Tornem a l'imprescindible Monòlit Groc a l'Esperó d'Olesa. ( Càmping de Montserrat )

Aquest marcat sostre per la seva esquerra, és per on transcorre la via tot travessant unes monolítiques plaques.

Aprofitem una tarda per fer una escapada, el dijous sis de juliol, quedem amb l'Eva, la Gemma i el Toni per escalar a Montserrat; la zona del Càmping és un molt bon lloc per a les tardes d'estiu. Hem triat la via Monòlit Groc que van obrir l'any 1992 Marcel Millet, Àlex, Jose Guerrero, Susana i Nando Dalmases a l'Esperó d'Olesa Jo ja l'havia fet però la resta no i això mes la bona roca que trobarem a la part superior de la via ens fa decidir.

Primera part  per unes plaques poc interessants, peatge a pagar per gaudir més amunt.

L'aproximació és ben curta, cal anar cap a Sant Miquel i deixar el Càmping enrrera, just a la primera porta amb tanca ja ens podem enfilar a buscar l'inici de via, desdibuixat i trencat, aquí tothom ho fa com vol o pot... nosaltres, ens equivoquem i passem la porta enfilant-nos cap al Drú...quan ens n'adonem flanquegem tot fent el cabra apareixent a mitja segona tirada del tram inicial. Aquest primer terç de via és poc interessant i sovint es fa desencordats o sense els gats, nosaltres ens encordem ja que a dalt tampoc hi ha massa espai per ana equipant-se.

La Gemma començant a xalar i apunt d'arribar a la primera reunió.

Mentre la Gemma i el Toni comencen la primera tirada "seriosa" jo m'espero a l'inici del flanqueig, això em permet poder fer-li un bon grapat de fotos a la Gemma en aquest estètic mur. Una corda fixa ajuda al flanqueig que sovint es pot trobar relliscós, sobretot a l'hivern.

L'Eva al flanqueig entrant a la reunió on l'asseguro.

Ja ens toca, comença l'Eva; entrada molt ben assegurada, suposo que per compensar la roca trencadissa, més amunt les assegurances es van distanciant fent que t'hagis de concentrar. Escalada plaquera de preses petites i peus tècnics, vaja que no pots córrer....

En plena feina, presa petita i fina de peus, escalada tècnica.

El Toni començant la segona tirada, on la sortida és el pas clau.

L'Eva en passa via però, aquestes mosses escalen molt be, els setens se'ls puleixen com res ! Ara és el meu torn i recupero la tirada, la gaudeixo.

Què ferma és aquesta tirada !

Passat el "crux" de la segona tirada, cap a la meitat un altre punt a filar prim...

És el meu torn, surto a fer la segona tirada: aquesta sortida és molt fina i abastar la primera xapa ja et posa a lloc...ara però la feina és trobar la manera de continuar...poc canto i peus escadussers, flanquejo a l'esquerra i amunt! és un inici psicològic, d'equilibri amb presa molt petita...superades aquestes dues peces ja millora, però no em puc relaxar que no afluixa, cap a la meitat un tram finot de peus em fa treballar a fons, a sobre comencen a caure algunes gotes...superat aquest tros molt vertical la paret perd trempera, entrant a reunió ben content.

L'Eva acostan-se al sostret de la tercera tirada i resolent-lo amb solvència. 

Els companys ja han sortit i els perdem de vista quan l'Eva comença la següent tirada, la del sostre. Comença tranquil, per anar fins sota un mur vertical que arriba a extraplomar, aquí l'Eva lluita el pas assolint la reunió ben contenta. Jo hauré de tibar de cinta a la segona xapa del mur, però gairebé l'he tingut! Ara dubtem de per on continua la via, jo ja no recordo res, fa mes de cinc anys que la vaig fer, no veig cap assegurança, però com que és fàcil....sortosament encertem a mirar la ressenya: continua flanquejant a la dreta! i sí! veig , ben rovellat, un parabolt. aquest flanqueig és trencat així com la continuació, però és molt ben assegurat com a compensació. Un altre muret, més senzill que l'anterior, però que et fa anar atent per xapar la primera assegurança, força alta.

Reunió cimera, baixarem caminant, una bona opció.

Els companys han continuat amunt, doncs baixarem caminant, amb el que passo la reunió cimera cap al bosquet on en unes alzines faig reunió. Es pot baixar rapelant, però a l'hora que és millor no jugar-se-la en aquest incòmodes ràpels.

L'Eva arribant dalt amb el Monestir als peus.

Contentes i contents dalt el cim, quines craks!

No hi ha camí, sí corriols a dojo, amb el que fem servir la intuició i després d'alguna esgarrinxada som al capdamunt del Camí amb Sant Joan a la vista. Finalment no ha plogut, però la calor i la humitat han estat ben presents. Tranquil.la baixada aprofitant la drecera per escurçar pista i que ens deixa a la bassa abans de Sant Miquel.

Ressenya de l'enyorada Ona Climb

Una via molt interessant amb un filtre: les tres tirades inicials, de tràmit, la gresca comença a la qüarta tirada, amb un mur compacte, vertical i de presa petita, 6a de continuïtat, que et deixa ben satisfet! De caire esportiu però amb les assegurances no pas a tocar, et fa escalar i força. Millor baixar caminant, sobretot si teniu cordades al darrera, tot i que en una altra ocasió vàrem baixar en dos ràpels: el primer de la reunió cimera a l'anterior, i d'aquesta en un llarg ràpel de seixanta metres a la corda fixa, pels pels....i d'allà un altre fins baix.