxa i remuntar al cim del davant, ara és quan ens anirà be haver deixat la baga de reunió aprop, estalviarem temps i ensurts hehehe. Ja als peus de l'agulla ens podem desencordar i anar caminant a la segona reunió de la que en un sol ràpel baixarem al peu de via.
Tot i la calor el Pirineu s'albira ben nevat encara.


Ressenya casolana i assegurances necessàries.

Una escalada clàssica, clàssica, que no es pot menystenir, el grau de dificultat és moderat, però la via és a pel i la roca a controlar, el primer llarg si el fem pel diedre clàssic ha guanyat dificultat i jo li posaria un pas de 6a, per la pulimenta de la roca i les poques preses que resten, la resta cal anar en compte, però la dificultat és molt baixa i només requereix atenció. Curiós el muret final on cal anar concentrat. Ascensió imprescindible! no us la deixeu escapar. Ah, si elñ diedre el trobeu mullat o no us fa el pes, per l'esperó central hi ha una fisura que en lliure es deixa fer 6º i protegir, i si no us surt els estreps hi queden a caldo amb flotants, vaja que no teniu excusa. Primera ascensió feta el 9 de setembre de 1923 pels Terrassencs Josep Abelló i Marcet, Hans Weichsel Müller i Martí Rovira de la Joventut Terrassenca.(Font Descobrint la Castellassa. Òscar Masó i Garcia. Ed Farell 2008.

dissabte, 2 de maig del 2015

Funció Clorofíl.lica a la Pastereta, una via per gaudir.El Serrat de la Pastereta.

Serrat de la Pastereta Oest;  la via va pel marge dret de la placa, a tocar del diedre a l'inici.
Dimecres tarda, pronòstic de tempestes....però les ganes poden mes que els pronòstics i quedem a casa amb el Josep, el Toni i l'Irwing, que ara porta dies sense escalar ja que s'ha decantat per l'esquí de muntanya; la idea inicial és la Pastereta per fer la via Funció Clorofíl.lica que tots hem fet un munt de vegades, però que penso que a l'Irwing li agradarà, per ambient i roca.
El Toni arribant al primer espit, roca franca.
Arribem a peu de via ben suats, les boires amenaçadores s'han quedat vora mar i el sol aquí apreta de valent! El Toni comença i el Josep l'assegura, mentre aprofito per fer unes fotos i l'Irwing repassa els "deures" que ara fa temps que no escala i és novell encara.
El Josep assegurant el Toni i l'Irwing i jo esperant tanda....
Aquest primer llarg sorprèn, una excursió franca però amb bona distància fins al primer espit, d'aquí la cosa es posa dreta i tècnica el que fa escalar atent i a poc a poc....
Passos tècnics a l'abandonar el diedre i mes amunt el pas clau.
La via et porta cap a l'esquerra allunyant-nos del diedre, en un punt cal fer un pas d'adherència, potser el pas clau de la via, per anar a buscar una presa marrò que pèrmet forçar amb tranquilitat el moviment; aleshores s'ageu i cal fer uns passos fins que ens deixen a una terrassa que haurem de travessar en diagonal a l'esquerra tot elegant-ment.
Apunt de superar el tram "curiós" amb una zona d'adherència i una presa salvadora!

Abans d'entrar a reunió la paret es redreça havent de superar un muret amb aspecte seriós, però que amb calma presenta molt bones preses que el fan assequible, ara cal trobar-les.
Ja al plateau intermig on cal navegar cap a l'esquerra tot buscant el millor pas

El Toni guiarà l'Irwing en aquesta tirada, l'aprenentatge va endavant!
Quan som a la reunió, el Toni encara no ha sortit i l'Irwing està entrant, acordem que seguirà ell de primer i el Toni l'esperarà per si te algun problema. Així ho fem i l'alumne s'en surt amb nota, fins i tot el Toni l'hi ensenya a col.locar alguns Àliens i Friends al final de la tirada.
Espectacular, per bonica, vertical i roca, segona tirada; L'Irwing se la farà sense problemes amb l'assesorament del Toni.
Recupero el llarg i el disfruto, la roca hi és molt bona i l'ambient és de paret; quan entro a reunió, el Toni ja és fent el seu tercer llarg, el de més a l'esquerra amb el que per no perdre temps continuo per la línia de mes a la dreta.
Divertida i senzilla tercera tirada.

El Toni i el Josep pugen per la de mes a l'esquerra, mes picant.

