Tuaregs a la Palleta. l'Artiga Alta. Montserrat sud.

El Toni analitzant la tirada que li toca...

12 de Juliol de 2013. Fa molta calor i cal buscar parets a l'ombra, i quina paret millor per una tarda que el Roc de la Palleta? El Toni tenia pendent la Tuaregs, jo la tinc feta, però fa molts anys, poc després que fos oberta i ara fa ja d'això sis anys...amb el que enfilem el Torrent de l'Artiga Baixa, al que accedim poc després de l'aparcament del Serrat d'en Muntaner i la Pastereta, deixem enrrera el trencall de la ferrata de les Dames i remuntem cap al Torrent de l'Artiga alta. Passem entre la Paret de l'Esperança a l'esquerra i el Pollegó est tot seguint un viarany perdedor, amb alguna fita que ens orienta, al fons el magnífic pany de paret de la Palleta, no té pèrdua; continuem enfilant-nos tot seguint la base de la paret de l'Esperança fins trobar un tram força costerut on unes cadenes ajuden a superar un tros força aeri.

Paret vertical i tècnica on cal colocar-s'hi molt be

Ja som a peu de via, tot i mirar de pujar amb la calma, estem ben suats, l'aproximació és atlètica! sortosament en aquesta raconada sempre bufa airet i no hi toca gens el sol. Estem sols, amb tranquil.litat anem preparant els trepants, el Toni avui començarà, no li agrada, però li ha tocat! jo vull fer les tirades que l'altre cop vaig fer de segon... L'escalada d'aquest primer llarg és exigent, al Toni li costa, va encongit, però poc a poc li va trobant la gràcia i el vaig perdent de vista; la via està molt ben assegurada tot i que cal escalar entre elles, mai tan però com a la seva veïna Tomàquets d'amagatotis.

Segon llarg, IMPRESIONANT, desitjaries que no s'acabés. (Foto d'anterior escalada)

La primera vegada que vaig fer el segon llarg em va tocar de segon i tenia la idea que les assegurances allunyaven...i això em tenia intrigat, certament allunyen una mica mes que al primer, però quan m'hi poso xalo de la roca que trobo, quins cantells, quina roca, quina verticalitat! disfruto de valent i quan arribo a la reunió crido de content, tan de bo aquest tram no s'acabés mai!!

El Toni traïent el cap després del tram vertical

Recupero el company que també gaudeix de valent! ja a la reunió es prepara per sortir al tercer, aquest de caire diferent , perd verticalitat però no bellesa, un primer mur ben dret a la sortida i un altre abans d'entrar a la reunió.

Divertit tercer llarg, on cal navegar.

Trobarem un clau en una fisura i llavors dalt del segon mur un bolt; cal anar amb atenció aquí, ja que la roca tot i ser bona ja no és excel.lent...i és que la Palleta ens malacostuma!

Tercera reunió sota el deliciós mur de sortida, entrada forta!

L'arribada a la darrera reunió és plàcida i mentre m'hi acosto em vaig mirant la continuació on hi trobarem una sortida de 6a+ segons la ressenya...de segon va sortir amb el que avui cal veure que tal...xapar el primer bolt és senzill, però el segon ja costa més, el xapo i no veig la seqüència, desgrimpo i m'ho torno a mirar...el Toni m'aconsella mes aprop de la reunió i així ho faig, una tibada que deu n'hi dó i ja engrapo la bona, d'aquí ja s'endolceix, millora de peus i quedes en una plataforma d'on amb calma es surt fàcilment, vaig ben concentrat, tan que em salto el darrer bolt, que supleixo amb un Àlien i reunió.

Darrers metres per arribar dalt.

El Toni també treu el pas, està content i ja el veig acostar-se, ha valgut la pena la calorada de l'aproximació, ara aquí dalt s'està molt fresc tot i que el sol hi toca, únic punt de tota la via però!

