Via Davis Jones a La Podrida, o com escalar a la fresca en plena onada de calor. 20-07-2019.

La Podrida a l'ombra de l'Agulla de l'Arbret i el seu contrafort. 

Sovint aquest estiu m'ha costat trobar objectius que s'adiguèssin al temps de que disposava, a la temperatura, i perque no dir-ho, que em motivèssin....aquesta agulla, La Podrida, va esdevenir una descoberta, a l'ombra i amagada per l'alterosa Agulla de l'Arbret. Aquesta setmana ha fet una bona ploguda i ha refrescat, això ens anima amb el Toni i el Josep Maria a pujar al capdamunt d'Agulles a buscar-hi la fresca. Anem per Can Massana on deixem el cotxe; d'aquí a Coll de Guirló en una constant pujada que ens fa suar tot i la fresca del matí. Comentem quan pujàvem amb el cotxe fins aquí, no fa massa anys...no sempre temps passats foren millor. Agafem el camí del pas de les Portelles fins arribar al refugi Vicenç Barbé, just abans ens enfilem en direcció les Bessones i l'Agulla de l'Arbret. Passem sota l'aresta Brucs i baixem direcció nord, passem pel contrafort, on comença la Vicenç Soto per continuar baixant, ja veïem l'aresta i la nostra agulla que comença ajaguda per anar trempant.

Aspecte de la base des del camí alt d'Agulles i peu de via, a l'esquerra.

La via comença ben a l'esquerra de la base, a la seva part mes baixa, ben lluny d'on va l'aresta Brucs. Força amunt s'albira el primer parabolt. Avui comença el Toni. Roca humida, típica de cara nord, per sort la rampa és amable i la roca no fa pas honor al seu nom. Ràpidament ens avisa que és a la reunió, sota, i a l'esquerra d'un contrafort on la pared es redreça.

Començant la primera tirada i arribant a la reunió.

Mur prou elegant de la segona tirada, on l'agulla es redreça.

La segona tirada me la deixen per mí, ole! comença anant a buscar un primer muret a la dreta, per continuar recta amunt a buscar un altre mur ja mes finot; aquí cal mirar-s'ho. Bones preses de mans, però petites i peus escadussers fan que esdevingui el tram clau de la via, i que per ell sol ja justifica l'excursió.

Els companys a la primera reunió, des de la segona ( optativa).

Segona reunió, d'un bolt i un espit, reforçable.

Recuperant la segona tirada, el Toni acabant de sortir del tram mes vertical.

Reforço la segona reunió, d'un spit i un bolt; a la dreta una bona fissura permet fer-ho. Aquesta reunió no cal fer-la si se'n vol passar via, però avui nosaltres no en tenim de pressa, amés anem tres i així podrem fer tots tres una tirada o tiradeta, que són curtes. Recupero els companys que gaudeixen i es concentren al tram clau. El paisatge del davant paga la pena, la Filigrana, Les Bessones, La Saca Gran...

Senzilla i curta tercera tirada, comuna amb l'aresta Brucs.  El Toni, abrigat, atent a la progressió.

Ara és el torn del Josep Maria, li resta una tirada curta i senzilla aparentment, tercer, però amb ambient, maca. Li comento de posar algun merlet i així practica la tècnica, la dificultat ho permet i és en aquests moments que un pot experimentar. Avui no en tenim pas de calor, el Toni s'ha hagut de posar el paravents, i és que estem prou amunt i a l'ombra de l'Agulla de l'Arbret.

Bona roca i amb merlets a pleret per si es vol protegir la tirada, neta.

A la reunió cimera, on hi  trobem una instal.lació per a rapelar per la canal.

Dalt el cim trobem dues instal.lacions, la de la reunió cimera i mes endavant, encarada a la canal entre el Contrafort de l'Agulla de l'Arbret, la de ràpel. Decidim que rapelarem l'agulla, avui la canal està molt relliscosa per la pluja recent. En dos ràpels som a peu de via, el primer fins la primera reunió i d'aquí al terra.