Ja a la carena cimera de la Pastereta.
Aquest tercer llarg és senzill i amb una roca d'escàndol! plaent i espectacular, amb tot el Clot de la Mònica al darrera, per gaudir! Una vegada a la carena continuo amunt a buscar la reunió de la via Blava.
Preparant el primer ràpel, amb corda simple.
Em quedo per sobre de la reunió del Toni i el Josep, així quan pugi l'Irwing anirà a trobar-los; jo amb cura desgrimpo a la seva reunió i així baixem tots junts.
Segon ràpel, amb el Clot de la Mònica al darrera.
Al segon ràpel, l'ATC de l'Irwing decideix "suicidar-se"....són coses de l'aprenentatge...tenim recursos, però aprèn que cal anar amb molta cura i que es pot baixar fent un decensor amb mosquetons o be amb el nus dinàmic, tanmateix com que ja està be d'emocions per avui, li passo el meu estri i jo baixo amb el dinàmic. A l'arribar a terra em guanyo la bronca del Toni, les cordes del ràpel éren les seves....perquè aquesta tècnica rinxola les cordes com mai! i té raó, però tota la vida parlant de rapelar amb el nús dinàmic i encara mai ho havia fet...la veritat que va molt be però cal baixar prou a poc a poc perquè el fregament és majúscul.
Ressenya de l'amic

  • Joan Prunera Col.leccionista de Vies
  • Una tarda ben aprofitada en la que el temps semblava que ens faria la guitza....la vam encertar! la Funció Clorofíl.lica és una via molt ben trobada, oberta el 1992 per Joan Rovira i Ricard Darder, manté l'esperit de la seva obertura, demana tècnica i saber llegir la roca per superar-la be. La primera assegurança és força amunt però per arribar-hi la roca és franca i les preses cantelludes, no es troba a faltar. Tot i estar prou repetida no està massa relliscosa.
    Ombra pels matins, a tenir en compte ara que sembla que la calor no ens deixarà.

    dilluns, 27 d’abril del 2015

    Vies Pizarro, Desmemoriats i FCE. Les plaques ajagudes de la dreta del Serrat d'en Muntaner dónen molt de sí.

    Les plaques ajagudes de la dreta amaguen uns itineraris divertits i amb bona roca.
    Anem molt enfeinats i amés estic engripat, no hauria de sortir, però si he treballat tota la setmana....un bon dopatge d'ibuprofè i cap a Montserrat hi falta gent; el temps no ajuda avui, anem d'hora com és habitual si es va amb el Toni, i mentre esmorzem al Muntanya de Collbató ja comença a plovisquejar...quan ja anem a marxar podem saludar el Vicenç i el David i al sortir el Francesc Sunyol, poca colla mes, amb el dia que fa!
    A l'esquerra de l'Alberto Gonzàlez, la Pizarro, assegurances justes i roca adherent.
    No tenim massa clar cap on anar i acabem al Serrat d'en Muntaner est a la placa de la via Alberto Gonzàlez amb la intenció de fer dues vies que l'envolten, la Pizarro per l'esquerra i la Desmemoriats per la dreta, la primera oberta el 2002 per Pedro López i la segona per Carles Parola, Joan Rovira i Amadeu Pagès un any abans, 2001. L'aspecte de la roca no és engrescador, però quan t'hi poses és adherent i mes neta del que sembla. Això sí les assegurances justes, amb possibilitat de posar alguna peça petita, que avui no dúïem. La reunió la fem a la de la via central, com sembla que anava originalment, la resta es veu molt trencat.
    De la reunió cotinuem per l'Alberto Gonzàlez que té una mica mes de "pebre"
    La Pizarro va per l'esquerra a buscar una Sabina, a sobre d'aquesta i protegint un muret hi ha un espit, abans trobarem un casquet fet malbé. És més ajaguda i lògica que l'Alberto Gonzàlez, però aquesta trempa una mica més amb el que ens hi tirem hehehe.
    Entrada "directa" a la Desmemoriats, roca bona però a controlar...
    En dos ràpels som altra cop baix, ara el Toni vol fer la Desmemoriats, no sabem massa per on comença....un mur li fa peça, de sortida fa un graó vertical i continua amb una placa granalluda i divertida; a uns deu metres un arbret permet passar-hi una baga. Contiua amunt i al travessar una placa, un bloc encastat li permet un nou punt d'assegurança, d'allà ja cap a l'arbre ajagut, un fantàstic Pi que serà la reunió.
    Assegurances que posem abans de la reunió.

    A la segona tirada hi trobem dos espits ben rovellats que millor no provar...
    El desplomet surt be i malgrat l'aspecte la roca hi és bona.
    Ara la tirada pren caràcter, al davant tenim un muret amb un desplom al capdamunt d'aspecte no massa sòlid...de la reunió ja veïem un espit, foça amunt i que et fa escalar, sort d'un bon forat per xapar! sortir d'aquí demana equilibri ja que la roca no inspira confiança, més una sensació que res, i en pocs moïments som sota el depslomet, es xapa l'espit i el pas és més senzill que no semblava. D'aquí una grimpada i un flanqueig fàcilment protegible fins a la reunió. Comprovem que amb un sol ràpel es pot baixar, amb el que estalviem temps !

    Molta humitat i xafogor avui, tanmateix la roca té un grip fantàstic.
    Encara és d'hora i anem a fer una darrera via, la FCE dels germans Masó, via d'un sol llarg, sense cap pretensió, però que serveix per que jo escali una mica mes, veïent que el dopatge antigrip ha funcionat.
    Recorregut aproximat i assegurances que vam trobar. Ressenya dels germans Masó

    Vies sense pretensions, per disfrutar escalant ben concentrat, el seu escàs equipament les fa divertides, però atenció, per això mateix cal anar-hi amb el grau assolit. Dues maneres diferents de pujar aquesta placa tan ferma i amb la roca gens gastada com la seva veïna central mes famosa.