La Palleta no defrauda, hem quedat ben satisfets!

A l'anar amb cordes de seixanta en dos ràpels som baix; una cordada està fent la primera tirada amb el que mirem de no molestar-los gaire. Pel fons del torrent veïem que hi ha cordes instal.lades i decidim baixar per allà, és menys atlètic que el camí de pujada i es fa prou còmode, la làstima que el segon ressalt no el podem superar, o no sabem i tornem al camí de pujada, tanmateix ens hem estalviat el tram mes complicat. Avui sorprenentment no hem vist cap Cabra!

Ressenya que trobareu a

La Noche del Loro

Molt bona via, per disfrutar de la roca i no pensar en les assegurances, escalada esportiva en paret, recomanable, pel lloc, la roca i la línia. Ara caldrà tornar per fer la Tomàquets que tinc a mig fer i que caldrà acabar.

Carreras-Nicolau a la Miranda de la Portella. Agulles de Montserrat.

La Carreras-Nicolau ressegueix la marcada i vertical fisura entre la Miranda de la Portella i la Roca de les vuit

Fèia dies que no coincidíem amb el Joan! i aquest passat divendres tarda dia 05-07-2013 aconseguim lligar-ho tot per fer una escapada vertical; ens trobem a Sta Cecília, la intenció era fer la Innominata cat però m'adono que ens tocarà força el sol i amb la calorada que cau... li proposo de fer la Carreras-Nicolau que espero estarà a l'ombra, hi ha altres possibilitats, però o be l'un o be l'altre ja les hem fet. Doncs cap a Can Massana que anem. Mentre puguem cap a Coll de Guirló ens anem posant al dia de les nostres vides, sobretot de la del Joan que té mes novetats!!

Exigent començament que m'obliga a trèure els estreps

Abans de la darrera pujada al Coll de les Portelles agafem un corriol, primer força marcat, que pensem ens deixarà al peu de la Miranda; no ens n'adonem i hem baixat massa amb el que decidim grimpar amunt fins a la base de l'agulla. Un flanqueig aeri i ja som a la canal que porta al peu de via de la CADE, d'allà, un flanqueig per la cornisa, atenció amb la roca que hi ha una caiguda lletja, fins a l'objectiu. La lleixa és estreta i penjada, cal anar en compte mentre ens equipem, millor fer-ho abans. De cop i volta el Joan s'adona que s'ha deixat el casc!? moments de dubte, què fem? però el company decideix continuar assumint l'error i el risc. Aquest primer llarg em recorda el de la CADE, vertical i amb la roca dubtosa...amb la fisura molt mes marcada.   Hem llegit companys que han apurat la tirada en liure, però no serà el meu cas, ja d'entrada tibo de cinta i trec els estreps; val a dir que vaig amb molt de compte per no apedregar la closca de ningú...!!

La roca tot i el seu mal aspecte, encara és prou sòlida!

L'equipament, alterna tacs de fusta, de quan es va obrir la via, espits i parabolts lluents; l'escalada esdevé divertida i estètica, alternant el diedre amb algun empotrament. Per arribar a la reunió hi ha una tibada on va molt be un Càmalot del 2, nosaltres el vam fer servir.

Al tram mes vertical abans d'entrar a reunió.

La reunió és en un replà de la fisura, on aquesta s'eixampla, quedant un balcó panoràmic i espectacular, llàstima que la instal.lació queda en un lloc ben poc còmode, però s'explica, ja que és on la roca és ferma, que la resta és molt fragmentada.

Primera reunió, que cal triangular be.

Mentre asseguro el Joan, em vaig mirant la continuació, començament força trencat i desplomat, per poc després entrar en xemeneïa cap a la dreta. Ja el veig arribar, ha anat prou de pressa, ara li tocarà trèure el Camalot i ja fa el darrer tram en xemeneïa.

Què n'és de llarg aquest home!!

