Tancat per reparacions.

Inici de la Vincle Infinit i inici del "Desastre"

   
                Ara fa uns quinze dies, marxem contens amb el Toni a fer la Vincle Infinit de la Roca de Sant Cugat, abans fem l'esmorzar preceptiu a Collbató, on saludem la Trini i el Salva;  deixem el cotxe prop de la hípica, però cap problema, una mica mes de camí.   Remuntem el Clot de la Mònica i entrem a La Plantació.
Quina raconada més ferma!  ara fèia dies que no hi pujava.  Arribem ben suats, almenys jo, al peu de la Roca de Sant Cugat, som al vessamt Nord-oest amb el que no hi toca el sol.   Començo amb cura i ben concentradet, ja que la primera assegurança és ben amunt, però cap problema que hi ha canto i és "ajagut";
he anat un pel per l'esquerra i a l'alçada de l'assegurança flanquejo a buscar-la, hi ha un bon relleix, soc aprop la xapa i agafo la cinta per xapar...noto un cruixit i de seguida em queden els dits adormits...una punyetera sensació que ja havia patit en anteriors ocasions....merda, que m'ha quedat el braç sense força i amb prou feines puc passar el mosquetó per l'anella....moments d'indecisió, de perplexitat, de rabia...però no puc badar que sóc molt amunt, engrapo la cinta amb el braç fotut i amb la ma bona passo la corda....crido EMPRENYAT Toni se m'ha luxat l'espatlla  MERDA, MERDA I MERDA.....
Em despenja i sense deslligar-m'he intenta fer les maniobres per reduïr-m'el...no ens en sortim i davant l'evidència toca prendre una decisió, hem de baixar d'aquí.  M'ajuda a deslligar-me, puja a trèure la cinta i s'ho carrega tot a sobre;  jo ja he començat a baixar, no m'he tret l'arnés ja que hi ha un tram força dret amb una corda....vaig baixant, gemegant de tan en tan, però encara,   arribo a la corda, el Toni passa davant i m'aguanta quan em deixo anar del braç bo per anar passant els nusos.
La resta ja és menys fotut tot i que per no badar, se'm fa etern.  Ja al fons de la Plantació podem seguir per camí amb mes seguretat, lentament, no puc córrer tot i les ganes que tinc d'arribar, m'intento relaxar, sé que haig de fer-ho jo, no em vaig plantejar en cap moment demanar els Bombers, mentre pugui caminar millor no fer-los arriscar i posar-se ells en perill, és el que jo penso i mes des que un gran amic Bomber, en Bernat, va morir anat a fer un rescat, l'helicòpter va caure amb els rescatadors i el rescatat dins.....
Finalment som al cotxe, el Toni em porta a l'Hospital on treballo on amb carinyo em seden i redueixen l'espatlla.
Moltes gràcies Toni! i moltes gràcies als companys de feina, Aure, Fernando, Elisenda, Anna...Pepe Eladio, Jordi.
Ara toca canvi de xip, ja és la tercera vegada que l'espatlla s'ha luxat i m'hauré d'operar per a estabilitzar-la.
El fet que avui hagi luxat tan fàcilment m'ha decidit...vull continuar esgarrapant pedra, almenys aquesta és la meva il.lusió !   seran força mesos fora de servei, però és el que toca ara.
Xapo el blog temporalment, però això no vol dir que no us segueixi llegint i donat-vos la tabarra amb els meus comentaris.  FINS AVIAT