Un sostre de bogeria, Sostre Lokus a la Balma de La Llosa (camí al Mal pas de Can Pobla) V- A3. 13 i 20 de maig 2021. La Mola de Sant Llorenç del Munt.

La cara oest de La Mola amb la última cinglera on hi trobem el nostre "tresor"

               Aquesta via tan especial la vam descobrir quan amb el Jordi Ceballos vam anar a repetir la via Spèculum i a fer la via Camalotnimbus, el setembre del 2020, l'any pandèmic!   Ens va cridar molt l'atenció el sostre i on era d'amagat a un extrem de la Balma de La Llosa, una de les petites meravelles que tenim al nostre estimat Sant Llorenç;   la raconada és feréstega i corprenedora : mig tapat per un caos de blocs empotrats i mig caiguts s'albira una fissura prou llarga que ratlla un sostre ben horitzontal.   Després de madurar-ho un temps finalment una tardaens hi acostem amb el Jordi ben carregats de material, la via és completament neta, excepte la reunió.   La ressenya de l'Amadeu Pagès i el Joan Armengol va augmentar la mítica de l'aventura, s'hi parla d'una reunió sobre una llastra precària i de no pitonar al sostre que es mou...a mes de que ens esperen de deu a dotze passos d'artifo a equipar.   

 Per arribar-hi nosaltres hem anat a Matadepera i aparcat al carrer de Granera...a la Urbanització Cavall Bernat.  d'allà hem seguit un corriol que passa per la canal de Les Bruixes i la seva petita escola d'escalada que ens deixa a la pista de Can Robert a Can Pobla on a l'alçada de l'avenc del Club hem trencat a l'esquerra per anar a buscar la canal de coma l'Abella,  la canal ens deixa al collet de la Cova del Drac al camí dels Monjos, aquí anirem direcció la Mola i abans de començar a pujar, passada la roca Esvessada anirem pel camí del Mal Pas de Can Pobla, només sortir del primer bosquet, una zona de roquissars, ens enfilarem a buscar, ran de cinglera, el proper bosquet, al final travessarem la Balma de La Llosa i quan sortim a la lllum abans de baixar una graonada a la dreta tenim la nostra via,

                     Fèia dies que ens havíem fixat en aquesta línia agosarada, la lectura de la ressenya per si sola ja ens reptava i il.lusionava per anar a conèixer-la;  

Anant pel camí del Mal pas, no baixem, anem a buscar la cinglera del davant.

Entrem i travessem la Balma de La Llosa, al final, el nostre sostre.

Ja som a la frescor de la Balma de La LLosa, al seu final, la llum, i a sobre l'esquerda que ens crida!

La primera tirada és una sorpresa, la començo en ramonage senzill fins a trobar el gran bloc encastat, poso un Tòtem i continuo la progressió, a l'altre costat hi entra una altra peça que dóna confiança per enfilar-te sobre el bloc, pas molt divertit i que ens aboca a un bosquet que travesso tot fent "neteja"  fa molt de temps que no hi passa ningú per aquí.   Per terreny senzill i protegint-me en uns arbres del fons de la canal vaig a buscar la paret, aquesta és plena de calç blanquinosa i foradets que ajuden a progressar.   Ja veig la reunió, per arribar-hi haig de passar per sobre d'una llastreta delicada, molt mes que no pas la que díuen els aperturistes.

Al final de la cova ens sorprèn aquest caos de blocs amb el sostre fissurat

Primera tirada en ramonage a equipar.

Amb un pas atlètic ens enfilem al gran bloc empotrat, d'on grimpem cap a la reunió.

Enfilant-se al bloc després del ramonage

Després del bloc un tram selvàtic, amb una entrada a reunió delicada pel bloc inestable.

reunió sota el sostre, els peus en una llastra precària.

Reunió de reblons que tornem a restaurar .

La reunió és de dos reblons amb plaqueta i un cordinet amb un mailló que sembla de joguina, la plataforma pels peus, efectivament és un pel delicada, s'engruna i tot sovint van caïent còdols.  Reforço la instal.lació amb un Àlien vermell, i molt mes tard m'adono que hi ha un tercer rebló sense plaqueta....això ja és un luxe.

Com a únic equipament de la via ens sembla que es mereix un reequipament, el Jordi parla amb l'Amadeu i ens dóna permís per canviar els reblons per un parell de bolts del deu ínox amb plaqueta minimalista Kop de Gas, i així ho fem la segona vegada que venim a repetir el sostre.

Fissura a equipar, son de deu a dotze passos depenent de la traça.

Començant la feina...

La segona tirada li deixo al Jordi que té més experiència en això de penjar-se de trastos...nosaltres fem en artifo des de la reunió, potser es pot forçar en lliure fins al sostre, cinquè diuen...