Ara encapçala el Joan, un inici espectacular, que requereix tibar de cinta i ja s'obre en diedre, l'equipamentr aquí és més alegre i posa un Àlien una mica mes amunt abans de que el perdi de vista xemeneïa enllà. El sento rondinar de tan en tan, això es va estretent i la motxilla fa nosa, tan que se la penjarà de l'arnés.

"Gaudint" l'empotrament de la segona tirada, aneu-hi sense motxilla!

És el meu torn, la roca és més franca del que sembla, però no s'hi val a badar, els espits hi són escadussers i cal trobar-los mimetitzats com estan...per sort la meva motxilla és mes petita, però també la maleiré. A mitja tirada una Sabina barra el pas i et fa enfilar-te. Superat l'obstacle la dificultat baixa, però la qüalitat de la roca empijora...i sortir a la reunió demana intuició per no quedar trabat...com un cuc emergeixo finalment a l'esbelta reunió. Tot i estar a l'ombra estic ben suat, sort que bufa un bon airet!

Curiosa segona reunió sobre la llastra on per una banda entra la CADE i per la de fora la Carreras-Nicolau.

D'aquí en una senzilla grimpada es pot fer cim a l'agulla de les vuit, però avui preferim continuar pel magnífic tercer llarg de la CADE. M'espero a que l'airet em refresqui una mica, encara som a l'ombra, però ara entrarem al sol...tanmateix bufa tan d'aire que el sol no molestarà.

Entronquem amb la CADE, on gaudirem de la seva extraordinària roca i línia.

Començant l'espectacular pas clau.

Quin goig, escalar en placa! i amb una roca de pel.lícula, poc a poc i amb seguretat vaig fent el flanqueig que m'acosta al caire de l'esperó, on aquest es redreça fins a sobreplomar; ja havia fet aquesta tirada, però de segon. Gairebé aconsegueixo no penjar-m'he, però al pas clau haig de fer un repòs i tibar de cinta, és un pas de força que avui no he sabut, o mes ben dit, no he pogut amb ell! es manté finot, però dòcil, es deixa fer, les assegurances allunyen força però res que la bona roca no compensi.

A la placa de la CADE

Recupero el company, en passa prou via i ja el tinc enfilant la placa, que fa amb calma, disfrutant-la després de força dies de no petjar l'estimat conglomerat Montserratí. Quan arriba li comento, com a tècnic que és en el tema, que et sembla el balmat d'on som penjats, creus que aguantarà gaires anys aquesta roca descalçada? millor no us explico la resposta, jo per si de cas canviaria els bolts de la reunió...

Penúltima reunió de la CADE, fins quan aguantarà?

Treballant-se el "pas" del darrer llarg.

Aquest home és tan llarg!! que decideix no fer servir l'estrep per superar el pas de la quarta tirada, es col.loca en diedre i gairebé aconsegueix sortir-ne, però finalment posa el Camalot del 2 que m'anirà a mi molt be per poder recuperar la tirada, que jo si que posaré l'estrep.

Al divertit diedre de sortida.

Passat aquest bombo, es camina a l'esquerra i per un diedre d'entrada atlètica ja se surt al cim. Tram estètic i amb roca de primera, un bon acabament de via.

Reunió cimera.

Del cim caminem en direcció contraria a la que hem arribat i trobem el ràpel, amb corda simple ens arribem al collet del que caminant en flanqueig arribem al Coll de les Portelles; no és massa tard i decidim anar a fer una beguda al refugi Vicenç-Barbé, mentre aparcàvem hem saludat al nou guarda que fèia un porteig. S'hi està ben tranquil i fresc en aquest racó!

Ressenyes de la via, l'antiga i la de l'amic Eduard

Escalatroncs

Una escalada distreta, divertida i a l'OMBRA, que ara això és imperatiu. La combinació amb la CADE et deixa ben satisfet. Recomanable, ara aneu-hi sense motxilla! Parlant amb un dels aperturistes, en Jordi Carreras, em comenta que ell no l'ha reequipat, que la van obrir amb burins i tacs, molts tacs de fusta, essent integrament amb artifo el primer llarg.

