Masonejant als Òbits, vies Albert Vicens i Llauradó i Pere Cardona i Valls.

La Cinglera dels Òbits (1.035) al capdamunt de la Vall de Mur

Les cingleres de Sant Llorenç del Munt, al seu vessant est, són fermes i agosarades, llàstima de la qualitat de la roca..., entre la Mola i el Montcau destaca el cingle dels Òbits, allà fa anys que s'hi escala i darrerament els germans Masó hi han obert algunes línies prou atractives i bàsicament en lliure que be justifiquen anar-hi una tarda; i això és el que vam fer amb el Josep. Un dimecres a la tarda (24-05-2017) ens escapem a gaudir de la solitud dels Òbits. Per arribar-hi hi ha una bona caminada, vagis per on vagis...jo pensava pujar per Can Pèlags i la Canal del Pi Tort, però el Josep em fa veure que per coll d'Estenalles en passaríem més via i suaríem menys.

Balmes obrades amb molt d'història, les vies són al final de la cinglera, cap al nord.

Doncs en marxa: carretera direcció Mura venint de Matadepera, aparquem a la zona habilitada pel Parc Natural a Coll d'Estenalles i seguim la pista asfaltada que passa pel costat de la casa d'informació en direcció al  Montcau i Coll d'Eres; primer puja de valent per poc després planejar seguint el relleu del Montcau;   ja a Coll d'Eres cal seguir la carena del Pagès direcció la Mola. Arribant al Pla de les Pinasses, trenquem a l'esquerra per un corriolet que baixa i passa per la Font Flàvia, rajava. quan el camí gira a la dreta resseguint les parets, ja hi som.

Vessant on el camí gira cap a la Font Flàvia, en aquest pany la primera via: Albert Vicens.

El Josep preparant-se al peu del camí

Avui tenim la intenció de fer dues vies, són curtes i es pot baixar caminant. La primera és l'Albert Vicens i Llauradó. Començarà el Josep, nosaltres no fem la R-0 sinó que directament del camí iniciem la grimpada. Un balmat que sembla es pugui forçar en lliure, però endebades, millor els estreps.

Aquest balmat es supera en artificial equipat

Passos finets superada la balma i flanqueig a l'esquerra

La roca és compacta i llisa, no ens en refiem massa, això i que la presa sigui arrodonida fa que s'escali ben concentrat. quan decanta a l'esquerra cal anar atent a la recerca d'algun forat per assegurar l'excursió fins la reunió, a la que s'arriba caminant en un alterós flanqueig.

Al pot de ressenyes a la primera reunió hi trobem l'escrit dels germans Masó, hi fem la primera anotació.

Segona tirada amb uns passos d'artificial

Surto a buscar el mur d'aspecte trencat de la segona tirada, veig que la roca hi és millor del que sembla, els passos d'artifo tampoc allunyen tant i aviat sóc a la sortida on m'aturo a estudiar com ho faré...

Estudiant la sortida de l'artificial i ja entrant al diedre

Aquesta sortida, ja ho avisen a la ressenya, és el pas clau de la via; sortosament anem ben armats i puc assegurar-me a pleret. aquí la roca és de la bona i en uns passos atlètics assoleixo el diedre, molt divertit. Ara amb compte a buscar el bosc i una Alzina per muntar  reunió. Llàstima que no veus al company!

Dalt la cinglera del Pla de les Pinasses admirant la Vall de Mur

Som tots dos al Pla, silenci absolut, no ha passat ningú per aquí, tota la remor ve de la propera Mola, aquesta sí curulla de gent que va amunt i avall.
Per tornar a peu de via on hem deixat les motxilles cal anar en direcció oest fins a una esplanada i buscar un corriol a la dreta que ens tornarà al camí per sobre la Font Flàvia.

Ressenya dels germans Masó i que trobareu a Santllors.com

Segona via de la tarda, el Josep entrant a reunió

La segona via, la Pere Cardona i Valls, la trobarem una mica més aprop de les balmes dels Òbits; resseguim el camí fins a una zona arbrada, s'intueix una canal prou dreta i ens hi enfilarem: tot d'arrels ens ajudaran. En una petita esplanada a l'esquerra, allà comença la nostra segona via. Aneu amb cura si la canal és humida o molla, ja que és prou dreta i sol patinar força, millor pujar-hi ja amb l'arnés posat i tot apunt menys els gats.

Reunió de la Pere Cardona amb el potet-registre i llibret de piulades.

Una ferma Alzina i al davant la paret, ben dreta i llisa,  amunt, força amunt un espit (posat a ma!), coneixent la filosofia clàssica dels germans Masó, doncs a fer el Mico per l'arbre, ramonage entre la paret i el tronc fins força amunt....ja puc xapar còmodament, clar des d'aquí l'espitador es podia fer treballar amb comoditat i assegurat del tronc!
 toca deixar el ramonage i passar a la paret, preses justes i pelades, passos tècnics i de mirar-s'ho, el següent spit no és aprop, cal escalar! què maco aquest tram.
Ja afluixa, resseguim un llavi sota un mur vertical assegurant-nos amb Sabines quan cal; l'entrada a la reunió és després de travessar una petita selva, que es pot evitar anant per la vertical paret gràcies a immensos còdols que hi sobresurten.

Segona tirada, curta i intensa.

La reunió és a l'esquerra en un còmode replà; el Josep ha tingut un ensurt recuperant la tirada ja que se li ha partit un bloc de gran tamany només tocar-lo...sóm a Sant llorenç i aquestes vies no són pas gaire repetides.
 Continua a per la segona tirada, s'intueix amb ambient, surt a buscar un pitó i ja en descarada travessa a l'esquerra  cap al buit.   El veig progressar concentrat, lent, però segur i aviat desapareix de la vista; al meu torn ja entenc la lentitud, cal fer uns passos extranys, poc intuitius, i que una vegada fets, xales !

Ressenya de la via dels germans Masó i que trobareu a Santllors.com

Tornant a casa amb l'omnipresent Montserrat al fons.

Han estat dues vies modestes, curtes, però molt ben trobades. en total hem escalat 100 metres! sembla poc, però nosaltres hem gaudit, hem quedat ben satisfets. Les vies Masó tot i el que pugui semblar, no regalen res, el lloc i la seva roca tampoc...vaja menteixo, regalen uns paisatges i una solitud envejables!
 Recomanables si us agrada caminar una horeta abans d'enfilar-vos, si el xapa i segueix no és el vostre objectiu...si us agrada pensar el pas, dur material d'auto-protecció i la solitud, són les vostres vies...digueu-me romàntic.