Muntant el ràpel per baixar per la via, avui la canal és molla i relliscosa.

Insòlita visió de la Cadireta i La Foradada. A sota, alterosa aresta de La Miranda dels Ossos.

L'agulla és abocada a la muralla Nord i proporciona una visió original de la Forada i el seu Cingle. Sorprèn l'altivesa de la Miranda dels Ossos.

Rapelant la via.

Ressenyes de

J. Walero

J. Prunera

X. Diez

Una via que pot servir per acompletar una pujada al cimal d'agulles. Ben diferenciada de les seves veïnes tot i no semblar-ho. Senzilla i ben assegurada, tot i que cal escalar. Deixa un bon regust.

Via Opus Spicatum a l'Agulla de la Creueta. Sant Llorenç del Munt. 18-07-2019.

Atractiva ressenya dels autors, germans Masó,que m'inspira a pujar aquesta agulleta !

Aquesta via dels germans Masó és una petita curiositat del massís de Sant Llorenç del Munt, una via per a col.leccionistes...ni te bona roca, ni és en un lloc alterós...però renoi, la ressenya és molt ben feta i atractiva, i a mí em fa gràcia ! Oberta gairebé farà dinou anys el dos de setembre del 2000. Ja vaig intentar fer-la amb el Cuc un dia d'abril de l'any passat però no vam saber trobar com baixar a peu de via, acabant fent una bona caminada per la zona. Enguany hi torno, m'acompanya el Toni, que deu estar malalt...ja que a ell no li agarada gens ni mica aquesta escalada peculiar de Sant Llorenç on has d'apretar els còdols cap endins.... Per assolir el peu de via cal pujar al coll del Cavall Bernat, el Burret, per això fem cap a la Urbanització Cavall Bernat i pugem pel carrer del mateix nom fins sota aquest monòlit. Ja al coll, continuem pel corriol que ressegueix la paret W del Cap de Mort; enllacem amb un camí un pel mes ample que seguim a l'esquerra, quan arribem a un torrent, la canal de la Noguera, ens hi endinsem fins a un tram on cal desgrimpar una xemeneïa, nosaltes farem un ràpel d'una alzina ja que ha plogut fa poc i està tot moll. Una vegada a peu de cingle ens costarà prou trobar la línia, anem analitzant la zona però no ens en sortim, quan hem resseguit el peu de cinglera diverses vegades, veig un espit ben amunt, m'hi fixo i sí! ja hi som. Estavem apunt de deixar-ho córrer, buff.

Situació de la via : baixem per la canal de la Noguera, entre el Cap de Faraó i el Cap de Mort.

A l'inici de la via, des de la primera reunió.

El peu de via és incòmode i avui més, car és ben mullat, ahir va fer un bon xàfec. Tanmateix ja hem trobat l'objectiu. Començo jo després d'oferir-li al Toni, no fos cas...però amablement em deixa començar. D'entrada terrent descompost a controlar fins a un muret on trobem el primer espit; la via s'enfila a buscar un diedre trencat que superarem en artificial, no hi còdol que s'aguanti...superat aquest, un replanet i una altra panxa decorada amb grans blocs, en llaço un amb una baga i quan m'hi enfilo trobo un espit, be!, curiosa dança sobre els còdols a l'esquerra a buscar una canal amb vegetació que mena a un diedre desplomat on caldrà afinar per treure'l en lliure. La fissura permet acompletar l'assegurament.

Primera reunió, en un replà ben còmode.

Sortir del diedre és senzill si s'engrapa un bon còdol, però aquest és prou amunt, obligant a fer el pas, per sort la roca ha canviat i ja és de la "bona" d'aquí. La reunió és de dos espits en un replanet sota el mur final.

Havent superat el tram d'artificial i entrant al mur de grans còdols.