Sant Llorenç del Munt. Hèrnia discal a la Falconera.

El majestuós massís del Montcau de la Falconera estant.

Dimecres de la setmana passada, dia 03-07-2013, quedem amb el Josep per aprofitar la tarda; fa dies que ell no escala però quan li proposo d'anar a La Falconera de Sant Llorenç del Munt no ho dubta gaire. La restricció per nidificació del Falcó ha finalitzat ja i li proposo d'anar a fer la via Estenalles que d'ençà d' un abandonament fa mes de vint anys, no he tornat a probar.

Aproximació selvàtica!

Escalar a la Falconera és tot un luxe, aproximació en baixada i tornada encara mes curta, a les tardes ombra assegurada, què més volem? un entorn salvatge i ferèstec, únicament enterbolit per la remor de la carretera de Mura. Si us hi acosteu pel Nord abans del Coll d'Estenalles, en un marcat revolt a l'esquerra de la carretera de Navarcles a Terrassa, deixareu el vehicle, altrament si us hi acosteu des del Vallès, passat Coll d'Estenalles en el mateix revolt. D'allà cal intuir un corriol que s'agafa a la dreta enmig d'un bosquet, si us acosteu massa a l'agulla errareu la canal.

El Josep començant. Una entrada exigent i una sortida per un diedre potent.

Ens costa trobar el corriol de baixada, fa molt de temps que no m'hi acostava, però després d'una marrada per la canal errònia, la de mes aprop a la Falconera, l'encertem: senseró ben marcat que baixa suau, cap a la mitat flanqueig horitzontal poc marcat, alerta! i ja som al davant de la paret, aquí una corda ens ajudarà a la desgrimpada fins la base. Passem pel peu de la Perafita airlines i anem directes a buscar la via Estenalles i Merda!! les abelles són al seu rusc a mig primer llarg, n'hi ha un munt que entren i surten...fa calor...millor no temptar la sort i no molestar l'eixam, amb la cua entre cames decidim deixar-ho per l'hivern quan amb el fred les bestioletes ja no hi seran o almenys seran menys actives.     Tenim força alternatives però,  finalment triem la via Hèrnia Discal de l'amic Jordi Carreras que cap dels dos havíem fet.

Estètic diedre de la segona tirada

El Josep està desentrenat, però animós decideix començar ell avui: ens enfilem al sòcol vegetat, esponerós després d'aquest hivern i primavera tan humits, i ens habillem. Artificial equipat d'entrada, exigent, xapar un pitó ja demana una sortida en lliure de la que s'abasta un altre bolt que permet engrapar una ferma sabina; aquesta ens deixa als peus d'un diedre tancat i ben vertical. Curt però punyetero! al capdamunt dos pitons rovellats ajuden a sortir-ne. Aquí la roca hi és bona, però ens costa, no saps com posar-t'hi, en diedre, empotrat...si hi aneu ja m'ho explicareu.

Ara em toca a mí, de la reunió se'ns obre la paret, quin diedre mes estètic, ratlla verticalment gairebé tota la paret! l'inici és fi i trencadís amb el que poso l'estrep, no em vull cremar, que això es veu llarg i sostingut. Mes amunt millora i cada cop la roca sembla mes franca, ara en diedre, ara pel fons, vaig fent, en un pas que vull forçar engrapo un, aparentment, bon còdol i s'arrenca amb la dissort que va a la cara del Josep, just a la vertical...! sortosament el tros gran l'esquiva, no així els petits...hem estat de sort!

Apropant-se a l'aeri flanqueig d'entrada a reunió.