Entre tascons , Càmalots i Tòtems equipem tot el sostre.  A l'inici és més senzill però a partir de la meitat el buit és complet i la progressió lenta, a cada pas testem la peça abans d'avançar, en això el company hi té una metòdica molt bona...i poc a poc es va allunyant.

A partir d'aquí el sostre dóna mes feina

Cal escalar amb mètode per no embolicar-se !

El segon dia el sol ens va regalar unes imatges molt belles.

Ja s'acaba l'A3, ara comença l'A2, però aquí amb pitjor roca.

Cap al final del sostre la fissura es tanca i entren peces petites.   S'acaba l'A3 i comença l'A2, que no resulta pas més senzill, la roca perd solidesa i fa patir una mica, a més hagués anat be un Cam 4 que hem deixat al cotxe i el tres ja l'ha posat...aleshores el Jordi recula i va a recuperar el Cam tres, quina pencada!

Ja amb el tres, no queda a caldo però aguanta aconsegueix sortir a la vertical...aquí la roca és pèssima i no es deixa equipar tant be.   Li queda poc material i ha de fer invents amb el que li queda per a poder sortir i al cap d'una estona crida, Reunió!!!!

Sortint del sostre i sortint de la via.

Bufa! ho ha aconseguit! ara però és el meu torn, fa prou temps que no faig sostres i menys penjat de trastos...vaig una mica insegur...l'artifo però és metòdica i no voler córrer, poc a poc vaig recuperant les peces amb èxit, però cap al final, en un pas llarg, no puc recuperar un Camalot verd, em migra cap amunt i no el veig...començo a cansar-me i atabalat el deixo estar.   Ja amb ganes d'acabar un tasconet tampoc vol sortir, doncs si he deixat un Càmalot que no faré amb un tascó! apa a continuar, una altra peça que es quedarà d'equipament ha ha ha.

Sortir del sostre efectivament és prou delicat, el que toco se'n va avall, no queda mes remei que tibar del que ha posat el Jordi.

Surto finalment al replà i gairebé ni veig el company, és mig entaforat dins una boixeda del tronc dels quals ha lligat la reunió.   Per sortir d'aquí ens cal fer una grimpadeta que ens deixa a la cinglera de La Mola.

Ens felicitem per l'aventura!  ha estat genial i dur!   Per recuperar les peces ens diem que hi tornarem i així també aprofitarem per restaurar la reunió, fet que vam consensuar amb l'Amadeu Pagès un dels aperturistes i ens va donar permís.

El següent dijous tornem a enfilar cap a La Balma de La Llosa, aquest cop serem tres, convidem al Ricard Rofes que li fa prou il.lusió la via.

Entre els tres tot és mes senzill, carretejar el material, la progressió, els riures, la fotografia...ens ho passem genial.

Després de renovar la reunió fem caure la llastreta que hi havia abans de la reunió que era molt inestable, al Jordi no li va costar pas gaire fer-la baixar.

Per a futurs repetidors us caldrà un joc complet de Tòtems o Càmalots fins al 4, repetint del 0,5 al 2 per anar mes tranquils, tot depen de la traça que tingueu a fer els passos mes o menys llargs i bagues per a arbres ( primera tirada).

Restaurem amb dos parabolts ínox amb plaqueta discreta Kop de Gas

                           Ressenya dels autors que trobareu a

Santllors.com

Via molt recomanable si us agrada trastejar i les vies netes.   La fissura s'ho empassa tot, tanmateix no és una via d'iniciació.  Al ser dins un balmat queda prou arrecerada, orientada a ponent, estareu assolellats les tardes, ideal a la primavera o un matí d'estiu/tardor ja que estareu a l'ombra.

Aresta Brucs a La Boteruda del Gra, a Agulles, on el grau és el de menys...Montserrat. 08-05-2021.

Camí al refugi Vicenç Barbé admirem les agulles, amb la nostra al capdamunt. Foto superior Ricard Rofes.

                 Un matí de dissabte quedem amb el Ricard i el Miquel per anar a fer una via que ells tenen abandonada de les primaries del desconfinament....és una aresta Brucs, una Cerdà, del Jaume Cerdà i J. Boladeras, oberta el 18 de maig de 1959, jo encara ni caminava tot just!

Doncs el Ricard es vol treure l'espineta i nosaltres, amb el David, ens hi afegim, així els farem suport.   No és una via que destaqui pel seu equipament, a la primera tirada d'uns 35 metres hi trobarem a uns cinc metres un rebló sense plaqueta, a uns quinze un rebló amb plaqueta i sota el darrer mur un altre rebló amb plaqueta.... és la típica escalada d'Agulles, prou vertical i llisa, sense grans preses, vaja senzilla, però exposada.