Punyetero diedre d'entrada a reunió.

Des de la reunió, el Cap de Faraó a un costat i el Cavall Bernat a l'altre.

Lògica sortida a cim : un diedre d'entrada a treballar i progressió a protegir.

És el torn del Toni, surt caminant a buscar un diedre que s'intueix bo, però sense peus...un bon pitó en protegeix l'inici. Aixecar-se costa, la roca no hi ajuda, car s'arrenca, sobretot la del costat esquerra...posa un estrep fins i tot, però al final no caldrà ja que tot palpant localitza el canto que permet en un pas acrobàtic aixecar-se i entrar al diedre. Un pont de roca amb un cordinillo de l'època, assegura la continuació, res que un bon Tri-Cam no pugui sol.lucionar, queda a caldo! Ara ja sense dificultats, deixa l'agulla i la creueta a la dreta per a fer reunió al peu de la cinglera d'uns arbustos.

Diedre a cim, a la dreta l'agulla de la Creueta.

Tri-Cam complementant un cordinillo...

Reunió cimera al peu de la Cinglera.

Agulla de La Creueta amb la minúscula creu que li dóna nom.

De la reunió cimera anem a buscar el camí del que veniem tot fent el senglar. Baixada fins al cotxe que mes podem demanar!

Detall de la tècnica de construcció de l'Opus Spicatum o en espiga de blat.

Una via per a col.leccionistes amants de Sant Llorenç del Munt, ni te bona roca ni vistes ni res de res...ha ha ha, però m'ho vaig passar prou be fent aquest itinerari tant ben trobat pels germans Masó. Vam estar mes temps a trobar el peu de via que a fer-la, però això forma part de l'aventura i el misteri de Sant Llorenç. Gràcies Toni per acompanyar-me, sé que no t'agrada aquest típus d'escalada. És orientada a l'oest en cas de calor anar-hi el matí o a l'inrevès si fa fred. No la recomano, pero en sortireu satisfets si accepteu el repte dels aperturistes. M'intrigava el nom: Opus Spicatum; és una tècnica de construcció en pedra seca col.locant les lloses en espina de peix o espiga de blat sense ciment que les uneixi...potser la consistència del cingle on va ser oberta els va inspirar... Gràcies família Masó per descubrir-nos aquest topants que altrament dificilment visitaríem.

Via Antonio Alcaraz, sortint per la Jacint Aguilar a la Castellassa de Can Torres. 11-07-2019.

La imponent cara "nord" de la Castellassa !

Amb aquesta calor cal buscar racons a l'ombra i ventats a poder ser i quin millor lloc que la cara Nord de la Castellasa de Can Torres?    enguany hi hem fet una bona campanya amb la

Matalonga

i la

Jacint Aguilar

Per accedir a la via  aneu a Matadepera i per la urbanització Cavall Bernat us enfileu fins al carrer de Vista Alegre on aparqueu; cal pujar al camí dels Monjos que deixem tot seguit per baixar a buscar el corriol que ens pujarà al Coll del Mal Pas, entre el Gurugú i els Plecs de Llibre. El seguim fins assolir l'explanada on comença la via Normal de la Castellassa; revoltem l'agulla per la dreta tot resseguint-ne la base fins arribar al vessant Nord-est a l'alçada de l'escletxa que ratlla de dalt a baix el monòlit, i per on transcorren la via "X" i la Matalonga a l'altre vessant. Aquest cop continuarem fins situar-nos sota la cara nord on ja veurem els espits de la via.

A peu de via i començant la primera tirada.

Avui comença el Ricard, així podré fer de primer la darrera tirada, la de la fissura amb tacs, que em fa gràcia. Aquesta tirada, com va comentar el Ricard, tan sos te l'interès de progressar per espits que es mouen i que li dónen una mica de pebre a l'ascensió...ja que és un artificial senzill que no ens farà estirar-nos massa. Únicament farem en lliure, si volem, l'inici, ajudats pel tronc d'una Sabina.