La incertesa de la roca i la severitat del lloc fan que tibi mes del que caldria de cinta, però mica en mica em vaig animant i agafant confiança altre cop després de l'ensurt, ara m'acosto al flanqueig, un bolt força amunt del que cal baixar a buscar unes boníssimes preses de mans, un ballet de peus escadussers i Reunió! ja em pots deixar.

Còmoda segona reunió en una vertiginosa lleixa.

El Josep disfrutarà recuperant el llarg i sobretot al flanqueig, curt però intens. Ara toca continuar i abandonar aquest balconet, segueixo per un tram agraït, la sortida de la reunió potser el mes difícil, tira enrrera, per de seguit afluixar i gràcies a unes bones i cantelludes preses assoleixo la primera assegurança, força amunt. Aquí torna ha apretar i l'A-0 s'imposa;

2ª reunió

La paret aquí perd la verticalitat absoluta que tenia fins ara, algunes feixetes endolceixen la tirada. La feina és en superar les balmes que anem trobant, ara el lliure és mes agraït.

Darrers metres del tercer llarg

Al capdamunt resta un balmat de terra argilosa que superem per la dreta, passat un espit, un balconet, al davant una sabina morta i un esperó trencat; aquí no m'adono que la via s'en va totalment a la dreta en un curt flanqueig horitzontal per fer reunió a l'altre costat de la Sabina! jo,  seduit per l'esperó i malgrat no veure cap assegurança, continuo recta amunt, passo la Sabina i llavors m'aturo, força amunt veig un bolt que per la distància ja penso que serà del proper llarg...consulto la ressenya i m'adono del meu error.

Marrant l'entrada a reunió, era a la dreta, a peu pla...

Travesso per sobre la Sabina i a sota veig la reunió, dubto si desgrimpar i refer el camí, però la veritat m'és més fàcil baixar cap a la feixa.

Darrer llarg. directa i elegant, variant de la via original.

Quan el Josep s'atansa a la Sabina, ja no baixa a la reunió, decideix continuar, aquest darrer tram és molt estètic, la roca mediocre, cal acaronar-la; amb un parell de bolts s'assegura molt be, xapat el primer un flanqueig a l'esquerra et deixa al mur final, força redreçat primer, però que perd fieresa ràpidament per morir a la carena cimera.

Una via recomanable, que ens ha deixat ben satisfets.

Disfruto acabant la via, dalt ens toca el sol, però avui bufa força vent, sol ser habitual aquí, i gairebé que ens hem d'abrigar! Hem disfrutat molt, la Falconera és una paret molt estètica i aquesta via li fa honor, molt ben trobada, recomanable.

Ressenya original facilitada per en Jordi Carreras,  principal impulsor d'aquesta bella línia.
Dibuix i disseny de la ressenya Pep Torner

En Jordi Carreras, ideòleg i impulsor de la via, m'explica que la van començar a obrir per baix amb l'Antonio Gonzàles i el Miquel Pastor; d'entrada féren els dos primers llargs, restant per obrir la resta de paret durant força temps, anys...fins que davant la impossibilitat de reunir la colla, en Cuc (Jordi Carreras) es despenja des de la carena fins la reunió inacabada obrint el tercer llarg, aleshores des de la tercera reunió, va sortir cap al cim fent un llarg flanqueig a la dreta tot buscant les debilitats de la part final de la paret, tirada neta. Més tard l'amic Xavi Grané que en va fer el reequipament actual, va redreçar aquesta darrera tirada quedant com la vam fer nosaltres, realment un encert. La primera ascensió integral es va fer el 20-12-1986 per en Jordi Carreras i en Xavi Grané i la segona ascensió per en Pep Torner i Jordi Carreras. El nom de la via fa alusió a l'esquena de l'autor principal, en Cuc, que content per superar aquesta lesió va voler dedicar-li aquesta línia.

Arts eròtics a la Mamella. La Plantació. Montserrat.

La cara sud de la Mamella on el contrafort ens acosta a la deliciosa placa del segon llarg.