Després d'una bona caminada som al peu de la Boteruda del gra.

Aproximació:

                     Aparquem a Can Massana, actualment ja torna a ser de pagament, amb descompte als federats que ho acreditin.  Agafem la pista a Coll de Guirló, fa anys recordo que hi pujàvem el cotxe fins dalt;   del coll baixem direcció paret nord i agafem el trencall senyalitzat que mena al pas de les Portelles, direcció al Refugi d'Agulles o Vicenç Barbé.

Quan arribem al refugi no el sobrepassem, sinó que de seguida ens dirigim a l'esquerra per la canal de Les Bessones, podeu continuar per aquesta canal fins a trobar l'alta ruta d'Agulles o el que vam fer nosaltres, pujar a buscar el peu de la Bitlla i la Bola de la partió, d'on fem cap a La Corona de la Reina sortint al mateix camí d'Agulles;  el continuem fins  les envistes de la nostra agulla, la més alta de la zona ( 1.086 m.)

El Ricard comença l'aventura !

Ben suats arribem al peu de l'aresta Brucs, avui començarà el Ricard, és d'ell la idea de la via i és ell que hi té uns assumptes pendents....

D'inici cal superar un tram vertical de bones preses d'aspecte trencadís...col.locat sobre un gran bloc ja localitza el rebló , aquest és molt difícil de veure, situat al replà de la petita feixa.   Plaqueta recuperable i amunt, però per on...aquí és on un dubta....la següent plaqueta és a uns quinze metres i és difícil de veure...al davant un tram altre cop prou dret que no saps per on encarar-lo, finalment és per on més tira, per on hi trobem uns bons còdols per les mans.

Fet aquest pas, no hi marxa enrera, mar de còdols arrodonits, amb un grau de dificultat que no espanta, però millor no badar.  Troba el segon rebló, salvat!  aleshores ja albira el tercer en un tram prou dret i llisot i mes a l'esquerra que el darrer.

Alguns pensareu, que és això de rebló?  doncs és com s'anomena en Català als mal anomenats Burins, aquí us copio un epistolari que vam tenir amb en Pere Forts:

el burí o burinador és l'eina, els burins o burinadors són les eines). La merdeta en forma de bolet que es posa al forat és el rebló.

Ex: Faig un forat amb el buri per posar-hi un rebló.

Una vegada trobat aquest segon reblò ja es veu el tercer a sota d'un mur altre cop vertical i prou llisot.  Superat aquest tram s'acaben les dificultats i la progressió esdevé una agradable grimpada fins la reunió.   El Ricard prefereix fer-la a la de la veïna Dipankasa amb Parabolts amb el que jo la faré a la original on algú hi ha afegit un bon espit.

A la recerca de les assegurances...

A l'alçada del tercer rebló i a la reunió de la Dipankasa.

              Aquesta primera tirada és molt psicològica, les assegurances són difícils de veure...a més, no vam trobar cap possibilitat d'acompletar-la.   Per sort la segona canvia totalment, més amable i a sobre amb força possibilitats de posar-hi "coses".

Comença per una rampa a buscar un llabi on resta un pas per superar-la, ben protegit aquí per un rebló.   Abans e spot posar algun Àlien o Tòtem petit al Llabi.

Superat aquest trobem un forat on hi cap un Tòtem del 2 i mes amunt Merlets...tot això amanit amb una roca prou bona, que mes podem demanar!

David i Jaume fotografiats pel Miquel Jordan.

Arribant al llabi i posant el Tòtem del 2.

El Miquel sortint i nosaltres apunt de seguir-lo. Fotos Ricard Rofes.

Un bon merlet, llàstima que és quan ja no fèia falta...

Per baixar anem al vessant Nord-est on trobem un ràpel d'uns 15 metres que ens deixa al capdamunt d'una feixa que cau a la muralla nord, uns arbres caiguts fan de barrera, anar amb cura.

Una via a no menystenir...si ens fixem només en el grau, doncs és molt assequible, però atenció a l'equipament, escàs i vell, prohibit caure.   Cal anar-hi amb el grau assolit i el cap fred.   Molt recomanable aleshores ja que gaudeix d'unes vistes immillorables no en va és de les més elevades de la zona.

Per acompletar el matí teniu d'altres línies aprop, com l'aresta brucs de la Panxeta, de caire encara més exposat que aquesta, o les mes domesticades Dipankasa  i California a la dreta de l'aresta Brucs.

Foto Boteruts del Gra !

Ressenya de l'amic Jose Walero del seu Blog

Desventuras y Milagros