Progressió tota en artificial, la roca no acompanya.  Ja a la primera reunió.

La segona tirada amb millor roca, deixa fer mes lliure.

A la segona tirada la roca millora un pel i deixa fer mes trams en lliure o A-0; a la meitat una franja terrosa amb els còdols justos obliga a sortir en lliure, progressió divertida venint viciat de l'artifo...

En els dos vibrants flanquejos de la segona tirada.

Un nou tram on haurem de tibar de cintes i nou flanqueig per entrar a reunió, ben al caire de l'agulla, ventada i airosa. Aquí cal concentració i saber dansar sobre uns còdols de peu providencials, ja que de mans poca cosa ens podem refiar...

Segona reunió de tres espits.

La segona reunió és de tres espits de mètrica deu.   Aprop tenim un bolt de la Jacint Aguilar, per si no ens en refiem prou.

A l'aeri flanqueig d'entrada a la segona reunió.

Començant la curta tercera tirada, tota en lliure.

És el torn del Ricard, aquí coincidim amb la Jacint Aguilar de la que aprofitem un bon bolt. Tirada tota en lliure, mes relaxada, i que acaba sota la interessant fissura. Aquí s'hi trobava el llibre registre, actualment només en queda el pot, ben rovellat.

La fissura i el sostre, aquest cop no anem cap el desplom sinó a l'esquerra.

Recuperant la tercera tirada amb l'ombra de la Castellassa de teló de fons.

La ja coneguda fissura dels tacs de fusta 

Mentre recupero la tercera tirada, faig com el Ricard i em miro la fissura que em toca...ja al seu peu em penjo del tac amb filferro, em van comentar que fèia només un any que els havien renovat, amb el que pujo mes refiat. El que no fa massa gràcia és el filferro, talment un filferro d'estendre la roba...però aguanta. Per precaució acompleto la protecció amb Àliens i càmalots i un Tascó gran al capdamunt. Ata toca anar a l'esquerra, vaja sinó! Quan veig els pitons dels que m'he de penjar juro en Arameu!!! sort que n'hi ha tres, però el primer fa riure per no plorar!!!! és una pitonisa redoblegada amb un filferro rovellat i prim que no se si aguantarà la cinta expres... fent postures circenses aconsegueixo anar xapant la resta de pitons, no penjant-me fins a haver repartit el pes entre els tres. Sembla mentida com resisteix aquest ferro vell ! Surto al replà sota el cim agafant unes preses cantelludes i per la normal m'arribo a la reunió cimera a la vegada instal.lació del ràpel de baixada.

Al flanqueig sobre la reunió, a sota.

Pitonets dels que ens haurem de refiar...

Reunió cimera

Ja al cim recupero al company que fliparà amb la ferralla que m'he trobat, ara entenc perquè molta gent prefereix sortir pel sostre de la variant Toni Sors !

Sortint del flanqueig.

Ja ho tenim això !

Ens retrobem ben contents, en poc temps hem resseguit unes línies ben boniques de la Castellassa que teníem pendents. Ara toca rapelar : amb dues cordes de 50 baixem directa del cim i encara ens sobraran uns metres; únicament cal tenir cura a baixar el nus al replà de sota la instal.lació per a facilitar-ne la recuperació.

Fotojasom baix altre cop

Resenya de la web

Santllors

Via oberta en homenatge a l'Antonio Alcaraz pel seu fill Jordi Alcaraz amb la col.laboració de Roger Tutusaus C.Exc Terrassa. any 2000. Primera tirada bàsicament d'artificial equipat, segona amb millor roca i que permet força lliure amb dos flanquejos senzills però espectaculars i obligats. Si volem fer cim ens caldrà continuar per la Jacint Aguilar. De material un joc d'Àliens i Tascons amb algun Camalot mitjà si sortiu per la Jacint Aguilar. Recomanable fer cim.