Fèia dies que volíem coincidir, però ha costat lligar-ho, finalment aquest dijous a la tarda ha estat el dia. Trobar una via que ens ompli a tots tres era difícil, però l'amic Josep

Mohawk

 ens proposa la Arts eròtics a la Mamella, una via qualificada com tot un repte encara vigent, exposada, amb poques assegurances i grau ajustat...tot això concentrat en el segon llarg una placa fantàstica que acaba en una àmplia fisura, molt ample, però que molt ample...Guia de la Plantació Díxit!

Herbós i curiós començament on podrem progressar en diedre o en oposició.

El Josep el tenim convalescent, però amb ganes de canya!! el deixem anar al davant tot marcant el ritme cap a la Plantació, cau un sol de justícia a les cuatre de la tarda i la suor regalima per la meva cara...renoi amb el "coix" com gamba!...decideixco posar-me al davant i tranquilitzar la marxa que queda força;   entrant a la canal dels Llorers faig anar els companys per una drecera que salva el primer tram de graons i ens deixa al peu de la Infíniti, però renoi, fa temps que no hi passo i em perdo  havent de fer una mica el senglar...em sembla que algú no em voldrà mes de company...finalment però sortim de la selva i encarem la canal que passant per sota la Somiatruites ens deixa als peus del Roc de Sant Cugat, la Mamella és al costat, però ens tocarà arribar-nos al peu de via  Carisma i remuntar la canal que la separa de l'agulla Jaume Mata; els aritjols s'han fet senyors de la mateixa i haurem de fer la Cabra per superar-la!! i jo que vaig fent punts!!??jajaja.

reunió de tres burins en prou bon estat, còmoda.

Ben suats, almenys jo, arribem al peu de via, des d'aquí es veu la cosa assequible, comença a caure el MITE!!! Com que el segon llarg és pel Josep jo m'he demanat el primer, vaja, el mini primer, una xemeneïa-diedre de 15 metres, que per allargar-ho una mica començo ja des del mateix coll i així sembla que escali una mica mes. És  brut d'herba i terra, però una vegada dins la roca hi és bona. Començo en diedre per mes amunt en ramonage còmode i senzill entrar al replanet de reunió. Reunió amb tres burins que es veuen prou sòlids, còmoda per tots tres.

Atent al company!

Recupero els companys, algú s'ho fa amb les esportives, així els gats no s'embruten oi? mentre recupero localitzo el primer burí força amunt, però es veu assequible, el següent ni ensumar-lo...

El Josep passejant-se per la placa!

Acaba de trobar el segon burí!

El "Gran Jefe" comença la tirada de la via, es veu amb força canto i la roca prou bona, abans del primer burí havíem llegit que s'hi podia posar un Camalot, però no li cal i el xapa tranquilament, és mig sortit diu! vaja, per animar oi? ara la cosa es complica una mica, una franja vertical amb bones mans i peus mes escadussers, en un bon forat, ara sí,  hi posa un 0,5 que queda a caldo! la llàstima que és una de les millors preses del tram!jajaja. Es suavitza la cosa i un gran merlet que llaça, tot és acabar de posar-lo que a la dreta troba el segon burí!! fora merlet i amunt que la dificultat afluixa;

Encarant la fisura, on a l'inici ha trobat un bon pont de roca.

Arribant a la fisura hi ha un bon pont de roca, bé! ara toca enfilar-se resseguint el sostre-fisura, aquí la roca és agraïda i fa de bon fer, en un moment es col.loca a la fisura i la ressegueix, s'ho mira i remira però amb la ferralla que portem no es veu possibilitat d'assegurar (dúïem fins al 3 de Càmalot, es recomana un 4...) així no pot posar res fins al final en el que s'estreny i un nº2 queda molt be, ben al fons de tot oi Joan?

No ha pogut protegir el flanqueig i just abans del clau pot posar un Camalot del 2!

Queda ara un tram vertical d'aspecte tètric, trencadot...ens comença a bombardejar amb uns quants projectils...sort que estem fora de la vertical! i és que aquí la roca s'ha de mirar...un pitó n'assegura la sortida que és punyetera ja que tot el que tenim de mans o es mou o senzillament cau avall!!! sort d'una sabineta que és l'únic sòlid que hi ha per agafar-se i emergir del pou. La corda amés pateix un bon fregament, ja que si no es pensa a deixar unes bagues ultra llargues, com ha estat el nostre cas, gairebé ni deixa avançar...avís per a repetidors!

Sortida arborícola i ben content arribant a la reunió.

El perdem de vista, però no als regals que ens està oferint, força míssils que la corda fa caure, el tram d'entrada a reunió és un camp de còdols solts. Lliure! és el nostre torn, el Joan em deixa començar, tot un detall! El Mohawk eufòric des del cim ens crida: Aquesta via està mitificada, no passa de V+!!

En Joan ha disfrutat!

No ens el creïem massa que aquestes "fieres" això de graduar per sota del 6b no se'ls dóna massa be...i vaja sembla que té raó, l'inici es fa be, caçar el primer burí no representa cap problema, ara quan toca anar a l'esquerra i encarar  el sostret, llavors ja es posa mes seriós, aquí aviso el Joan que la cosa no és tan senzilla com semblava no...cal mirar-s'ho i encertar els peus, el Càmalot a caldo, recomanable ja que fins l'altre burí encara hi ha una bona excursió...sortosament superada aquesta franja, la dificultat es suavitza i s'engrapa el gan merlet,  a la seva dreta el segon burí; d'aquí senzill a buscar el pont de roca. L'entrada vertical a la fisura-flanqueig sembla més dura del que és, la roca hi és agraïda. El flaqueig gaudeix d'unes preses immillorables i bons peus, vaja que no es troba a faltar cap assegurança, i això que ens fèia una mica de por el flanqueig en cas de patinada, quin pèndul ens esperava!

El gran Jefe Mohawk que li ha costat més l'aproximació que la via mateix, està mitificada diu!!

Al Joan li costarà retirar el Càmalot del final, d'entaforat que l'ha deixat!! ara toca enfilar-se cap al clau d'on amb precaució de no apedregar el company de sota surto amunt, la roca encara prou, el Josep ha fet caure tot el que no s'aguantava...ara emergir del pou final, renoi! santa Sabina! el dia que desaparegui, ja en parlarem!!!

Per poc no ens mullarem! quin estiu!!

Ben contents comentem la jugada al cim, la reunió és també de l'època, sortosament s'hi ha afegit un bolt als burins originals; un seguit de cordinos units a un malló per a fer el ràpel. Per futures repeticions penseu en dur navalla i cordinos de recanvi si voleu rapelar per aquest vessant.

A la instal.lació de ràpel hi ha un bolt nou! preveure cordinos de recanvi.

Divertit ràpel

Acabarem baixant pel costat oposat que hem pujat, anat a buscar la capçalera de la canal dels Llorers, canal que està destrossada, plena de blocs inestables i vegetació, cap al final alguns dels passamans que facilitaven la baixada han desaparegut fent entretinguda aquesta! i sort de que no està moll sinó els passos d'oposició hauríen estat divertits. Als meus companys no els sembla el mateix però jo penso que la meva drecera és millor si no es fan marrades...

Ressenya de la via, curta però intensa.

Via oberta el 09-03-1986 per Àngel Guillem, Toni Rigol i Pep Rigol. Curta però intensa, permet gaudir del bell rocam de la cara sud de la Mamella. Amb fama d'exposada tan sols dos burins a la placa, però amb moltes possibilitats de protegir amb imaginació, anar-hi amb ganes de lluita i convençuts del grau obligat V+. Recomanable.